14 de nov. 2013

Amor i desamor

(EN CASTELLANO)

El curs passat ja vaig fer aquesta entrada (Desamor i dol), però el tema no s'esgota i les persones continuem patint per amor i per desamor. Per això parlaré ací, de nou, del dol.

És més fàcil començar una relació que acabar-la. A posar fi a un vincle, i a dir adéu, ningú no ens ha ensenyat; per això el normal és que patim i fem patir més del compte. Per exemple, no és estrany veure parelles que trenquen i que, una setmana més tard, ja han començat altres relacions sense amagar la felicitat i el desig que senten per la nova o el nou, sovint davant de l’exparella. També passa, de vegades, que un membre de la parella que ha trencat es dedica a criticar l’ex o a contar intimitats, i aquestos secrets són devorats, com si foren carn, pels voltors que sobrevolen els protagonistes, contents del patiment alié.

Per a mitigar el dolor, el primer que convé tindre en compte és que la intensitat de les emocions en l’enamorament i en el desamor és molt pareguda perquè de la mateixa manera que l’amor ens ompli, el desamor ens buida (Oliveira, 1997). Ambdós processos comparteixen: la invasió de les emocions (l’alegria i l’eufòria en el cas de l’amor, o la tristesa i la ràbia, en el desamor); la irrealitat o deformació de les coses; l'oblit d’un/a mateix/a, etc. Però afortunadament, tant l’enamorament com el desamor són processos transitoris i a la fi solem recuperar el nostre equilibri. De veritat: el dolor passa!!!

En el cas de l’enamorament, la culpa de les emocions tan intenses que sentim la té el còctel hormonal que comença a segregar el nostre cos. Un combinat de serotonina, oxitocina, vasopressina, etc. provoca una borratxera emocional que ens ompli el cap de fantasies (idealitzacions de la persona estimada o de la relació) que no tenen molt a veure amb la realitat. Cal dir que aquest col·locada és sentida per persones joves i també per grans. Tanmateix, els enamoraments adolescents tenen les seues particularitats.

En general, a l'adolescència, l'amor es viu amb una enorme intensitat i es creu que durarà sempre, encara que normalment no és així. Com que es té poca experiència -òbviament-, es pensa que l’amor ha de ser com en la fantasia que han provocat les hormones (i com a les pel·lis). També ocorre que, com que l’enamorament ens fa sentir coses que no coneixíem, s’idealitza encara més la parella i es pensa que ningú més ens farà sentir d’aquesta manera, cosa que, amb el temps i les experiències, comprovem que no és així. I, clar, com que la major part de relacions tenen un final, els trencaments solen provocar molt de dolor, sobretot quan no es fan de mutu acord, si han sigut producte d’una infidelitat, o simplement si hi ha terceres persones implicades. La persona “abandonada” pot sentir-se inferior, sola, desil·lusionada, ressentida, tal vegada culpable; i, en els cas dels xics, per causa de la socialització patriarcal, pot passar que senten danyat el seu orgull, ja que el valor d’un “home de veritat” puja per les dones que aconsegueix i disminueix per les que perd.

També són molt dolorosos i difícils els trencaments quan encara estem enamorades i ho fem perquè la parella ens maltracta (físicament o psicològica), ja que, a la dificultat del dol, haurem de sumar haver de recuperar l’autoestima danyada. I això és molt costós. A més a més, la ment és traïdora, i és fàcil que ens recorde només les experiències bones de la relació i oblide les dolentes, i aquest oblit selectiu ens pot posar en perill si decidim tornar amb la parella maltractadora.

Per a poder superar tot aquest dolor, hem de passar per un procés que anomenem dol, i que implica posar-se en contacte amb el buit que deixa la pèrdua i adaptar-se a la nova situació. Dins d’aquest dol, és normal passar per una sèrie d'etapes, que no necessàriament són successives:

Negació. És quan no volem vore que la relació s'està acabant o ha acabat i ens resistim al canvi. No em pot passar a mi! Tot va bé, em cridarà i em dirà que m’estima... Canviarà!

Negociació. Encara que sabem que la relació està morta, intentem dur a terme canvis perquè no s’acabe. Si faig això o allò, continuarem... Et promet que si no em deixes faré...

Ira/ràbia. Una vegada hem assumit que el vincle s'ha acabat, sentim ràbia especialment contra la persona que ens ha abandonat, però també podem sentir-la contra la nova parella d'aquesta, contra les nostres amistats, contra el món...

Tristesa. Sovint la ràbia es combina amb la tristesa i un dia sentim ira i a l'endemà ens posem a plorar per qualsevol motiu. Estem deprimits/des, plorem sovint, ens falta energia, no tenim ganes de viure...

Pseudoacceptació. A poc a poc anem superant el dol i de vegades pensem que ja no tenim dolor; però en realitat ens autoenganyem i podem tornar fàcilment a les fases anteriors (negació, ira, ràbia, tristesa...).

Acceptació. Finalment, acceptem la nova situació sense la parella, tornem a tindre il·lusió, ja no ens fa patir pensar en la relació acabada i posem fi al dol. Aquesta fase no significa necessàriament tindre una relació d'amistat amb l'exparella. Després de fer el dol, som lliures de “reciclar” o no la relació. Tal vegada decidim que no ens interessa, o potser sí que ho desitgem però, en qualsevol cas, no és cap obligació.

Agraïment. Aquesta fase és opcional (algunes persones la passen i altres no). Significa que ens alegrem d’haver viscut el vincle amorós, encara que la separació ens haja fet patir perquè després d’haver passat tot el procés, hem crescut com a persones i ara som més sàvies.

En una relació de maltractament, els processos de dol es compliquen molt més perquè la persona maltractadora sol prometre que canviarà i fins i tot plora per a fer-nos sentir llàstima, i això fa que visquem encara més intensament la negociació, si ens la creiem, i que pensem que amb els canvis promesos la relació se salvarà.

El ben cert és que, si volem començar una nova relació, o simplement estar bé amb nosaltres mateixos, hem de ser conscients de tot el que passa quan iniciem o quan acabem una relació i hem de dedicar-li temps al dol, un temps que en cada persona serà diferent. Però a més a més d’aquestos processos personals, també hem d’evitar fer patir la nostra o el nostre ex perquè l’estima es demostra en com vivim l’amor i en com vivim i fem viure l’altra persona en el desamor. Aquesta cançó de La Gossa Sorda és un bon exemple de com deixar volar la persona a qui hem estimat: "que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes".

(I que no se t'oblide que no tindre parella no és estar sol ni sola.)



19 comentaris:

Anna Mozzoni ha dit...

Bona vesprada,
M'agradaria introduir aquest comentari dient que prompte o tard tots comencem una relació i també l'acabem... no? El segon pas és més difícil, ja que hi ha una gran quantitat de coses contra les quals lluitar, com són els sentiments que apareixen quan establim una relació de parella, el que imaginen i la realitat.
Els sentiments són diferents als que es pot tindre cap un amic o una mare i es creu que quan aquests sorgeixen duraran per sempre encara que, com indica l'autora d'esta entrada, fa falta temps. Temps...menuda paraula més complicada, veritat? Amb eixa paraula, descobriràs si eixa persona podrà furtar-te el cor durant un poc més o si realment l'amor que sents es deteriora. Crec que a partir d'ací, sorgeix el gran problema... Què puc fer?
Arribada la qüestió, el millor serà parlar amb la parella i exposar els sentiments. Si la persona amb la qual estàs no t'ha maltractat, pensa bé el que sents i pren una decisió, tenint en compte a la parella i no faltant-li el respecte. Es deu d'obrir bé els ulls, si es tracta de que no es sent el mateix, no fages cas a la típica frase de " dóna'm una altra oportunitat, canviaré" perquè cadascú és com és i l’única cosa que hi podràs aconseguir es esclavitzar-te i no estar bé amb tu mateix.
En el cas de que estigues enamorat però la teua parella et maltracta de qualsevol manera, el millor és acabar amb la relació i no reciclar-la. Eixa persona no et farà feliç i l'únic que pot passar és que et quedes només, sense suports que t'ajuden a eixir i et quedes esclau per a tota la vida. Tot el món a de tindre els pilars bàsics (la família i els amics) , no cal deixar que aquests coixegen.
La vida son tres dies i en eixe temps has de buscar la teua felicitat. Hi ha més gent en el món disposada a fer-te millor persona i a fer veure que les relacions poden ser boniques. Fes-ho per tu i les persones que et volen. Si es respecta totes les parts del dol et sentiràs millor i descobriràs que, eixe tipus de relacions no funcionen. L'amor ha de fer-nos lliures, que res ni ningú ens esclavitze. Valora't, vals molt més que aquest tipus de relació.

Andrea Nelken ha dit...

Vaig a parlar d'aquesta entrada ja que em pareix un tema molt habitual en els adolescents, nosaltres.
Pense que l'enamorament en aquestes edats es molt especial, perquè mai havies sentit tantes coses noves per una persona, peró tampoc crec que amb un altra que vinguera darrere no ho pogueres sentir, el que passa és que al ser el primer amor tot és nou aleshores penses que es per a sempre, que pot ser, peró no es el habitual. També crec que hi ha que saber elegir bé a la nostra parella, i saber que l'altra persona respon al nostre amor perqué sino no estem tenint una relació d'amor realment. Ara el tema del desamor.. Tots sabem que és molt dolorós tindre que deixar a una persona per la qual has lluitat tant, has viscut tantes coses amb ella, la has ajudat tant i que la teua vida s'ha convertit en la seua també, peró hi han vegades que és necessari deixar-ho a temps, ja que és pot convertir en una relació amb violéncia, i aixó per molt que vulgues a l'altra persona no ho deuria de aguantar ningú, ja vinga aquesta violéncia per part d'una dona o d'un home. El que hi ha que tindre en compte al acabar la relació es no fer més mal a la altra persona, perqué al que estás criticant ara, antes te ho havia donat tot i tú es suposa que a ella també, havieu sigut feliços els dos junts, i pense que amb aixó és el que ens tenim que quedar quan acaba una relació, quedar-se amb lo bó i deixar lo roïn abanda, que no ens serveix ja de res.
També m'agradaria parlar dels sentiments en les dues coses que es plantetgen (amor y desamor), crec que els sentiments no és poden controlar més en el amor que en el desamor, ja que tú no elegixes ni el moment ni de qui enamorarte, apareix a soles, és un sentiment de plenitud, de benestar.. peró la imatge que és té de una parella feliç és sempre trobar-se en aquests estats, és a dir, sempre estar bé, estar les dues persones d'acord en totes les coses, sense discusions, i aixó és totalment erroni ja que fins la parella que més s'estima discuteix perqué ningú és igual que ningú i aleshores és normal discutir perqué cadascú te la seua opinió.

Eric Marston ha dit...

Bon dia,

M’agradaria comentar aquesta entrada, ja que em pareix prou interessant aquest tema, ja que son situacions que es succeeixen diàriament en la nostra vida, encara que en la adolescència es viuen d’una forma més “intensa”, ja que és una cosa nova per a nosaltres, ja que experimentem sensacions i emocions noves.

Una situació que és produeix molt habitualment, és veure amics que estan malament per la seua parella, o que s’enamoren d’algú i tu sempre intentes ajudar-los, encara que cada relació és un món diferent i el que li pot encantar a la teua parella li pot resultar una ximpleria a altra, i per això crec que el millor es parlar amb aquesta persona de cor expressant-li les teues emocions d’una forma el més sincera possible tant si es tracta dels inicis d’una relació com del final.

L'amor és un tema difícil de tractar, ja que cada persona ho viu d’una forma distinta, però en una relació a banda de haver-hi amor ha d'haver respecte entre les dos persones. Una relació et pot aportar moltíssimes coses, sempre que hi haja aquest respecte mutu i que cada persona tinga llibertat i no siga aïllada per la seua parella. Per a mi, una relació no només és vore a la persona amb la qual estàs i donar li un bes, una relació és molt més que això i n’hi ha que treballarla día a dia.

I en cas de qualsevol tipus de maltractament, tant físic com psicològic, el millor és acabar amb la relació, pot ser que siga difícil si vols a ixa persona, però és el que s'ha de fer. Encara que la veritat, és que és molt fàcil dir-ho i donar consells per-ho en alguns casos molt difícil fer-ho.

El que jo no entenc és com una persona tant un home com una dona pot despreciar, posar verda o contar intimitats d’una persona pel simple fet de que haja tallat la relació, quan aquesta persona a sigut tantíssim per a tu i t’ha fet sentir tantes coses. També pot ser que t’haja donat motius com per exemple una infidelitat, però en aquests casos tampoc has de fer-ho, el millor és acceptar-ho, passar pàgina i oblidar a eixa persona, perquè com diu el refrany “El temps ho cura tot”.

Christian Stone ha dit...

La veritat, aquesta entrada m'ha cridat l'atenció ja que jo he sofrit per amor però bé, no vaig a parlar d'això. Aquesta entrada ens mostra que l'amor pot ser bo i continuar amb la teua parella o pot ser roí i tindre un trencament trist i furiós. Moltes vegades veiem a la televisió casos de maltractament de la parella, tant psicològic com físic. La majoria dels casos, es veuen produïts per infidelitats, i es que hi ha terceres persones que trenquen relacions i sols produïxen separar a persones que de veritat es volen.

Jo pense que nosaltres, els adolescents, som molt jóvens per a tindre parelles sèries ja que encara no sabem el que volem en la vida i podem canviar d'opinió ràpidament i sols aconseguirem sofrir. Per a mi, a aquesta edat tenim que disfrutar dels nostres amics i passar-ho bé, en canvi, moltes vegades escolte: -No, no puc anar a la festa, la meua novia no em deixa.
No entenc perquè moltes vegades, tindre novi@ limita la diversió.

Per a posar fi a aquesta entrada, us dic a tots que si teniu la meva edat, deixeu-vos de xicots i xicotes i disfruteu dels vostres amics q

Christian Stone ha dit...

que ja tindreu temps de passar temps amb la parella quan sigueu més majors.

inma Mozzoni ha dit...

Vaig a comentar “amor i desamor”. Crec que és una de les entrades més interessant que he llegit. Quan ens enamorem, tot és perfecte. Pensem que sempre estarem amb la nostra parella i no pensem mai en com podem acabar amb ella. Quan s'acaba una relació, moltes vegades pensem que no n'hi ha res després de deixar-ho. Hem d'adonar-nos d'una cosa; abans de tindre'l a ell o a ella, érem persones independents. La nostra felicitat no depenia de que l'altra persona estiguera bé amb nosaltres o no. Som éssers independents i no hem de construir la nostra felicitat al voltant de ningú, perquè l'única persona que pot fer-nos feliços, som nosaltres mateixos.

Crec que les fases són molt importants. Moltes vegades pensem que la nostra vida no té sentit sense una persona. Encara que estem millor sols que amb la nostra ex-parella, estem cegats, i no ens adonem que no ens fa bé. Podem pensar que mai trobarem un xic com ell, però no ens parem a pensar; de veritat creiem que no n'hi ha cap persona com ell, o ens agrada el seu físic tant que no podem veure més enllà? Quan ens passa això, oblidem el que ens mereixem de veritat, i comencem a conformar-nos amb el que tenim.

Som adolescents amb una vida molt llarga per davant i no podem pensar que el nostre primer amor serà l'últim. En trobarem un altre que siga millor per a nosaltres i amb l'experiència del primer. És difícil oblidar a algú encara que tingues els teus amics i la teua família al costat, fins que no t'adones tu de com són les coses, no seràs feliç. Per molt difícil que parega, mai arriba la sang al riu.

Estefanía STONE ha dit...

Hola, aquest es un tema molt complicat, perquè és molt difícil adonar-se de que la relació que tens des de fa temps amb una persona s'ha acabat. Quan ja coneixes a tota la seua família i ell coneix la teua, quan li veus tots els dies, quan compartiu la mateixa colla d'amics, quan els seus pares i els teus és coneixen... Quan compartiu quasi tot.

Quasi sempre comença de la mateixa manera ell o ella deixa de parlar-te com abans, ja no pot eixir amb tu perquè sempre te coses que fer... Totes les excuses abans de dir-te que ell o ella ja no sent el mateix que abans. Això no és bo per a ningú dels dos, d'una manera o d'altra el millor és sempre dir el que sents a l'altra persona, perquè si no es crea una red de mentires i conflictes que pot acabar més pitjor que si hagueres tallat amb l'altra persona des de el primer dia que ja no senties el mateix.

Quan és trenca una relació hi ha que mirar cap en davant i passar pàgina, això no vol dir oblidar, no tens perquè oblidar res, sols tens que deixar de viure en eixos records del passat, pensar que la vida continua i que si t'ha fet tant de mal no val la pena ni tan sols plorar per ell o ella.

Vicente Becker ha dit...

Bon dia a tots!! Hui toca parlar de l'amor i el desamor... dos temes molt difícils a la vida, sobretot a la dels adolescents.

L'entrada parla de com afecta el fi d'una relació. Pense que no sempre afecta, de vegades hi ha parelles que ja no es volen, que estan aclaparats, i quan arriba el moment de tallar és un alliberament per als dos. Però hi ha un problema: i si és el cas en què si vols a la teua parella? Quan estàs enamorat d'una persona i trenques, tot és molt difícil. Penses que no hi ha vida després d'aquesta relació, que mai voldràs a sentir el mateix per una altra persona, etc. Però el temps tot ho cura.

El roï de tallar és als casos en què després d'haver tingut una relació amb algú i haver-hi compartit molts moments a la intimitat, es que una de les parts vulga humiliar a l'altra criticant-la, contant coses intimes, ensenyant fotos que un dia es van passar, etc. Pense que això està molt mal, ja que al moment de fer coses o passar fotos hi havia una confiança a la relació i després no has de publicar-les ni res. És com quan un amic et conta les seues coses i després deixes de ser el seu amic i vas contant la seua vida.

També s'anomena a aquesta entrada això de les parelles de hui en dia. Joves que comencen a eixir d'un dia per altre, i que al minut ja estan enamorats, dient que això és per a tota la vida, etc. i després tallen al poc temps, estan morts de la pena però a la setmana tenen nova parella... No podem dir res d'aquestes persones, ells mateixos demostren el significat de la paraula amar.

Pense que això de dir que ames a algú no és cosa d'un dia, i tampoc és cosa d'estar un temps, ja que existeix això de l'amor a primera vista. Hi hauria de dir-se 'te ame' a algú quan de veritat es sent, no dir -ho com si fóra un t'estime o un m'agrades.

Sergio Campoamor ha dit...

En la meua opinió l'amor es una difícil situació que si no es tracta amb responsabilitat per les dues bandes acaba molt malament. Hi ha que saber molt be el que l'altra persona vol i el que tu vols fer amb la relació, abans que fer sufrir a l'altre millor no fer-ho.

Estic d'acord amb les fases després del desamor, pero jo en ficaria en el proces de aceptació la promesa que sempre ens fem 'No em tornaré a enamorar mai' pero aquesta promesa sempre la incomplim, no conec a ningú que mai haja complit el no enamorarse, es un acte involuntari que passa perque té que passar.

També estic d'acord amb la frase que dius al final 'no tindre parella no es estar sol' no tens que estar amb una persona per por a sentir-te a soles, d'aquesta forma sense donar-te conte estas jugant amb l'altra persona.

Clàudia West ha dit...

L'entrada de “amor i desamor” explica exactament el que sentim al trencar una relació i més ara, a l'adolescència, que els nostres sentiments es multipliquen per cent i les hormones bullen ràpidament. És cert que a les primeres relacions costa més posar punt i final, però a les següents es fa molt més fàcil ja que saps al que t'estàs enfrontant i ja no exageres tant els dolors que en part són irreals.

Espere que aquesta entrada ajude a molts companys a adonar-se de que no hi ha que desviure's per les relacions, perquè nosaltres sols valem més del que ens pensem, i no necessitem a ningú que ens ho diga. Molta gent es pensa que al perdre la parella, ells queden sense valor i que no són ningú però han d'aprendre a ser independents, i entendre que tenen vida fora de la relació.

Per finalitzar, dir que la cançó de La Gossa Sorda, Última Volta m'ha encantat!!! No l'havia sentida mai i m'ha sorprés gratament. Ara l'escoltaré de seguit.

Carla Laffitte i Bàrbara Wolf ha dit...

Aquest tema ens pareix un poc difícil de parlar, ja que els adolescents de hui en dia sofrixen bastant per amor i desamor. No és necessari que per a patir hi haja desamor, es pot patir amb amor ja que una parella pot estar molt enamorada i passar-se els seus dies barallant-se i discutint a totes hores del dia.

Les persones que estan amb una parella i diuen que van a canviar, mai canvien, està comprovat. Els maltractadors, ja siguen psicològicament o físicament no canvien, poden intentar-ho però a la primera de canvi, a la millor sense voler o sense adonar-se, ja estan maltractant. Però el pitjor de tot, és com ho passa la persona maltractada.

És veritat que les persones maltractades físicament ho passen malament, però pensem que les persones maltractades psicològicament ho passen pitjor, ja que les destruïxen per dins, i elles assoles poden autolesionar-se i passar-ho pitjor, a més a més han de recuperar tota l'autoestima que els han llevat. Hi han casos extrems en els quals hi han pensaments suïcides o fins i tot suïcidis per amor. Però, açò els passa als xics? No, sempre són les xiques les que pateixen autoestima baixa, autolesions, etc.

Quant a les fases del desamor, pensem que tens tota la raó Maria, però què passa si mai arribem a la fase d'acceptar que no estem amb la parella? Hi ha molta gent que no ho supera, o pot ser pensa que mai ho superarà. Coneixem gent així i que ha hagut d'anar al psicòleg.

Però el pitjor de les relacions, i d'acabar amb elles, és que saps que probablement hages de tornar a passar per aquest procés, perquè mai saps si hauràs de tornar a passar per una ruptura o no.

Melissa Nelken ha dit...

Aquesta entrada té molta raó. Moltes relacions acaben sense que un dels dos vulga, però ha de ser així. Jo n'he vist més d'una en la que la dona volia tallar i l'home no, i l'amenaçava amb pegar-li i coses així.

En totes les relacions, és segur que hi ha un inici, i en quasi totes un final. Començar una relació és molt fàcil, ja que si els dos volen ser parella, per què no? Però acabar-la no és el mateix. Hi ha relacions que saben deixar-lo d'una forma madura i sense ferir-se, de mutu acord, però malauradament no totes saben fer-ho d'aquesta manera.

D'altra banda, hi ha moments en els que un dels dos vol tallar i l'altre no, i comencen les súpliques i els plors, o, en altres situacions (el que és molt pitjor) les amenaces i les agressions: “Com em deixes et done una pallissa que t'enteres” o “Si ho fas, ensenyaré les teues fotos nua a tothom”.

Veient els passos que dona la entrada, crec que tot el món podria acabar la seua relació d'una manera normal sense ferir-se a sí mateix i a l'altre, però a moltes persones els costa. No volen desprendre's de la seua parella i s'oposen al final.

Pense que una parella ha de ser de mutu acord, i quan un dels dos ja no vol continuar amb la relació el millor és deixar-lo, ja que no serien feliços. No podem obligar una persona a que siga la nostra parella, això és acaçament. Si som el suficientment madurs com per a tindre una relació, hem de ser-lo també per a acabar-la.

En conclusió, aquesta entrada a banda d'informativa m'ha paregut prou pràctica, més d'un hauria d'utilitzar aquestos consells. Respecte a la cançó, m'ha paregut bastant encertada: quan deixem la nostra parella no hem de ser enemics, sinó portar-nos bé, fins i tot ser amics, però amb qui no vulga, doncs ser indiferents, però és millor no portar-se mal.

Paula Sara Campoamor ha dit...

Bon dia! M'ha agradat llegir aquesta entrada ja que reflecteix molt bé com repercuteix la ruptura del nostre primer amor a la nostra vida. Durant tot el dia podem veure a les xarxes socials comentaris del novis com per exemple “tu yo y una vida por delante” etc.

Què passa quan ens estem desenamorant de la nostra parella? Com diu l'entrada és molt fàcil dir hola a una relació però és molt difícil dir-li adéu, tothom estem preparats per a viure en parella i quan ens acostumem a viure amb ella, de vegades no veiem més enllà, per això és molt difícil trencar o acabar amb el teu novio/a.

Per altra banda, abans de donar el pas de trencar la relació, si hi ha amor per les dues parts, sempre i dic sempre, tant en relacions d'adolescents com en relacions adultes, s'intenta canviar algunes coses per seguir amb la parella, i després quasi totes les parelles es trenquen, per què? Cadascun som com som i ens costa molt canviar, és un sacrifici molt costós i quasi mai es pot canviar, ja que la base d'una relació és que l'altre ens té que acceptar com som.

Però el més difícil és acceptar que ja no estàs amb eixa persona, que has de començar a viure sola, sense ell/ella. Moltes vegades quan es trenca una relació i la persona no sap viure a soles, enseguida comença una relació per tal de substituir a la persona que ens ha deixat. Això ocorreix moltíssim en els adolescents.

Tanmateix hem pareix fatal quan acabem amb la nostra parella i per despit la nostra exparella comença a parlar i a contar sobre les intimitats que l'altra persona l'ha contat quan eren novis, quan ocurreix açò em pareix que ixes persones no son persones.

En conclusió, l'amor està present en tots, no té una edat exacta i quan ens enamorem estem corrent el risc de patir per eixa persona, aleshores hem de assumir el que ens pot passar si ens enamorem i hem de aprendre a solucionar problemes entre les parelles. Com diu el refrany, el temps tot o cura.

Mireia Kent ha dit...

Doncs bé, una vegada més toca comentar al blog, aquesta vegada serà l'entrada “amor i desamor”. Quan es parla d'amor, quasi sempre pensem que és tot molt bonic i que no es pateix, però no sempre és així, ja que de vegades durant “l'amor” patim més que estant sols, o també patim quan aquesta etapa posa fi.

Quan t'enamores tot està bé, et sents afortunada, alegre i plena de felicitat, però en el moment en que les coses comencen a anar malament, comencen les discussions, els cels i més obstacles que fan que la relació deixe d'anar tan bé, ahí comença el patiment, la nostra tristesa i de vegades les llàgrimes. La veritat és que en part és normal, ja que durant un temps t'has estat acostumant a un estat d'ànim, a unes emocions, a uns sentiments, a una persona... i que de sobte totes aquelles coses que veies per sempre, allò que segons per tu era l'únic que et feia feliç, ves com poc a poc s'envà, i encara que sempre queda eixa petita esperança de que torne, has d'assumir que no és així.

És difícil començar aquesta nova etapa amb tots el canvis, però som joves, i si no era ell o ella, serà una altra persona i mentres arriba hem de gaudir tots el dies perquè encara que no tinga'm parella sempre quedaran els amics i la família i ells ens poden ajudar a oblidar, encara que siga per una estona, els nostres dols.

Sara Tristán ha dit...

Aquesta entrada em sembla bastant interessant, ja que mostra tant la cara bona de l'amor, com la menys agradable d'aquest. Encara que tot això és relatiu, perquè el trencament de la parella també pot significar coses bones per a la teua vida. Com per exemple el pensar que després de l'experiència has crescut com a persona.

Per altra banda, no tots els éssers humans som iguals i per tant, com diu l'entrada al blog, cada persona viu el seu desamor de diferent manera i passa per diferents etapes en el seu “dol”. Encara que, com no totes les relacions amoroses són iguals, algunes ruptures són més difícils que altres. Un gran exemple d'això són les relacions en les quals es maltracta a un dels integrants de la parella.

A més de tot l'anterior, també hauria de dir que l'amor no és per a sempre igual, i el millor en les situacions d'agressió és trencar la parella, a pesar que fer això et cause dolor en eixe moment, en el futur estaràs bé.

En conclusió, la meua opinió sobre aquest tema és que no és fàcil eixir d'una relació amorosa, ja que sempre et centres en la parella i la consideres una part important de la teua vida. Encara que ha vegades el millor és tallar la relació i continuar amb la teua vida, però per camins diferents als de l'altra persona.

Juan Pasaban ha dit...

M´encanta llegir comentaris tan el.laborats en relació amb les relacions amoroses. Em sembla que esteu mes preparats del que sembla. Bon treball!
Per altra banda, en relació amb la questió de la actitud humiliant y publica de algunes exparelles vers a les seues ex, sempre me ha paregut contradictória: ¿com has estat tant de temps amb una persona que ara consideres tan poc valuosa? ¿Tan poc vals tú mateix? Normalment el que actua així val, efectivament, mol poquet. No val la pene patir per ell. (Dic "ell" perque normalmente son els xics els que actuen així, encar que, clar, hi ha de tot...)

Irene Stone ha dit...

Bon dia,
Després de lleguir aquesta entrada pot ser que lo primer que penses siga que tot aixó ja ho sabies, o pot ser que penses que és algo que deuries pensar més sobint. En cas de que siga la primera opció cal preguntra-se si simplement o saps o a més o fas. Es veritat que segurament els sentiments en l'enamorament siguen pareguts que en el desamor, però totalment contraris. Quan t'enamores per primera vegada i ets correspost sents coses que mai hi havies sentit, i desitges que la relació que acabes de començar no acabe mai, segurament aixó no siga possible, i moltes persones ho saben, pero encara així penses que t'agradaria molt, les relacions d'institut normalment finalitzen, ja que et queda molt per viure i pot ser aixó que penses que no vas a sentir en ningú més el sentisques per altres persones, o pot ser que no, però aixó no ho saps.

El desamor. Supose que si ets la persona deixada és algo molt doloros, perquè et pots sentir traicionada, abandonada, pots perdre tota l'autoestima que abans hi tenies gràcies a la teua parella, però amb el temps després de sofrir com mai, lo més probable és que tornes a ser tu mateixa, que tornes a veure la vida en noves espectatives i esperances, però el temps que pase fins a eixe moment pot haver sigut molt dolorós.

I si ets la persona que acaba la relació? Jo crec que no per ser la persona que l'ha acabada vulga dir que no ho pases mal, si de veritat has estimat a la teua parella pots sentir-te mal per deixar-la, o pot pensar en totes les coses que has viscut amb ella i que et done llàstima acabar, però aixó no ha de fer que seguisques amb ella. I en cas de que siga per maltracte i encara l'estimes molt, no vol dir que hages de creure tot lo que et diu, que canviarà i eixes coses, si et maltracta fica fi a la relació el més pronte possible i no seguisques fent-te mal.

L'amor de vegades pensem que és molt injust i altres vegades pensem que és lo millor del món. És de veres que siga injust o que siga lo millor? Pot ser, aixó és segons el que pense cadascun, però de segur que al igual que pensem una cosa, en altres circumstàncies pensem l'altra, per tant vol dir que el que penses sobre l'amor depèn de com et sentisques, del moment per el que estigues passant i de moltes altres coses.

En conclusió, l'amor i el desamor són fases que estarem vivint tota la nostra vida, pot ser tingam més sort o meny, però mai i a que pensar que per no tindre parella desde jove o perquè t'hagen deixat no hi vatges a tindre-hi mai, o que no vatges a viure l'amor com altres persones. No tens que mirar als demés, mirat a tu i centrat en la teua vida, viu i sigues feliç.I si ets maltractada pensa en què és el millor per a tu, que no et done llàstima, o la que patirà serás tu.

Andrea Zetkin ha dit...

Bona vesprada,

Aquesta entrada va sobre l’amor i el desamor, com podeu veure al títol.

Estic d’acord, ja que el començament sol ser molt bonic i a gust del dos, però el trencament bé pot ser: un acord entre els dos, perquè tu vols o perquè ell vol. Quan et deixen sol ser pitjor perquè passa en un segon, els xics no se compliquen la vida: “ Ho sent, el deixem” ja està. En canvi, les xiques ho pensem bé i argumentem perquè (no sempre es així). Sigui d’una manera o una altra es pateix . És clar que el dolor passa, encara que sembli que no. Es una etapa més de la nostra vida. Quan estem enamorats/enamorades, pensem que tot serà molt bonic que no hi haurà dolor i que serà per sempre. No, això no es un conte de fades, i tenim que baixar dels núvols. Haurà dolor sempre que l’estimes de veritat, i això no ho podreu evitar, tu no controles els teus sentiments. I han casos els quals després del trencament es critiquen, o mostren fotografies de l’ex parella, o posen estats de amor a altres per que l’altra persona es posi gelosa.

Les relacions de les pel•lícules sempre acaben amb un final feliç, (per lo menys les de Disney) m’agradaria saber si la ventafocs desprès de casar-se amb el príncep ja no tocaria el drap. En canvi les relacions de l’adolescència no solen arribar a l’any de relació (n’hi ha que sí), amb açò vull dir que l’amor també es pot esgotar, estar massa amb la persona estimada, fa que t’atabalis i et cansis de la relació. Gairebé en les relacions sempre sentim alguna cosa per l’altra persona i ens pensem que el vuit que ha deixat eixa persona no el podrà omplir ningú i no es així. Penso que cada vegada ens fem majors i que “estimem” més que abans aleshores el vuit s’ompli més, és clar, el dolor després es multiplica. Gairebé també pot passar que la relació acabi per les infidelitats i la persona que ha sigut infidel este bé de ànims, però l’altra, la que ha sigut enganyada, este fatal. Pot donar-se el cas de que la consciencia puja perjudicar a la persona que ha sigut infidel i es penedeixi, existeix la possibilitat de que haja sigut un llisqui que ho pot tindre qualsevol persona. N’hi ha relacions que son “ relacions destructives” i ell ens domina, ell ens manipula (dic ell perquè sol donar-se el cas als homes) i n’hi ha que acabar amb eixes relacions per molt que estimes l’altra persona, et maltracta i et fa mal, per molt que plore, que veges que esta mal, per molt que et digui que canviarà no ho farà, no li creguis es una mascara que porta per el matí i després se la llevarà.

Ara parlaré de les etapes del dol, la negació es quan pensis que tornarà, que tornareu a estar junts; la negociació es quan t’arrastres, “ canviaré o jure, però no em deixes” un poquet penós. L’etapa de la ràbia es molt freqüent, ja que solem dir que l’odiem, que per nosaltres que es mora, i si ni ja té una altra xica, li desitgem lo pitjor; l’etapa de la tristesa també ho és, ja que en el fons sabem que l’estimem moltíssim, i tots el records passen per el nostre cap, no tenim ganes de res i estem quasi sempre plorant. Poc a poc el dol es va anant i queden els records, acceptem que s’ha anat i ja no queda dol, pots ser amic / amiga de l’ex parella o no, això es la teua decisió. Finalment agraeixes a la persona el temps que has passat al seu costat.
Una frase d’ànims pot ser aquesta: Quant una relació acaba, es perquè una millor va a començar.

Un petó, adéu. (R)

David Smith ha dit...

Bon dia:

M’agradaria comentar aquesta entrada, ja que em pareix prou interessant aquest tema, ja que son situacions que es succeeixen diàriament en la nostra vida, encara que en la adolescència es viuen d’una forma més “intensa”, ja que és una cosa nova per a nosaltres, ja que experimentem sensacions i emocions noves.

Una situació que és produeix molt habitualment, és veure amics que estan malament per la seua parella, o que s’enamoren d’algú i tu sempre intentes ajudar-los, encara que cada relació és un món diferent i el que li pot encantar a la teua parella li pot resultar una ximpleria a altra, i per això crec que el millor es parlar amb aquesta persona de cor expressant-li les teues emocions d’una forma el més sincera possible tant si es tracta dels inicis d’una relació com del final.

L'amor és un tema difícil de tractar, ja que cada persona ho viu d’una forma distinta, però en una relació a banda de haver-hi amor ha d'haver respecte entre les dos persones. Una relació et pot aportar moltíssimes coses, sempre que hi haja aquest respecte mutu i que cada persona tinga llibertat i no siga aïllada per la seua parella. Per a mi, una relació no només és vore a la persona amb la qual estàs i donar li un bes, una relació és molt més que això i n’hi ha que treballar-la dia a dia.

I en cas de qualsevol tipus de maltractament, tant físic com psicològic, el millor és acabar amb la relació, pot ser que siga difícil si vols a eixa persona, però és el que s'ha de fer. Encara que la veritat, és que és molt fàcil dir-ho i donar consells però en alguns casos molt difícil fer-ho.

El que jo no entenc és com una persona tant un home com una dona pot despreciar, posar verda o contar intimitats d’una persona pel simple fet de que haja tallat la relació, quan aquesta persona a sigut tantíssim per a tu i t’ha fet sentir tantes coses. També pot ser que t’haja donat motius com per exemple una infidelitat, però en aquests casos tampoc has de fer-ho, el millor és acceptar-ho, passar pàgina i oblidar a eixa persona, perquè com diu el refrany “El temps ho cura tot”.