Tornant a la postcoital

La píndola de l'endemà és un medicament de lliure dispensació que qualsevol persona major o menor d’edat pot comprar a la farmàcia, des de setembre de 2009, sense recepta mèdica. La majoria de països europeus (França, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica, Grècia, Portugal, Suècia, Suïssa, etc. ) també la dispensen.

Malauradament, l’actual govern del Partit Popular vol tornar als temps en els quals la píndola s’havia d’adquirir amb recepta, és a dir, després de passar per la consulta mèdica, amb el consegüent perjudici per a les usuàries, ja que, com més temps passa, més es pot veure limitada l’efectivitat del medicament. Recordem que es tracta d’una anticoncepció d’emergència que és útil en les 72 hores posteriors a una relació coital sense protecció i, a mesura que passen les hores, perd efectivitat.

Tant la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia com la Societat Espanyola de Contracepció han fet saber al Ministeri de Sanitat que la píndola és segura per a ser dispensada sense recepta. Només algunes dones tenen efectes secundaris lleus i de curta durada, com els sagnats irregulars, la fatiga, les molèsties abdominals i les nàusees. És segura per a totes les dones, incloses les adolescents i, fins i tot l’ús repetit no presenta riscos coneguts per a la salut. Tampoc no augmenta les conductes sexuals o anticonceptives de risc i no es tracta d’un mètode que les dones usen com a anticonceptiu habitual. 

Algunes veus moralistes que hi estan en contra solen dir que les usuàries de la postcoital són sobretot adolescents, i que moltes d’elles l’usen com a mètode anticonceptiu habitual. Per contra, aquest anticonceptiu no és emprat només per adolescents, sinó també per joves i per dones més grans. Aquestes veus conservadores pensen també que la facilitat per adquirir la postcoital augmenta les pràctiques sexuals de risc de les joves perquè, com ja se sap, la joventut de hui en dia és una irresponsable (és ironia).

A Karici.es no pensem així en absolut i no ens agrada que ens tracten com a criatures que no saben fer-se càrrec de la pròpia salut anticonceptiva. La millor manera de responsabilitzar-se és practicant la responsabilitat, i no deixant-la en mans d'una moral que intenta impregnar les pràctiques mèdiques i establir què és bo o què és dolent per a les persones. L’ús dels anticonceptius és una manera de cuidar-nos i de cuidar de les parelles, ocasionals o duradores.

Però no podem deixar de banda que continua sent necessària una educació sexual que desplace del centre de la diana el coit i/o la penetració, considerades les pràctiques millors i més adultes, i falta també un treball que responsabilitze els xics (que són una part fonamental del problema!!) i permeta a les xiques ser sexuals amb plenitud (sense la por a ser anomenades guarres) i poder així negociar l’ús del preservatiu amb les seues parelles. En molts casos, el preservatiu no es fa servir, i elles no l’imposen, per por a fer-los enfadar, per por a perdre’ls, o per complir el manament de gènere segons el qual les dones han de tindre cura i sacrificar-se per les seues parelles, també en la sexualitat.

Ací hi ha un Full informatiu sobre la postcoital que va publicar el Ministeri al 2009. Curiosament, i desafortunadament, s'anomena "Información para las usuarias". I els usuaris què? 


I ací un vídeo explicatiu del funcionament de la postcoital.

Regals! (II Vesprada Diversa)

A la fàbrica de Playmòbils tot el món ha d’eixir rosa o blau i, si hi ha alguna barreja de colors, és qualificada d’error. Al segon vídeo, el xiquet i la xiqueta tenen desitjos que no poden acomplir perquè una mà poderosa decideix per ells. Som realment lliures? 

Després de la xarrada que ens han regalat aquest matí els meus exalumnes Miquel i Cristian i Miquel Missé, estic convençuda que, si no som més lliures, almenys sí que som més savis. I les persones sàvies no solament pregunten (estàs operat?, tens nòvia?, et pots fer un penis tan gran com vulgues?) sinó que també, i sobretot, s’interroguen:

Per què no pot un xic donar una abraçada a un altre i fer-li dues besades sense que això signifique que és poc home o homosexual?

Un és un home només si té un penis d’una determinada grandària?

Què faria jo si el xic o la xica que m’agrada em diu que és transsexual?

Per què tinc la necessitat d’insultar les persones diferents? Què em passa? De què tinc por?

Podem escapar realment del binarisme, de les etiquetes o del què diran?

¿D’on podem traure la força que ens apodere i ens permeta lluir tots els colors de l’arc de sant Martí -i no solament el blau o el rosa?

Miquel Missé ens deia que l’escola i l’institut haurien de ser espais de seguretat on la diversitat fóra, no sols tolerada, sinó potenciada. Però, malauradament, els insults (maricó, guarra, tortillera...) i la violència són habituals en els centres i, de vegades, vénen també del professorat, tal com Cristian contava amb exquisidesa. 

Després, Miquel reivindicava l’orgull de dir alt i clar que l’homosexualitat és, simplement, una circumstància i que són intolerables les actituds cromanyòniques (amb perdó dels i de les cromanyones, que potser eren d’allò més diverses).

I com apuntava Pepa, la professora de Matemàtiques, no podem deixar de criticar que els accents i els polinomis ocupen tot el temps de l'escola, i que no queda espai per a la vida. Tanmateix, com a profe que sóc, tinc els mitjans per a intentar, almenys, que el meu alumnat siga un poquet més savi emocionalment i també puc propiciar espais per a l’apoderament. 

Hui he volgut vestir de gala el saló d’actes de l'IES Isabel de Villena per a donar veu a tres persones fantàstiques i valentes. És un present que els devia l’institut per no haver sigut un espai tan segur com hauria de ser-ho, i la sort és que finalment s’ha convertit en un regal per a les persones que escoltàvem. Estic tan contenta que no cap en la meua pell!!!


(PD: Hui és el dia mundial contra la síndrome de Down. Escolta a Verònica, lesbiana i Down, en aquesta entrevista de ràdio)

8 de març: No cosirem les vostres retallades!

Per desgràcia, encara cal "celebrar" el 8 de març! 
 Tu mires el nas de la gent???

Test per a pel·lis

La setmana passada es va parlar molt de cinema perquè se celebraren els premis Òscar. A casa nostra es van repartir també els Goya però, independentment d’aquestos certàmens, les pel·lícules ens acompanyen des de fa molt de temps i potser ens hem acostumat que les més taquilleres tinguen com a protagonistes a xics forts i valents que salven el món o a xiques només interessades en trobar l’amor de la seua vida. Per què no provem a aplicar el test de Bechdel i així sabrem si una pel·li és masclista? És molt senzill: només hem de fer tres preguntes: 

• 1) Hi ha, com a mínim, dues dones amb nom propi?
• 2) Parlen les dues dones entre elles?
• 3) El tema de la seua conversa té relació amb un home?

Passa el test a les pel·lis que hages vist i reflexiona...