Aplicar la regla de la inversió és sempre molt gràfic
perquè es veu el sexisme. Ens imaginem un anunci com el de Vagisil amb un pare
i un fill? Als xics, no els piquen els genitals? L’eslògan podria dir així: Usa Testiculil, així no hauràs de rascar-te en públic! Però no!! Jo no he vist cap anunci per a xics i l’explicació,
la devem al sexisme. Sobre els cossos de les dones, en general, i sobre els seus
genitals, en particular, aquesta societat patriarcal llança un munt de missatges
que ens fan creure que som molt complicades –i per això necessitem constants revisions
mèdiques–; que les vulves són brutes –no us sona això de l’olor a peix?–;
que els pèls són antihigiènics –i una xica que no es depila és una gorrina–,
etc. Per a eliminar tots aquestos indesitjables olors, se’ns recomanen un munt
de productes (sabons, desodorants, compreses antitot...) i se’ns convenç que la
bellesa estereotipada és una qüestió de salut. Per exemple, anar depilada es
considera més net, afirmació curiosa que, si ens la creiérem, ens portaria a
pensar que tots els xics són uns bruts pel simple fet de ser més peluts. I jo
em pregunte: no necessiten els xics sabons per als genitals? Fan olor a
floretes? Clar que no!! Tot el món fa olor a fluids corporals diversos i tots i
totes tenim cossos complexos que necessiten revisions i cura. Però és molt
injust que a una part de la humanitat se la pressione per a no fer olor a res,
per a acomplir uns estereotips de bellesa inhumans i per a ser una pacient
perpètua. Ser conscients de com funciona el sexisme és molt important per a
contrarestar els missatges discriminatoris. Els cossos de les dones es veuen
com a problemàtics i la informació que se’ls dóna pertany al camp de la
reproducció i al de la higiene, mai al del plaer. El
reduccionisme reproductiu fa que les xiquetes sàpiguen que tenen úter i ovaris,
des de ben menudetes, però desconeguen que tenen un clítoris que només serveix
per a donar plaer. Usaran sabons, esprais o compreses perfumades, però a poques
els hauran dit que és molt saludable agafar un espill, mirar, tocar i celebrar
que tenen un cos que els pot regalar molts plaers, amb pèls o sense ells. Celebrem o deixem que ens amarguen?
Queden encara coses per reivindicar i contra les quals lluitar? On? En el món laboral? En els estudis? En la política? En la publicitat? En les relacions sexuals? En les tasques domèstiques? En la cura de les persones? En l'esport? En el model d'amor?...
És més fàcil començar
una relació que acabar-la i, com que no sabem com fer-ho ni ningú ens ha
ensenyat, patim i fem patir més del compte. Per exemple, no es estrany veure
parelles que trenquen i que, una setmana més tard, ja han començat noves
relacions i no s’amaguen de mostrar la felicitat i el desig que senten per la
nova o el nou, sovint davant de l’exparella. També passa, de vegades, que un
membre de la parella que ha trencat es dedica a criticar l’ex o a contar
intimitats, i aquestos secrets són devorats, com si foren carn, pels voltors
que sobrevolen els protagonistes, contents del patiment alié.
Com que sóc de l’opinió
que una bona educació sexual i emocional hauria d’ajudar a superar el dolor de
la separació, i darrerament veig a molta gent que pateix al meu voltant, vull
dedicar aquesta entrada al desamor.
El primer que convé
tindre en compte és que la intensitat de les emocions en l’enamorament i en el
desamor és molt pareguda perquè de la mateixa manera que l’amor ens ompli,
el desamor ens buida (Oliveira,
1997). Ambdós processos comparteixen la invasió de les emocions (l’alegria
i l’eufòria en el cas de l’amor, o la tristesa i la ràbia, en el desamor); la irrealitat
o deformació de les coses; la pèrdua d’un/a mateix/a, etc. Però
afortunadament, tant l’enamorament com el desamor són processos transitoris i a
la fi solem recuperar el nostre equilibri. En el cas de l’enamorament, hi té
molt a veure el còctel hormonal que comença a segregar el nostre cos (serotonina, oxitocina, vasopressina...) que ens fa viure com si estiguérem col·locats/des i ens provoca fantasies (idealitzacions de la persona estimada o de la relació) que no tenen a veure amb la realitat.
La segona qüestió que convé saber és com s'experimenta l’enamorament a l’adolescència. En general, es viu amb una enorme intensitat i es creu que durarà sempre, encara que
normalment no és així. Com que es té poca experiència (òbviament), es pensa que
l’amor ha de ser com en la fantasia que han provocat les hormones, i com a les
pel·lis. També ocorre que, com que l’enamorament ens fa sentir coses que no coneixíem,
s’idealitza encara més la parella i es pensa que ningú més ens farà sentir d’aquesta
manera, cosa que, amb el temps i les experiències, comprovem que no és així. I,
clar, com que la major part de relacions tenen un final, els trencaments solen
provocar molt de dolor, sobretot quan no es fan de mutu acord, si han sigut
producte d’una infidelitat, o simplement si hi ha terceres persones implicades.
La persona “abandonada” pot sentir-se inferior, sola, desil·lusionada,
ressentida, tal vegada culpable; i, en els cas dels xics, per culpa de la
socialització patriarcal, pot passar que senten danyat en el seu orgull, ja que
el valor d’un “home de veritat” puja per les dones que aconsegueix i abaixa per
les que perd.
També són molt
dolorosos i difícils els trencaments quan encara estem enamorades i ho fem
perquè la parella ens maltracta (físicament o psicològica), ja que, a la
dificultat del dol, haurem de sumar haver de recuperar l’autoestima danyada i
això és molt costós. A més a més, la ment és traïdora, i és fàcil que ens
recorde només les experiències bones de la relació i oblide les dolentes.
Per a poder superar
tot aquest dolor, hem de passar per un procés que anomenem dol, i que implica
posar-se en contacte amb el buit que deixa la pèrdua i adaptar-se a la nova
situació. Dins d’aquest dol, és normal passar per una sèrie de processos:
Negació. No volem vore
la realitat i ens resistim al canvi. No em pot passar a mi! Tot va bé, em
cridarà i em dirà que m’estima... Canviarà!
Negociació. Intentem dur a
terme canvis perquè la relació no s’acabe. Si faig això o allò, continuarem...
Et promet que si no em deixes faré...
Ira/ràbia. Sentim ràbia
contra la persona que ens ha abandonat, contra la nova parella, o contra el
món...
Tristesa. Estem
deprimits/des, plorem sovint, ens falta energia, no tenim ganes de viure...
Pseudoacceptació.
Ens autoenganyem i ens diem que ja ho hem superat, però en realitat no és així
i podem tornar fàcilment a les fases anteriors (negació, ira, ràbia, tristesa...).
Acceptació. Finalment, acceptem
la nova situació sense la parella, tornem a tindre il·lusió, ja no ens fa patir
pensar en la relació acabada i posem fi al dol. Aquesta fase no significa
necessàriament que hagem de tornar a tindre una relació amb la parella,
transformant-la, per exemple, en una amistat. Després de fer el dol, som
lliures de “reciclar” o no la relació. Tal vegada decidim que no ens interessa,
o potser sí que ho desitgem però, en qualsevol cas, no és cap obligació.
Agraïment. Aquesta fase és
opcional i significa que ens alegrem d’haver viscut la relació perquè després d’haver
passat el procés ens ha fet crèixer. Després d’aquesta relació, sóc una
persona més sàvia.
En una relació de maltractament, els
processos de dol es compliquen molt més perquè la persona maltractadora sol
prometre que canviarà i fins i tot plora per a fer-nos sentir llàstima, i això
fa que visquem encara més intensament la negociació, si ens la creiem, i que
pensem que amb els canvis promesos la relació se salvarà.
El ben cert és que, si volem començar una
nova relació, o simplement estar bé amb nosaltres mateixos, hem de ser
conscients de tot el que passa quan iniciem o quan acabem una relació i hem de
dedicar-li temps al dol, un temps que en cada persona serà diferent. Però a més
a més d’aquestos processos personals, també hem d’evitar fer patir la nostra o
el nostre ex perquè l’estima es demostra en com vivim l’amor i en com vivim i
fem viure l’altra persona en el desamor. Aquestes cançons de Melvin i Porta i
de La Gossa Sorda són la cara i la creu del que ha de ser deixar una relació. (I que no se t'oblide que no tindre parella no és estar sol ni sola.)
