La culpa és de l'agressor!

A Marta li agradava vestir sexi; sempre havia sigut així i aquella va ser la principal causa per a deixar-ho amb Joan. I és que ell no podia suportar que anara escotada o ensenyant la panxa i amb unes malles que li venien ben ajustades. I cada dia li muntava un número, fins que Marta va dir que ja n’hi havia prou. Però el pitjor de tot va ser quan, un mes després d’haver-ho deixat, ell li envià un whatsapp dient que, si no tornaven, publicaria les fotos d’aquell dia tan romàntic que passaren a l’habitació de Joan celebrant els sis mesos junts, aprofitant que els pares se n’havien anat a un Congrés. Marta no sabia què fer i preguntà a les amigues. Lorena va dir que tornara amb ell per a calmar-lo i aconseguir les fotos i que, després d’un temps, el deixara de nou. Sandra va dir que denunciara a Joan si aquest pujava les fotos. Andrea va proposar de fer una campanya a través de les xarxes socials denunciant el masclisme i defensant el dret de les xiques a mostrar-se com volgueren i a ensenyar també el que els vinguera de gust.

Què creus que va fer finalment Marta? Què hauries fet tu?

Açò que li passa a Marta no és un fet aïllat protagonitzat per un xic masclista i enamorat; Joan utilitza la violència perquè pot, perquè ha sigut educat com a home per a ser qui posa les normes i els límits, i no suporta que Marta li porte la contrària. Joan, o qualsevol altre xic que utilitze la violència, no és un malalt: és un fill sa del patriarcat. En canvi, Marta, ha estat educada amb el guió de la por.

El sexe per a una home és plaer i conquista; el sexe per a una dona és perill, por, seducció, parella i maternitat. Por a l’embaràs i als xics (tots volen el mateix). Por a la violació d’un desconegut (no tornes sola, que t’acompanye algú, no vingues tard...). També és seducció, però amb condicions, perquè cal desperar l’interés dels xics però no massa: si limiten de més són unes estretes; si no limiten, són unes guarres i si comencen a tindre sexe però "no acaben la feina” són unes escalfabraguetes.

No cal ser molt llest per a vore la dificultat que suposa per a les xiques haver de trobar el punt exacte entre seduir i limitar. Aquesta societat els atribueix a elles tota la responsabilitat en cas d’una agressió perquè és la dona la que hauria de controlar i no posar-se en perill. El missatge va cap a les elles, no cap als agressors. No se li pregunta a ell per què es comporta així sinó que se la interroga a ella per si ha donat peu o se la critica per provocar o per fer-se fotos.

Que quede clar: qui actua malament és l’agressor! Ningú té dret a publicar res privat d’una altra persona sense el seu consentiment i tot el món s’hauria de revoltar contra qui ho fera. Cap dona ha de sentir-se culpable de la situació de violència. La culpa és de qui agredeix o fa xantatge i no importa si ens hem fet una foto o mil. És el nostre cos i el podem compartir amb qui vulguem i eixa persona no té cap dret a fer-ho públic, ni a contar les intimitats viscudes en parella. 

Fora la culpa! 

Visca la solidaritat amb les dones que pateixen aquestes violències! 

I tolerància zero amb els violents!

Imaginació i diversitat al poder

Erika Linder es vist d’home i de dona en aquest vídeo. Quan es performa com a home, la mirada és dura, el gest no és amable, els cabells s’amaguen darrere de la caputxa de la dessuadora, el caminar és decidit i ferm, les passes són llargues i segures ja que, si ets un home, no ha de semblar que tens por a res. En canvi, quan es performa com a dona, la mirada se suavitza, els llavis s’obrin sensuals convidant qui mira a entrar-hi, els cabells cauen sobre els muscles, la pintura decora els ulls i la cara s’ompli de color; i, si caminara, veuríem que les passes són curtes i que quasi demana permís per a xafar el terra. 

Som conscients que les diferències que existeixen entre un biohome i una biodona són més culturals que naturals?, és a dir, que som diferents perquè vivim en una societat que ens educa perquè ens vestim, caminem, movem, etc. com correspon al sexe assignat? La cultura que fa això amb les persones s’anomena Patriarcat i és masclista, sexista, homòfoba, trànsfoba, binarista, etc. 

N’hi ha un corrent feminista que s’anomena Queer, que rebutja el binarisme i les dicotomies: la classificació de les persones en homes i dones, masculí o femení, heterosexual o homosexual, etc. i sosté que els binarismes són jeràrquics (els hòmens són millors que les dones; l’heterosexualitat és millor que l’homosexualitat, les persones blanques són millor que les negres, les que no tenen diversitat funcional, millor que les que sí que en tenen, etc.) i amaguen la diversitat. 

Us imagineu un món on les persones poguérem triar de veritat com mostrar-nos? Ei, que jo sóc lliure, em direu!!! Sí clar, contestaré jo, igual de lliures que les persones a la pel·lícula Màtrix!!! Si fórem lliures de veritat, al nostre institut n’hi hauria molta més diversitat: hòmens amb melena i/o falda, dones amb els cabells curts i/o roba ampla, xics femenins, dones peludes... També n'hi hauria moltíssimes més persones bisexuals. Però el patriarcat és fort i té una salut magnífica i no emmalaltirà si no fem alguna cosa, ja que preferix que emmalaltisquen les persones diferents.

Per què no comencem a trencar una miqueta amb els rols tradicionals? Podem fer-ho amb xicotetes accions: pintar-nos la ratlla dels ulls (els xics), posar-nos colònia d'home (les xiques) o de dona (els xics), pentinar-nos de manera distinta, portar polseretes de gomes de color de rosa (els xics), no depilar-nos (les xiques)... Se us acudeixen altres accions?

Imaginació i diversitat al poder!!

Si t'ha agradat aquesta entrada, t'interessaran també:

• Trangèneres
• Marimacho
• La performativitat del gènere

Subjectes o objectes?

Seguim amb la publicitat!

No és habitual que els hòmens apareguen en la publicitat com a subjectes passius, -i menys en els anuncis de motos o de cotxes. El més normal, en aquest tipus de publicitat i en general, és que les dones siguen un reclam perquè, suposadament, el propietari del vehicle en qüestió aconseguirà triomfar en el terreny sexual. Tanmateix, quan invertim els rols, i situem els hòmens en les mateixes poses, es destapa el pastís i veiem meridianament clar la utilització masclista del cos femení. 

Veure aquest sexisme és relativament fàcil i podríem dir simplement que es tracta d’uns publicistes un poc masclistes sense pegar-li més voltes. Seria, per tant, un problema individual (d’unes persones poc evolucionades) i ací acabaria la nostra entrada. Però si volem pensar un poquet més, pot ser útil posar-se les ulleres lila que ens proporciona la teoria feminista i veure amb elles si es tracta només d’individus masclistes o més bé d’un sistema, que anomenem Patriarcat, que partint d’un binarisme inqüestionable ens educa per a ser blaus i per a ser roses. 

I breument explicaré quina és l’educació sexual dels xics en aquesta societat. 

Se’ls dóna menys educació sexual que a les xiques, perquè no es poden quedar embarassats. Es pensa que la sexualitat per a ells és una necessitat, que són molt sexuals i que no es poden controlar perquè la testosterona ho fa per ells. Com que es creu que els seus desitjos i necessitats vénen de sèrie, creixen sentint que tenen dret al plaer, i també a pressionar per aconseguir-lo. Com que estan educats per a l’acció, i no per a tindre cura de les altres persones, no solen reconèixer les necessitats alienes ni es posen en el seu lloc; diríem per tant que són poc empàtics, ja que, a més a més, la cura o l’empatia són qualitats considerades femenines i un home no pot ser o comportar-se com una dona. El repertori emocional dels xics es redueix a la ira i a la ràbia. La violència és, així, considerada normal en la masculinitat tradicional. Les conquistes sexuals o la seua manera de comportar-se sexualment són també una mesura de masculinitat, de manera que, a més xiques o a més “rendiment”, més puntuació. Els missatges i els insults, que els recorden que no se n’han d’eixir del guió establert, són constants: No plores! No deixes que et falten al respecte! No tens collons! Gallina! Maricó! Poc home! etc. 

Amb aquesta radiografia de l’educació patriarcal que es dóna als xics, veiem un poc més clar per què, en una enorme quantitat d’anuncis, la imatge que es dóna dels hòmens és aquesta: mascles forts i valents, que porten la iniciativa en el plànol sexual, i que gràcies a la seua masculinitat (reforçada per consumir el producte X) aconsegueixen xiques sexis. És a dir: sigues un mascle i tindràs les dones als peus! L’anàlisi anterior ens fa entendre també per què ens costa acceptar hòmens en posicions o roba femenines, com els de les fotos, quan la realitat és que, si hi haguera realment igualtat, seria normal que els hòmens portaren tacons i roba ajustada. I si ara la majoria no ho fan és perquè l’educació patriarcal és molt potent encara, i és androcèntrica, misògina i homòfoba. I costa molt ser lliure, encara que "un home tradicional" mai ho reconeixerà.

Publicitat sexista

En primer d'ESO estem treballant la publicitat i el meu alumnat ha suggerit aquestos anuncis. A classe hem debatut sobre el masclisme de la publicitat i n'hi ha un fet que sempre em crida l'atenció: hem educat la mirada per a detectar el masclisme que converteix les dones en objectes sexuals o les relega a les tasques de la llar, per exemple, però no la tenim educada per a vore el sexisme que afecta els xics i que els presenta com a persones que només s'interessen per l'esport, pels cotxes o per lligar. És com si els hòmens foren així, per naturalesa, i no s'hi poguera fer res per canviar aquesta situació. Elles són les potencials víctimes de la discriminació (per a qui la veu, ja que la majoria de gent pensa que n'hi ha igualtat) i ells són així: hòmens!

Com és possible aquesta miopia? Crec que tenim l'androcentrisme tan interioritzat que no els mirem ni per a responsabilitzar-los del masclisme ni per a defensar-los del sexisme. Perquè a vore: és tan ridícul un grup de dones cridant com a boges per un armari ple de sabates, com un grup de xics cridant per una nevera plena de cerveses, o no? I si la meua parella em preguntara si estic amb ell per un cotxe que és meu, el deixaria immediatament per estúpid! I no diguem del paio que pretén lligar perquè té un Mercedes i no sap conduir!! Quina parella de ximples, ell i el seu amic!

La meua proposta és seguir denunciar el masclisme però també evidenciar com afecta el patriarcat als hòmens i reivindicar unes altres formes de ser-ho: per exemple el que no vol lligar; el que no s'arrisca estúpidament; el que mira als ulls a les xiques i no als pits; el que no li importa que la seua parella sàpiga més que ell; l'homosexual; el sensible que plora i és empàtic; el que cuina i té cura de les altres persones; el que és afectuós amb els seus amics, etc.

Ja està bé que els únics protagonistes dels anuncis siguen hòmens preocupats per ximpleries!!!

I ja està bé que les dones només siguen objectes sexuals preocupades per la moda, per cuidar de la família, pel dinar, la neteja o per posar rentadores!!!

(Enviat per Andrea)

(Enviat per Raquel)

Estereotips patriarcals. Per Núria, J. Víctor i Maria.

En la societat actual, el xics i les xiques hem de representar uns rols ben diferenciats.
La societat ens ha intentat inculcar des del naixement que, depenent del sexe de cadascú, hem d'arribar a ser d'una manera determinada i i tindre uns comportaments concrets. Aquestes característiques són els estereotips, segons els quals tot el món ha de ser rosa o blau; home masculí o dona femenina; futbolista o princesa; aficionat als cotxes o a les Barbies...

Però nosaltres ens preguntem: No pots ser dona i que t'agrade el futbol? Els homes no poden jugar amb nines? Per què tot ha de ser blau o rosa? Per què no taronja, o morat?

Personalment, creiem que aquestos estereotips influeixen molt en la gent i provoquen canvis en la personalitat, per exemple fent que ens neguem a fer determinades activitats o que ens comportem de la manera que associem amb el sexe.

Una altra gran influència en nosaltres són els pares. Des de ben menuts, ens fixem i aprenem d'ells, perquè són els que ens ensenyen què ens esperarà en el futur. Per això voldríem centrar-nos en aquest tema però partint de la nostra pròpia experiència i reflexionant sobre la influència dels nostres familiars, especialment els pares i les mares.

Un dels companys afirmava que es pareixia més a son pare i que no tenia molts gustos en comú amb sa mare. Ell deia que a sa mare li agradava anar de compres, mentre que a son pare li agradava el futbol. Una de les frases que va crear mes polèmica en el grup va ser: “M'agrada el futbol perquè sóc home, per la mateixa raó que m'agraden les dones”. Això ens feia pensar en els micromasclismes, petits actes masclistes que troben en la vida diària i que deixen a la llum els pensaments que n'hi ha darrere dels estereotips.

Una de les companyes va afirmar que a ella també li agradava el futbol i que això no tenia per què ser un comportament característic dels homes. Una altra companya va comentar que a ella mai li havien dit que jugara amb nines, encara que volia ser mamà quan era petita i per això jugava amb els Nenucos.

La veritat és que a les xiquetes ens bombardegen amb publicitat i joguets que ens preparen per a ser mares, mentre que els xiquets no reben aquesta publicitat i els seus joguets estan més dedicats a l'acció. Això és una representació molt evident de la societat patriarcal en la qual vivim.

Evidentment ningú et dirà que has de jugar amb uns joguets determinats segons el sexe, ni tampoc t'obligaran a vestir-te d'un color o d'un altre. Són els diversos anuncis i les opinions dels adults i de les persones que t'envolten el que t'afecta.

Però el que nosaltres pensem és que és la teua vida i que tu has de posar les normes.

Entrada feta per: Núria, Juan Víctor i Maria.

Petons per a tothom

21 de març. Dia Mundial de les persones amb Síndrome de Down.

Fa tres anys, vaig publicar aquesta entrada. Crec que no han canviat gens les coses i continua sent igual de vàlida o més. La conclusió era i és la mateixa: l'educació sexual de qualitat, que qüestione rols i models, continua fora de l'escola.

Ací pots trobar més entrades de karicies sobre Diversitat funcional.

La setmana passada, fent cua al cine, hi havia al meu costat un grupet d’adolescents amb síndrome de Down. Una parelleta es petonejava i em vaig quedar mirant, encantada. Pillada in fraganti en la meua xafarderia, vaig dissimular buscant els diners per a l’entrada; però el meu cabet se’n va anar a la seua aula, segurament en un centre d’educació especial, i d’allà va volar a la meua, en un institut de secundària del centre de la ciutat. Els donarà algú educació sexual? em vaig preguntar. I vaig somiar que sí, que per a tot el món hauria de ser evident que les persones som sexuals, amb discapacitat o sense ella.

Entrí al cinema i vaig veure Pa negre, que tracta d’uns temps propers i d’uns fets que l’avi em contava.

Aquella negror encara ens acompanya, vaig pensar, una mica deprimida. Per això l’educació sexual no està ni a les aules d’educació especial ni a les no especials.

PD: Mentrestant, gaudim dels petons, que aquestos no ens els pot llevar ningú!!

En el magnífic bloc del grup Mitologia de la Sexualidad Especial, podem trobar més informació sobre la sexualitat de les persones amb discapacitat.

València en flames

La revista digital EGF and the City ha encés les Falles abans d'hora per publicar en portada la fotografia de dues falleres besant-se. La polèmica a les xarxes socials s'ha polaritzat entre qui pensa que és una falta de respecte a la festa fallera i entre qui creu que València és una ciutat oberta i tot el món ho pot passar molt bé. Entre les raons a favor es destaca el que té de positiu visibilitzar el lesbianisme, normalment més ocult que l'homosexualitat masculina.

I tu, què en penses?

Un poc d'esport

Ací pots vore complet el documental Cuestión de pelotas.


A tot el món li agrada practicar algun esport, admirar-lo i fer comentaris sobre les persones que el practiquen, no? I veure'l? Ara, amb la televisió i la resta de mitjans de comunicació, l'accés és inmediat i molt fàcil.

Nosaltres volíem proposar-vos un tema que, al nostre parer, no és tan comentat com ho hauria de ser però que té la mateixa importància o inclús més rellevància que altres i és el següent: el fútbol femení.

No us sona molt, no? Una pregunta que volíem plantetjar-vos: vosaltres veieu fútbol femení a la televisió o en sentiu parlar tan sovint com del fútbol masculí? Quantes esportistes es donen a conèixer diàriament? I quantes notícies es apareixen?

Aprofitant la polèmica esportiva que aquesta entrada pot causar, us mostrarem una notícia perquè es puga observar quines diferències poden haver-hi entre el que veiem diàriament sobre la vida quotidiana de famosos esportistes (futbolistes en aquest cas) i dels seus equips corresponents.

També llançarem unes quantes preguntes més perquè us animeu a comentar aquest post:

Quins programes de televisió o quins periòdics donen a conèixer habitualment esports en què participen dones?

Quantes dones en el món esportiu es coneixen?

Ocorre en tots els països el mateix?

Té alguna cosa a veure amb els estereotips i els rols que hi ha a la societat?

Per què no es tenen les mateixes oportunitats?

Entrada feta per Anna Mozzoni i Andrea Nelken.

Els drets de les dones. Per Reda Kent.

Històricament, sempre s'ha produït el cas curiós que, només per ser home o per ser dona, et pots trobar que en algunes empreses pots cobrar més diners o menys per fer la mateixa faena. I que en la societat, que està composta a parts iguals per dones i per homes, les dones han estat més o menys discriminades, depenent de les èpoques, i que per exemple hi ha hagut èpoques en què una dona no podia eixir al carrer sense que l'acompanyara un home.

No sempre ha estat així. Diuen que, en l'antiguitat, les dones eren les que manaven en la societat. Es creu que hi havia entre els homes i les dones primitives una divinitat anomenada Deessa Mare, que era la que manava sobre tots, i els homes respectaven el que deien les dones. Però amb el pas del temps, aquesta deessa, i per tant la influència de les dones, va acabar desapareixent, i els déus masculins van passar per davant i, per tant, els homes van imposar la seua voluntat sobre les dones en tots els àmbits de la societat. 

Això va ocórrer en l'antiga civilització grega i va passar després a la romana, de la qual tots venim, i per tant hem heretat també les maneres de veure a les dones com a persones sotmeses als homes. Això ha durat moltíssims anys i segles, fins a arribar al segle XX, on van començar a haver-hi els primers moviments per l'alliberament de la dona, que al principi no van tenir molt d'èxit, però al passar els anys, ja cap al final del segle XX, van possibilitar que les dones aconseguiren en la civilització occidental pràcticament els mateixos drets que els homes. Això no va ser fàcil, i fins i tot hi va haver enfrontaments, empresonaments de lluitadores pels drets de la dona, i algunes morts desafortunades.

Els principals punts on hi van haver lluites per a aconseguir la igualtat van ser: el dret a votar en les eleccions, el dret a anar a les escoles i llocs d'ensenyament, i el dret a un sou just per un mateix treball que els homes. Fins aquell moment, cap d'aquestes coses era possible. I encara avui en dia en alguns països tampoc no es compleix, però la cosa ha anat millorant a poc a poc. Hi ha països àrabs on les dones no poden conduir cotxes, o han d'anar tapades perquè ningú els veja la cara, o algunes zones de la Xina on poden matar-te només per ser dona.

Encara falta molt per a la plena igualtat. Molts homes encara es creuen que si eres dona i bonica és que vols tenir sexe amb ells, o que si eres dona el teu treball ha de ser netejar o estar a casa cuidant els fills. I hi ha moltes empreses on les treballadores són quasi totes dones i, en canvi, els directius són tots homes. Aquestes actituds es diuen masclistes, i encara existeixen en moltes persones.

Entrada feta per Reda Kent (3r ESO)

Qui és perfecte?

Font: The Huffington Post

Campanya “Qui és perfecte?” (Dir.: Alain Gsponer, Alemanya, 2013) llençada per al Dia Internacional de les persones amb discapacitat (3 de desembre) per Pro Infirmis, una organització que dóna suport a persones amb diversitat funcional. “Perseguim ideals en lloc d'acceptar la vida en tota la seua diversitat” ha explicat Mark Zumbühl, membre de la Junta Executiva Infirmis Pro.

Com canviaria el món si els models en els quals ens miren foren més diversos? No són tots els cossos estimables i desitjables? No ho serien si la nostra mirada no estiguera tan "mal educada"?

El meu cos, els meus drets

Els Drets sexuals i reproductius són Drets Humans i, si no es respecten, cal lluitar perquè ho siguen.

Participa-hi!!!

Més informació, ací.

Escola segregada, escola mixta i escola coeducativa

Hui he participat en una taula rodona a l’IES Jordi de Sant Jordi i, en arribar a casa, he recordat una entrada que vaig fer l’any 2009, L'educació sexual a l'escola (3). Públic o privat?. Al debat ha sorgit l'estranyesa davant d'un masclisme que la gent jove continua reproduint, malgrat els avanços legislatius. Però clar, perquè la igualtat siga real, s’han de posar en marxa mecanismes tan potents i eficaços com els de les èpoques anteriors. I entonar només el “¡Hágase la igualdad!” no funciona si no posen en marxa la maquinària coeducativa amb pressupost i bones pràctiques, no solament amb bons discursos.

Reproduïsc parcialment ací una entrada que, per desgràcia, encara no ha passat de moda:

“En unes jornades educatives, vaig escoltar la professora de Química Núria Solsona descriure les pràctiques de laboratori de la seua assignatura. En aquestes, l’experiment que havia de fer l’alumnat de 4t d’ESO per al final de trimestre era, ni més ni menys, un pastís de xocolate. Això no té cap mèrit, ma mare fa pastissos i no ho ha aprés a l’escola! dirien algunes; Això no és ciència! comentarien uns altres.

En canvi, Solsona explicava molt bé que això que no té cap mèrit –i que per a molta gent no són més que pràctiques casolanes aïllades–, constitueix un “conjunt ben integrat de coneixements, elaborat i adaptat a les necessitats de cada moment històric per al bon funcionament de la família i el benestar dels seus membres”. És a dir, que aquestes pràctiques, tradicionalment femenines, són coneixement científic (considerat socialment com el més elaborat i el de més prestigi) i, com a tal, haurien d’estar incloses en el currículum escolar. I no sols això, sinó que “són uns sabers indispensables per a la vida de les persones i el bon funcionament de la família i de la societat”. Per tant, Solsona sosté que la cuina és un laboratori on es fan dissolucions (café amb llet o amb Cola-cao, sopes...) i col·loides (nata batuda, maionesa...), on es produeixen canvis químics (caramel·lització del sucre; el bany de Maria, una dona jueva que va inventar aquest mètode de conservació al s.III...), etc. 

Aquesta explicació del treball de Núria Solsona fa referència a un dels entrebancs que dificulten l’educació sexual de l’escola: la consideració d’aquesta com una qüestió privada. Ja vaig parlar en anteriors posts de les pors, de la “naturalitat” de la sexualitat, de la falta de formació i de la manca de compromís de les administracions en aquesta formació. I ara, crec que paga la pena parlar de què és públic i què és privat, i de si l’escola només hauria d’encarregar-se dels sabers útils per a l’espai públic o, per contra, hauria de preparar per a la vida privada.

El debat és antic i connecta amb dues qüestions ben complexes: en primer lloc, amb el pas de l’escola segregada a l’escola mixta, i, en segon terme, amb la creença que la raó i l’emoció estan separades.

L’escola segregada (els xics per una banda i les xiques per l’altra) educava les dones per a ser maresposes. El règim franquista va prohibir l’escola coeducativa i va instaurar, l’any 38, l’escola segregada, amb uns continguts qualitativament i quantitativament diferents per a xics i per a xiques. Com que es pressuposava que l’espai privat (la casa, les criatures...) havia de ser per a elles i l’espai públic (el carrer, el treball...) per als hòmens, aquestos havien de ser educats per a desenvolupar un ofici i ser els guanyapà. Aquesta desigualtat estava basada en la suposada complementarietat dels sexes, i en la inferioritat intel·lectual de les dones, i era apuntalada per discursos com la biologia, la psicologia, la religió..., i per les tradicions i, fins i tot, les lleis. La coacció social i estatal conduïa a la interiorització de la bondat d’aquesta ideologia. Pilar Primo de Rivera, líder de la secció femenina de la Falange, deia el 1942:

• “Las mujeres nunca descubren nada: les falta, desde luego, el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles: nosotras no podemos hacer nada más que interpretar mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho”. 

Quan es va promulgar la LGE (Llei General d’Educació), als anys 70, l’escola segregada es va convertir en escola mixta, però va eliminar del seu currículum tots els sabers i habilitats que les dones tenien o havien de tindre (habilitats domèstiques, expressives, sentimentals i relacionals: cuidar, mediar, escoltar, recolzar, ensenyar, guiar, la higiene, l’alimentació, la salut...). En realitat, va eliminar uns sabers necessaris per a la vida, és a dir, la cultura de les dones.

Algunes feministes ho expliquen de la següent manera: l’escola mixta el que va fer va ser convidar les xiques a entrar en un espai que representava uns continguts i uns valors exclusivament masculins: un currículum androcèntric. Aquest currículum, no solament no té en compte els sabers femenins, sinó que ha oblidat les aportacions de les dones a la cultura considerada escolar. 

A poc a poc, aquesta realitat va canviant, però encara ens costa trobar el paper de les dones en la història, en la literatura, en l’art, en la ciència, en la política, etc. i solem conèixer aquestes dones i la seua contribució a la cultura quan, per a commemorar el 8 de març, les pengem en els taulers de les escoles i decidim treballar-les a classe.

Quina conclusió podem extraure d’aquest currículum androcèntric? Que el sol fet que xics i xiques compartesquen pupitre, no garanteix la igualtat. I que per fer realitat aquesta igualtat, s’han de posar en marxa mecanismes tan potents i eficaços com els de les èpoques anteriors. /.../

Ah, que no se t'oblide que tots els dies són 8 de març.

IVE

Comparación de las tres leyes que han regulado la IVE (interrupción voluntaria del embarazo) desde la democracia.

• Ley Orgánica 9/1985.
• Ley Orgánica 2/2010 de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo.
• Anteproyecto de la Ley Orgánica de Protección de los Derechos del Concebido y de la Mujer Embarazada. 2013.

Font: Mujeres ante el Congreso

Els mites de la sexualitat. Per Irene i Iris.

La sexualitat és el conjunt de condicions anatòmiques, fisiològiques, psicològiques i afectives que caracteritzen el sexe de cada individu.

Sobre aquest tema, hi ha molts mites i és del que volem parlar. Hi ha de totes les classes: antics, nous, que afecten Els hòmens o les dones, que tenen a veure amb els jóvens, amb els adults, etc.

Però nosaltres ens centrarem més en els mites de la joventut, ja que és l’edat en la qual estem tots nosaltres ara.

Alguns dels mites més coneguts sobre les xiques són:

• No et pots quedar embarassada en la primera relació sexual o amb la regla.
• La falta d’himen vol dir que no s’és verge.
• Rentar-se la vagina després de la relació sexual evita l’embaràs.
• La píndola de l’endemà es pot utilitzar com a anticonceptiu d'ús freqüent.
• "Si no li done sexe a la meua parella, em deixarà"
• La primera relació coital sempre fa mal.
• Les xiques que tenen moltes relacions sexuals són unes"guarres".

I sobre els xics:

• Per a ser més hòmens, han de tindre moltes relacions sexuals.
• Si tenen el penis més gran, dóna més plaer.
• Sempre han d’estar disposats i saber fer-ho bé.
• El preservatiu disminueix la sensibilitat.
• Molta masturbació crea impotència.
• Si un es masturba molt, es queda sense semen.

Ara us comentarem mites en relació amb els dos sexes:

• La relació sexual no és plena sense penetració.
• Si el xic ejacula fora de la vagina de la dona, aquesta no pot quedar-se embarassada (“marxa arrere”).
• Masturbar-se es roí per a la salut i el cos.
• Les fantasies homosexuals són roïnes.
• El normal és fer-ho perquè tots ho fan.
• No és bo fantasiar si tens parella. 
• Tindre relacions sexuals dempeus impedeix l’embaràs.
• Els hòmens necessiten més sexe que les xiques.
• La masturbació produeix acné o infertilitat.

Nosaltres dos ja hem estat tenint durant tot l’any classes amb dues psicòlogues que ens han parlat sobre diversos temes i un d’ells és la sexualitat; per això sabem que tots els mites són falsos. Gràcies a aquestes classes, hem conegut que moltes de les coses que es diuen al carrer o a l’institut són mentida i moltes altres són ximpleries, però tots aquestos mites poden causar dubtes sobre què és veritat i què no ho és;. Per tant, sempre que no estiguem segurs d’alguna cosa, cal consultar amb un especialista o amb algú que sàpiga del tema i aclarir els dubtes per no acabar amb un embaràs no desitjat o fent alguna estupidesa.

Ara ens agradaria que comentàreu aquesta entrada amb les vostres opinions i, si sabeu qualsevol mite, el dieu i així ens n'assabentarem tots.

Entrada feta per Irene i Iris (3r ESO)

Passió roja

Anunci de Campari "Red Passion" on res és el que sembla.

Acceptable-inacceptable

Làmina original de Kendra