Per quatre cantonades de no res

Farta

Entrada feta per Mireia, La Princesa Etérea. Si t'agrada, visita el seu blog.

Quan va sorgir la saga Crepuscle, obra que va generar que totes les meues amigues desitjaren que un vampiret apareguera en les seues vides i els lleplara... ehem, sí, la sang, una cosa em va cridar l'atenció: la protagonista era molt vergonyosa, maldestra, amb una autoestima quasi inexistent, pràcticament invisible... fins que troba el protagonista, que li atorga la seguretat que ella necessitava. (Puaaaj!!).

Ho vaig deixar córrer fins que va sorgir la següent saga desinhibidora d'hormones (o dit d'un altra manera, baixa-bragues). Estic parlant de ''A tres metres sobre el cel''. Curiosament, la protagonista era molt semblant a la de Crepuscle en alguns aspectes: També era molt insegura, inexperta, tímida... fins que, heroicament, el xic arriba a la seua vida i la salva. (HA-HA-HA!)

Seguint amb Federico Moccia: al llibre ''Carolina s'enamora'' vaig trobar de nou el mateix model de xica. Vaig voler pensar que tan sols era una fatídica coincidència fins que, fa relativament poc, vaig llegir la novel·la ''provocadora'' del moment: ''Cinquanta ombres de Grey'' (estic segura de que us sona...).

Aquest darrer exemple ha fet que comence a pensar molt seriosament en el model de xica que ens proposa la literatura juvenil contemporània. (I no a soles la literatura, també el cinema, les cançons...)

Què esperen els autors d'un llibre? Que els lectors se senten identificats amb els seus personatges per endinsar-se més en la història i per donar-li credibilitat, no? Bé, per què el model de xica més recurrent és aquest? Vergonya, autoestima quasi inexistent, invisibilitat front al món, poca experiència en quasi tots els aspectes i sobretot, la necessitat irrefrenable de trobar un home que els atorgue tota la seguretat que no tenien abans.

I què passa si jo no sóc d'aquesta manera? Sempre m'he considerat una dóna bastant independent, amb certa ambició i ganes de guanyar coses pels meus propis mèrits. I si jo tot açò ja ho tinc sense necessitat que ningú ''m’ho regale''? No tinc dret a sentir-me reflectida en els personatges femenins dels llibres juvenils de l'actualitat?

Amb tot açò no vull dir que aquestos llibres no siguen bons, a soles m'agradaria fer-vos reflexionar sobre com, subliminalment, ens projecten contínuament models de xica submisa en espera de l'heroi que la salve. Jo no em sent d'aquesta manera. No sóc una Bella, una Babi, una Carolina o una Anastàsia.

I vosaltres, qui voleu ser?

I si el conte fóra d'una altra manera?

Caputxeta Roja

Recordes que Caputxeta havia d’anar a portar menjar a la iaia? Mentre hi anava pel bosc pensava: Per què hauré de portar-li aquestes coses amb una cistella, tan rebé com aniria amb una motxilla, que és molt més còmoda? Ai mira, per ací ve el llop i de segur que vol menjar-se’m! Efectivament, el llop s’acostà a Caputxeta però varen passar altres coses:

a) Quan Caputxeta saluda el llop, aquest li diu que no és un llop sinó una lloba.

b) Quan Caputxeta veu el llop i pensa que aquest se la vol menjar, ell li diu que en realitat és vegetarià.

c) Quan el llop troba Caputxeta, s’alegra molt, es posa a conversar amb ella i li confessa que està fart dels altres llops que només volen parlar de futbol.

Ventafocs

Recordes la Ventafosc, una jove que no pot anar al ball perquè la mare i les germanastres l'obliguen a quedar-se a casa fent les feines fins que se li apareix la Fada Padrina... Doncs açò és el que va passar.

a) Ventafocs va al ball, gràcies a l'encantament de la Fada, i coneix el príncep, però aquest li conta que no li agrada gens ser príncep i que ho fa obligat pels pares, que ja tenen pensat per a ell un futur sense haver-li preguntat res. Llavors Ventafocs i el príncep decideixen...

b) Ventafocs va al ball però no torna a les dotze. Llavors, quan es desfà l’encantament, torna a portar la seua roba, la carrossa es converteix de nou en una carabassa i els lacais en sargantanes, i tota la gent del ball pensa que Ventafocs és una maga amb poders, l’aplaudeixen molt i li donen molts diners per la seua actuació. Després de l'èxit, la Ventafocs proposa al príncep...

c) Ventafocs s’ha quedat a casa perquè sa mare no volia que anara al ball, però llavors arriba una de les germanastres, que s’havia escapat del ball perquè no li agradaven aquelles festes de gent rica i superficial. Ella pensava que les xiques de la seua edat eren unes estirades que només volien estar guapes i trobar marit, i ella pensava més a combatre les injustícies del món. Quan arriba la Fada Patrina i troba les dues xiques, elles li demanen un encantament per a...

Tria un dels dos contes i escriu la història com més t'agrade. Pots fer també l'activitat de l'entrada Per quatre cantonadetes de no res o aquesta altra: Vells contes, nous finals.

 

(Fórmules de començament i acabament de contes en valencià)

Adaptat de “Materiales didácticos para la coeducación. Construyendo contigo la igualdad” (Haciendo historias 1. Instituto Asturiano de la mujer). 

Pressions

Els xics també estan pressionats? Quines serien aquestes pressions? Imagines una marca de cosmètica (masculina?) fent un anunci com el de Dove però adreçat als hòmens?

Sobre el vídeo: L'any 2004, Dover va iniciar una potent campanya anomenada Per una bellesa real (The Dove Campaign for Real Beauty). L'empresa Unilever es va encarregar del disseny, que consta de Daughters, Evolution i Onslaught (2007). El vídeo de l'entrada forma part d'aquesta darrera campanya.  

Superlola i Superoscar

RAE, neteja, fixa i dóna esplendor

Entrada feta per Sami Woolf (1r, Batxillerat)

L'Acadèmia de la Publicitat ha fet un homenatge a la RAE en el seu tercer centenari mitjançant un anunci. Fins ací tot bé, però el problema que tenim és la forma en què han elaborat l'homenatge. L'anunci comença amb la típica escena a la cuina en què al fill se li cau sense voler un pot de gerd i ho embruta tot; llavors la mare entra i l'escridassa utilitzant un llenguatge "vulgar" ja que ara li toca a ella netejar-ho ABANS QUE ARRIBE "L´HOME DE LA CASA” I HO VEJA TOT BRUT. Encara sort que arriba la RAE, que neteja, fixa i dóna esplendor. I així, de sobte, la mare deixa de parlar vulgar. De manera que veient l'anunci podem observar i localitzar el masclisme, i podem qualificar l'anunci com a sexista com milers i milers d'altres que veiem i escoltem tots els dies a la televisió, a la ràdio, als transports públics, etc.

La Federació de Dones Progressistes, la d'Associacions de Dones Separades i Divorciades i la Fundació Dones han emés un comunicat conjunt demanant a la RAE que desautoritze l'anunci. "Aquesta és l'oportunitat perquè la RAE es posicione en el camí cap a la igualtat entre hòmens i dones", subratllen les associacions, que denuncien també que la institució acadèmica no es caracteritza precisament per promoure la igualtat en el seu propi organisme. "En els 300 anys d'història, a penes huit dones han sigut acadèmiques de la llengua; i dels 43 membres actuals, únicament set dones són acadèmiques", recorden les feministes.

En conclusió: en la meua opinió, l´anunci ofén a les dones en general i cal retirar-lo o eliminar-lo de la xarxa ja que les fa paréixer inferiors als homes. La RAE ha de modificar el seu funcionament perquè afavorix els homes i al mateix temps lleva tots els drets a les dones.

Vacunació moral

Parlar de la sexualitat sol ser difícil perquè encara és un tema tabú, però per a alguns joves resulta divertit ja que poden utilitzar paraules “prohibides” en un context escolar on normalment no se sol permetre. No seré jo qui negue la diversió a ningú, però ací a karici.es no pretenem només divertir sinó també reflexionar i aprendre.

L’educació sexual és un poc com posar una vacuna. Podríem dir que es tracta d’una vacunació moral. Per a poder defensar-nos dels riscos que poden comportar les relacions sexuals (sobretot els embarassos, les infeccions, les pressions i les violències), hem d’inocular el virus en xicotetes dosis, és a dir, hem de parlar del tema abans que les relacions es donen i així, quan arribe el moment, estarem més protegits i protegides. I si resulta que ja tenim relacions sexuals, és una oportunitat de resoldre els dubtes o les dificultats que vagen sorgint.

Dit això, crec que queda prou clar que l’objectiu és la prevenció i cal desmuntar el tòpic que creu que parlar de la sexualitat anima a practicar. Més bé el que anima són les pel·lícules, les sèries, els anuncis, les cançons... i per aquesta raó és bo que estiguem preparats i preparades per a defensar-nos de les pressions que vénen de totes bandes i que afecten per igual a qualsevol jove, siga de família religiosa o laica, d’esquerres o dretes, de classe alta o de classe baixa...

Fruit segurament d’aquesta sexualització del nostre entorn, i del fet de viure en una societat molt més tolerant, és una realitat que les relacions sexuals adolescents són cada vegada més primerenques i existeix també una pressió entre la gent jove perquè així siga, ja que qui no té una nòvia o un nòvio ben prompte, “no és guai”. I també es pensa que quan es té parella, el normal és tindre relacions coitals quan passen uns poquets mesos.

Doncs bé, el que s'ha de dir alt i clar és que no n’hi ha res NORMAL!! Però, encara que assumírem que la normalitat és "el que fa la majoria", la normalitat no hauria de ser una criteri per a fer o no fer, sinó que la raó per a realitzar determinades pràctiques sexuals hauria de ser EL NOSTRE PROPI DESIG, i no la pressió de la parella, dels companys de classe, de les amistats, de les sèries de torn (que normalitzen determinades pràctiques) o de qui siga. 

Que la guia siga el nostre desig significa que podem fer el que ens done la gana? Òbviament no, perquè a part de consensuar-ho amb la persona amb qui tenim relacions (ja que els nostres desitjos no poden passar per damunt dels de l'altra persona), hem de mesurar les conseqüències dels nostres actes i valorar si ens convenen i si podem o no assumir-ne les conseqüències.

Ja ho he dit en un comentari però ho tornaré a escriure: la gent jove més informada sol retardar l’inici de les relacions sexuals coitals perquè és conscient de les dificultats de gestionar les pressions socials i els propis desitjos, coneix els seus drets sexuals i també és més sabedora dels riscos que es corren. Per això és bo parlar d’aquestos temes. Però amb propietat i amb l'objectiu d'aprendre, no només de riure.

I n’hi ha algunes qüestions bàsiques que s’han de dir:

1.    L’alcohol no és una bona companyia per a la sexualitat perquè ens oblidem de la seguretat.

2.    Cal utilitzar preservatiu sempre, en qualsevol relació amb penetració, perquè amb regla o sense, en la primera vegada o en la tercera, n’hi ha risc d’embaràs o de contagi d’una infecció.

3.    La sexualitat no és solament el coit. Tampoc és la pràctica més plaent per a tot el món (no ho és per a la majoria de les dones).  

4.    L’orientació sexual de les persones és diversa: homosexualitat, bisexualitat, heterosexualitat, asexualitat... i totes les opcions són expressions "normals" i legítimes de la sexualitat humana.

5.    Les persones tenim dret a fer les pràctiques que vulguem perquè els nostres cossos són nostres i no hem de consentir ser coaccionats per ningú, i molt menys amb arguments del tipus: Tots ho fan, No voldràs ser un crio/una cria, Si m’estimes, fes-ho!, etc.

 Podríem allargar la llista de qüestions bàsiques. T'animes a fer-ho?

Vells contes, nous finals.

Això era i no era, i si és cert bé i si no també, que una princesa es va presentar al ball de palau tota coberta de greix. 

-El meu carruatge va tindre un problema –va dir ella- i com el cotxer no sabia què fer, el vaig arreglar jo. És que m’encanta la mecànica!! 

Al príncep li agradà molt aquella princesa distinta i ballaren tota la nit...

Temps era temps quan els animals parlaven, que una princesa es va punxar amb l’agulla de la seua filosa i caigué adormida per culpa d’un encanteri maleït fins que un príncep la va despertar i li demanà que es casara amb ell; però la princesa va dir: 

-Gràcies dolç príncep, però he perdut molt de temps dormint i per ara preferisc dedicar-me per complet a buscar un remei a tots els encanteris malignes.

(Fórmules de començament i acabament de contes en valencià)

Quin amor?

El 9 d’octubre és el dia de les persones enamorades al País Valencià. La festa es diu la Mocadorada i coincideix amb la Diada Nacional i amb Sant Dionís. Tradicionalment, els hòmens regalen a les parelles un mocador per al coll que embolica uns dolços de massapà amb forma de fruites i verdures.

Un dia abans de la “mocaorà”, José Michelle va assassinar la seua ex-nòvia Alba, de 14 anys, pegant-li moltes ganivetades al coll i al pit. Després es va lliurar a la policia. 

Segons les dades de l'observatori de la violència de gènere, del total de 52 víctimes mortes per violència masclista al 2012, 15 eren menors de 30 anys i en el que va de 2012, hi ha 38 víctimes confirmades, 8 d'elles menors de 30 anys.

Per què José Michelle no va assumir que Alba ja no volia estar amb ell?

No és fàcil respondre. Potser passaven coses com aquestes:

La idealització. L’enamorament, sobretot al principi, pot fer que s’idealitze la parella i no es veja com en realitat és. Sovint hi ha xiques que fins i tot justifiquen la manera d’actuar del xic quan les amigues se n’adonen que el comportament d’ell és violent. Sovint hi ha xics que creuen en una situació de parella ideal (i masclista) en la qual els seus desitjos s'han de veure acomplits sempre. Aquestes idealitzacions són com unes ulleres obscures que no ens deixen veure la realitat.

La Fusió es vol mantenir tot el temps. Al principi d’una relació sol donar-se un model de parella que s’anomena fusió i que consisteix a voler estar tot el temps amb la parella. Aquesta fase no es pot mantenir permanentment, i és bo que així siga perquè, si no, no tindríem vida al marge de la parella. El millor és la interdependència, on cada persona té el seu espai personal propi i un altre espai compartit. Però n'hi ha encara un altre model, el d'inclusió, on només una de les dues persones té espai personal propi, mentre que l'altra no té res, només el que comparteix amb la parella. Aquest és un model de control gens recomanable.

No es posen límits. De vegades, la fusió, unit al model amorós tradicional, pot provocar que no es posen límits, que s’estiga disposada a fer qualsevol cosa per la parella, perquè no s’enfade, per fer-la feliç… I pot passar que l’altra persona abuse d’aquesta incondicionalitat perquè creu que té dret a ser obeït. La disponibilitat total per a l’altre, unit al control que generalment aquest exercirà… són un camí segur que portarà a quedar-se sense espai personal. Quan una xica perdona i/o accepta acomplir la voluntat del xic, està posant-se en perill. Quan un xic no respecta els límits de la seua parella, està exercint violència.

S’assumeix com a normal el dolor i el sacrifici. L’educació amorosa actual sobrevalora el lliurament total a l’altra persona i considera normal el patiment. Potser la falta d’experiències pot fer pensar que les discussions són normals, que els xics són així i que cal sacrificar-se, que per a gaudir molt s’ha de patir molt, etc. També que és normal fer el que ell diu, accedir a tenir sexe quan ell vol perquè els xics (es pensa) són més sexuals i necessiten més sexe que les xiques… Per la seua banda, alguns xics consideren també normal que les xiques accedisquen als seus desitjos i creuen que poden aconseguir el que volen pressionant, fins i tot amb violència.

És normal el control i la gelosia. Exigir relacions sexuals, controlar el mòbil, el tuenti, les activitats que fa la parella, mostrar actituds possessives… no pot ser justificat pel molt d’amor o pel molt de desig. És normal desitjar l’altra persona o tindre-la al cap. Però cal deixar-la respirar. I estimar-la és donar-li el seu espai i treballar-nos les nostres inseguretats. La gelosia no és amor, és por.

Pensar que l’amor és inevitable, que quan ens enamorem, ja no hi podem fer res per tornar enrere. I que allò durarà sempre. Però “sempre” és una paraula molt grossa perquè les persones canvien i les relacions també. De vegades pensem que són d’una manera perquè l’enamorament ens fa idealitzar-les i després ens adonem que només era la nostra imaginació (o el nostre desig) i que no s’assemblen gens al que buscàvem.

Potser n’hi ha més factors que no he contat, però per damunt de tot el que cal és estar atentes a les alarmes i vigilar els nostres amics i amigues. No ens posem en perill i evitem que les nostres amistats es posen en perill o que els nostres amics es creguen en el dret de controlar les seus parelles. Això no són relacions saludables. Això és violència.

Intimitat?

Quan tenia 6 anys, va arribar la televisió a ma casa, en blanc i negre, per descomptat. Dos anys després, vingué el telèfon, tot i que per a parlar calia que ens connectara una telefonista. Vaig tindre el meu primer ordinador als 20 anys i allà vaig jugar al primer vídeo-joc. Als 30, em vaig connectar per primera vegada a internet. Al mòbil em vaig resistir bastant, però finalment arribà. Fa un tres anys que tinc Tuenti, Twitter i Facebook i en fa quatre que escric en aquest bloc.  

Aquesta és una part de la meua vida que compartisc, juntament amb l'opinió que tinc del que comente, perquè la intimitat ja no és el que era. La nostra identitat té un espai virtual on anar construint-se a base de fotografies, estats, vídeos, comentaris deixats en altres murs, blocs, etc. El missatge del Tuenti, recordant-nos que fa dies que no canviem el nostre estat i que alguna cosa deu haver passat, és una invitació a compartir la intimitat.

Aquesta exhibició en xicotetes dosis de la nostra vida íntima ha començat a anomenar-se extimitat. I cada vegada més sembla que ens definim (o construïm) a través del que mostrem a la xarxa i les altres persones veuen o lligen. De vegades aquesta mostra pot ser política, reivindicativa, i ensenyem i parlem de nosaltres perquè estem defensant el dret a ser d'una determinada manera i que aquestos drets es facen extensibles a tot el món. 

Una altra forma de mostrar-se que, en principi no té cap motivació política, és el Sexting, contracció de sex i texting (enviament de sms), que es refereix a l’enviament de fotografies o vídeos eròtics i/o sexuals per mitjà de telèfons mòbils o de les xarxes socials. Altres formes són l’Amoring (m'he inventat la paraula), que és l’intercanvi d’enceses declaracions amoroses, incloses creatives fotografies de la parella enamorada amb moltes LLLL i molts cors, diàlegs íntims amb molts PER A SEMPRE i MAI NINGÚ ABANS COM TU, etc. A poquet que observem, i només amb una miqueta de realisme, ens adonem que SEMPRE i MAI són mentida, i que l’amoring deixa pas a l’oding, fins que una altra parella torna a omplir l’espai real i virtual deixat per l’anterior. 

La realitat és que tot aquest recorregut vital (i virtual) queda enregistrat per a sempre a la xarxa. Ho havíeu pensat? Potser convendria reflexionar una miqueta sobre la informació que compartim. Volem de veritat que les 600 amistats de la nostra xarxa tinguen tanta informació de nosaltres? Penjaríem al corredor de l’institut, les fotos que pengem al Tuenti? Què passaria si perdérem el mòbil amb les fotos o els vídeos que hi guardem? Coneixem la privacitat del nostre Tuenti? Demanem permís per a penjar fotos d’altres persones? Ens sembla bé que es pengen fotos sense el nostre permís?...

Aquestos vídeos no m'agraden perquè sembla que qui té la culpa és la persona que compartix una foto privada i no la/les persona/es que divulguen un contingut privat:



Aquestos m'agraden més, encara que el segon se'n va a un altre tema: 

    

Aquest va en la mateixa línia culpabilitzadora del dos primers: Pensa abans de penjar res. Em pregunte per què no diu: Pensa abans de compartir una foto que no és teua, i no la passes!!! O bé Pensa en les conseqüències que pot tindre per a la persona que tu compartisques una foto seua!!!



Necessita Facebook tanta informació sobre tu? Ací hi ha unes recomanacions imprescindibles per a configurar la privacitat del Tuenti: 

Cardar la llana

Cardar, fotre un clau, fer-ho, pegar-ne un, llaurar el bancalet, rostollar, pitjar, catxar o cucar... són algunes de les maneres que designen l’acte sexual en valencià, i pose acte també en cursiva perquè parlar d’un sol acte no deixa de ser una simple i simplista manera de reduir les pràctiques sexuals a una de sola: la introducció d’un penis en una vagina.

A més dels noms, també es parla de preliminars i de coit, i veiem que aquesta diferenciació apunta en la mateixa direcció: que el que es fa primer és una preparació per a la pràctica que es considera vertaderament important, i que es creu també que és la que dóna més gust a tot el món que ho fa.

Les pel·lis mostren a la perfecció el que acabe d’explicar, ja que les relacions sexuals que solen mostrar són acoblaments sexuals ràpids i plaents on, en dos minuts, els protagonistes -sempre una parella heterosexual- s’exciten, s’arranquen la roba desesperadament, s'acoblen amb la facilitat amb què s'endolla el carregador del mòbil, i arriben a l’orgasme alhora. I tot sense parar a posar-se el preservatiu!

Que les pel·lis diuen mentides, ja ho sabem. Però en el tema de les relacions sexuals, potser pensem que tenen raó, ja que les persones som animals i “ja sabem com ho fan” aquestos per a perpetuar l’espècie. Però clar, si posem en dubte que la naturalesa ens domina i si, com explica la Biologia, veiem que la reproducció mitjançant l’acoblament del mascle i de la femella no és la més comuna en el món animal i que hi ha moltes maneres de perpetuar l’espècie, llavors potser comencem a pensar que la cultura, la societat on vivim o la pressió de l’entorn ens fan creure que el sexe s’ha de viure d’una sola manera, que és la millor i la més completa, és a dir, que el sexe és follar, paraula castellana que en català significa “trepitjar raïm”.

Per això, quan ens posem les ulleres lila, veiem que la nostra cultura és patriarcal i, com a tal, posarà per damunt els desitjos del patriarca, és a dir, dels hòmens sobre les dones. Posaré tres exemples de l'educació patriarcal.

En primer lloc, els xics poden ser sexuals amb llibertat (amb les dones, clar!) i, a més a més, se’ls anima a ser-ho. I si no ho són, se’ls castiga amb insults o amb menyspreu, fent-los creure que no són prou hòmens.

En segon lloc, la pràctica sexual que es considera millor és el coit, ja que per als xics és molt plaent. Per contra, és una manera poc segura de fer arribar a l’orgasme a les xiques, ja que el gland del clítoris, que és l’òrgan sexual més preparat per a donar-los plaer (amb més terminacions nervioses) està a la vulva, és a dir, fora del cos, i no dins.

En tercer lloc, la sexualitat patriarcal és només heterosexual i poca gent pensa en quines seran les seues pràctiques, o en els noms que els posaran més enllà dels tòpics. Pel que fa als xics homosexuals, n’hi ha la idea que fer-ho és sinònim de penetració anal, i en el cas de les xiques homosexuals, doncs si no utilitzen dildos significa que no fan res o que tenen sexe de segona categoria.

Vist i llegit tot això, se m’oblidava una altra manera de dir fer-ho i és fer l’amor, que en textos i poemes de català antic feia referència a tot el festeig, amb o sense coit. Però algunes persones consideren que aquesta forma és massa fina i no està molt de moda entre la gent jove. Així que, o la posem de moda o, si no volem utilitzar el castellanisme follar, potser podríem usar cardar, que ve de "cardar la llana" i, en paraules de l'escriptor Màrius Serra, "no deixa de ser una manera de recórrer amb les mans una superfície densa i peluda amb el propòsit d'extreure'n la part realment valuosa". 

I per a extraure la part més valuosa de la sexualitat, perquè aquesta siga plaent i segura, res millor que seguir els nostres gustos, i no els de la majoria social. I els nostres gustos passen també per elegir no tindre relacions sexuals, o per no fer determinades pràctiques si no ens abellixen, ja que en cap cas ho hem de fer pressionats o pressionades per la parella o per l'entorn si no ens sentim preparats o preparades... En definitiva, que triem si cardem o no la llana, no que trien per nosaltres!!!



[Si t'ha agradat aquesta entrada, ací en tens dues entrades més on apareixen vídeos de Carlota.

Carlota i la flor de la vida

Es que no me he enterado]

Fragments de la pel·li "El diario de Carlota" (Jose Manuel Carrasco, 2010), basada en l'excel·lent novel·la de Gemma Lienas: "El diari vermell de la Carlota".