Quan els tacons eren masculins

"No m’avergonyeix vertir-me de dona perquè no crec que ser dona siga motiu de vergonya". Iggy Pop

<"Per què els hòmens van deixar d’usar tacons?

BBC Món. Durant generacions, han sigut símbol de la feminitat i del glamour. Però no sempre ha estat així; originàriament, un parell de sabates amb tacó va ser accessori essencial i exclusiu per a hòmens.

"Les sabates de tacó van ser usades durant segles a l’Orient Mitjà com a calçat per als genets", assegura Elizabeth Semmeljhack, del Museu Bata Sho en Toronto. Una bona equitació era essencial en els estils de combat a Pèrsia, el nom històric d’Iran. "Quan els soldats s’aferraven als estreps, el tacó ajudava a subjectar-se al cavall i així podien disparar les fletxes amb més precisió", diu Semmelhack.

El tacó a Europa

Al final del segle XVI, el Shah Abbas I tenia la cavalleria més gran del món. El monarca desitjava establir llaços amb governants d’Europa Occidental a fi de tindre aliats contra el seu major enemic, l’Imperi Otomà. D’aquesta manera, en 1599,  Abbas va enviar la primera missió diplomàtica a Europa, específicament a les corts de Rússia, Noruega, Alemanya i Espanya. Una onada d’interés en tot el que tenia a veure amb Pèrsia va inundar llavors l’Europa Occidental. Les sabates a l’estil persa van ser adoptades amb molt entusiasme per aristòcrates, que van buscar tindre una aparença viril, una masculinitat que de sobte només podia aconseguir-se calçant sabates de tacó.

En els carrers empedrats i plens de fang de l’Europa del segle XVII, les noves sabates de tacó no tenien cap valor, però aquest era justament el punt. "Una de les millors maneres de tindre estatus social era a través de costums poc pràctics", diu Semmelhack, i afegeix que la classe alta sempre va usar roba poc pràctica, incòmoda i luxosa per a anunciar el seu estatus privilegiat. "No eren la classe treballadora i no havien de caminar molt lluny".

Quan les sabates de tacó van arribar a les classes més baixes, l’aristocràcia va respondre augmentant-ne dramàticament l’altura, amb la qual cosa va nàixer la sabata de tacó alt.

Lluís XIV i els tacons rojos

Quan parlem dels més notables col·leccionistes de sabates de la història, la Imelda Marcos d’aquells dies era, indiscutiblement, Lluís XIV de França. Per a ser un gran rei, era molt baixet; només media 1,63 metres i millorava l’alçària afegint 10 centímetres amb sabates de tacó, que sovint estaven decorades amb escenes de batalles. Els tacons i les soles sempre eren de color roig /.../.

En la dècada de 1670, Lluís XIV va firmar un edicte on només els membres de la seua cort podien calçar sabates amb tacons rojos. Però en la pràctica l’alta societat calçava sabates de tacons no autoritzats i també imitacions.

La moda ràpidament va passar a la Gran Bretanya i al rei Carles II d’Anglaterra, en la seua coronació (1661), se’l representava calçant un enorme parell de sabates roges, amb tacons estil francés, a pesar que ell mesurava 1,85 metres.

Les dones i els tacons

A pesar que els hòmens europeus van ser els primers que van sentir atracció pels tacons -degut a la seua connexió amb Pèrsia i a la masculinitat que això generava-, el desig d’algunes dones per adoptar elements del vestuari dels hòmens va fer que ràpidament s’estenguera l’ús del tacó a elles i als xiquets. "En la dècada de 1630 tenies dones amb el pèl curt i xarreteres", afirma Semmelhack. "Fumaven pipa i portaven barrets que tenien dissenys molt masculins. És per aquesta raó que van adoptar les sabates de tacó en un esforç per masculinitzar el seu vestuari".

Des d’aquell moment la classe alta europea va adoptar una moda de sabates unisex fins al final del segle XVII, quan les coses van començar a canviar una altra vegada. "En aquest moment comences a veure un canvi en els tacons", indica Helen Persson, del Museu d’Alberto i Victòria de Londres. "Els hòmens van començar a usar tacons més quadrats, robustos i baixos, mentre que els de les dones eren més esvelts i corbs".

/.../ Anys després, quan va explotar el moviment intel·lectual de la Il·lustració, va arribar un nou respecte per allò racional i utilitari i un èmfasi en l’educació més que en els privilegis. La moda masculina es va fer més pràctica. A Anglaterra, l’aristocràcia va començar a vestir roba senzilla vinculada al treball. Va ser l’inici del que ha sigut denominat com la Renúncia del Gran Mascle, la qual cosa es va traduir en l’abandó de les joies, dels colors brillants i de les teles ostentoses. Ara arribava una moda de colors foscos, sobris i homogenis. La roba dels hòmens no funcionava ja per a definir una classe social i, quan aquestes fronteres entre classes van començar a ser més tènues pel que fa a la moda, les diferències entre els sexes van començar a ser més pronunciades. "Va començar la discussió sobre com els hòmens, independentment de la seua classe, podien convertir-se en ciutadans a través de l’educació", explica Semmelhack.

"Les dones, en contrast, eren vistes com a més emocionals, sentimentals i poc educades. El desig femení va començar a construir-se en termes de moda irracional i els tacons alts /.../ es van convertir en un exemple típic de la moda poc pràctica". Els tacons eren vistos com a ximples i efeminats.

Cap al 1740 els hòmens ja havien deixat d’usar-los.

La pornografia

La pornografia va fer que el tacó en la dona fóra un símbol d’erotisme. /.../ Quan a la meitat del segle XIX els tacons van tornar usar-se, la fotografia va començar a canviar la manera en què la moda i la dona es veia a ella mateixa. Els que treballaven en la pornografia van ser els primers a usar la nova tecnologia, i prenien fotos de dones nues per a postals, on les models adoptaven postures que recordaven els nus clàssics, però calçaven els tacons alts de l’edat moderna. Elizabeth Semmelhack creu que aquesta associació amb la pornografia va convertir als tacons en accessoris eròtics per a les dones.

Als anys 60 del segle XX, va tornar el tacó baix i en els '70 els hòmens van lluir sabates de plataforma. Però l’època en què el sexe masculí caminava de puntes sembla haver quedat arrere.

Tornarem a aqueixa era en què ells calçaven tacons alts de colors? 

"Indubtablement", assegura Semmelhack. Diu que no hi ha cap raó que evite que els tacons alts adquirisquen nous significats. Però assevera que perquè això ocórrega, primer ha d’arribar una verdadera igualtat de gèneres.">

Traduït de: BBC Mundo (Mira l'article si vols vore fotos de les sabates)

Manifestació d'hòmens a Toronto (Canadà, setembre 2012) contra la violència a les dones sota el lema: "Camina una milla amb les seues sabates", és a dir, posa't en la seua pell.

Verge?

Com pateix aquesta mami! I quina explicació més dolenta!!

El que li arribarà a la xiqueta és que la sexualitat és com muntar un trencaclosques format per peces que encaixen "per naturalesa": els xics en tenen una part i les xiques una altra, i del que es tracta és d’acoplar-se, i aquest acomplament és ràpid!!

La xiqueta no sabrà que hi ha penis, vulves, clítoris, vagines... sinó que papà i mamà tenen unes “cosetes especials” amb les quals fan també “una cosa especial”.

La nena aprendrà que en aquella “cosa especial” que fan mami i papi, ell és la part activa i mami sembla que no fa res.

També sabrà que mami i papi són feliços fent-ho, però que és papi el que es posa “content”. En el tema del plaer, de mami no en sabem res.

Però el que li quedarà clar, claríssim, és que la sexualitat serveix per a fer bebés, perquè mami i papi es busquen quan en volen fer un i les llavoretes de papà persegueixen l’òvul de mamà.

En resum, aquest és un model de sexualitat una miqueta limitat perquè és sexista (tracta diferent a xics i a xiques), reproductista (l’objectiu de la sexualitat és la reproducció), heterosexual (no considera les relacions ni les pràctiques homosexuals), coital (la pràctica “completa”, la millor i la més plaent és el coit; la resta són preliminars), genital (el plaer només se sent als genitals; les altres parts del cos no tenen quasi importància), parellista (la sexualitat es viu en parella i per amor), adultista (només es viu la sexualitat a l’edat adulta), etc.

Què li diries tu a la xiqueta si volguera saber en realitat què significa ser verge (sexualment parlant). I si et preguntara què és un orgasme?

Ací teniu el que li diu la mami:

Chicas y chicos más bien adultos..., sus cuerpos son diferentes pero están hechos para unirse de una manera inteligente, como un rompecabezas. Cuando mami y papi se aman mutuamente mucho, algunas veces solo para mostrarse cuanto se aman, papi tiene una cosita especial y la muestra a mami, y cuando mami y papi quieren hacer algo muy especial, para hacer un bebé, entonces papi toma su cosa especial y la pone en el lugar especial de mami, en un lugar especial en el cuerpo de mami, y eso hace sentir a mami muy feliz. También hace sentir a papi feliz. Y, a veces, después de un momento, a veces tan rápido, papi se pone tan contento que tiene un tipo de boummmm, y una explosión ¡y todas las semillitas de papi salen disparadas para llegar aprisa al óvulo de mami! Y a eso se le llama hacer el amor. En fin… hasta que lo hagas tú, por primera vez, eres virgen.

Per si voleu saber com s'ho munten en altres cultures:
La seksualitat en altres cultures

San Calcetín

San Valentín para machirulos por dm_505ae0449a08a

I mentrestant, ahir, a València, i a un munt més de ciutats i països del món (189), un bilió de dones ballàrem per a dir prou a la violència contra les dones. El moviment One Billion Raising va ser llançat per l'activista estatunidenca Eve Ensler, que es pregunta: Per què ballar a favor d'una causa? “Una de cada tres dones del planeta serà violada o maltractada al llarg de las seua vida. Mil milions de dones violades és una atrocitat. Mil milions de dones ballant, és una revolució!!”

La sexualització de les xiquetes (2)

Download this Video

La publicitat, les sèries, les revistes..., presenten xiquetes amb maquillatge, roba, postures i mirades sensuals... La indústria ha descobert que el mercat infantil existeix i que és molt rentable. Per això crea productes com el menjar (galetes amb els dibuixos dels personatges de les pel·lícules, establiments que regalen objectes per a les criatures...), els joguets, els programes de televisió especialment adreçats al públic infantil i amb tot de productes amb els protagonistes (samarretes, bosses...), etc.

Al mateix temps, als anuncis, a les sèries... la indústria mostra imatges de persones, xicotetes i grans, que són felices consumint. I perquè aquest desig de consum siga més potent, s’utilitzen tot d’argúcies com per exemple fer que les famílies se senten culpables (com feia la presentadora d’Intereconomía): Regala-li al teu fill o filla el que tu no vares tindre! Si no tens temps per compartir, fes-lo feliç comprant-li el que vol! No deixes que siga una marginada o un marginat i dóna-li el que tenen els altres (el mòbil, les sabates de marca...)!!! Consumir és una manera de sentir-se bé, però no ensenya a superar les frustracions de la vida.

Per altra banda, en el consum femení, es repeteixen els estereotips sexistes de dona objecte i seductora. Moltes xiquetes (i també xiquets) hem jugat a afaitar-nos, a posar-nos la roba, les sabates, etc. dels nostres pares. Això era i és jugar. Però una altra cosa és que el joc, per culpa de la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació i el mercat, transforme el que era un divertiment en una obligació, “en una aspiració que presenta patrons de conducta que limiten les possibilitats perquè cada xiqueta imagine i forme de manera creativa la seua pròpia identitat”. És increïble que puguem trobar subjectadors amb espongeta per a xiquetes, sets de maquillatge, Princelàndies que es vénen com a spas educacionals perquè, a més de pintar i fer desfilar les xiquetes, els diuen que s’han de rentar les mans abans de menjar, etc. Però tot això, el que fa és que les xiquetes s’obsessionen més per l’aparença que, per exemple, per fer esport (per jugar, per córrer, per patinar, per anar amb bicicleta...), totes elles activitats molt més saludables que desfilar o maquillar-se.

Per què al mercat li interessa tant sexualitzar les xiquetes?

La sexualització de les xiquetes (1)

Download with Vixy.net

En classe de primer d’eso em preguntaren què tenia a veure Princelàndia amb la sexualitat de les xiquetes i dels xiquets. En un comentari de l’entrada, vaig enganxar l’entrevista a la psicòloga Olga Carmona, que n’explica la relació. M’agrada com ho diu i hi estic quasi d’acord amb tot; però una de les darreres preguntes és:

¿El descubrimiento y desarrollo normal de la sexualidad se pervierte con esta precocidad forzada?

Exacto, me gustaría no dejar pasar por alto que esta hipersexualización del universo infantil conlleva una aproximación muy violenta al mundo de la sexualidad adulta, saltándose etapas, perdiéndose experiencias imprescindibles que les introduzcan de forma sana a una parte esencial de lo que después será su vida en pareja y su forma de entender las relaciones sociales, no sólo sexuales.

Per a mi no és una qüestió tant de saltar-se etapes sinó de cosificació sexista de les dones. La sexualització de les xiquetes em sembla dolenta, però també la de les joves i la de les dones adultes. Que les dones hagem de ser objectes seductors que usen les “armes de dona” per a fer caure en les nostres xarxes uns hòmens, considerats “babaus”, em sembla fatal tant per a les grans com per a les menudes. I que la nostra vàlua personal haja de dependre de la bellesa, també. I Princelàndia, les pel·lis de Disney, les nines per a xiquetes... els estan dient que valen perquè són belles i seductores.

Jo no sé quin és el desenvolupament “normal” de la sexualitat, ni quines etapes té o hauria de tindre; el que sí que sé és que el model color-de-rosa-princesa, i el model color-blau-futbolista, provoca prou de patiment. I les criatures ho tenen ben difícil si no tenen altres referents diferents als de Disney. 

Torne a esmentar ací la protagonista de Brave: una princesa diferent que tira a l’arc i munta a cavall. Per què les xiquetes de Princelància no tenen una sala on poder llançar fletxes? per posar un exemple. 

Elegir Princelància no és elegir. És més del mateix.

Famílies diverses

Download with Vixy

Karici.es ja té 4 anys!!!

Vaig crear el bloc d’educació sexual karici.es al febrer de 2009 i, quatre anys després, he publicat 272 entrades i n’hi ha 3744 comentaris, la major part realitzats pel meu alumnat d’ESO i Batxillerat. Elles i ells són els principals destinataris d’una ferramenta que vaig començar a usar després de més de quinze anys parlant de la sexualitat a les tutories, en optatives o de manera transversal en Valencià, llengua i literatura.

Participar en la comunitat al voltant d’un bloc, i en una temàtica determinada, en aquest cas la sexualitat, contribueix al desenvolupament de competències que s’ajusten a les demandes de la societat de la informació: competència en comunicació lingüística, tractament de la informació i competència digital, social i ciutadana, competència per a aprendre a aprendre, autonomia i iniciativa personal, etc.

A l’actualitat estem vivint una revolució, tan important com ho va ser l’invent de l’escriptura o de la impremta i, com tots els períodes de canvi, hi ha agitació, aparent caos i resistències per part del professorat (Ferrés). A més d’això, molta gent jove sent que l’escola no li pertany, que està lluny de la seua realitat i que no és més que una altra font d’informació, ni molt menys la més important. En aquest nou context tecnocultural, l’escola no pot quedar-se al marge, sinó que ha de ser agent actiu si de veritat vol exercir un paper social i formatiu significatiu. Però les TICS difícilment podran canviar l’escola si aquesta no ho fa primer.

La web està també transformant els gèneres i està recordant a l’escola el paper que té de facilitadora de l’accés als gèneres socials. Sèries (o minisèries online), pel·lícules, xats, videoblogs, piulets, actualitzacions d’estat a les xarxes socials… només són una part d’una llarguíssima llista de textos que també han de tindre el seu lloc a l’escola.

L’alfabetització mediàtica proporciona la capacitat per a accedir, analitzar i avaluar el poder de les imatges, dels sons i dels missatges actuals i la capacitat de comunicar-nos de manera competent a través dels mitjans al nostre abast. I no és tasca fàcil perquè un hipertext és una superposició de textos que ofereixen diverses possibilitats de lectura i on cada persona “decideix” el camí de la seua lectura a partir de les connexions a les quals accedeix. Tanmateix, en aquesta decisió guanya sempre la imatge i l’alumnat sol triar, en primer lloc, la part audiovisual de les entrades de karici.es.

Joan Ferrés ha estudiat la fascinació que desperten les imatges i proposa un treball educatiu que passe perquè l’alumnat prenga consciència de les emocions que estan a la base d’aquesta fascinació per tal de convertir-la en el desencadenant de la reflexió crítica. Aquesta espècie d’hipnosi es veu amb claredat en la publicitat actual, que cada vegada més està substituint mecanismes de persuasió propis de l’argumentació (com el raonament) per estratègies que potencien la dimensió emotiva i sentimental del discurs (Peraire). Ferrés defensa que cal passar del plaer de mirar al plaer de pensar i d’ací al plaer de crear i per a aconseguir-ho hem de convertir la capacitat d’anàlisi, el sentit crític, la fruïció estètica i l’expressió creativa en noves fonts de satisfacció.

Les pantalles són hui en dia les principals administradores de relats, tant de criatures com d’adolescents (Lluch). Tot i que, en general, els personatges de les sèries són plans i no evolucionen i l’esquema argumental sol ser sempre el mateix, de vegades hi ha relats audiovisuals que tenen una complexitat argumental molt superior a la de les lectures recomanades en els centres escolars. Amb aquestes històries audiovisuals també es posen en marxa capacitats com la previsió, la formulació d’inferències, la comparació, l’estructuració espai-temps, la generalització... i podem descobrir en el nostre alumnat capacitats ignorades que ens ajuden a crear un pont entre l’audiovisual i la literatura. Lluch destaca que no podem desaprofitar els anys que criatures i joves han passat formant-se amb les pantalles. I a karici.es afegim que qualsevol producte de la cultura popular adolescent (cançons, esdeveniments del tuenti, reportatges personals, vlogs, etc.) pot ser útil per a millorar la lectura i l’escriptura, sobretot si els temes són significatius i rellevants per al jovent. No portar aquestos textos a l’aula, especialment els audiovisuals, o fer-ho només per a destacar-ne allò negatiu, és desaprofitar el potencial de fascinació i de plaer que dóna la imatge i perdre una oportunitat per a la reflexió i la crítica.

L’escola 2.0 és aquella que introdueix les TIC mentre es transforma des de la base. Només així es sortejarà el perill que tot quede en un simple maquillatge: canviar el paper, la pissarra i el guix  per la pantalla digital, o que l’ordinador portàtil siga simplement el suport per al nou llibre de text digital, és a dir, que només canvie la façana perquè tot seguesca igual. Per contra, la utilització de les TIC significa un canvi metodològic important en una escola encara dependent del llibre de text i de la transmissió de continguts conceptuals. Per arribar a una escola democràtica i equitativa, que promoga l’autonomia i la responsabilitat intel·lectual, emocional i moral (Sancho Gil) cal que aquesta es moga, com el món, i deixe de creure que ensenyar és explicar, aprendre és escoltar i el coneixement és el que hi ha al llibre de text.

(Seqüència didàctica sobre el treball amb el bloc)