14 de gen. 2013

Curs: Diversitat afectivosexual



Curs Diversidad afectivosexual en la educación. Universitat d'Alacant. 14, 15, 16, 17, 18 i 28 de gener de 2013. 
Professorat: Ángel Amaro i Rosa Sanchis

Pots dir-me Guillem...



(Miquel Missé vestint-se)

Pots vore ací una entrevista a Miquel Missé feta per Carme Porta a Idem TV.

La transsexualitat estava catalogada com a Trastorn de la identitat de gènere en el DSM-4 (Manual diagnòstic i estadístic de malalties mentals); això significava considerar que les persones transsexuals estaven malaltes ja que patien un trastorn mental. Enguany ha desaparegut aquesta catalogació i, al nou DSM-5, només es conserva la catalogació de Disfòria de Gènere.
Transsexual és un terme mèdic que designa a aquella persona que es percep i desitja ser percebuda del sexe contrari al que se li va assignar en nàixer i decideix modificar el seu cos amb hormones i operacions perquè aquest s’adapte al sexe sentit. Transgènere és aquella persona que decideix viure en el sexe contrari, però no considera necessària la modificació del cos.
 Perquè una persona puga canviar-se el sexe en el DNI és necessari que un/a metge/essa o psicòleg/òloga clínic/a certifique que pateix disfòria de gènere. Açò vol dir: que existeix “dissonància entre el sexe morfològic o gènere fisiològic inicialment inscrit i la identitat de gènere sentida pel sol·licitant o sexe psicosocial”, que aquesta dissonància és “estable i persistent” i que no existeixen “trastorns de personalitat que pogueren influir, de forma determinant, en l’existència de la dissonància ressenyada”. La Llei 3/2007, de 15 de març, reguladora de la rectificació registral de la menció relativa al sexe de les persones, va suposar un canvi important en deixar d’exigir el canvi genital; abans d'aquesta, si una persona no s'operava els genitals, no podia canviar-se el sexe al DNI. 
Actualment, per al canvi de nom, la persona ha d’haver estat tractada mèdicament durant almenys dos anys i acomodar així les seues característiques físiques a les corresponents al sexe reclamat. La cirurgia de reassignació sexual no és necessària i tampoc podrà exigir-se el tractament mèdic si “concorren raons de salut o edat que n’impossibiliten el seguiment”.
El problema ve a l’hora de valorar la dissonància. En el procés de diagnòstic s’usa l’escala de masculinitat-feminitat de l’Inventari Multifàsic de Personalitat de Minnesota, criticada per mantenir una visió de gènere molt estereotipada. L’avaluació com a hòmens o com a dones inclou preguntes com aquestes: Què fas per a ser una xica o un xic? T’agrada cuinar?, la mecànica?, jugar a nines?, la velocitat? Odies els teus genitals? T’agradaria pixar dempeus?... El transsexual Moisés Martínez explica que, en el cas d’un transsexual masculí és contraproduent dir que t’agrada cosir, cuidar les plantes o els xics... Sense arribar al nivell dels USA, on hi ha qui es dedica a preparar per passar les proves psicològiques de canvi de sexe, algunes persones transsexuals viuen la consulta psicològica com un tràmit violent que no s’exigeix a les persones considerades “normals”; per exemple, a qui es vol sotmetre a una liposucció no se li fa passar cap test psicològic que descarte malalties com l’anorèxia.
Socialment, ser un home està establert pel físic “masculí” i pel comportament. Un home o una dona transsexual ho han de demostrar. Si no veiem un vestidet rosa o blau o unes arracades, en veure un nadó preguntem: Què és? Aquesta pregunta és un eufemisme de com serà i de com l’educarem, perquè els engranatges del gènere ja s’han posat en marxa. No oblidem que el Registre civil només admet dues caselles i que estan prohibits els noms que creen confusa identificació o porten a error quant al sexe. Els cossos ambigus o inclassificables provoquen inquietud. La indefinició quant al gènere, el sexe o la sexualitat desorienten. Quan no ens quadra, quan no sabem interpretar un cos, entra en crisi el sexe i el gènere. Per això, el que no es pot classificar no es considera real: no és una dona/un home de veritat!
La percepció d’haver nascut en un cos equivocat està en el discurs mèdic, en els mitjans de comunicació (periòdics, revistes, sèries...) i en moltes persones transsexuals. També la percepció popular és la d’una inadequació que s’ha de solucionar quirúrgicament i/o hormonalment, i poques vegades es planteja que allò inadequat puga estar en la rigidesa del binarisme i no en les persones trans o que el qüestionament dels sexes i dels gèneres no beneficia solament als o a les dissidents sinó a tot el món. Martínez es pregunta: “Transsexual és una persona atrapada en un cos equivocat o una persona atrapada en una societat equivocada? Qui s’equivoca? Una cadena d’aminoàcids en convertir-se en proteïna o la publicitat de la Casa del nadó amb els seus bressols blaus i roses.”
Però no totes les persones transsexuals van perquè pensen que tenen un trastorn, sinó perquè és el camí que els permetrà canviar-se el nom, hormonar-se i/o operar-se. O simplement perquè busquen la legitimació d’un professional que facilite l’acceptació de l’entorn sòciofamiliar (Gerard Coll, 2010). Les operacions són necessàries per a moltes persones transsexuals, però no per a totes; lleven patiments però no són la solució a tots els problemes. De vegades es diu que és com tornar a nàixer, encara que postposar-ho tot fins a després de l’operació pot ser problemàtic perquè en la nostra identitat hi ha més factors, no solament el gènere. Concebre la identitat com quelcom essencial, estable i irreversible és naturalista, ja que fa derivar la identitat d’unes característiques sexuals biològiques, i determinista, perquè en els primers anys de vida ja es conformaria la nostra personalitat sense possibilitat de canvi (Garaizabal, 2010). 
Jo no vull ser ni naturalista ni essencialista. I tu?

(text extret de Sanchis, Rosa: Karicies.com, Edicions 96, 2012)

6 de gen. 2013

#silameuafillaforalesbiana




A França, l’executiu socialista de François Hollande s’ha compromés a presentar al Parlament, aquest 2013, un projecte de llei que modifique la definició de matrimoni en el codi civil francés per passar de ser la unió d’un home i una dona a la unió de dues persones, tal com ja s’ha fet a Espanya (2005) i a Holanda. La nova legislació concediria a les parelles d’homosexuals més drets que les actuals unions civils, i hi inclouria el dret a adoptar xiquets i a heretar propietats del cònjuge. El compromís d’Hollande ha provocat  una escalada d’odi homòfob a França i aquest s’ha traslladat també a les xarxes socials.
A finals de desembre, els hashtags #SiMonFilsEstGay i #TesUnPd  (#Sielmeufillforagay i #Etsunmarico, respectivament), foren trending topic. A la xarxa apareixien missatges com aquestos:

#Sielmeufillforagay el mataria
#Sielmeufillforagay el nugaria a un arbre i li ficaria un tronc pel cul
#Sielmeufillforagay li pegarIa un tret al cap, sóc tolerant però això és abusar
#Sielmeufillforagay li pixaria damunt
#Sielmeufillforagay el tancaria al soterrani de per vida
#Sielmeufillforagay li ficaria un cactus pel cul, li tiraria gasolina als collons i li botaria foc.

L’organització SOS Homophobie i moltes persones usuàries, van denunciar els missatges a Twitter i sol·licitaren als responsables polítics que hi actuaren. La xarxa no va respondre a les denúncies.
Els secretaris nacionals per als mitjans de comunicació i assumptes socials del Partit Socialista, Philippe Buisson i Marc Coatanéa, a través d’un comunicat, van sol·licitar que la xarxa social fera “respectar la llei francesa en l’espai web”, i varen recordar que “les discriminacions, el racisme, l’antisemitisme, l’homofòbia i les crides a l’odi són il·legals i estan castigades per la llei: el que s’expressen per internet no constitueix una excepció a aquesta regla”.
Els missatges d’indignació d’activistes LGTB i responsables polítics és van succeir, entre ells el de la ministra portaveu del Govern, Najat Vallaud-Belkacem, que va piular: “Declaracions homòfobes a Twitter: en contradicció absoluta amb els valors de la nostra República. Inacceptables i sancionades per la llei francesa.” Posteriorment, en una tribuna d’opinió en el diari Le Monde, la ministra exhortava els administradors de Twitter a “trobar solucions perquè els missatges enviats dins del nostre territori, en la nostra llengua, i destinats als nostres conciutadans, no continguen una clara violació dels principis que hem establert”. Najat Vallaud-Belkacem és mostrava orgullosa que França “haja inclòs progressivament en el seu Codi Penal càstigs per a la incitació a l’odi o la violència contra una persona o grup de persones per raó de l’origen, la pertinença a una ètnia o una nació i l’orientació o identitat sexual” i recordava que “aquests actes o comentaris estan castigats per la llei. Que el canal triat per qui els comet siga el virtual, no els fa menys punibles davant d’un tribunal”. La portaveu del Govern va anunciar la celebració d’una reunió amb els responsables de la xarxa social i de les associacions implicades el pròxim 7 de gener, en la qual espera que “Twitter puga examinar les condicions d’aplicació de dispositius que contribuïsquen a la lluita contra infraccions en matèria de provocació o injúries com les que s’han descrit anteriorment, i puguen previndre la comissió d’aquests delictes, o, en tot cas, puguen alertar els administradors de la xarxa”.
Les associacions alerten sobre el perill del discurs homòfob
Aquesta i altres escalades de violència, verbal i no verbal, han tingut incidència entre els mes jóvens. Associacions en suport de les persones LGTB com SOS Homophobie i Le Refuge diuen haver rebut el triple de cridades en aquest final d’any que en dates anteriors. Elizabeth Roncier, la presidenta de SOS Homophobie, denúncia “el patiment, l’angoixa, fins i tot el perill” en què és troben molts homosexuals: “els jóvens homosexuals no volen renunciar a formar una família, com van fer els seus majors, i de sobte han de sentir que són un perill per als xiquets, o que són responsables de la decadència de la societat. És terrible per a ells.”
Nicolas Noguier, president de Le Refuge, comenta que “rebem moltes cridades de jóvens de 16 a 17 anys. Són homosexuals que no ho han dit a les famílies, ni tan sols han parlat mai d’aquest assumpte amb elles, i de sobte el que senten són aquestos insults contra els homosexuals. Quan ens criden estan completament desemparats…”.
Font: Dos manzanas

Nota per a pensar: homòfobs i no homòfobs sembla que només parlen d'homosexualitat masculina. És el que té el genèric masculí, que invisibilitza les dones (i també les dones lesbianes).