(En castellano)
Prompte començarà el nou curs escolar i moltes mares (i pares) estan ja preocupades per com els anirà a les filles i als fills a l’institut. Per la seua banda, també hi ha profes que comencen a rondinar, pensant que les vacances s’acaben i que cal preparar-se per al que vindrà. La majoria ja sabem els cursos que tindrem. Jo faré classes a primer de batxillerat i al primer cicle d’ESO, com fa dos anys, i em trobaré a l’aula les caretes més o menys esglaiades d’uns adolescents que tenen mares que pateixen i que tindran una profe de Valencià que també pateix, però que es preocupa i se n’ocupa que aquestos patiments siguen els menys possibles.
Tot i que fa més de vint anys que done classes, els
començaments de curs sempre són una mescla de por i de ganes. De por, com la de
la mare que portarà el seu fill a primer d’ESO i que ja ha hagut de vore una
foto al tuenti on posava “mariquita”. Por com la dels pares de la xiqueta que
farà segon d’ESO i a qui l’any passat insultaven perquè era filla de “maricons”.
Por com la de l’àvia que veu que el nét no té amics, perquè els que té no es
poden dir així ja que no l’estimen sinó que, quan poden, el menyspreen. La
veritat és que no deixa de sorprendre’m, i tots els anys és igual, la capacitat
humana de fer patir, supèrfluament, les persones del voltant: per altes, per
baixes, per grosses, per primes, per masculines, per femenines, per tindre una
mare, dues, o per no tindre’n cap.
Sembla que l’arribada a l’institut és viscuda amb més
preocupació que l’escola, com si allà no hi haguera patiment, com si la
infantesa fóra el temps i l’escola l’espai on el dolor és una mica mentida, com
el dels contes... Tanmateix, crec que el dolor, com el desig, no és mai de
mentida (tot i que, certament, n’hi ha graus) i intuïsc que tot ve de no actuar perquè es pensa que
a la infantesa es pateix menys, de la mateixa manera que es creu que la
sexualitat no existeix. Les Barbies o les Monsters no tenen vulva; els Power
Rangers o els Action Mans tampoc tenen penis; però, que els creadors d’aquestos
ninots els hagen fet asexuats, no significa que no es comporten com a hòmens o
com a dones “de veritat”. I aquesta veritat falsa marcarà les vides de les
persones des del bressol, a l’escola, a l’institut, al treball, a tot arreu. I
farà patir, sempre.
Jo em prepare les classes preguntant-me què faré el curs
que ve per mitigar aquesta preocupació i aquestes pors: les meues, les de les mares
i pares, les dels xiquets i xiquetes que potser ho passaran malament per no ser
prou Barbies o prou Action Mans, per ser còpies dolentes d’un suposat original
que no existeix només que en la ment dels puritans, dels moralistes, dels
temorosos del goig de viure... dels que volen que a la vida només s’escriga en
renglons ben rectes. Malauradament, a l’escola i a l’institut, com a la vida, encara
es fa cal·ligrafia. I s’ha de copiar sense entortar-se: “a les xiques els
agraden els xics”, “als xics els agraden les xiques”, “els xics no ploren”, “família,
només n’hi ha una”, "una xica sexual és una guarra", etc. I cada dia s’ha de repetir la lliçó i, si no, sempre
n’hi ha algú que te la repassa: “marimacho”, “tortillera”, “gallina”, “maricó”, "guarra", etc.
Què podem fer per entortar una mica aquest món i que siga
com les muntanyes? O com les ones? O com el vent? Per què hi ha gestos definits
com a masculins i gestos femenins? Per què la cura o la coqueteria són
femenines i l’agressivitat o el desig d’independència, masculins? La setmana
passada vaig vore Brave, l’última pel·lícula d’animació de Pixar. La
protagonista és Mèrida, una jove princesa educada per sa mare per a
ser-ho (Els pares és que no s'ocupen d'aquestes coses!). Els germanets corren salvatges, fent entremaliadures pel castell, però
ella s’ha de comportar i preparar per al gran dia, quan arribaran els
pretendents i el millor es quedarà amb ella. El més bo de la
pel·lícula és el final, ja que acaba fadrina, després de convéncer els
aspirants que és millor ser lliure d’elegir(-se). Ells, tots els xics de la
pel·lícula, se la passen barallant-se, burlant-se els uns del altres o
perseguint óssos, i només en una seqüència, que no dura ni un minut, se
n’adonen que en realitat no s’havien preguntat si volien o no la princesa,
perquè obeïen els desitjos dels pares. Ella, en canvi, es passa la pel·lícula
rebel·lant-se contra el seu destí.
Quins models d’home s’estan oferint? Estem tan lluny
d’una vertadera rebel·lió masculina? Potser és la por a perdre els privilegis i
tal vegada la revolució començarà pels que escriuen tort i no tenen accés a les
prebendes. Per això cal fer-los costat. I mentrestant, seguir preparant-nos les
classes pensant com podem accelerar aquesta revolució perquè els nostres
instituts esdevinguen llocs segurs on siga una festa entrar-hi perquè s’aprén
molt: dels companys, de les companyes, d’alguns profes, de discutir, de
compartir, d’escriure recte i, sobretot, d’escriure tort.
