18 de juny 2014

IV Vesprada Diversa a l'IES Isabel de Villena

16 de juny de 2014. IES Isabel de Villena (València).

Un any més hem tingut amb nosaltres els discursos apoderadors de Miquel Missé (sociòleg i activista trans), Esther Roca (estudiant de Treball social i exalumna del Villena), Cristian Pérez (estudiant de Psicologia i exalumne del Villena), Miquel Tabuenca (estudiant d'Història i exalumne del Villena), Ma. José Vivó (membre d'Ampgil) i Mireia Martí (estudiant del Villena).  

El meu agraïment alxs presentadorxs (Alejandro, Bea, Bodhan i Carlos) i, especialment, a l'alumnat assistent, per un any de karícies i de diversitat!!



III Vesprada Diversa amb Miquel Missé, Cristian Pérez, Miquel Tabuenca, Jordi Jiménez (Lambda) i Ma. José Vivó (Ampgil) (juny 2013)
II Vesprada Diversa amb Miquel Missé, Miquel Tabuenca i Cristian Pérez (març de 2012)
I Vesprada Diversa amb Miquel Missé i Marina Collell (febrer 2009)




Els Davantals contra la intolerància que decoren l'escenari han estat elaborats per l'equip de mediació del nostre l'institut. Pots vore el que hi fem al blog Els punys no parlen.

13 de juny 2014

DSM-V


El DSM (acrònim de l'anglès Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, en català Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) és un manual usat en psicologia i psiquiatria per al diagnòstic de malalties i trastorns mentals i els símptomes que en permeten un diagnòstic. Publicat en 1952, ha patit diverses revisions, fins al DSM-V de l'any 2013. 

L'OMS recomana l'ús del sistema internacional anomenat CIE-10, acrònim de la Classificació internacional de malalties, desena versió.

L'homosexualitat va ser eliminada el 1973 del DSM-IV i l'OMS la va elimiar com a trastorn mental el 17 de maig de 1990, data considerada com a Dia Internacional contra l'Homofòbia i la Transfòbia.


Wiquipèdia: 

"Trastornos sexuales y de la identidad sexual

Son los relacionados con la sexualidad. Son de tres tipos:

4 de juny 2014

Leocràcia i la sinceritat



Leo espera que la visite el metge, millor dit, la metgessa. Asseguda a la sala, plena de dones de totes les edats i un jubilat al costat, mira un pòster on el metge ausculta una dona d’uns seixanta anys, com ella. La veritat és que no entén per què diuen “metges” o per què apareix un home a la foto, si a l’ambulatori del barri no hi ha més que dones.

La seua no té pinta de doctora. Mai porta bata, només el fonendo penjat al coll, un pírcing a la cella i les mateixes samarretes que li agrada posar-se a la seua Marta, que sembla que la va tenir fa quatre dies i ja va a quart d’ESO. Allò de la menuda fou una jugada de la fortuna. I sobretot del seu marit. A Antònio mai li han agradat els condons i a ella no li queien bé les pastilles. Als 45, i amb dos fills ja criats i casadors, es quedà embarassada. Tal vegada va ser la casualitat o allò que diuen que les hormones te les lleven, però les ganes de fer-ho començaren a anar-se’n a mesura que el seu ventre anava inflant-se. El naixement de la Marteta no va canviar res, li va multiplicar la feina per mil encara que ella va seguir complint tots els dissabtes, religiosament, més algun extra quan Antònio arribava a casa content. Tot sense alegria, com una obligació.

Leocràcia Sensesma, passe!, va cridar la doctora. I a Leo la pillà per sorpresa i sense haver-se preparat com li ho diria. Va estar a punt de donar el torn al iaio del seu costat, però en aquell moment entrà la cunyada a l'ambulatori i, per por que li preguntara el motiu de la visita, va obrir la porta de la consulta i es va colar com un lladre.

Quinze anys són molts anys, digué Leo a la doctora. No és que abans fóra meravellós. Jo no he sentit mai això que els passa a algunes de les pel·lícules. I si ho haguera sentit, tinga vosté clar que no hauria cridat, que no cal ser tan exagerada ni parèixer una qualsevol. El meu Antònio tampoc no és que siga molt delicat. Ell em fa un bes a la boca, em posa les mans als pits i enseguida ala... Però a mi m’agrada que el meu home m'estime.

Leo es va quedar callada, com si la resta de paraules que portara al cap hagueren desaparegut de sobte, i la doctora va seguir mirant-la, esperant, mentre intentava endevinar on volia anar a parar aquella estimada pacient, sempre enfeinada, a qui visitava des de feia quinze anys i que només acudia a consulta quan li passava alguna cosa realment greu. Estaria malalt Antònio? No, ell li ho hauria dit. O potser no. Leo sempre tenia cura de tots “els seus homes“, que és com li agradava anomenar el marit i els fills. Antònio havia anat a l’ambulatori feia dues setmanes i, quasi en secret, li havia demanat la Viagra. No ho diga a la meua dona, que ella es disgustarà. És més jove que jo i és normal que tinga més ganes. Jo no vull fallar-li ni que se’n busque un altre de menys edat.

La infermera va cridar a la porta per consultar sobre una altra pacient i Leo va tragar saliva. M’han dit que hi ha uns pegats d’hormones que te tornen les ganes. Me’ls podria vosté receptar?

Rosa Sanchis

Articles recomanats:
Anna Freixas: LA SEXUALIDAD: UN GÉISER DE FELICIDAD, A TODAS LAS EDADES. (sexualitat a la vellesa)
Teresa Forcades: LOS CRÍMENES DE LAS GRANDES COMPAÑIAS FARMACÉUTICAS (medicalització de la sexualitat)

Podeu llegir també les entrades del bloc:

La pel·li és un fragment de La vida empieza hoy (Laura Mañá, 2010), fresca, divertida i molt recomanable.

(Ja vaig publicar aquesta entrada fa uns quants anys. Ara la rescate del bagul i canvie el nom de la xiqueta perquè una altra Filo ha passat a ocupar el seu nom)

2 de juny 2014

Passar, que complicat.

Pol Galofre Molero

"Que pervers. Si no estic constantment sortint de l’armari sento que amago una part vital de mi, i és que jo no sóc un noi cis. Ni ho vull ser.

Però tornem al “passar”. Ha sigut un camí molt llarg, cadascú té els seus processos, i jo sóc lent. Però aquesta lentitud m’ha permès parar i observar. Observar els meus canvis però també els canvis de la resta de gent cap a mi, que són els que trobo més interessants.

El primer canvi va ser quan vaig passar de ser un objecte del desig masculí a un igual. De sobte em vaig adonar que portava tota la vida amb una motxilla carregada a les espatlles plena de por. Una por que de forma més o menys conscient hem sentit totes les persones que hem estat socialitzades com a dones, i aquelles que són reconegudes com a tal. Una por sistèmica que donem per fet. Tan sistèmica que jo (fins i tot sent feminista) no vaig ser capaç de reconèixer en mi fins que no me’n vaig desfer. Fins al dia que se’m va acostar un tio pel carrer a xerrar i per a ell entre els dos no hi havia cap forma de relació sexual possible. L’apropament va ser d’igual a igual.

Ho vaig trobar insòlit. Per un cantó em va fascinar, em va encantar. Era un reconeixement molt fort de la meva transició, de la imatge que volia donar de mi mateix. Per un altre em va alarmar. Com podia ser que portés aquell sac tan pesat a sobre i no me n’adonés? Quan assimilat tenia que havia de portar les defenses sempre en guàrdia? De qui era culpa? Era culpa del tio que m’havia tocat els pits en mig dels túnels del metro en l’adolescència? Dels que m’havien ensenyat les seves polles pel carrer? Era culpa del capullo que em va agredir quan tenia 11 anys? Sense aquestes experiències, portaria la mateixa motxilla? Hi ha algú que no hagi tingut experiències similars a aquestes? Parlo amb ma mare i m’explica les vegades que li han tocat el cul en públic: al bus, al cinema, etc. Ho diu com si res, li treu tot el ferro a l’assumpte, però en té molt, de ferro. Penso en les vegades que no m’explica. La meva germana calla. Ella en té, d’aquestes històries? Quant de mal li han fet? Com d’enterrades estan que no pot ni mencionar-les? Les ha oblidades? Jo vaig oblidar el capullo durant 9 anys.

Ara ja no em toquen pel carrer.

El segon canvi va ser un canvi intern. Ara ja no era objecte del desig masculí i heterosexual. Vaig passar a formar part del cercle de “l’home”, i cada vegada que em permetien l’entrada a espais exclusivament masculins em convertia en algú cada cop més i més feminista. Amb les ulleres violetes posades em vaig haver de replantejar la meva identitat, però sobretot la meva masculinitat. Quina masculinitat volia performar? La mateixa que quan el món m’identificava com a dona butch? Ara que passo com a noi, puc tenir les mateixes actituds que tenia com a dona empoderada?

Havia après a ocupar l’espai, a conquistar-lo i ara em tocava reaprendre a desocupar-lo. Vaig decidir conscientment que si el món m’havia d’identificar com a home jo performaria el ser marica. Em vaig des-butchizar com bonament vaig saber: arracada a l’orella i vinga! A somriure sempre, gesticular i creuar les cames com mai ho has fet. Com a mínim que alguna cosa no els enganxi. Això de ser home blanc, jove, heterosexual i de classe mitjana era una mica massa i per sort o per desgràcia (per mi és més desgràcia) amb els nois trans no hi ha termes mitjos. O t’identifiquen com a dona masculina o ets un home. El concepte de “noi trans”, aquesta imatge que anhelo, no existeix. Però potser l’anhelo perquè no existeix i si existís (com existeix la de “noia trans”) potser en fugiria tant com pogués…

El temps ha anat passant i la testosterona ha anat fent el seu efecte. Ara passo més. Passo, passo. Passo tant que ara ha vingut un tercer canvi. Un tercer canvi que no m’agrada, que m’alarma i que m’incomoda. Ja fa dues o tres vegades que m’han fet fora d’espais on s’estaven canviant noies. En el moment m’ha estranyat, m’ha fet gràcia i ho he trobat curiós; vinc del món de la faràndula i estic acostumat que tothom es canviï davant de tothom. Però hi ha hagut quelcom que s’ha quedat en el meu pensament, fent voltes, fent rum-rum. Avui me n’he adonat: M’han convertit en un subjecte desitjant. M’han convertit en el motiu d’anar amb la motxilla plena de pors ben agafada a l’esquena. En un potencial agressor.

No m’agrada aquesta posició, no la vull. Em sento atrapat, no sé com desfer-me’n. Una altra vegada el mateix sistema, l’heteropatriarcat fent de les seves. Merda d’heteropatriarcat! Perquè no se’n va a pastar fang una mica i ens deixa tranquil·les? Hi ha més nois a qui molesti aquesta posició? Potser no és aquesta la pregunta… Hi ha més nois que s’adonin que els han posat en aquesta posició? Dels motius pels quals estan en aquesta posició? I això no ens fa saltar alarmes col·lectivament? I encara diria més: i els nois trans? On són els nois trans? Per què no han obert la boca? Per què hem de performar sempre les mateixes merdes de masculinitats? Per què enganxa tant transitar? I sobretot: Si nosaltres mateixos no ens baixem d’aquests privilegis adquirits, com esperem que ho faci un noi cis a qui li ve tot donat?

Quan la ràbia s’estabilitza, una altra pregunta ronda el meu cap: podria jo performar aquesta masculinitat més andrógina, més marica, si de tant en tant m’identifiquèssin com a noia?

Passo. Que pervers. Que difícil."

Article publicat a Pikara Magazine