22 de des. 2016

Us explicaré allò que em molesta...



Hola,

    Us vaig a explicar allò que em molesta i m'enfada: que em feu burla, que em digueu coses lletges, que utilitzeu paraules boniques d'insult, que escriviu coses lletges de mi i sobretot que us rigueu de mi.
    Totes aquestes coses em fan sentir malament, trist, enfadat i sol.
    Sento que no tinc amics i amigues i no m'agrada. Jo voldria ser amic vostre i que em tractéssiu bé.
    M'ajudaria a sentir-me més bé.


L’assetjament començà quan Manuel tenia 4 anys i va demanar que li pintaren la cara com una princesa en un dia de festa al col·legi. Ara en té huit i continua sentint els insults de «marieta» o el seu nom en femení. Sa mare conta que la situació esdevingué insuportable el curs passat quan els companys pintaren els insults al col·legi. El centre no va fer res i els pares decidiren canviar-lo de centre. Per desgràcia, es va trobar els assetjadors en un campament d’estiu i els monitors se n’adonaren del patiment i l’animaren a escriure una carta. La va escriure a casa, tot sol, i la va llegir davant dels companys. Per a ell va ser alliberador. 

L’any 2014 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei contra l’homofòbia, que estableix que «s’ha de vetllar perquè la diversitat sexual i afectiva, la identitat de gènere i els diferents models de família siguen respectats en els diferents àmbits educatius». Hi ha dret que anar a l'escola siga un infern per als xiquets i les xiquetes diferents?

Stop diverfòbia!
  
Font: Verne

17 comentaris:

Emilio Clarke ha dit...

Hola, bon dia, primer de tot no entenc com el personal del centre no s’ha fixat del que estaven fent els seus companys a classe. Crec que la mare ho va fer be canviant al seu fill de centre, encara que no haja sigut molta ajuda ja que el problema continuava.
També en pareix mal, clarament, que aquesta situació continue alhora, crec que aquesta situació té que canviar ja.

Jesús Campoamor ha dit...

Tots i cadascun de nosaltres som culpables del que sofreix diàriament aquest pobre xiquet de només huit anys,ben es cert que ell sofreix marginació pels seus companys però això cal canviar-ho des de nosaltres mateixos per demostrar que tots som exactament iguals sense importar gens la seua expressió de gènere.

A aquesta entrada podem distingir clarament dues problemes interrelacionats que fan la vida impossible a Manuel. De primer trobem el problema social, ja que la gent encara no inculca suficientment als més xicotets els valors als d’igualtat total entre totes les persones, ja siguen hòmens o dones i es senten de qualsevol gènere . Per altra banda trobem que els col·legis encara no saben com resoldre els problemes de discriminació, igual que necessitem educació de diverses matèries; també necessitem, malauradament, educació per entendre que hem de respectar a les persones tal com son, perquè la diversitat entre les persones és la cosa més bonica i agradable que té la humanitat.

Es molt trist encara trobar-nos amb noticies d’aquest tipus, les quals demostren que mai es suficient la lluita contra la discriminació de qualsevol tipus i de que sempre tenim que lluitar pel que trobem just.

ANIM MANUEL, ESTEM AMB TU.

teresagm ha dit...

Teresa Claramunt
A la nostra societat hi ha molts problemes com aquest i cada vegada més. Cada día molta gent jove es veu afectada pel bullying,és a dir,el nom que rep quan una persona es veu afectada per insults o físicament.

El text que he llegit mostra la vida d'un xiquet molt menut que és considerat diferent de la resta. No em pareix bé ja que el xiquet arriba a sentir- se sol i trist i no és troba integrat amb els seus companys. A més,ser diferent no es motiu de discriminació, ja que tots som d’ una manera i ens agraden unes coses o altres. No podem ser tots iguals ni fer que una persona es senta de la mateixa manera que ell. Els seus companys haurien d’ actuar d’ altra manera i donar- se compte del patiment que estàn causant.

Finalment, les persones que fan bullying han de canviar la seua forma de pensar i donar- se compte de que no has de A el que no t'agradaria que et feren a tú i intentar posar-se al lloc de la persona afectada pel problema ja que perfectament por pasar a qualsevol persona. Tampoc hem d’oblidar pensar solucions per al bullying i contar-ho a alguna persona de confiança com familiars o amics per a que puguen intentar ajudar-te. Deixar-se ajudar es bó i si et trobes a aquesta situació,és el millor que pots fer. Hem de parar el bullying i fer-lo desaparéixer i que tots els companys es troben bé al col.legi o institut sense por o inseguretat.

Sara Becker y Pablo West ha dit...

Bon mati, volíem parlar sobre un tema d' homofòbia en la qual un xiquet explicava el seu patiment i com els seus companys de classe l'insultaven i el feien bullying. Amb tan sols 4 anys Manuel junt amb la ajuda de uns monitors va escriure un carta als seus companys dient com es sentia i explicant el que pensava.

Nosaltres pensem que aquest tema es deuria de tractar-se d'altra manera i conscienciar a les noves generacions amb respecte i tolerància, perquè el món esta canviant i la societat avança. No podem permetre que els professors no actuen en aquestos temes, es molt important ajudar a la persona afectada.

Per finalitzar, recordar que Espanya podria ser el primer país en aprovar una llei de protecció per al moviment LGTBI.

Anònim ha dit...

US EXPLIQUE ALLÒ QUE EM MOLESTA...

La imatge mostra una carta escrita per un xiquet de 8 anys en la que mostra els seus sentiments, on explica com es sent davant del assetjament que sofreix per part dels companys de classe. Després de llegir-la, s'adonem de que el maltractament es pateix a totes les edats per no seguir el rols de gènere «habituals».

De vegades no som conscients de que es jutge a una persona per els seus gustos o pensaments quan no es consideren «normals» o no pertanyen a les convencions socials que la gran majoria està acostumada.

És una llàstima que moltes vegades ocorre sense que ningú s'adone. El que pensem és que s'ha d'inculcar des de xicotets, tant a casa com a les escoles, que dóna el mateix que altra persona no tinga els mateixos gustos que la majoria. Tots som persones i ningú s'ha de sentir diferent.

Aroa Addams i Helena Becker. 1º Batxillerat d'arts.

Raquel Kent 1r batx B ha dit...


En primer lloc, en aquesta entrada, podem veure com un xiquet de tan sols huit anys sofreix bullying a la seua escola. L'assentament que pateix Manuel va començar quan tenia quatre anys i va demanar pintar-se la cara com una princesa, a partir d’aquest moment començaren els insults per part dels seus companys.

En la carta que va escriure Manuel, explica com es sent, expressa que no li agrada el comportament que adopten els seus companys i com escriuen coses lletges sobre ell, per tant, demana que el tractassen bé i respectaren. Ell a soles vols fer amics per a sentir-se millor. Tot això ho va llegir davant de tots els seus companys -com un manifest alliberador-.

Hem de tindre en compte, que actualment al segle XXI, els casos de bullying continuen apareixent diàriament en la vida de persones de totes les edats, sobre tot, als xiquets i joves. El bullying -tan físic com psicològic-, és un acte de conducta agressiva amb la finalitat de fer mal, i qualsevol motiu pot servir com excusa per a començar l'assetjament. En aquest cas els assetjadors són homòfobs i intolerants cap a un tipus de comportament «diferent» als seu, pot ser que ho facen perquè són ignorats, simplement per una mala educació o perquè volen sentir-se superiors o destacar.

En la meua opinió, aquesta societat no hauria de discriminar o marginar a les persones solament per fer accions «diferents» o que es surten del que ells creuen «normal». En concret no hauríem de permetre que xiquets vagen a l’escola amb la por de què em faran hui, per tant demane a tothom que abans d’actuar pense les conseqüències.

En conclusió, aquesta carta que ha escrit Manuel, por servir de recolzament a altres xiquets que també pateixen l’assetjament o que l’han patit, ja que, d’aquesta manera, animem a que denuncien i conten que els ocorre. A més, de que serveix per a conscienciar a les persones de que l’assetjament no és cap broma i que s’han de prendre les mesures adequades per poder acabar amb ell.

Emilio Clarke ha dit...

Actualització del comentari:

Al segle XXI en el que ens trobem no entenc com aquestes coses puguen continuar a les classes.
Si tu no compartes una idea, almenys respecta-la o no tractes de fer-li mal a eixa persona.

Independentment de les persones que no sàpiguen respectar els ideals de altres persones , crec que un centre especialitzat en la «educació» deuria de donar exemple com a adults que hi són i no ignorar aquestes coses.
Em pareix bé la idea dels pares de canviar al seu fill d'institut, encara que desgraciadament el acoso no va a desaparèixer, almenys ells es preocupen per la persona.

Una cosa si que es certa, i es que encara que siga una bona obra el crear la Llei contra l'homofòbia, no crec que la desaparició de la homofòbia depenga d'una llei, sinó de que les persones maduren i canvien la seua forma de pensar.
Fins que no apleguem al moment en el que totes les persones tingan una mica de respecte per els demés, aquestes coses no desapareixeran.

Jorge Davidson ha dit...

Aquesta entrada tracta sobre un xiquet, Manel que des de xicotet es més afeminat que la resta de xics de la seua classe. I des de un aniversari on tenien quatre anys i es va pintar la cara com una princesa els seus ‘amics’ el criden marieta i coses pitjors. Amb huit anys els seus companys de classe van pintar insults homòfobs al col·legi contra Manuel. Com el col·legi no va fer res es canvià de centre i tot va anar millor però el mateix any que es canvià de centre se va trobar als seus antics companys en un campament. Però els monitors si que s’adonaren del que sofria Manuel i per això li van dir que fera una carta i la va llegir davant dels seus companys. Aixi ja no es ficaven mes en ell.

Em pareix molt be el que va fer la comunitat de Catalunya al vore aixo. Va fer una llei contra l'homofòbia. Jo pense que no es tindria que fer a soles en Catalunya sinó en Espanya entera o si es possible al mon sencer. Ja que no pot ser que una cosa del més normal del món no este normalitzada i haja gent molt radical en contra dels homosexuals o bisexuals o en contra de tota la diversitat sexual. També deurien d’haver més multes i més condenes a presó per homofòbia i masclisme no a soles dos o tres anys de presó i una altra vegada al carrer a fer el que ells vullguen.

Sergio Wolf ha dit...

Aquest tema sempre que l’escolte redueix la meua esperança en la humanitat ja que ens demostra la crueltat dels xiquets menuts que, de vegades, no son conscients del mal que fan a la persona que sofreix bullying.

En aquest cas, l’assejat és un xiquet de huit anys que quan va tindre quatre anys va demanar que li pintaren la cara com a una princesa. Des d’aquell dia el xic sofreix un bullying tan extrem que la seua mare va haver de canviar-lo de centre. Ell va escriure esta carta amb l’ajuda dels seus monitors del campament d’estiu per a poder compartir el seu mal.

Jo pregunte, com es pot consentir això? Jo en la meua infància vaig passar per un fase de bullying també i comprenc la seua situació. Agraïsc que en alguns llocs com Catalunya formulen lleis que poden ajudar a molts xiquets que sofreixen assetjament.

Però no sol les persones que fan bullying tenen la culpa, les persones que observen aquests successos i no fan rés per a detenir la situació ten igual de culpabilitat. Os recomane que vegeu un vídeo anomenat « Burger King Bullying Jr.» que ens mostra amb una situació de camara oculta com fan bullying a un xiquet i ningú fa res, però si fan alguna cossa quan les donen una Whopper destrossada.

Esther addams ha dit...

D'aquesta entrada m'ha cridat l’atenció el seu tema, que és el que li molesta a Manuel, un xic de 4 anys que és insultat en la seua escola perquè no li agraden les mateixes coses que al seus companyes.

Jo conec bastant sobre aquest tema, l'he viscut per dins i per fora, en el meu col·legi jo veia com xiquets insultaven sense cap raó a altres, sols perquè volien fer mal i també, a mi també m'han insultat, m'han criticat i és riguérem de mi, més voltes de les que me gustaria a mi recordar.

La meua opinió sobre aquest tema és que el xiquet per a sentir-se superior i el cap en l'escola, té la necessitat de criticar a les persones que veuen que és inferior al o a ella. Tots els altres feien el mateix, per a ser també tan important com l'altre i no sentir-se desplaçat feien el mateix que és burlar-se i criticar a la mateixa persona.

En conclusió que en els col·legis no fa falta ser millor que ningú perquè tots som iguals però això els xiquets són molt petits per aprendre sols, així que els seus pares les hagueren d'ajudar a aprendre millor essa lliçó.

9-10-2017

Ainoa i Helena Becker ha dit...

La carta de Manuel, que va escriure amb 8 anys, ens ajuda a conscienciar-nos de l'assetjament que sofreixen molts menors per part dels companys de classe i tot per motius absurds. Ell, el que va fer va ser demanar que el dia de festa del seu col·legi li pintaren la cara de princesa.

Les conseqüències que va tenir açò van ser tràgiques: els companys de classe van estar insultant-lo durant anys, inclús van fer pintades a l'escola perquè el xiquet se sentira mal. Els professors no van fer res per solucionar aquest problema, així que els pares van haver de canviar-lo de centre. Per desgràcia, Manuel va trobar als assetjadors a un campament d'estiu.

Afortunadament, els monitors del campament s'adonaren de la situació i van demanar al xiquet que escrivira una carta expressant els seus sentiments. Hem d'acceptar que no tots som iguals i no és un motiu per a discriminar als altres. Ningú és millor que altre, ho hem de tindre clar.

Per tant, és una llàstima que existisquen aquest tipus d'injustícies que no fan bé a ningú. No hem d'esperar al fet que la situació d'assetjament siga evident perquè potser arribe un moment en el qual els danys psicològics que es puguen haver causat, siguen irreparables. Des d'ací donem molts ànims a totes aquelles persones que sofreixen assetjament.

David Stone ha dit...

A mi aquesta carta m'ha fet pols. És molt trist que a un xiquet de la seua edat li facen assetjament a soles per voler ser una princesa o ser femení. Sempre tornem al mateix, la societat ens educa perquè un xic siga masculí i una xica femenina, però que passa si no eres d'aquesta manera? La gent et trairarà de gai o lesbiana, molt possiblement insultant-te.


La culpa d'aquest cas no és dels xiquets que l'insulten, ells encara no sàpien el que és un gai, els seus pares els han educat d'aquesta manera, xic-masculí, sinó és així no és normal. En conclusió, encara que siga molt repetitiu, que la societat ha de canviar, serà molt dificil fer això, però si ens agrupen, es podrà fer alguna cosa.


Abans, quan era el dia de l'orgull i a la televisió eixia la desfilada, hi hauria un pare que diria sopant "quina panda de marietes". Ara, pot seguint passant, però els sues fills li poden dir "no papa, no és així", és un pas cap a davant.

Esther addams ha dit...



D'aquesta entrada m'ha cridat l'atenció el seu tema, que és el que el molesta a Manuel, un xic de 4 anys que és insultat en la seva escola perquè no li agraden les mateixes coses que a la seva companya.

Jo conec bastant sobre aquest tema, l'he viscut per dins i per fora, en el meu col·legi jo veia com xiquets insultaven sense cap raó a altres, sols perquè volien fer mal i també, a mi també m'han insultat, m'han criticat i és riguérem de mi, més voltes de les que em gustaria a mi recordar.

La meva opinió sobre aquest tema és que el xiquet per a sentir-se superior i el cap en l'escola, té la necessitat de criticar a les persones que veuen que és inferior al o a ella. Tots els altres feien el mateix, per a ser també tan important com l'altre i no sentir-se desplaçat feien el mateix que és burlar-se i criticar a la mateixa persona.

En conclusió que en els col·legis no fa falta ser millor que ningú perquè tots som iguals però això els xiquets són molt petits per aprendre sols, així que els seus pares les hagueren d'ajudar a aprendre millor essa lliçó.(CORRECCIÓ)

Sergio Anthony (1BatxC) ha dit...

Manuel té 8 anys i fa 4 anys que viu l'assetjament en primera persona. Tot va començar quan de xicotet va demanar que li pintaren la cara com una princesa. Ara ha escrit una carta explicant com se sent i aquesta s'ha tornat viral a internet. A més, la seua mare ha explicat la situació: el centre coneixia aquest cas i no hi varen fer res.

Em pareix molt fort i em decep que moltes escoles no es defenguen la diversitat. Pensant m’he adonat que no ens fixem en la sort que tenim a aquest institut. Tenim la mediació per a solucionar els problemes, persones que poden contar la seua experiència, moltes activitats i programes que lluiten contra el masclisme, l’homofòbia i el racisme...

Pel que fa a la notícia de la llei, vull dir que encara que siga bona, em pareix molt trist que fins a l’any 2014 no hi haguera una Llei contra l’homofòbia. Estem en ple segle XXI i fins a aquest any no hi havia una llei en contra l’homofòbia a Catalunya? I la situació és encara pitjor a la resta d'Espanya perquè fins a l'any passat no varen aprovar una llei per als drets LGTB+.

Almenys estem millorant i cada vegada n'hi ha més països que estan aprovant lleis per a la defensa de LGTB+. Un exemple es Alemanya i Austràlia que han aprovat recentment el matrimoni igualitari.

Sheila Butler 1ºBach H ha dit...

Hui dia, l’assetjament escolar segueix vigent. Hi ha xiquets i xiquetes que viuen amb la por continua d’anar a l’escola cada dia, on assetjadors li faran la vida impossible. No estic parlant només d’agressions verbals que també n’hi ha, sinó d’agressions físiques, en les que un grup d’abusadors maltracta a la víctima mentre que la resta de gent observa, la majoria de vegades, sense fer res per la por a eixir perjudicat del conflicte.

Aquesta entrada parla de la carta que va escriure un xiquet anomenat Manuel, que porta sofrint assetjament a l’escola des dels 4 anys. El motiu injustificat pel qual van començar les burles va ser perquè un dia era festa al seu col·legi i Manuel en lloc de demanar que li pintaren la cara d’alguna cosa que fóra acceptat socialment per als xics, el va demanar de forma molt natural que volia pintar-se de princesa. Des d'aquel moment van començar les burles, burles només per fer el que vols sense parar-te a pensar en l’opinió de la resta.

La carta que va escriure Manuel tenia com a títol: “ús explicaré allò que em molesta” en la que explica el mal què es troba quan es riuen d’ell, quan usen paraules de manera despectiva que no haurien ser-lo, posant el seu nom en femení. Açò posa de manifest, entre altres coses, que l’assetjament sorgeix des dels més petits, és a dir, que és possible que ja els xicotets necessiten rebre una educació sobre açò.

Després diuen que no estem obligats a seguir les normes que regeix la societat, però això no és veritat, ho estem però d’una manera molt sotil. Cap persona et posa una arma en el cap i et diu que si no complís les “normes” va disparar i moriràs, no, és la societat la que s’encarrega de què desitges morir fent burla, agredint, deixant-te de banda. El problema és que la societat som tots, aleshores que estem fent mal? Cal plantejar-lo.

Sandra Roussel ha dit...

Aquestes situacions ocorren més repetidament del que pensem, encara hi ha persones que pensen que l'homsexualiat és una malaltia i que els xiquets tan sols poden fer coses de xiquets i les xiquetes coses de xiquetes, osea les bases d'una societat del segle XVIII. Per què seguim pensant d’aquesta manera? No antec, perquè si digueres que no hi ha campanyes i mobilitzacions en contra d’aquestes situacions, però sí que hi ha, alo millor en l'institut/col·legi no, però per lo menys en el meu institut hi ha diversos recursos, encara així hi ha gent que pensa així, i que no para de provocar conflictes d’aquest tipus
Per altra banda també cal nomenar l'actuacio de persones i institucions davant d’alguna situacio així, com per exemple, la típica resposta de “són coses de xiquets” no perdona, són problemes que ens incumben també als pares i als professors. I siguin un poc lògics, els xiquets no poden resoldre molts problemes que sorgeixen, encara que sigan sincers molts adults saben com fer-ho. Pero tornant al tema, els xiquets necessiten una persona en la que confiar i contar-li totes les coses que li succeïxen per així trobar la manera d'arreglar-ho.
Perquè hi ha agut molts casos en el que els xiquets varen encontrar una única solució davant del acós, suicidarse i finalment els seus pares, professors, companys, etc se penedixen de no haveure pogut fer res.
Per aixo una de les solucions es crear lleis i fomentar la diversitat, a treves dels col·legis, els intituts, etc. “Educar” es una paraula molt important per a aquest tipus de casos.

Carla Becker i Alejandra Addams 1ºBach.H ha dit...

Bullying és una paraula anglesa que no forma part del diccionari de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), però la utilització d’aquesta és cada vegada més habitual en el nostre idioma. El concepte refereix a l'assetjament escolar i a tota forma de maltractament físic, verbal o psicològic que es produeix entre escolars, de forma reiterada i al llarg del temps. L'agressor o assetjador molesta al seu company de diferents maneres, davant el silenci o la complicitat de la resta dels companys. És habitual que el conflicte comence amb insults repetitius que poden acabar en agressions físiques o psicològiques i fins i tot arribant la víctima, en alguns casos, al suïcidi.

Diàriament sentim parlar de nous casos de bullying, en l'entorn escolar o en la societat. Sense anar-nos molt lluny, la setmana passada anava en l'autobús i va pujar una senyora que portava de la mà a un xiquet xicotet. El xiquet portava una motxilla rosa i una nina, tots els passatgers es van girar per a mirar-ho. El van estar observant durant el trajecte i el xiquet semblava sentir-se una mica intimidat amb tantes mirades.

Això mostra una realitat, en ple segle XXI, a vegades nosaltres mateixos també som participes en casos, que sense arribar a considerar-se bullying, ofenen o intimiden a altres persones.

Tornant al tema de l’assetjament en l'entorn escolar, crec que una de les mesures que s'haurien de prendre per a evitar-ho, seria formar als professors i a l'equip docent de centres escolars per a saber detectar els possibles casos de bullying. Crec que els adults són els que han de vetlar pels xiquets i procurar el seu benestar en els centres escolars. També s'hauria de tractar aquest tema, com una assignatura més, a les escoles i instituts per a conscienciar i informara els xiquets sobre el bullying.

Respecte a aquesta entrada, em sembla horrible que un xiquet de 4 anys haja de passar per aquestes situacions, no podem consentir que cada vegada afecten a xiquets més xicotets. Hem d'acabar amb el bullying en la nostra societat i està en mans de tots el fer-ho.

En conclusió, aquesta entrada dóna a entendre i recapacitar que davant qualsevol situació de bullying no hem de quedar-nos en silenci i cal fer-li-ho saber als pares i professors perquè aquests puguen prendre les mesures necessàries. D'aquesta manera ells podran evitar que l'assetjament es continue repetint.