26 de nov. 2013

I si no volen ser princeses?


I la publicitat per a xics, què? Quan els animarà a jugar amb nines, a cuinar...? I els xics que volen ser princeses?

Inventa un anunci per a ells!



25 de nov. 2013

Dissimular la violència?

Fa dos anys vaig publicar aquestos vídeos d'Aishawari, Alipopof, Isasaweis, Ladenena y ConTol Style, unes famoses blogueres que parlen de moda i maquillatge i reben milers de visites. Malauradament, la situació ha canviat poc i continuen sent tan actuals com sempre. La proposta de comentari era que els xics de la classe s’animaren a fer un espot adreçat als altres xics masclistes, seguint la idea de les blogueres. Alguns comentaris varen ser:

Christian Stone ha dit...
Bon dia a tots, hui vinc a parlar-vos del videojoc que es va anunciar fa poc, l'esperat GTA5. Va a ser un dels videojocs més venuts. Fa 4 anys es va traure el GTA4 i ara continuarà la saga. És un joc conegut per la violència, pots anar caminant pel carrer i robar un cotxe o matar a una persona......

Si creus que la vida és un joc, i que pots anar maltractant a la teua parella, sols aconseguiràs que siga infeliç,que es trobe trista i al final tu també acabaràs mal, entre reixes o amb una ordre d'allunyament. Perfavor, no al maltracte de gènere, número contra el maltracte, 016. 1.12.11

Luis Marston ha dit...
Hola bon dia a tots, hui vaig a parlar-vos del rugbi. Aquest esport és per a hòmens de veritat, no per a dones. En el rugbi cal de ser molt bestia, trencar tíbies, placar, destrossar alguna clavícula, tornar a placar... També, en el rugbi, no n'hi ha armadures, ni proteccions, solament tens una samarreta, un pantaló curt i unes botes per això és un esport tan barbar. En conclusió cal tenir molta força, ser molt ràpid... Si creus que en la vida s'ha de ser així de bestia, i que pots tractar a la teua parella com un jugador de rugbi és que estàs molt equivocat i comets violència de gènere. No ho fases, busca ajuda ves al psicòleg... 5.12.11 

Christian de burgos ha dit...
Bon dia a tots. Us vaig a parlar d'una acció futbolística. En el partit del Reial Madrid i Getafe, temporada 2008-2009, en una disputa on el Reial Madrid no te res que perdre, en l'ultim minut, en un baló dividit, els dos jugador van saltar a per la pilota. Pep, el jugador del Reial Madrid, va anar amb el peu per davant i li va donar al pit al jugador de l'equip contrari. L'àrbitre li va traure targeta roja. Aquesta agressivitat te pot influir en una relació de parella, de creure't superior a la dona, perquè ella no se rebel·la. Si no vols que la teua dona te traga targeta roja no la maltractes. No deixes que una acció t'influïsca en la teua relació. 9.12.11

Clàudia West i Carla Mott ha dit...
Carla: Benvinguts xics, avui, encara que som xiques, us anem a donar consells de com liar una cigarreta sense que se us isca el tabac.
Clàudia: Començarem agafant un paper de liar i l'estirarem bé. Agafarem el filtre i la posarem a un extrem del paper.
Carla: A continuació, agafarem una mica de tabac, i l'estendrem per la part oposada al filtre, quedant el paper cobert pel tabac i aquest..
Clàudia: Després amb els dits arredonirem la cigarreta quedant en forma de cilindre. Ara llepem la part del paper en la que es troba el pegament.
Carla: I l'enrotllem fins que es pegue. Tot seguit, ja podeu gaudir de la vostra cigarreta (Clàudia)perrrrrrrrrrfecta.
Clàudia: Per últim podeu ensendre-la, però no, espereu, que penseu, que podeu fumar-vos a la vostra novia com una cigarreta xuplant-li tota l'energia?
Carla: La cigarreta us la fumeu i tireu la burilla, però a la vostra novia no podeu xuplar-li l'energia i després desfer-vos d'ella com si no servira per res.
Clàudia: Les vostres novies valen molt més que una mísera cigarreta. Apreneu a tractar-les.
LES DUES: Lluiteu contra la violència de gènere. Si sofriu maltractament o conegueu algú que el patisca, crideu sense dubte al 016. Tenim drets a l'igual que ells. 15.12.11 

T'ANIMES A FER EL TEU COMENTARI PERÒ ADREÇANT-TE ALS XICS MASCLISTES??












Font: Yorokobu

14 de nov. 2013

Amor i desamor

(EN CASTELLANO)

El curs passat ja vaig fer aquesta entrada (Desamor i dol), però el tema no s'esgota i les persones continuem patint per amor i per desamor. Per això parlaré ací, de nou, del dol.

És més fàcil començar una relació que acabar-la. A posar fi a un vincle, i a dir adéu, ningú no ens ha ensenyat; per això el normal és que patim i fem patir més del compte. Per exemple, no és estrany veure parelles que trenquen i que, una setmana més tard, ja han començat altres relacions sense amagar la felicitat i el desig que senten per la nova o el nou, sovint davant de l’exparella. També passa, de vegades, que un membre de la parella que ha trencat es dedica a criticar l’ex o a contar intimitats, i aquestos secrets són devorats, com si foren carn, pels voltors que sobrevolen els protagonistes, contents del patiment alié.

Per a mitigar el dolor, el primer que convé tindre en compte és que la intensitat de les emocions en l’enamorament i en el desamor és molt pareguda perquè de la mateixa manera que l’amor ens ompli, el desamor ens buida (Oliveira, 1997). Ambdós processos comparteixen: la invasió de les emocions (l’alegria i l’eufòria en el cas de l’amor, o la tristesa i la ràbia, en el desamor); la irrealitat o deformació de les coses; l'oblit d’un/a mateix/a, etc. Però afortunadament, tant l’enamorament com el desamor són processos transitoris i a la fi solem recuperar el nostre equilibri. De veritat: el dolor passa!!!

En el cas de l’enamorament, la culpa de les emocions tan intenses que sentim la té el còctel hormonal que comença a segregar el nostre cos. Un combinat de serotonina, oxitocina, vasopressina, etc. provoca una borratxera emocional que ens ompli el cap de fantasies (idealitzacions de la persona estimada o de la relació) que no tenen molt a veure amb la realitat. Cal dir que aquest col·locada és sentida per persones joves i també per grans. Tanmateix, els enamoraments adolescents tenen les seues particularitats.

En general, a l'adolescència, l'amor es viu amb una enorme intensitat i es creu que durarà sempre, encara que normalment no és així. Com que es té poca experiència -òbviament-, es pensa que l’amor ha de ser com en la fantasia que han provocat les hormones (i com a les pel·lis). També ocorre que, com que l’enamorament ens fa sentir coses que no coneixíem, s’idealitza encara més la parella i es pensa que ningú més ens farà sentir d’aquesta manera, cosa que, amb el temps i les experiències, comprovem que no és així. I, clar, com que la major part de relacions tenen un final, els trencaments solen provocar molt de dolor, sobretot quan no es fan de mutu acord, si han sigut producte d’una infidelitat, o simplement si hi ha terceres persones implicades. La persona “abandonada” pot sentir-se inferior, sola, desil·lusionada, ressentida, tal vegada culpable; i, en els cas dels xics, per causa de la socialització patriarcal, pot passar que senten danyat el seu orgull, ja que el valor d’un “home de veritat” puja per les dones que aconsegueix i disminueix per les que perd.

També són molt dolorosos i difícils els trencaments quan encara estem enamorades i ho fem perquè la parella ens maltracta (físicament o psicològica), ja que, a la dificultat del dol, haurem de sumar haver de recuperar l’autoestima danyada. I això és molt costós. A més a més, la ment és traïdora, i és fàcil que ens recorde només les experiències bones de la relació i oblide les dolentes, i aquest oblit selectiu ens pot posar en perill si decidim tornar amb la parella maltractadora.

Per a poder superar tot aquest dolor, hem de passar per un procés que anomenem dol, i que implica posar-se en contacte amb el buit que deixa la pèrdua i adaptar-se a la nova situació. Dins d’aquest dol, és normal passar per una sèrie d'etapes, que no necessàriament són successives:

Negació. És quan no volem vore que la relació s'està acabant o ha acabat i ens resistim al canvi. No em pot passar a mi! Tot va bé, em cridarà i em dirà que m’estima... Canviarà!

Negociació. Encara que sabem que la relació està morta, intentem dur a terme canvis perquè no s’acabe. Si faig això o allò, continuarem... Et promet que si no em deixes faré...

Ira/ràbia. Una vegada hem assumit que el vincle s'ha acabat, sentim ràbia especialment contra la persona que ens ha abandonat, però també podem sentir-la contra la nova parella d'aquesta, contra les nostres amistats, contra el món...

Tristesa. Sovint la ràbia es combina amb la tristesa i un dia sentim ira i a l'endemà ens posem a plorar per qualsevol motiu. Estem deprimits/des, plorem sovint, ens falta energia, no tenim ganes de viure...

Pseudoacceptació. A poc a poc anem superant el dol i de vegades pensem que ja no tenim dolor; però en realitat ens autoenganyem i podem tornar fàcilment a les fases anteriors (negació, ira, ràbia, tristesa...).

Acceptació. Finalment, acceptem la nova situació sense la parella, tornem a tindre il·lusió, ja no ens fa patir pensar en la relació acabada i posem fi al dol. Aquesta fase no significa necessàriament tindre una relació d'amistat amb l'exparella. Després de fer el dol, som lliures de “reciclar” o no la relació. Tal vegada decidim que no ens interessa, o potser sí que ho desitgem però, en qualsevol cas, no és cap obligació.

Agraïment. Aquesta fase és opcional (algunes persones la passen i altres no). Significa que ens alegrem d’haver viscut el vincle amorós, encara que la separació ens haja fet patir perquè després d’haver passat tot el procés, hem crescut com a persones i ara som més sàvies.

En una relació de maltractament, els processos de dol es compliquen molt més perquè la persona maltractadora sol prometre que canviarà i fins i tot plora per a fer-nos sentir llàstima, i això fa que visquem encara més intensament la negociació, si ens la creiem, i que pensem que amb els canvis promesos la relació se salvarà.

El ben cert és que, si volem començar una nova relació, o simplement estar bé amb nosaltres mateixos, hem de ser conscients de tot el que passa quan iniciem o quan acabem una relació i hem de dedicar-li temps al dol, un temps que en cada persona serà diferent. Però a més a més d’aquestos processos personals, també hem d’evitar fer patir la nostra o el nostre ex perquè l’estima es demostra en com vivim l’amor i en com vivim i fem viure l’altra persona en el desamor. Aquesta cançó de La Gossa Sorda és un bon exemple de com deixar volar la persona a qui hem estimat: "que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes".

(I que no se t'oblide que no tindre parella no és estar sol ni sola.)



13 de nov. 2013

Bullying sexual

(EN CASTELLANO)

Rehtaeh Parsons era una jove canadenca que després de patir una violació en grup va haver de suportar l’assetjament dels companys d’institut quan les fotos de l’agressió començaren a circular per les xarxes socials. No ho va suportar i es va suïcidar. A altres xiques els va passar el mateix: Amanda Todd, Audrie Pott i Phoebe Prince se suïcidaren també després de ser insultades i tractades com a “putes”.

Emily Lindin és la fundadora d’un projecte que s’anomena The Unslut project, una iniciativa que lluita per la igualtat de gènere i contra l’slut shaming o l’insult a les xiques per la seua sexualitat. Per què no et suïcides, guarra estúpida? li deien a ella, considerada la “puta” de l’institut des dels 11 anys. El seu nòvio va contar intimitats sexuals i després de temps d’insults, Lindin va arribar a creure que es mereixia l’assetjament dels companys.

Ara, ja apoderada, aquesta dona prepara el documental 'Slut: A Documentary Film' ('Puta: el documental') que tractarà sobre les xiques que han patit bullying sexual, per tal de conscienciar la gent i fer que aquest assetjament desaparega. Malauradament, el masclisme és una realitat encara i, quan una xica és sexual, és criticada i fins i tot se la culpabilitza quan pateix alguna agressió (“s’ho estava buscant”, “això passa perquè van provocant”). En canvi, els xics sexuals són uns cracs. A una xica li poden dir “puta” per gaudir del sexe, per rebutjar-lo, per deixar a mitges els xics o també per no fer res.

A alguns xics també els passa. L’any passat, un alumne sud-americà contà a classe que un xiquet de la seua escola havia sigut abusat quan era menudet. I que ho havia dit a una amiga i aquesta ho havia escampat per l’institut. Aleshores havien començat a burlar-se d’ell i a dir-li: “niño violado”. A conseqüència dels insults, el xiquet es va quedar marginat i, segons relata l’alumne, “se afeminó”, i encara l’insultaven més. Després del relat, un altre alumne meu va preguntar si s’havia convertit en una dona, però el que contava la història va explicar que no, que simplement "se amariconó". I un tercer de la classe va afegir que això devia significar que li havia agradat la violació i per això s’havia fet “maricó”.

Què significa “puta”? Què significa “maricó”? Per a què serveixen en realitat aquestos insults? Doncs serveixen per a controlar la sexualitat de les dones i que no traspassen els límits del que es considera acceptable per a la feminitat tradicional. I també per a controlar la sexualitat masculina i que només siga heterosexual, perquè si un home es deixa penetrar, es feminitza, es converteix en una dona i per tant se’l pot insultar i agredir encara més! Per a un home, assemblar-se a una dona és una degradació. Per a la masculinitat tradicional, la misogínia i l'homofòbia són normals.

I qui se n’ix del model, mereix el seu càstig. I aquest es produeix davant de la nostra mirada còmplice (i de vegades, amb l'ajuda també del nostre insult). Li has dit "guarra" alguna vegada a una dona? Doncs si és així, caldria que t'ho feres mirar!!

Font

12 de nov. 2013

"Yo en las relaciones lo doy todo"

(EN CASTELLANO)

“Yo en las relaciones lo doy todo.” diu Gorka en Física o Química. “Y espero lo mismo de mi chica”, afegeix.

Doncs molt malament, dic jo, perquè si fem això, estem renunciant al nostre espai personal, no estem posant límits i l’altra persona pot disposar de nosaltres completament.



És molt comú en una relació de violència que es donen les etapes següents: la fase de tensió (ell comença a enfadar-se), la fase d’explosió (esclata la violència) i la fase de lluna de mel (ell demana perdó, jura que canviarà, fa regals, és afectuós, etc). I després una altra vegada: tensió, explosió i reconciliació.



Gorka porta a Ruth un regal molt apreciat per ella. Però ho fa per aconseguir-ne el perdó. Per sort, ella pot veure que no ha canviat, que era mentida. I tampoc nosaltres ens hem de creure el nòvio que ens ha tractat malament quan diu que canviarà. Els canvis personals són molt costosos i difícils; per això, si un ha de canviar coses, és millor que ho faça en soledat i ja tornarà quan la transformació siga real.

I si som els amics del xic i veiem que es comporta de manera violenta, no hem de ser còmplices de la seua violència, encara que ens diga que és la seua vida i que no ens hi fiquem. Acabar amb la violència masclista és cosa de tota la societat, no solament de les dones que la pateixen.

(Més entrades sobre violència masclista)

10 de nov. 2013

No t'estima


EN CASTELLANO

Si et diu com has de vestir, no t’estima.

Si et diu que no vages ací o allà, no t’estima.

Si t’allunya de la teua família o amistats, no t’estima.

Si et diu coses que et fan sentir inferior, inútil o beneit/a, no t’estima.

Si t’ignora per castigar-te, no t’estima.

Si es posa molt gelós/a, no t’estima.

Si et fa sentir que necessites protecció, no t’estima.

Si et controla el mòbil, el Tuenti, etc., no t’estima.

Si et pressiona per a tindre sexe, no t’estima.

Si et fa sentir llàstima perquè li faces cas, no t’estima.

Una persona que fa totes aquestes coses no està enamorada. Una relació on passa això, no és una relació amorosa, és un vincle on no hi ha amor, sinó possessió. Si algú ens tracta així, hem d’allunyar-nos perquè ens estem posant en perill. Una relació així ens provocarà més dolor que gaudi i no ens farà créixer com a persones. No es tracta d'elegir entre la parella i les amistats, o les aficions pròpies. Es tracta d'elegir entre una relació amb amor i una relació sense amor. Tens cap dubte?


8 de nov. 2013

Descarrega't l'aplicació "Enrédate sin machismo"


App per a Smartphones | Enredate Sin Machismo.

Pots desarregar al teu mòbil la App “Enrédate sin machismo”, pensada perquè jugues, et divertisques i al mateix temps li passes el test a la teua relació de parella. Si aconsegueixes desbloquejar els tres nivells de dificultat, podràs compartir la medalla que t'acredita com a xic o xica que té les coses clares en les relacions.

Atreveix-te i juga!

I si alguna cosa no va bé, reflexiona i busca informació a la Guia o en aquesta web, on podràs vore també una simulació de com funciona la app Enrédate sin machismo.

Disponible per a descarregar des d'iTunes i Google Play

Pròximament en Blackberry App World.

Per a treballar amb grups de joves et recomanem accedir a “Píldora -Taller de apoyo a la app” des d'ací.




7 de nov. 2013

El carrer no és de les dones


El Govern Basc acaba de publicar l’estudi Agresiones sexuales, cómo se viven, cómo se entienden y cómo se atienden, realitzat per Sortzen Consultoria SL, 2011.

Mitjançant grups de discussió amb xiques joves, dones immigrants, pares i mares d’adolescents, professorat i hòmens, es parla sobre com es viu aquesta qüestió.

A les dones ens eduquen amb la por a patir una agressió sexual per part dels hòmens. Missatges com Que t’acompanye algú, fes-me una perduda, torneu juntes, agarra un taxi... són constants. És una por un poc desproporcionada, si atenem a les dades reals, ja que les violacions i els abusos representen el 0,4% del total d’infraccions, i també si tenim en compte que el perfil de víctima de delictes és el d’un home d’entre 20 i 50 anys; en canvi les dones declaren sentir-se més amenaçades a les enquestes sobre seguretat ciutadana i els xics no són pràcticament alertats perquè es protegisquen.

És una por irracional i sense fonament, la que tenen les dones? No, en absolut. Han estat educades per a pensar que tenen moltes possibilitats de ser agredides i per això han d’estar alerta i protegir-se. Aquesta educació en la por s’assaona amb la literatura criminal i les pel·lis i sèries, que sovint presenten violacions de desconeguts que solen també acabar amb la mort de la protagonista.

A més a més, les dones solen patir tota una sèrie d’agressions masclistes quotidianes (fregaments als transports públics, persecucions de nit d’algun xic que ha begut i que no sabem si vol lligar o agredir-nos, les mal anomenades galanteries, etc.) que contribueixen al temor i a augmenten la sensació d’inseguretat pel carrer.

En general, les famílies alerten més les filles que els fills dels hipotètics perills que corren, fonamentalment per part de desconeguts; però la realitat mostra que les agressions de persones conegudes són més freqüents, i també que corren més perill els fills adolescents que les filles, per exemple de patir un accident amb la moto o el cotxe (per conduir arriscadament, per beure més del compte, per ficar-se en una brega amb un altre xic, etc.).

Aquesta educació en la por té conseqüències, tant per a les xiques com per als xics:

1. Les xiques estan alerta davant de les violacions tradicionals i desarmades per a enfrontar i fins i tot reconèixer les que es produeixen en entorns suposadament segurs, amb un nòvio, amic, amant o marit.

2. En els xics, la representació constant de la violència sexual dels hòmens sobre les dones serveix per a sostindre el mite que la sexualitat masculina és perillosa i incontrolable per naturalesa. Continua pensant-se que els xics són més sexuals que les xiques i que no es poden controlar, ja que les hormones controlen per ells. 

3. Als xics no se'ls alerta dels perills reals, derivats sobretot d'un model de masculinitat tradicional que minimitza el risc i considera natural la violència com a manera de resoldre els conflictes o de comportar-se.

4. Tot i ser missatges donats amb la millor de les intencions, en el cas de les xiques, només donen com a solució que elles deixen de fer coses, la qual cosa implica negar-los el dret a estar soles o a fer coses soles, per exemple. I la creença en la necessitat d’algú que les protegisca.

Diu Susan Brownmiller que les violacions no són producte d’individus aïllats sinó un mecanisme patriarcal per a condicionar el funcionament quotidià de les dones, i limitar la seua autonomia i la seua llibertat sexual. Mosta d’això és que, quan pateixen una agressió, sovint se les culpa per haver trencat el model de feminitat tradicional. Fa un parell d’anys van ser un escàndol les declaracions d’un cap de policia de Toronto, que va dir que per a evitar les violacions, les dones no havien de vestir-se com si foren prostitutes.

Sobre les dones recau la responsabilitat de previndre les agressions, però els hòmens no solen parlar ni reflexionar sobre el tema, tampoc els que són pacífics i igualitaris. No s’haurien de qüestionar els hòmens la seua implicació en la violència masclista i començar a qüestionar el masclista de torn, encara que siga un amic? No perden ells, també, amb la violència?

Font: No vayas sola, te puede pasar algo. June Fernández.