18 de gen. 2015

Incapaces de què?


Viviana i Andrea es conegueren en una institució de salut mental i s’enamoraren. Hagueren de demostrar que entenien el que volia dir casar-se perquè la llei les considera “incapaces”. Viviana té 58 anys, una sentència d’inhabilitació i una restricció de la capacitat jurídica; Andrea en té 32 i una sentència d’insània que limita quasi completament la seua capacitat de decidir, i per aquest motiu va necessitar el permís d’un jutge que avaluà si sabia el que significava contraure matrimoni. En tot aquest llarg procés, que va durar dos anys, Vivi i Andrea comptaren amb l’ajuda de curadors, funcionaris públics que les representen legalment i que els van aconseguir un subsidi perquè pogueren viure fora de la institució mental de manera independent. 

La resposta que tradicionalment s’ha donat al patiment mental ha estat la incapacitació judicial i un model sanitari psiquiatritzant que vulnera drets fonamentals, ja que considera que determinades persones no poden prendre decisions vàlides com a conseqüència d’un diagnòstic psiquiàtric. 

En els anys 70 començà a popularitzar-se l’antipsiquiatria, contrària a la concepció de la malaltia mental com un fenomen biològic al marge de la societat i de la cultura. I va sorgir l'anomenada psiquiatria democràtica, que aplicava tècniques alternatives com el psicodrama i maldava per la reinserció dels pacients en la comunitat i no en hospitals psiquiàtrics. Aconseguir la vida independent i considerar l'internament com a últim recurs, van ser objectius primordials de la Llei de Salut Mental, aprovada a l'Argentina l'any 2010.

Segons el model social i democràtic, la finalitat del sistema psiquiatritzant és el control social d’unes persones a les quals no es vol incloure; per això, defensen que el focus no ha d'estar en qui suposadament té un problema individual, sinó en allò que la societat fa o deixa de fer perquè aquestes persones visquen marginades. Especialistes en salut mental expliquen que molts ingressos en institucions mentals obeeixen més a una raó social que mèdica, ja que hi estan allà perquè no tenen altres opcions i perquè l’estat, que hauria de garantir-ne l’externalització, no ho fa. Viviana, per exemple, va estar un any fora i vivia de la venda ambulant; però el dia en què no ho va poder fer, no va tindre més remei que entrar-hi de nou.

Però, tornant al principi: per què ha de donar un jutge el permís per a casar-se? Soledad Ribeiro, especialista en salut mental, explica que “si algunes persones necessiten suport per a prendre decisions, l’obligació no és substituir la seua voluntat, sinó garantir que tinguen l'ajuda que necessiten. Tots decidim amb suport; és molt estrany que una persona prenga decisions importants en la vida sense consultar amb un amic, un llibre o amb un especialista. Però a algunes persones se les estigmatitza a partir d’un diagnòstic psiquiàtric i se’ls restringeix la capacitat de decidir sota el fonament que no compleixen amb estàndards de normalitat socialment construïts. És la persona mateixa qui ha d’identificar què pot i per a què sent que necessita ajuda”. 

Si les persones normotípiques tenen la llibertat de decidir i, per tant, d'equivocar-se, per què aquelles amb un diagnòstic psiquiàtric no haurien de tindre el mateix dret?

Entrevista a Vivi i a Andrea


¿Cómo se conocieron?
Andrea: Contalo vos.
Viviana: No, contalo vos que lo contás bien.
A.: Bueno. El tenía otra pareja. Y yo lo miraba porque yo iba a computación en el otro turno. El iba de 13 a 16 y yo de 16 a 18. Y yo lo miraba. Entonces un día me mandó una bandejita con pescado, huevo y papas y después les dijo a las amigas para que me dijeran si quería que fuera. Le tapé los ojos, charla va, charla viene, beso va, beso viene y así nos enamoramos. Esto hace 5 años. Todo esto dentro del Moyano.
¿Por qué le decís “él”?
A.: Porque para mí es mi hombrecito.
Viviana, ¿a vos te molesta ese “él”?
V.: Para nada, porque sé que lo dice con cariño. Yo estoy en la habitación y ella viene de hacer un mandado y desde abajo me grita “¡eh papi!”. Y yo no digo nada, qué le voy a decir. Y lo que diga la gente imagínense que a mí no me interesa. A mí me interesa que ella esté bien y yo no la voy a reprimir. Después se verá en una conversación tranquila si está bien o está mal, pero no la voy a reprimir.
/.../

Ací, a l'article que ha servit de font per a l'entrada, Esposas sin esposas, pots llegir l’entrevista completa.

11 comentaris:

Rubén Du Chatelet ha dit...

Una història inspiradora sense dubtes, però una història que et fa pensar. Trobe aquest problema molt complexe. És obvi que la voluntat de les persones representa la llibertat de la persona de decidir el que vol o no vol fer, és la capacitat d'una persona de prendre decisions.

El problema que trobem en aquest cas és que un jutge ha de determinar si la parella sap realment el que significa casar-se i si son capaces de prendre decisions per si mateixa. En la societat actual pensem que una persona amb problemes psicològics necessita l'ajuda de la resta del món per a viure. No és clar que les persones aprenen vivint? No és clar que aprenem equivocant-nos? Si portem a la gent pel camí que trobem correcte, sempre dependran del seu àngel de la guarda.

Per a prendre decisions hem d'equivocar-nos i per a equivocar-nos hem de viure per nosaltres mateixa, per tant pense que aquestes persones que considerem que necessiten ajuda no és per altre motiu que per que pensem que son més manipulables.

Pense que si des del principi deixem a les persones amb problemes psicològics que s'equivoquen al igual que la resta del món, que viuen la vida, no caldrà que un jutge prenga decisions per altres, i considere si poden o no casar-se. La voluntat depèn del individu, i tot individu és lliure.

Cristian Becker ha dit...

Aquesta entrada ens mostra com una parella de dones amb una sèrie de problemes amb la justícia a causa de les seues deficiències d'autonomia. És un tema un tant complicat de tractar, ja que cadascú té una opinió al respecte i ací jo vaig a donar la meua, de la manera més suau possible.

Quan una persona pateix una sèrie d'anomalies que dificulten una vida normal, com capacitat per decidir per si mateixa o la incapacitat de valdre's per si mateix. Si després d'uns exàmens mèdics la persona en qüestió mostra signes de deficiència relacionada amb els factors de vida normal, com poden ser la capacitat de decisió o una alta probabilitat de patir una crisi nerviosa, considere que el més adequat és que aquesta persona tinga un representant que valore la seua presa de decisions, per tal d'evitar que una ment deteriorada prenga decisions equivocades.

Encara que sí que és cert que estic a favor que aquestes persones tinguen una sèrie de limitacions per part d'un col·lectiu com poden ser els familiars, advocats, metges o fins i tot l'Estat, també opine que aquest sistema polític que governa a Espanya, anomenat democràcia, està massa corrupte com per prendre decisions sobre les persones. Si mai s'ha preocupat per assolir la màxima qualitat de vida dels seus habitants, perquè hauria de fer-ho per a les persones amb dificultats? Tan sols els interessen els diners, i ja han acostumat als espanyols a viure en la cultura de la pobresa, pel que no els importa tindre una societat inculta i malaltosa al seu càrrec, mentres ells puguen continuar vivint en la seua riquesa que han aconseguit sense cap mèrit.

Puc concloure que, encara que hi haja gent amb problemes mentals que els impedeixen mantindre una vida totalment normal i necessiten una ajuda externa per ser autònoms, no és aquest grup de polítics corruptes qui ha de decidir sobre la vida d'aquestes persones.

Óscar Becquer ha dit...

Salutacions a tots,

Aquesta entrada ens parla sobre els problemes que es donen en la societat que ens envolta, referides a les persones que tenen problemes de diversitat funcional. Les dificultats tant socials com democràtiques i la impossibilitat de poder viure com a persones comuns, que sols volen tindre una bona vida amb desitjos, il·lusions, fantasies etc. Es a dir tindre la seua pròpia vida pragmàtica amb les persones que verdaderament tenen importància per aquestes persones.

Per a començar voldria dir que la societat es troba organitzada una manera específica i aquestes persones no són problemàtiques pel fet de tindre una diversitat funcional molt complicada sinó quelcom es troba tot distribuït, aquestes individus no poden tindre una vida fàcil autònoma, ja que si nosaltres moltes vegades tenim problemes que no poden quasi ni solucionar-se, aquestes persones tindrien moltes complicacions i pers i mateixes, resultaria molt difícil la convivència i les conseqüències podrien ser nefastes.

Peró a pesar de tot això, em pareix molt important el que han pogut arribar a aconseguir aquestes dos persones, ja que no es deixen influenciar en molt aspectes per la societat. A pesar de ser les dues dones, una d'elles li ha atribuït un diminutiu masculí que sembla molt afectiu i ella mateixa diu que encara que resulte estrany per a les altres persones, o resulte un tema de tertúlia per als altres ella té un vincul molt fort amb la seua parella i tan sols busca la seua felicitat i per tant la part social no provoca cap influencia en quant aquest tema, en canvi la major part de les persones tenen aquest problema i ningú té aquesta minusvalidesa.

Per tant, cada persona te els seus problemes aquestes dos tenen un problema de convivència i altres tenen altra classe de conflictes. Així que aquestes persones tan sols volen viure l'única vida que tenen amb la persona que han trobat i que veritablement desitgen.

Jo crec que tindrien que haver-hi ajudes econòmiques, o bé ajudes alimentaries, de drets mínims per a aquestes persones però amb una ajuda de més ja que elles no han decidit ser així i per una cosa que no em volgut ni em buscat no té perquè haver-hi un desnivell entre les persones, encara que això amb el sistema que hi ha proposat i que es troba en marxa resulta molt difícil d'aconseguir

monse wolf ha dit...

Incapaces de que?
Viviana i Andrea deurien de poder casar-se sense tant problemes per a mi tindrien que entendre que significa el matrimoni i poder casar-se.

Es que em pareix que apareixen complicacions on no hi han es a dir els tutor de Andre i Viviana s'han de donar el seu consentiment i després estar anys demanant al jutge que els permetera casar-se d'acord ja es casen. Però no parlar sobre el passat ?? no ho beix be perquè una persona es va fent la seua personalitat en el dia a dia y si coneixes el passat de una persona es com si no la conegueres.

rodrigo de burgos ha dit...

Incapaces de que?




Hola, aquest vídeo tracta de dos xiques que s'enamoraren en un institució de
salut mental i volien casar-se ,però no les deixaven perquè tenien anaven a una
institució de salut mental i creien que no eren capaços de el que significa contreure
matrimoni i per això no les deixaven.
Va durar 2 anys per a que les deixaven casar-se però tenien que dir que significava contreure matrimoni.

¿Perquè no se podien casar-se sense passar tantes probes?

Ells creien que com van a una institució de salut mental no pensaven o no sabien el que querien les dos( VIVIANA i ANDREA)

OPINIÓ PERSONAL
Al final se han casat i en la imatge apareixen les dos molt contentes ,jo no se que inconvenient había en casar a dos dones que anaven a un centre de salut mental.

Yoli Wolf ha dit...

Bona vesprada.

M'ha cridat l'atenció aquesta entrada perquè pense que tot el món té dret a decidir les coses per si mateixa, tant si es «normal» com si «no és normal», perquè si les persones «normals» tenim dret a equivocar-nos, perquè ells no? Quin problema tenen com que no es realitzen els seus desitjos o es priven dels seus drets? Jo pense que són persones capaces de realitzar qualsevol de tasca, a lo millor lis costa més, però poden realitzar moltes tasques, i poden sentir igual que les persones «normals», jo crec que això de «persones normals i persones no normals» està mal dit, ja que tots som persones i punt, a lo que parlava, que tenen la mateixa capacitat d'elecció que tu i jo, que qualsevol, a moltes persones lis costa decidir-se i consulta o dubta o fa demora en respondre, però som humans per raonar, cometre errors i aprendre d'ells, no entenc perquè a una persona no li deixen decidir per ella mateixa perquè té algun problema.

El meu punt de vista es que aquestes dos dones fan molt bonica parella i encara que tenen un problema, el amor no té res que veure, si dos persones es volen, no tenen el perquè dir-ne res, ni perquè tinguen un problema, ni perquè són dos dones.

Una abraçada.

Betlem ha dit...

Hola a tot el món,

M'agradaria posar el meu granet d'arena en aquest debat, ja que la història d'Andrea i Vivi és realment commovedora i ens permet acostar-nos a un col·lectiu de persones molt específic i desconegut per la majoria de nosaltres: el de la gent amb diversitat intel·lectual.

Podria assegurar sense por d'equivocar-me que, excepte les persones que tenen familiars amb aquest tipus de diversitat, la resta no té -no tenim- cap persona d'aquestes característiques a prop. Qui té una amiga com Vivi o Andrea? Segurament el 99% de nosaltres -aquellxs que no tenim un diagnòstic mental a l'esquena- respondria negativament. I per què és això?

Crec que hem fracassat o hem fet molt poc per tal d'aconseguir incloure aquestes persones en les dinàmiques habituals que comporta viure en societat. Però els responsables són clars, a banda de la nostra responsabilitat individual: hi ha una deixadesa per part de l'Estat que fa que es preferisca internar-les a estudiar cada cas de manera individual i avaluar quines són les ajudes i els suports que elles necessitarien per poder viure autònomament i així poder formar part efectiva de la societat, amb veu i vot. Si això es fera, el resultat seria una societat molt més humana i rica que la que tenim.

Però no és el cas. I així arribem a situacions esperpèntiques, en què una persona ha de demostrar en un jutjat que sí que sap el que significa casar-se. M'agraden molt les paraules de Soledad Ribeiro quan diu que tota la gent necessitem algun tipus d'ajuda o suport quan hem de prendre decisions importants. I és totalment cert. Però com que no tenim un diagnòstic psiquiàtric, mai viurem la injustícia d'haver d'anar al jutjat per demostrar que sí que sabem el que estem a punt de fer -casar-nos, tindre criatures, donar els nostres òrgans a la ciència, votar en les eleccions o qualsevol altra decisió important.

Voldria acabar dient que a voltes un diagnòstic mèdic no és una prova de res a l'hora de saber si una persona pot o no valdre's per ella mateixa -i tenim el cas de Vivi, que aconseguí viure autònomament de la seua faena. Sovint, doncs, un diagnòstic mèdic és només la manera de posar-ho fàcil a l'Estat perquè aquest arracone tot un col·lectiu de persones que no interessa incloure -ja siga per deixadesa, per falta de recursos, per ideologia, o per tot junt.

En definitiva, crec que nosaltres, com a societat, hauríem de caminar cap a un canvi de paradigma, i hauríem de ser conscients que el més beneficiós per a totxs seria viure AMB tota la riquesa en què el cos i el cap de l'ésser humà es poden mostrar. Aleshores, segurament, la paraula "normal" cauria en desús i totxs descansaríem.

consuelo west ha dit...

Bona vesprada
he llegit la historia d'amor de aquestes dues done que es van enamorar a una institució psiquiatra.
A primera vista em va cridar l'atenció que la gent s'enamore en llocs com este , però qui sap l'amor esta per l'aire.
Pense que a estat be que li ajuda-se a decidir-se , crec que si la dona te problemes mentals i uns de ells es la dificultat per a prendre una deccicio esta be que li esclarissen be les coses.
Ames de fer-les pensaro be també les van fer esperar durant 2 anys , això em pareix mal perquè si estan enamorades, que es cassen quan abans.

Per a mi es una bona decicio que tinguen en comte els seus problemes,
abans que es fessen arrere , perquè el ,matrimoni no es una cosa facil.

Nieves Stone ha dit...

Hola sóc Nieves i hui vaig a comentar l'enrada de “Incapaces de que?”. Tracta sobre dues dones amb una serie de problemes que els “impideixen” tomar decisions de veres. Que dos persones amb aquests problemes es vuigen casar està mal vist per la societat de hui en dia, i aixó no hem pareix gens bé. Es varen coneixer en una institució de salut mental, Viviana es una dona de 58 anys i Andrea es una dona de 32 anys, les dos es volen molt i han lluitat per estar les dos juntes sense dependre de cap altra persona.
Varen tardar 2 anys a poder estar les dos juntes, massa temps per a dues persones que s'estimen, peró elles varen ser pacients i al final ho varen aconseguir. No m'agrada gens que un jutje haja de decidir si aquestes persones poden decidir si es poden casar o no.
Aquestes dos dones son un exemple a sequir per totes les persones que es volen i tenen por del que diga la societat.

Patricia Becker ha dit...

INCAPACES DE QUE?
Aquest text tracta sobre dos dones que tenen una malaltia mental i s'enamoren.
A l'entrevista ens conten que es van enamorar quant anaven a computació, tot va començar mirant-se i a poc a poc es van anar enamorant. Elles volien casar-se però per a això necessiten l'aprovació d'un jutge degut a la seva malaltia. També a l'entrevista Viviana quant menciona a Andrea diu ''ell' , l'entrevistadora li pregunta que si no li molesta que li ho diga i que de vegades li diu ''eh papi'' però no eu te en compte perquè sap que ho diu amb afecte i li dona igual el que la gent diga.
Jo pense que no es deu dependre de la justícia per a poder casar-se amb algú i encara que tinguen una malaltia mental deuen de tindre a algú que lis done consell però no tenen dret a decidir per elles. Tot el món en te dret a ser feliç.
Bona vesprada.

Ignasi Amoros ha dit...

Salutacions:

Per començar m'agradaria dir que m'ha sorprès molt aquesta entrada, per què jo no sabia res d'aquest tema, és a dir, que jo no sabia molt d'eixes normes que tenen. En aquesta entrada es parla de què dues dones de 58 anys i 32 es varen enamorar i per a poder casar-se havien de fer molt tràmits perquè a elles se les considerava «incapaces» per a poder contraure matrimoni.

Com ja havia dit abans, unes de les coses que més m'ha impactat ha sigut que elles necessitaren el permís d’un jutge que avaluara si sabia el que significava contraure matrimoni. Després vaig continuar llegint i deien que per lo menys varen aconseguir un subsidi perquè pogueren viure fora de la institució mental de manera independent. També he llegit que especialistes en salut ajuden a aquestes persones que estan moltes vegades pitjor per una raó social que mèdica, ja que hi estan allà perquè no tenen altres opcions i perquè l'estat, hauria de garantir-ne l'externalització. Per exemple va estar un any fora i vivia de la venda ambulant; però el dia en què no ho va poder fer, no va tindre més remei que entrar-hi de nou. A mi açò no em pareix molt bé, ja que tornen simplement perquè ja la seua vida fora no ha tingut molt èxit.

Per altra banda també podria dir que en una conversació que varen tindre Viviana i Andrea, elles es parlaven com si una d'elles fora l'home i l'altra la dona. Clar aquest tema em pareix normal, perquè si elles consideren que una d'elles actua com l'home i no fan mal a ningú perquè no poden ? La gent quan escolta aquestes coses, sempre critica, ja que no esta molt ben vist açò de què un home estiga amb un home o que una dona estiga amb una dona. Per últim també m'agradaria donar l'enhorabona al xic o la xica que ha posat el títol, ja que «esposas sin esposas» és un títol que dóna molt a parlar.

Finalment m'agradaria dir que un jutge té que donar un permís perquè pensen que eixes persones no estan capacitades per a poder prendre decisions tan importants. Com tenen discapacitats els especialistes mentals, socials... ajuden a totes les persones que ho necessiten.