Consentiments

Clementina va tornar a casa dissimulant amb les amigues l’intens dolor que sentia entre les cames. Lluna i Mariela no paraven de preguntar com havia anat amb Gabri, però Tina va poder escapolir-se caminant molt de pressa per a fer més curt el trajecte que separava el pub de casa, i dient-los que tenia molta son i que a l’endemà els ho contaria tot amb pèls i senyals.   

Quan arribà a casa, hauria volgut dutxar-se, però no volia per res del món que el soroll de l’aigua despertara els seus pares i que aquests descobriren que arribava dues hores més tard del que havien acordat. per això entrà de pressa a l’habitació, passà el pany i, mentre es despullava, es conformà a imaginar que l’aigua li queia pel cos i s’emportava la brutedat que sentia, juntament amb la culpa i la vergonya.

Abans de posar les bragues a la cistella de la roba bruta, les va mirar per comprovar que no tingueren sang, i es tranquil·litzà en veure que només hi havia una miqueta més de fluix que de normal. La primera vegada tampoc no va sagnar gens ni mica. Li havien contat que seria quasi com una pel·li de vampirs però no va ser així. I tampoc li va fer mal. Per a Andreu també havia sigut la primera vegada i ho havien fet suaument, sense pressa. Suspesa en l'agradable record d'aquella relació, tan distinta a la que acabava de tindre amb Gabri, s'oblidà per un moment de la coentor que sentia.

Després de la dutxa imaginada, es va posar el pijama i s'allità. Va tancar els ulls, tot i saber que no podria dormir perquè les imatges de la nit li tornarien una i una altra vegada, i es va abraçar al peluix que li havien regalat les amigues per al seu aniversari, buscant que la suavitat del pelet li curara la coïssor de l'entrecuix i sobretot la de l'ànima, que encara li feia més mal.

Per què havia acceptat quan ell la convidà a anar al seu cotxe? Semblava tan romàntic a l'Instagram! Feia mesos que li agradava i aquella nit va decidir acostar-se-li, animada per Lluna, que sempre era molt més decidida que ella. Tot va fluir i estigueren besant-se molta estona al pub. Tot el món els va veure. I a Clementina li encantava com besava Gabri i com li acaronava el bescoll mentre ho feia.      

Però al cotxe tot va canviar. A ell li va entrar la pressa i a ella quasi no se li sentia la veu quan li deia: em fas mal, m’estic clavant els teus malucs, vas molt de pressa, no m’agrada, no vull, no... Ell li va dir que era un cria i que no havia perdut dues hores menjant-li la boca per a quedar-se així. Que ell ja sabia que a ella li agradava el tema. Que tot l'institut sabia que ho havia fet amb Andreu. Que no es fera l’estreta. Que li agradaria molt. A què havia anat, si no?

I el cotxe es va omplir amb el baf de les seues respiracions: la d’ell, de plaer; la d’ella, de dolor. I Clementina va intentar pensar en coses agradables perquè aquella eternitat durara menys. I quan ell acabà, es van besar i tot (perquè això és l’únic que li havia agradat), i es va sentir encara més imbècil.

El 90% per cent de les agressions sexuals són comeses per coneguts o lligues ocasionals amb els quals, en un principi, sí que es volia sexe. En canvi, la imatge que se’ns ven d’una violació (xica sola a la nit i desconegut que l’assalta amb violència) ocorre en pocs casos. Corre més perill un xic de partir-se la crisma en un accident de moto o cotxe, o en una brega ocasional, que una xica de ser violada, però a elles se les ha de "protegir".

La societat patriarcal considera les xiques com a persones desvalgudes de les quals s'ha de tenir cura. I els diu, a elles, que han de posar els límits i, si no els posen, són les responsables del que passarà ja que s’ho han buscat. Poques vegades se’ls diu als xics que no és normal que pressionen per a tindre sexe, ni és normal que insistisquen. Sembla una obvietat però una cosa és seduir algú i una altra insistir i pressionar. Poca gent diu als xics que la insistència, i no respectar els nos, és violència. Que el consentiment donat pot ser revocat. Que les persones tenim dret a dir que no en qualsevol moment, per molt excitat que estiga aquell amb qui ens estem enrotllant. Que podem dir que no encara que tinguem les bragues abaixades.

Aquestes lleis no escrites de la societat patriarcal i masclista fan creure que és normal que els xics prenguen la iniciativa i que insistisquen per a tindre sexe i fan creure també que és normal que, arribats a determinat punt, les xiques ja no tinguen dret a dir que no.

Mireu la diferència: si una xica ha begut, es considera un agreujant, és a dir, encara se sentirà més culpable i la societat la criticarà més per no haver-se “protegit” com tocava. En canvi, si un xic beu i comet una agressió, això es considerarà un atenuant, i servirà per a justificar la seua actuació. A elles, se les culpa (per provocar); a ells, se’ls disculpa (és natural, són hòmens!). De segur que a ella algú la fa responsable preguntant: I tu, per què havies begut? Però de segur que a ell no se li diu: I tu, per què no acceptes un no i agredeixes?

L'agressió comença quan no es respecta el no! I la transformació s'inicia quan les persones deixem de jutjar de manera diferent a xics i a xiques. Quan no pensem que ells han de portar la iniciativa en la sexualitat. Quan un xic no crega que la seua homenia es veu afectada perquè una xica el rebutge. Quan una xica faça valdre el seu dret al plaer i demane el que li agrada i pose límits. Quan xics i xiques deixen de banda els models (imposicions) establerts i es donen permís per a gaudir sense autopressionar-se i sense pressionar a l'altra persona. 

La sexualitat està per a gaudir-la, no per a patir-la!  

Font d'inspiració: "Yo quería sexo, pero no así", per June Fernández, en la revista Píkara Magazine. La periodista basca ha guanyat, amb aquest article, el II Premi de Periodisme Colombine.

Còmics per a pensar

Pica en la imatge per a llegir el còmic elaborat pel Govern basc (2012).

Pots llegir també: 

¿Quedamos esta noche?

No te enredes

VIII Seminari estatal Isonomia contra la violència de gènere

Del mal amor a la bona educació sexual: alternatives a la violència. Rosa Sanchis. on Prezi

Presentació de la ponència "Del mal amor a la bona educació sexual: alternatives a la violència" al VIII Seminari Estatal Isonomia contra la Violència de Gènere: Aprenem per al bon tractament o per a la violència? 22 de novembre de 2012. UJI. Castelló de la Plana. 

Violència en parelles adolescents

(EN CASTELLANO)

25 de novembre. Dia contra la violència masclista.

La violència masclista en la parella existeix en totes les classes socials, edats i situacions econòmiques i culturals. No us penseu que només passa a la tele, amb persones d’altres països menys “avançats” que nosaltres o a dones més majors, ignorants i antigues, que es casen amb hòmens molt masclistes i un poc trastornats. Tu, o la teua millor amiga, –o el teu millor amic–, podeu ser aquesta xica maltractada o aquest xic que maltracta.

En les primeres relacions de parella entre xica i xic pot haver, i en alguns casos n’hi ha, una gran quantitat de violència, disfressada d’amor boig i d’atracció sexual, i que es manifesta en forma de gelosia (no suporte que parles i/o xateges amb cap altre tio!), enveja (per què t’interessa tant això?), desitjos sexuals incontrolables (anem a fer-ho ja, si no ho fas amb mi és que no m’estimes), necessitats imperioses (vull açò, per què no em dones el gust?), aïllament (passa d’elles!, les teues amigues són unes xafarderes, la teua família és una pesada...), propietat (tu ets solament meua!), interés exagerat per estar assoles (anem tu i jo sols, sense ningú que ens moleste...), etc.

AIXÒ NO ÉS AMOR. Però, com que no sabem el que és l’amor ni el sexe –perquè és la primera vegada–, ens pensem que ha de ser així. També ocorre que la part bona del que sentim, com que són emocions i sensacions tan intenses i noves (ja que no ens havia passat mai), creiem que són degudes a la nostra parella, que de segur ha de ser molt “especial” si ens fa sentir així. Per contra, quan tenim més experiències amb altres persones, ens adonem que es pot millorar molt i que, el que crèiem únic, no ho és tant.

Però encara n’hi ha creences que ens fan també romandre en relacions de mal amor: creure que l’amor és disponibilitat total i patiment i que s’ha de patir molt per a gaudir molt. A les xiques se les educa per a tenir aquesta mentalitat un poc “massoca” i perquè creguen que, si no se sacrifiquen molt, és que són egoistes. Als xics, en canvi, se’ls educa perquè pensen que tenen dret a ser cuidats i satisfets i, per això, a alguns d’ells no els costa gens reclamar el que creuen que els correspon, amb la pressió, el control, i fins i tot mitjançant la força.

Les xiques aguanten per culpa d’aquesta educació, que també fa que se senten realitzades tenint cura d’ells i intentant salvar-los (d’una infantesa dura, d’una família que no els estima, etc.). En la majoria dels casos, no saben donar-li nom al maltractament que pateixen per part del xic perquè no el veuen, i creuen que la gelosia o la violència són un senyal de molt d’amor, i s’alegren per exemple quan el seu nòvio es pega amb un altre xic per elles, quan en realitat és una alarma que hauria de fer que s’hi allunyaren.

Els xics que maltracten creuen que estimen molt, però en realitat s’estimen a ells mateixos per damunt de tot, no han aprés a estimar bé i no són capaços de la més mínima empatia i, a més, són tan insegurs que necessiten controlar la seua parella per a sentir-se bé. Si estimaren de veritat, voldrien el benestar d’ella, s’alegrarien dels seus èxits (també de la seua popularitat), comptarien amb elles i amb les seues opinions, aprendrien d’elles, tindrien cura de les nòvies i del seu amor, respectarien els seus gustos i les seues amistats, etc. AIXÒ SÍ QUE ÉS AMOR. I no fa falta jurar amor etern ni dir que no poden viure sense elles perquè sentir això és més bé un símptoma dolent i el que cal és preguntar-se per què necessiten les parelles i per què no poden viure sense elles.   

Font: Traducció (i adaptació) de la Guia para evitar amores que matan o cómo prevenir los riesgos de violencia en la pareja, 2007. Consell de la Joventut d’Alacant. (Autors: Joan Subirana, Marisa Babiano, Ma. José Mosquera, Jesús Zulet, José Luís Prats i José Luis Castro).

Altres entrades relacionades

També són sexuals

Yolk - Short Film - Director Stephen Lance from Leanne Tonkes on Vimeo.

Curtmetratge "Yolk" (Stephen Lance, Austràlia, 2007)
Font: Mitología de la sexualidad especial

La dolenta educació de Pablito i Virginia

Som sexuals des que naixem, tot i que hi ha tantes maneres de viure la sexualitat com persones. Alguns nens i nenes descobreixen ben prompte el plaer que els proporciona el seu cos sexual­; però solen viure-ho d’amagat, i sovint amb culpa, sobretot quan les persones adultes s’hi fiquen i projecten la seua mirada i les seues pors. 

Si comença amb 3 anys, quan en tinga 16, què farà? responia un alumne d’ESO en una activitat dramatitzada on feia de pare que trobava la filla menuda tocant-se la vulva. En general, els progenitors que representen els i les joves solen ser molt conservadors i troben moltes dificultats per a explicar a les criatures què és la sexualitat (Ja ho sabràs quan sigues major!). Altres vegades deleguen la tasca en les dones de la família (Que t’ho conte ta mare o pregunta-li-ho a ta germana!). En alguns casos, i quan troben els o les menudes jugant amb personetes del mateix sexe, les respostes són clarament homòfobes, especialment en el cas dels barons (Un xic no li pot tocar la trompeta a un altre! Això és una porcada!), tot i que també hi ha qui no li dóna importància i creu que és cosa de criatures que no saben el que fan.

Possiblement no sàpiguen el que fan si abans ningú els ha explicat res; però els mou la curiositat, el tafaneig, el joc, l’autodescobriment, la imitació dels comportaments adults... i, des de ben prompte, el plaer. Tanmateix, a la infantesa les relacions sexuals no han adquirit els significats específics que donem les persones grans i no podem interpretar la seua sexualitat des de la nostra òptica.

Què respondríem a una xiqueta de cinc anys si ens pregunta què és fer l’amor? Li parlaríem de la reproducció? Massa vegades donem explicacions reproductives a les seues demandes i ens posem a parlar de llavoretes i de plantetes, d’espermatozous i d’òvuls, de papàs i de mamàs... I se’ns oblida que la sexualitat fa molt de temps que ha deixat de tindre com a funció primordial la reproducció. Oblidem també que es pot fer l’amor de manera molt plaent amb algú que no és la nostra parella, que ho poden fer dos xics o dues xiques, que no cal trindre fills per a estimar-se, que la sexualitat no té edat, que fer l’amor no és solament tindre un coit, etc.

Sovint, i com veiem als vídeos, les explicacions que es donen no solament no serveixen per a res sinó que reforcen l’androcentrisme i el sexisme, perquè s’encarreguen de donar diferent valor al cos de les xiques i dels xics. És obvi que tenir penis no és ni millor ni pitjor que tenir clítoris, però sovint a les xiques se’ls dóna el negatiu: els xics tenen penis, les xiques no; els xics pixen dempeus, les xiques no; papa posa la llavor dins de mamà (i ella és passiva: solament un cabent). Dels penis dels xics i de les seues ereccions, fins i tot des de menudets, es parla molt més que de les vulves de les xiques i és normal que els xics en presumisquen. Però si de les xiques només parlem del que els falta, i no del que tenen, el més possible és que visquen el seu cos en negatiu, des de la incompletesa: No tinc penis; No pixe dreta; Sóc xica perquè no sóc xic.

Sol passar també que associem els genitals femenins amb la reproducció i que els parlem d’un úter que hi ha dins la panxeta, el qual, quan siguen grans, albergarà un bebé; i en canvi, la paraula clítoris pot no haver-se sentit mai ni a casa ni a l’escola. Estem començant, sense saber-ho, a des-sexualitzar les xiques i a recordar-los el seu “destí” reproductiu? En el cas dels xics, no es parla de l’aparell reproductor intern (pròstata, conductes deferents...) i no és exagerat afirmar que aquest és l’inici de la desresponsabilització dels barons del seu paper en la reproducció (Ja es preocuparà ella de no quedar-se embarassada!). Tampoc ajuda gens a fer que els xics siguen persones responsables que al vídeo se’ls tracte com si foren ximples!!! 

Com ho veus?