És tan difícil educar perquè tot el món tinga cura, siga afectiu o expresse sentiments? Es veu que sí, que és molt difícil. I ho és segurament perquè molta gent es dedica a fer que els xics es comporten com a xics i les xiques com a xiques.
Si una xica juga amb camions, uff, malament! Si un xic juga amb nines, pitjor encara! Si a un xic li agrada portar pantalons estrets o roba acolorida, maricó! Si una xica porta els cabells curts, marimatxo! Si un xic lliga molt, quin crac! Si una xica fa el mateix, quina guarra! Malauradament, la llista es pot allargar fins a l’infinit, encara que aquesta educació ha aprés a passar desapercebuda, de manera que els uns i les altres pensem que som així perquè volem o perquè la naturalesa ens ha fet així. I no es pot fer res!
No entraré en el debat de si les hormones o l’ADN afecten o no. I seria atrevit afirmar que no tenim criteri i que actuem als dictats del Patriarcat, perquè sé que, almenys al nostre context, existeix un marge de llibertat, encara que podem discutir si és gran o menut. En qualsevol cas, és útil analitzar la realitat amb les ulleres lila que ens proporciona el feminisme i els moviments d’hòmens profeministes i, amb aquestes, veure si el que desitgem (persones, coses materials...), el que mostrem (la roba, els cabells...), les nostres aficions (esport, estètica...), les emocions que ens atrevim a expressar (tristesa, ràbia...), etc. són nostres o són còpies d’un model que interessa mantindre perquè no es vol que les persones siguen “massa” lliures, ja que si ho són, opinaran i triaran, i n’hi ha qui pensa que és millor que ens comportem com a borreguets.
El còmic és també una eina “educativa”; però la vinyeta que he seleccionat presenta un altre model d’heroi! I les altres dues imatges, la de les criatures tenint cura de nadons i la d'un grup d'hòmens de la Índia manifestant-se, també.
I ara què fem? Eixir a lluitar o conformar-nos?
