28 d’abr. 2017

Ser un problema

SER UN PROBLEMA. Viktor Navarro Fletcher, activista trans

Estos días está teniendo lugar en Valencia la Feria del Libro, cita en la que conviven clásicos y modernos con novedades coyunturales. Hay temas que, bien por su relevancia histórica, por su rabiosa actualidad o por el bombardeo mediático, pasan a ocupar un lugar significativo en el top-ten editorial. Actualmente, uno de esos temas es la transexualidad. Tras el cambio de gobierno autonómico y municipal, los reconocimientos a colectivos y activistas, la aprobación de una ley al respecto, el despliegue de banderas desde el balcón del Ayuntamiento, o la visibilidad de grupos de familias de menores trans, se ha generado una marca política en torno a lo trans. Así, en un contexto tan favorable, es difícil dejar escapar la oportunidad de publicar un libro sobre el tema. 

El pasado 22 de abril se presentaba en la mencionada feria “Jo sóc així i això no és un problema” (“Yo soy así y eso no es un problema”), de Fani Grande. Mientras escuchaba las intervenciones de los compañeros trans que habían sido entrevistados para el libro, pensaba en lo generoso que resultaba por parte de ellos y del resto de personas colaboradoras prestar su experiencia y sus vivencias para una publicación que, muy probablemente, llegue a un público amplio. Pero tras finalizar la presentación, después de haber hablado con varias personas sobre el tema, y a pesar de no haber leído el libro, me asaltaron algunas preguntas. 

El título del libro invita a pensar. Ser “así” no es un problema ¿para quién?, ¿así cómo?, ¿a quién tenemos que explicarle que no es un problema? Las ideas complejas requieren de una elaboración compleja, y probablemente, de un lenguaje complejo que nos permita llegar a todos los rincones, cavidades y claroscuros de la cuestión. En este sentido, la narrativa que se usa para hablar de la cuestión trans tiene en muchas ocasiones un carácter asimilacionista, en tanto que su primer objetivo parece ser que es que nos entiendan, que nos conozcan un poco mejor. Que nos abran las puertas de sus casas y de sus corazones. 

¿Qué hay que entender sobre lo trans? ¿Quién nos tiene que entender? ¿Para quién es un problema entender o no entender? En mi opinión, cada vez que nos explota en la cara un caso de transfobia, no creo que debamos buscar la raíz en el nivel de conocimiento de la temática trans, sino en los modelos de masculinidad y feminidad en los que se ha socializado quien agrede o consiente, y su nivel de complicidad con los mismos. 

A las personas trans parece que nos toca vivir dando gracias cada vez que la normatividad nos reconoce. “Esto no es un problema”. Bueno, es que a lo mejor sí debería serlo. Debería ser un problema para el sistema de género, binario, sexista y heterocentrado. Nos debería obligar a preguntarnos (con especial ahínco si no sois trans) por qué hay quién cabe y hay quién no cabe en la norma, y qué responsabilidad tenemos cada persona al respecto. ¿Es la normatividad una aspiración política legítima cuando la normatividad nos ha causado tanto sufrimiento, tanta frustración y tanta angustia a las personas trans?

Pero, ¿qué es normatividad? Normatividad es tener que ser siempre la representación más pura, más ideal, del lugar en el que queremos que se nos reconozca. Normatividad es siempre tener que elegir. Tener que elegir para que te puedan validar. Para que te puedan asimilar. Quizás no tenemos que ser normales. Quizás tenemos que ser el dedo en el ojo de la normalidad. Desde lo trans, creo que debemos diferenciar cuáles son nuestras estrategias de convivencia (o supervivencia) en la normatividad, y cuáles son nuestras estrategias de superación política de la normatividad. En este sentido, nos queda mucho por debatir y mucho por recorrer. ¿La vida que merece la pena ser vivida cabe dentro de la norma? ¿Puede existir vida vivible fuera de ella? 

La apuesta política por lo normal puede ser, para mucha gente, limitante y asfixiante. Y sin duda lo es para las personas trans. Por definición, es incompatible con cualquier manifestación de vida que revele las limitaciones de la propia norma. Renunciar a la ruptura en favor de la asimilación, renunciar a ser un problema, renunciar a ser incómodxs, es renunciar a abordar cualquier posibilidad de superación de la normatividad como sistema y como único imaginario posible para pensarnos como personas trans. Pero, como sociedad, ¿somos capaces de crear el espacio para pensar y materializar esas otras vidas posibles?


En català

SER UN PROBLEMA

Hi ha temes que, bé per la seua rellevància històrica, bé per la seua rabiosa actualitat o pel bombardeig mediàtic, passen a ocupar un lloc significatiu en el top-ten editorial. Actualment, un d’aquests temes és la transsexualitat. Després del canvi de govern autonòmic i municipal, els reconeixements a col·lectius i activistes, l’aprovació d’una llei sobre el tema, el desplegament de banderes des del balcó de l’ajuntament, o la visibilitat de les famílies de menors trans, s’ha generat una marca política al voltant d’allò trans. Així, en un context tan favorable, és difícil deixar escapar l’oportunitat de publicar un llibre sobre el tema.

En aquest marc, es va presentar en la passada Fira del Llibre de València “Jo sóc així i això no és un problema”, de Fani Grande. Mentre escoltava les intervencions dels companys trans que havien sigut entrevistats per al llibre, pensava com de generós resultava, per part d’ells i de la resta de persones col·laboradores, prestar la seua experiència i la seua vivència per a una publicació que, segurament, arribarà al gran públic. Però tan bon punt acabà la presentació, i després d’haver parlat amb diverses persones sobre el tema, i malgrat no haver llegit el llibre, em van assaltar algunes preguntes.

El títol del llibre convida a pensar. Ser “així” no és un problema, per a qui?, així com?, a qui hem d’explicar que no és un problema? Les idees complexes requereixen una elaboració complexa, i probablement, un llenguatge complex que ens permeta arribar a tots els racons, cavitats i clarobscurs de la qüestió. En aquest sentit, la narrativa que s’usa per a parlar de la qüestió trans té en moltes ocasions un caràcter assimilacionista, en el sentit que el seu primer objectiu sembla ser que ens entenguen, que ens coneguen una mica millor. Que ens òbriguen les portes de les seues cases i dels seus cors.

Què s’ha d’entendre del fet trans? Qui ens ha d’entendre? Per a qui és un problema entendre o no entendre? En la meua opinió, cada vegada que ens explota en la cara un cas de transfòbia, no crec que hàgem de cercar l’arrel en el nivell de coneixement de la temàtica trans, sinó en els models de masculinitat i feminitat en els quals s’ha socialitzat qui agredeix o consent, i el seu nivell de complicitat amb aquests fets.

A les persones trans sembla que ens toca viure donant gràcies cada vegada que la normativitat ens reconeix. “Açò no és un problema”. Bé, és que potser sí que hauria de ser-ho. Hauria de ser un problema per al sistema de gènere, binari, sexista i heterocentrat. Ens hauria d’obligar a preguntar-nos (amb especial afany si no sou trans) per què hi ha qui cap i hi ha qui no cap en la norma, i quina responsabilitat tenim cada unx de nosaltres sobre aquest tema. És la normativitat una aspiració política legítima quan la normativitat ens ha causat tant de patiment, tanta frustració i tanta angoixa a les persones trans?

Però, què és la normativitat? Normativitat és haver de ser sempre la representació més pura, més ideal, del lloc en el qual volem que se’ns reconega. Normativitat és sempre haver de triar. Haver de triar perquè et puguen validar. Perquè et puguen assimilar. Potser no hem de ser normals. Potser hem de ser el dit en l’ull de la normalitat. Des de la vivència trans, crec que hem de diferenciar quines són les nostres estratègies de convivència (o supervivència) en la normalitat, i quines són les nostres estratègies de superació política de la normalitat. En aquest sentit, ens queda molt per debatre i molt per recórrer. La vida que mereix la pena ser viscuda, té cabuda dins de la norma? Pot existir una vida vivible fora d’aquesta?

L’aposta política per la normalitat pot ser, per a molta gent, limitant i asfixiant. I sense dubte ho és per a les persones trans. Per definició, és incompatible amb qualsevol manifestació de vida que revele les limitacions de la pròpia norma. Renunciar a la ruptura en favor de l’assimilació, renunciar a ser un problema, renunciar a ser incòmodes, és renunciar a abordar qualsevol possibilitat de superació de la normativitat com a sistema i com a únic imaginari possible per a pensar-nos com a persones trans. Però, com a societat, serem capaces de crear l’espai per a pensar i materialitzar altres vides possibles?

Viktor Navarro Fletcher, activista trans