31 d’ag. 2012

Escriure tort



(En castellano)

Prompte començarà el nou curs escolar i moltes mares (i pares) estan ja preocupades per com els anirà a les filles i als fills a l’institut. Per la seua banda, també n’hi ha profes que comencen a rondinar, pensant que les vacances s’acaben i que cal preparar-se per al que vindrà. La majoria ja sabem els cursos que tindrem. Jo faré classes a primer de batxillerat i al primer cicle d’ESO, com fa dos anys, i em trobaré a l’aula les caretes més o menys esglaiades d’uns adolescents que tenen mares que pateixen i que tindran una profe de Valencià que també pateix, però que es preocupa i se n’ocupa que aquestos patiments siguen els menys possibles.
Tot i que fa més de vint anys que done classes, els començaments de curs sempre són una mescla de por i de ganes. De por, com la de la mare que portarà el seu fill a primer d’ESO i que ja ha hagut de vore una foto al tuenti on posava “mariquita”. Por com la dels pares de la xiqueta que farà segon d’ESO i a qui l’any passat insultaven perquè era filla de “maricons”. Por com la de l’àvia que veu que el nét no té amics, perquè els que té no es poden dir així ja que no l’estimen sinó que, quan poden, el menyspreen. La veritat és que no deixa de sorprendre’m, i tots els anys és igual, la capacitat humana de fer patir, supèrfluament, les persones del voltant: per altes, per baixes, per grosses, per primes, per masculines, per femenines, per tindre una mare, dues, o per no tindre’n cap.
Sembla que l’arribada a l’institut és viscuda amb més preocupació que l’escola, com si allà no hi haguera patiment, com si la infantesa fóra el temps i l’escola l’espai on el dolor és una mica mentida, com el dels contes... Tanmateix, crec que el dolor, com el desig, no és mai de mentida (tot i que, certament, n’hi ha graus) i intuïsc que tot ve de no actuar perquè es pensa que a la infantesa es pateix menys, de la mateixa manera que es creu que la sexualitat no existeix. Les Barbies o les Monsters no tenen vulva; els Power Rangers o els Action Mans tampoc tenen penis; però, que els creadors d’aquestos ninots els hagen fet asexuats, no significa que no es comporten com a hòmens o com a dones “de veritat”. I aquesta veritat falsa marcarà les vides de les persones des del bressol, a l’escola, a l’institut, al treball, a tot arreu. I farà patir, sempre.
Jo em prepare les classes preguntant-me què faré el curs que ve per mitigar aquesta preocupació i aquestes pors: les meues, les de les mares i pares, les dels xiquets i xiquetes que potser ho passaran malament per no ser prou Barbies o prou Action Mans, per ser còpies dolentes d’un suposat original que no existeix només que en la ment dels puritans, dels moralistes, dels temorosos del goig de viure... dels que volen que a la vida només s’escriga en renglons ben rectes. Malauradament, a l’escola i a l’institut, com a la vida, encara es fa cal·ligrafia. I s’ha de copiar sense entortar-se: “a les xiques els agraden els xics”, “als xics els agraden les xiques”, “els xics no ploren”, “família, només n’hi ha una”, "una xica sexual és una guarra", etc. I cada dia s’ha de repetir la lliçó i, si no, sempre n’hi ha algú que te la repassa: “marimacho”, “tortillera”, “gallina”, “maricó”, "guarra", etc.
Què podem fer per entortar una mica aquest món i que siga com les muntanyes? O com les ones? O com el vent? Per què hi ha gestos definits com a masculins i gestos femenins? Per què la cura o la coqueteria són femenines i l’agressivitat o el desig d’independència, masculins? La setmana passada vaig vore Brave, l’última pel·lícula d’animació de Pixar. La protagonista és Mèrida, una jove princesa educada per sa mare per a ser-ho (Els pares és que no s'ocupen d'aquestes coses!). Els germanets corren salvatges, fent entremaliadures pel castell, però ella s’ha de comportar i preparar per al gran dia, quan arribaran els pretendents i el millor es quedarà amb ella. El més bo de la pel·lícula és el final, ja que acaba fadrina, després de convéncer els aspirants que és millor ser lliure d’elegir(-se). Ells, tots els xics de la pel·lícula, se la passen barallant-se, burlant-se els uns del altres o perseguint óssos, i només en una seqüència, que no dura ni un minut, se n’adonen que en realitat no s’havien preguntat si volien o no la princesa, perquè obeïen els desitjos dels pares. Ella, en canvi, es passa la pel·lícula rebel·lant-se contra el seu destí.
Quins models d’home s’estan oferint? Estem tan lluny d’una vertadera rebel·lió masculina? Potser és la por a perdre els privilegis i tal vegada la revolució començarà pels que escriuen tort i no tenen accés a les prebendes. Per això cal fer-los costat. I mentrestant, seguir preparant-nos les classes pensant com podem accelerar aquesta revolució perquè els nostres instituts esdevinguen llocs segurs on siga una festa entrar-hi perquè s’aprén molt: dels companys, de les companyes, d’alguns profes, de discutir, de compartir, d’escriure recte i, sobretot, d’escriure tort.

52 comentaris:

Héctor ha dit...

Quins nervis els de els dies previs a començar l'institut! Supose que eixa por que tenen especialment les famílies (tradicionals i mega-modernes) a l'institut, i que no tenen al col·legi, està motivada per que veuen que comença un procés de vertadera maduració, de creixement personal, d'establir els nostres gustos i de perdre'ns en el camí mentre els cerquem. El col·legi es concep com un lloc molt neutre, i la convivència és més reduïda, ja que els intervals d'edat són menors, les identitats no estan plenament formades i tot pot ser més senzill.

He de dir-te que no solament és interessant i divertit escriure tort, a més tenim la possibilitat de no respectar els marges establits, d'omplir llibretes amb nous coneixements sense deixar un buit lliure.
Ànims valenta!

Enric Senabre ha dit...

Compartim les pors i, sobretot, el desig de fer un món millor

Rosa Sanchis ha dit...

Hola Hèctor, gràcies a tu pels ànims. Gràcies Enric. Realment crec que l’escola és tan important o més que l’institut i que quasi tot es gesta allí. Es pot patir molt, a l’escola, i de fet es pateix. Si no, mira Filomena (http://karicies.blogspot.com.es/2012/04/filomena-desde-la-diferencia.html). Però el que crec que tenim clar és que hem d’educar a tot arreu!!

Aprofite per recomanar un bon article sobre Brave: De la princesa domesticada a la heroína indomable, de Maria Castejón: http://www.pikaramagazine.com/?p=6808

Claudia Martinez ha dit...

Hola Rosa soc una alumna de primer A he tingut clase amb tu aquest mati he llegit alguns dels teus aricles i son bonisims ademes me agrada un munto la forma en la que escribisques sobre la sexualitat amb tanta naturalitat y no com si fora un tema tabu.
Molts anims!
I sigue escribint mes articles com aquest por que es bonisim

Rosa Sanchis ha dit...

Hola Clàudia, no saps quin alegria m'ha fet veure el teu comentari, i sobretot després d'haver tingut només una classe amb el teu grup i de no saber, quan el llegia, quina careta posar-li al teu nom. Ara ja coneixes karici.es i sé que al llarg d'aquest curs compartirem grans moments parlant de la sexualitat i de la diversitat, i, de passada, practicarem llengua. :)

andrea ha dit...

Hola Rosa, em pareix que tens molta raó en el teu text, és veritat que el primer dia de classe hi ha molts nervis per la curiositat de com serà el pròxim any en l'institut. És més interessant quan comences l'institut perquè tens la curiositat de saber com serà l'institut. Hi ha xiquets que entren a l'institut amb por perquè alguns estan marginats per culpa d'altres, els humilien per xarxes socials i coses paregudes. La veritat és que l'institut més que res és per a estudiar, aprendre coses noves, traure el graduat, etc. Però el fer amics també és una cosa important. A mi sincerament m'ha agradat el text perquè dius les coses tal i com son. Ànims Rosa :)

Goldman ha dit...

Que en aquesta societat existixen únicament dos models “bons” és una certesa. Des de xicotets, i no parle de l'institut a soles, des del col·legi ens atormenten dient-nos el que ens te que agradar, el que tenim que representar i defendre en aquesta societat. La gent, com be es diu al text, creu que en el col·legi s'esta fora de perill, però no es aixi, en el meu col·legi ja es metien amb alguns xiquets i xiquetes.

Altre tema es la revolució de la que es parla en el text. Jo crec, i dic crec per no dir que estic segur, de que la revolució no començara amb els homes que estan dins del models establits. Si ni ha una revolució será per part dels que escriuen tort, per que els que ho fan recte tenen por de no ser acceptats per la societat i a causa d'això perdre el poder.

Maribel Arenal ha dit...

Estic d'acord amb el text, els nervis de principi de curs són molt normals. És costum que els pares, mares, avis... estiguen preocupats per com serà la convivència a l'institut. Jo també ho estaria si tinguera fills i entraren de nous a l'institut, més que res pels estereotips que s'han creat a la nostra societat. Si un xiquet o xiqueta són una mica diferents i se n'ixen d'aquesta norma, per dir-ho d'alguna manera, el més probable és que els demés xiquets els corregisquen inconscientment, a base d'insults, marginacions i d'altres “castics” per ser com són. Però la culpa no la tenen els xiquets que ara es comporten d'aquesta manera amb els que no segueixen les pautes dels estereotips (sense excusar-los de res, perquè també tenen la seua part de culpa), en gran part la té la societat que ens rodeja, que a poc a poc ha anat creant aquestes diferències tan evidents entre els dos sexes. O eres xic i et comportes com a un “macho” amb valentia, masculí o eres una xica que és coqueta, femenina... i d'ací la majoria no pot eixir, per por al rebuig als demés. Mereix la pena que visquem tota la vida sense poder ser lliure i haver de seguir aquestes normes imposades per la societat?

Adrián Wolf ha dit...

Realment, pense que estem encara molt lluny de la vertadera “rebel·lió masculina”. Encara que poc a poc anem fent camí, però sempre hi ha gent que fa que aquest avanç es faça més lentament.
Al cap i a la fi, tot acaba influenciant en aquests moviments i canvis: la política, la religió, l'educació que els pares donen als seus fills...

De totes maneres tots tenim que combatre amb els ideals de les “Barbies y els Madelmans”. Es ben cert que al col·legi si que esta més present aquest fenomen que a l'institut.
A l'institut sempre te que vore amb qui t'ajuntes, encara que tampoc es una certesa segura.

Peró bé, simplement hi ha que afrontar aquestes situacions i actuar front a la gent que encara utilitza que altres no “escriuen recte” per a fer bulling.

Xavi Thompson ha dit...

És normal que els xiquets i les xiquetes estiguen atemorits el primer dia de classe, molts professors
també es posen nerviosos el primer dia de l'institut sobretot els que són nous a un institut i no sàpiguen res de ningú. Escriure tort és un títol molt creatiu debut a que et prepara de que anirà el text i si encara no as llegit el text no saps de que anirà perquè tu no penses que anirà de maltractes i de la gent que es sent menyspreada perquè són homosexuals o bisexuals o alguna cosa que els ofén.
Els pors sempre estan presents tant en els xics com en les xiques, dona igual que sigues masculí o no perquè el por sempre el patiràs.

Hi ha un model de conducta en els xics que es diferencia del de les xiques, els xics tenen que ser masculins, forts, esportistes encara que les xiques tenen que ser femenines, ven arreglades, etc. La pel·lícula de pixar Brave és molt diferent a les pel·lícules de princeses de Disney, sempre hi ha alguna pel·lícula que es diferencia de les altres per el seu tracte amb el personatge. Els xicons no entenen de aquestes diferencies que hi han entre aquestes pel·lícules però la societat les a diferenciat i les ha emmarcat en dues columnes diferents.

zineb becker ha dit...


Aquest text m'ha agradat molt ja que, si que és veritat que els primers dies de classe hi han molts nervis i cadascú està pensant en com passarà l'any escolar; tant els professors com els alumnes.

També és veritat que l'arribada a l'institut es viu amb més preocupació que l'arribada de l'escola, encara que a l'escola hi han els mateixos problemes o a vegades arriben a ser molt més importants que les de l'institut però el que pasa és que a l'escola es pensa que tot és “cosa de crios” i alli està el gran problema.

Tot està a l'escola perque prenem el exemple del juguets, de les barbies en el cas de les xiques i els action men en el de els xics, i si a una xica li agrada jugar amb els action men ja la tenen que insultada per ser diferent. Si des de molt xicotets ja aprenem a separar xics de xiques de majors va ser impossible de cambiar l'ideologia.

Jo crec que els que podrien cambiar aquests aspects de la vida són els que ens eduquen de xicots (els pares, els professors, els iaios...) i que haurien de educar-nos per a ser mes igualitaris i permetre que cadascú siga com vulga.

Gaby Campoamor ha dit...


Hola Rosa, jo crec que tots quan començàrem l'institut teníem els nostres dubtes sobre la nostra estància ací, les pors sobre la gent nova que no coneixíem... però la gent de vegades no és com nosaltres pensem. Els pares són les persones que més es preocupen quan nosaltres comencem una nova etapa de la vida com per exemple l'institut ja que en aquest temps nosaltres mateixos anem a elegir les nostres amistats i aquestes aniran a influenciar molt en el pensament i les activitats que farem.

Aleshores els xics i les xiquetes sempre tenen un prototip a seguir com el text diu: les xiques han de ser unes Barbies i els xics uns Action Mans, però jo pense que no està bé aquestes comparacions perquè no tots som perfectes en la vida real.

María Kent ha dit...

Es cert que tan al institut com a l'escola sempre hi ha assetjament, però no a la mateixa mesura. A l'escola esta mes permés que un xiquet es fique amb un altre per que vaja amb les xiques, o que les xiques li diguen a una altra “marimatxo” per que li agrada jugar al futbol... Amb açò deixem que aquest xic es senta diferent a la resta de xiquets i que jugue al futbol ancara que no li agrade, i el mateix amb la xiqueta. A més a l'escola els xiquets insulten per que saben que fa mal, encara que no saben que signifiquen aquestos insults.
Al arribar a l'institut els alumnes de 1r de la ESO es senten mes lliures i alguns es pensen que aquesta llibertat els permet fer que el volen, inclús fer sentir a una altra persona inferior a la resta. Quan al institut hi ha una persona que no es un “copia, pega” de la resta, es tendeix a ficarse amb ella. Alguns el fan per enveja, uns altres per a sentir-se “superiors” i uns altres, siemplement, per que no tenen res millor a fer. (continua)

Mario Roussel ha dit...

El text d'aquest article parla sobre el que la societat ha establit com el que han de fer i ser el xics i les xiques. Al llarg del anys s'ha dit que el xics havien de ser valents, forts, mascles, i tindre certs gustos i característiques que devien diferenciar-los de les xiques que, per altra banda, havien de ser femenines, havien de agradar-les coses pròpies de ideologies de èpoques anteriors com que devien de ser elles les que cuidaren a la família i als fills. Aixo fa que quan els xics i xiques arriben al institut tinguen ells i els seus pares/mares por de el que podrien dir-les els nous companys sobre els seva forma de ser si no coincidix amb el que diu la societat. Però la veritat es que som tots nosaltres els que fem que pase aixo deixant que seguisca sent així.

Laffitte ha dit...

Jo crec que la infantesa marca la nostra vida i dicta com vas a ser de major. Tot es tracta de l'educació, no asoles de les normes dels teus pares o dels teus professors, sino que també t'afecta el comportament dels teus amics, com et tracten els teus cosins, oncles, i a la fi, tots els del teu voltant.
I ara també el s medis de comunicació.

El text diu que desde xicotests, fins els ninets de joguets eduquen els teus gustos. Si ets xica, et compraran nines com la Barbie, les Bratzs, etc, i si ets xic, t'els pots imaginar, una sèrie de súper heroes amb músculs que tenen “l' obligació” d'anar al rescat de xiques en perill.

Jo era una de les poques xiques que jugaven al fútbol en la meua classe de primaria. Una sèrie de comentaris com “Bua, tio, te la lleva una xica!!” Feien que jo no parara de gritar maxistes a quasitots els xics del joc, però després resultava que era bona defensa...

Acabant... aqueixa ha sigut la meua experiència en escriure tort... :)

ESTELA MARSTON ha dit...

Si que és veritat que les mares patixen quan veuen que els seus fills començaran el col·legi o l'institut, però jo pense que no patiran per com seran tractats quan arriben eixos primers dies de nervis, ni amb quines paraules nècies seran rebuts encara que això també siga una de les causes, sinó que eixes mares estaran preocupades pel gasto que suposa haver de pagar 200 euros pels llibres, més el material escolar, més la roba, més el calçat ...
I la majoria d'eixos pares tendixen a preocupar-se més per aquestos gastos econòmics, que per com els ira al col·legi als seus fills, ja que és necessària l'educació però més necessari és menjar, i hui en dia molts pares no arriben a fi de mes i la ultima setmana de setembre (ja que és el mes més dur) , no tenen res per a emportar-se a la boca.

victor goldman ha dit...

Aquest text ens parla de la preocupació que tenen el pares de que el fills començar l'institut, ja que no saben si van a anar be el seus fills o no, si se lo van a passar be, si van a tindre problemes am el companys o el estudis.... Al igual els alumnes també tenen por en estiu ja que cada vegada esta mes prop el començament en setembre, i per tant els exàmens del curs i per aixo mateix tenim por ja que tenim q sacar bones notes per a que els pares estiguen contents de nosaltres.

Laura Godelman ha dit...

Hola Rosa, jo pense que les xiques no tenim perquè ser Barbies, ni els xics Madelmans o Action Mans. Crec que tenim dret a elegir "escriure tort" i no per aixó ens han d' insultar o menysprear. Perquè les persones "escrigam tort" no ens han de criticar ni jutjar supèrfluament, ni si tenim 0, 1 o 2 pares o mares.

Pense que els homosexuals no han de tindre por a "mostrar" com són. Però la gent hauria d'adonarse que les persones homosexuals no són ni millors ni pitjors, tan sols persones amb sentiments al que els molesta, per supost, que els insulten. Per aquestes raons crec que s'amaguen i van guardant sentiments i pensaments fins que, tal vegada, "exploten".

Canviant de tema, supose que al col•legi es sofreis prou més que a l'institut. Al ser mes menut tot com que t'afecta més i d'un problemeta fas una bola gegant, en canvi, a l'institut passes més de tot i no t'importa tant el que pense la gent. Bueno, m'agradaria que sapigues que m'encanten les teues classes i que quan han passat els 55 minuts no em pareix ni que hagen passat ni 5. Gràcies.

abel madrid perez 1er h ha dit...

Bon día María tens molta rao en el que dius pero no comparte la idea dels estereotips. Jo pense que es una manera de guiar pero que no influeix molt a les persones ja que arriba un punt en que la persona tria el que vol I toma les seues propies decissions.

Un beset María

Sara Stone ha dit...

Doncs a mi m'ha paregut bé, perquè no tots els xics són uns Action Man, no tenen que ficar-se els uns amb els altres. Les xiques tampoc són Barbies, i perquè una xica siga una mica grosa, alta, baixeta, etc; no tenen el perquè ficar-se amb elles, ja que no podem estar totes iguals, perquè algun defecte tenim que tindre.

Tampoc trobe bé quan es fiquen amb una xica perquè li agrade un altra xica, és a dir, són xiques igualment i també són persones i no els agrada que les insulten.

manu arenal ha dit...

El text m'ha paregut bé perquè fica la veritat, i si les xiques són les que protesten és perquè com els xics no tenen problema doncs no protesten, en canvi les xiques tenen que protestar pels seus drets humans. I ami me pareix que el pares i les mares no tenen que tindre tanta de por perquè els seus fills entren a l'institut perquè hui en dia està tot molt controlat i si tu vols no tens problemes.

Yoli Becker ha dit...

Pense que el text es molt interessant, i mostra com la gent no s'adona de que pot fer mal a moltes persones. Crec també, que no fa falta que les xiques siguen com unes “Barbies” i els xics com els “Action Man” perquè tot el món té dret a ser el que vulgui i ningú té que insultar-les o fer-les burla de la gent que no vol ser un altra cosa, perquè tot el món no té que vestir-se com per exemple: les xiques vestir-se amb mini faldes, tops i tacons de color de rosa i els xics musculosos, com en les pel·lícules o la televisió perquè la gent te dret a elegir el que vol ser i ningú se te que veure obligat a ser algú que realment no vol ser.

alejandro mill ha dit...

La meua opinió sobre els madelman i les barbies es que per una part tenen raó i per altra no, perquè als xics ens insulten altres xics o les dones se riuen dels altres i no pensen que qualsevol dia d'aquestos els pot passar a elles o ells.

victor becker ha dit...

Hola Rosa , el text m'ha paregut què esta molt bé, els pares estan preocupats per els fills o filles perquè es un nou curs, noves assignatures, nous professors etc.
L'avia està preocupada per si li passa alguna cosa als seus néts, m'ha agradat prou aquest text.

franciele butler ha dit...

Hola Rosa. Es veritat que els pares i mares estan preocupades, i els alumnes també perquè no saben com anirà en el institut per primera vegada. Jo també abans d'entrar a l'institut, estava molt nerviosa de no tindre amics o de repetir, es un poc difícil al principi però després ens acostumem. La veritat és que l'institut és molt diferent de l'escola, perquè en l'escola no hi ha molts insults com a l'institut, els amics canvien, els professors etc... Les xiques joves és veritat que algunes són com barbies, però hi ha algunes que no són com barbies però podem ser com vulguem. Els xics també hi ha alguns que són madelmans i altres no.

paloma west ha dit...

En el principi de curs tots els de primer de ESO estan molt nerviosos no ells. També els pares i tota la família i no a els professors. Perquè el canvi de l'escola al institut es molt fort, moltes emocions i moltes vegades tens molta por i en segon ja sabem al que venim. Però venim igual amb alegria.......

Pablo i Eric Marston ha dit...

Bon mati Maria.

Nosaltres pensem que aquest text esta molt be, ja que intenta dar a entendre que escriure tort no esta tan mal encara que lis recorden als que ho fan amb insults com: “marica”, “homosexual”, “marimatxo”...

Es veritat que es segueixen els estereotips com per exemple en el futbol les xiques son discriminades per l'altre sexe, al mateix temps que els xics son discriminats en ballet o per coses “afeminades”.

Pensem que els estereotips han de ser eliminats i dar pas a un mon més lliure en referencia als xics i les xiques puguen fer el que vulguen sense que ningú els limite ni es puguen sentir diferents.

Miranda Zetkin ha dit...

Jo crec que la majoria dels patiments que pot tenir la gent quan canvia a l'institut són provocats perque ens donen una educació rosa o blava. Si no tinguérem perjudicis i fórem valents en molts casos per a mostrar-nos tal i com som,hi hauría molta gent que no patiria i açò ajudaria a altres a començar a escriure tort i no com la societat vol que siga la teua cal.ligrafia.

Aida i Lidia WORLF ha dit...

Pensant en el text, ens ha obert els ulls. Sempre vivim una veritat falsa que estem acostumats a viure, però no ens adonem ja que és com si fos una “tradició”. La veritat és que està bé eixir-se dels marges i escriure tort. Hem de viure sense la por de dibuixar sense eixir-nos de la línia. Hem de revelar-nos contra les cadenes que no ens deixen ser nosaltres mateixos. No podem deixar que la gent en jutge i decidisquen per nosaltres la nostra vida, sentiments i manera de viure.

Esther MIllet ha dit...

Hola Rosa,
En primer lloc he de dir que em pareix molt interessant el teu article. Es normal que tots tinguem por al començar un nou cicle a la nostra vida com es començar el col·legi o el institut, ja que coneixerás gent nova, tindrás noves assignatures i no saps molt bé com va a eixir tot, es inevitable tindre inseguritat amb tu mateix, però n'hi ha que fer fronte a tot allò que s'impose en la teua vida, ser valent i sobretot ser tu mateix, es allò més important. Tots junts podem fer de l'institut un lloc molt agradable si convivim adequadament sense imposar estereotipus de ninguna manera, sent cadasqun com es, respentant-nos, sense conflictes ni por.

Jose Stone ha dit...

Estic d'acord amb el que dius, els primers dies sempre es passa malament tant per els nervis, per els nous companys i companyes i per la nova etapa de l'ESO.
Yo crec que a l'institut és on mes s'intenta pareixer a "les Barbies i als Madelmas" y si algú esta fora d'aquest estereotip es quan solen ficarse amb ells. La revolució masculina potser que encara este lluny pero sempre podem fer conscients als alumnes per a que l'institut siga cada volta un lloc mes segur i un lloc ons es pase be amb els amics.

ANNA Y TAMARA KENT ha dit...

L'entrada de ''Escriure tort'' ajuda a les famílies, majorment d'adolescents i xiquets en edat
escolar a estar preparats i conscienciats per ajudar als seus fills a no patir abusos a l'escola, i a ells mateixos per a convidar-los a ser com ells vulguen ser i no com vol la societat. Des del nostre punt de vista convide a tots els adolescents a que no seguisquen el model de persona que ens dóna la societat i que cada u puga eixir-se dels límits establits, a pesar de que encara hui en dia esta mal vist, fins al dia que tots ens rebel·lem i canvie esta forma tan retrograda de vore la vida.

Mike & John ha dit...

Nosaltres pensem que la societat tracta de encasellar-nos per que siguem com es suposa que tenim que ser, inculcant-nos el que esta bé segon el nostre sexe de naixement i no deixen cap alternativa, perquè si te isques d'aquestos paràmetres et critiquen per ser com no “deus”.

A hui en dia cadascú pot triar la seva manera de ser però açò implica que et assetgen amb critiques i la marginació.

Respecte al tracte amb por per com es pot tractar al seu fill a l'institut es pot deure a que comencen massa promet no com avanç que al collegi era fins a 4 E.S.O i la gent eixia dels centres mes segurs de si mateix a la vegada que mes majors, es podria dir que ara fan una mica de sobreprotecció doncs que ten raó, però ara es una nova etapa en la que el xiquet aprén a adaptar-se i un lent proces de maduració.

Nacho Mott ha dit...

Hola, soc un alumne de primer de batxillerat que al acabar de llegir aquesta entrada ha quedat fascinat. Volia comentar aquest tema amb tots vosaltres lla que he triat alguns arguments per a defensar el meu punt de vista.

En primer lloc, m'agradaria subratllar la paraula patiment. Pense que aquest sentiment, tan molets ple de ira, se desarrola a l'escola i mes tard, quan som autosuficients, la vivim amb mès intensitat, a l'institut. Es a l'escola quan les profes començen a separar-nos a l'hora del pati als xics (que juguen al futbol) i a les xicones (que juguen al hola-hup) volía dir amb açò que els estereotips queden claríssims des de menuts i que lla és prácticament impossible superar-los amb una temprana edat.
No tenim el sentit i la veu per a dir lo que pensem. Es l'escola que ens tímids, agressius, “marimatxos”, “mariquites”, ... Es ahí quan a base d'experiències i moments creem nostra personalitat.

Volia dir amb tot açò, que lo que havem de fer és tindre una educació més cosmopolita, amb més modals i empatia a l'escola. Crec que consisteix en cambiar les regles escriure tort; sinó que havem de agafar llibres amb distintes ideològiques i a aprendre, acceptar-ho. Acceptar que cada persona es un món, i que si ell no ens permiteix l'entrada, ho deberem acceptar. Els nous coneixements destruiran les barreres, però tan sols si començ-em a una temprana edat per vore les coses com a normals, com haurien de ser.

Alba, Sami ha dit...

Desigualtat de sexe::

Des de xicotets la societat es la que fa haja desigualtat entre homes i dones. Jo estic disposta a intentar cambiar eixes ideologies per a que tant xiquetes como xiquets puguen fer el mateix que el sexe opost. Jo he sigut victima de aquesta desigualtat.
Quan jo era xicoteta volia jugar amb els meus cosins a futbol , però els meus pares no volien que jugara perquè era un deport pera xiquets no per a xiquetes. També quan era xicoteta volia uns joguets un poquet de xic i ells no mels volien comprar perquè no eren per a xiquetes. A la meua mare ara no li agrada que jugue a videojocs perquè diu que per molt de temps i eixe temps volia que l'empleara millor en altres coses.
En el meu cas no estic d'acord en algunes coses perquè cada un es lliure per a malgastar el seu temps en el que vulga, també una xiqueta pot jugar a futbol i ser millor inclús que altres xiquets que juguen i per ultim una xiqueta pot jugar amb joguets de xiquet i els xiquets poden jugar amb joguets de xiqueta.
Des de uns altres casos de discriminació de sexe em pareixen injustos per a les dones o per als homes invite a la gent jove que es revele contra les coses que pensen que no son justes i fa gen justícia.
Des de el meu punt de vista les defenses que jo estic expressant no son en ningun cas ofensives per a ningú , la igualtat de sexe crec que deuríem aplicar-la en moltes coses y deuríem proposar-nos tots acceptar distints gustos de tant xiquetes com xiquets.

EMILIO I ALBERTH ha dit...

Hola Rosa.

Está clar que sempre els primers dies de classe es pateix un poc de por i uns cuants nervis, però quan ja coneixes un poc als mestres i als teus nous companys eixes pors, es passen i a les hores es quan reialment es disfruta a l'institut, ja que no hi ha res millor que tiendre una bona relació amb les teues amistats i per supossat, amb els teus professors.

Aquest text fa pensar molt sobre la educació que em recibit des de que naixem la qual es diferent per a els xics que per a les xiques. En esta vida, creiem que no hi ha que seguir uns esteriotips, ja que cadascú naix xiquet o xiqueta, pero no per naixer així te que viure com tal. Cadascú es lliure d'elegir com vol portar la seua vida o com vol ser, sense que ningú tinga que discriminar-lo per ser com ell ha decidit, ja que per ser així no tendría que molestar a cap persona. Cadascú és lliure de tindre unes preferències i uns gustos diferents als demés.

Hi ha una sèrie animada de nick, el canal per a xiquets xicotets, en el qual hi ha una noi que quan va a nàixer els seus pares van pensar que anava a ser xiqueta i van deidir comprar-li tota la vestimenta de color rosa.

Pensem que el creador d'aquesta manera está eixint-ne dels paràmetres de la societat al possar-li al noi vestimenta rosada.

En conclusió, amb açó volem dir que les persones tenem que eixir-ne del paràmetres estipulats per la societat, ja que si açó no passa, la societat mai va avançar i sempre estariem marcats per aquests esteriotips.

adrian west ha dit...

Tot el que has escrit es veritat, perquè les xiques volen ser barbies perquè volen tindre novio, un descapotable, una casa molt gran... Els xics es fan els durs i quan estan amb la seua xica son afectius i després amb els seus amics es fan els durs. Jo crec que tenim que ser nosaltres mateixos i no ens ha d'importar el que diguen els demés perquè si no no disfrutarem la vida.:)

adrian west ha dit...

Tot el que has escrit es veritat, perquè les xiques volen ser barbies perquè volen tindre novio, un descapotable, una casa molt gran... Els xics es fan els durs i quan estan amb la seua xica son afectius i després amb els seus amics es fan els durs. Jo crec que tenim que ser nosaltres mateixos i no ens ha d'importar el que diguen els demés perquè si no no disfrutarem la vida.:)

alba arenal ha dit...


LA MEUA OPINIÒ:

A mi personalment,m'ha paregut molt interessant i molt bona idea. Perquè hem pareix molt injust que la gent es comporte malament amb una persona que realment no té culpa de res, que simplement ho fan per a molestar o per a fer sentir mal a l'altra persona, Sincerament m'ha agradat molt. I pense que les persones que fan sentir mal a altres persones, s'haurien de posar en el lloc de aquesta persona, perquè segur que no els agradaria res que les feren sentir com que no valen res. Totes les persones valen i molt!! Aquesta ès la meua opinió.


EXEMPLES:

1- Quan un xic li pega una galtada a una xica,la xica no se la pot tornar, perquè aleshores venen tots els seus amiguets a pegar-li o insultar-la. Però quan la xica li pega una galtada al xic, les coses canvien, el xic si que se la poden tornar a la xica i la xica te que suportar-ho.

2- Quan un xic està sol amb una xica, es comporta molt bé, es carinyós, agradable etc. Però quan està amb el seus amics, les coses canvien, es comporta de manera insuportable, per a demostrar que és fort i per a que el seus amics no es burlen d'ell.

Ruth Estone ha dit...

Ma agradat molt perquè ma ajudara molt en el institut amb els problemes amb els companyes de la
la classe i està motivada per que veuen que comença un procés de vertadera maduració, de creixent
personal.
Algunes persones es diferencia les xics i les xiques però amb la ma meua opinió pense que tots son iguals al pesar de tenir problemes físics o mentals i a de ajudar-les molt perquè segur les cuesta molt adaptar a les demés persones.

daniele Thonson ha dit...

No ma agradat molt però, també ma agradat perquè entre la diferencia entre xics i xiques es veritat lo que posa en el text. A mi ma ajudara en la meua vida en el institut, família, vida.... perquè jo antes insultava als meus companys de classe però gracies a llegir el text ja no lo volguere a fer.

Christian ha dit...

Aquest text m'ha cridat l'atenció per distints motius. El tema que tracta,provoca patiments i per evitar-ho cal que revel·lar-se.

Alguns exemples que apareixen en el text els veiem a l'institut, a la persona que pateix la veiem sofrir i els/las que el/la facen patir cada vegada són més. Amb aquesta manera o educació que des de el bressol ens han ensenyat cal que ho canviem, no hem d'anar sobre la linea que vol la societat, nosaltres he de desicir per on volem anar, el que volem fer i ningú te dret a discirminar-nos per allò que fem, mentres que el que fem no li faça patir a un altre.

Personalment crec que tenim que pensar que l'educació no te colors te que ser transparet perque aquesta manera d'asignar coses als xics i a les xiques fa que tienguem por a fer alguna cosa per el que et pugen dir.

Mary Nash ha dit...

Bon dia Rosa, som tres alumnes de primer de batxiller d'humanistic, portem cinc anys al centre i sabem millor que ningú com funcionen les coses.

Al portar tants anys en l'institu sabem que es fa difícil eixir del model de conducta establit i també coneixem les conseqëncies (insults, aïllaments, humiliació i tot tipus de maltracte).

Com es diu al text, tot açó comença a la llar. Les nostres vides estan marcades fins y tot abans de nàixer. Els nostres pares a soles necessiten una informació: xic o xica. Depenent d'aquesta dada tindrem un tipus d'educació o una altra, uns joguets determinats, i fins i tot una cosa tan personal com són les aficions estaran ja predeterminades.

Aquest tipus de conducta és la que es deu avitar, ja que cadascú hauria de ser lliure de triar el seu propi destí.

paula campoamor ha dit...

A mi aquest text m'ha agradat molt coneixer-lo ,es molt interesant la metáfora sobre escriure tort, i escriure recte , la veritat es que te raó el text . La meua familia quant anava a entrar a l'istitut tenía una poqueta de por , per si me pasava algo . Peró he estat açí lla un any y m'ho he passat molt bé.

Rosa molt anims per escriure mes articles com estos , me han encantat.
un beset molt fort! :)

Xara Stone. ha dit...

Jo abans de començar tenia por de que la gent es ficara en mi, em pegaren i que em ficaren en problemes.
Gracies a les pel·lícules dels instituts el missatge que m'adonaven a entendre que o eres prima i la gent et respecta o eres grossa i t'odien i es fiquen amb tu...
Pensava que a l'institut em ficarien el cap al vàter i em pegarien, el primer dia d'institut anava amb por de la gent que em tocaria a classe com que m'anaven a separar dels meus amics de tota la vida i anava a estar amb gent que no coneixia.
Segons com anava passant el curs m'adoní de que no era roin, vaig fer nous amics i m'alegre de haver-los conegut.
Pensava que la gent seria molt pitjor de lo que es.

pau ha dit...

La historia es veritat . Quant jo vaig entrar al institut també tenia por i la meua familia també. Aquest cas es molt perillos. Es com el bulling.

Jlo Mill ha dit...

Bon dia, Rosa. M'agradat molt aquest text perquè posa de manifest realitats molt diferents: pors dels alumnes, pares, resta de família; maltractement físic, psicològil; escola/institut; educació rosa/blava; ...

Per aquest motiu, hem de lluitar per a que el nostre comú desig es faça realitat molt prompte. Tots som un, en aquesta causa.
No em de permetre una societat on es discriminen a la gent segons com actua.

A les generacions pròximes, hem d' ensenyar-los una visió del món més oberta que ara per a que visquen en un món molt més just, globalitzat, respectuós i sobretot comprensiu i tolerant com ho proclamen les Nacions Unides.

Tothom formen part d'una nació, i cal defensar els nostres drets i respectar els dels altres, i complir amb els nostres deures.

Anònim ha dit...

Sóc la mare d'una alumna nova de primer, i recull la invitació que em va fer Rosa parell escriure en aquest blog.Y si, és cert que al principi tots estem a l'expectativa davant la novetat que comporta el sortir del col · legi i arribar a l'institut .
Em va sorprendre molt cuendo va arribar la meva filla a casa amb és escrit de "Escriure tort", ella només veia les paraulotes, i caminava una mica escandalitzada. Quan vaig llegir per complet el text, em vaig adonar que aquest bloc m'obre una porta per parlar lliurement amb la meva filla sobre temes sexuals, i sobre el respecte que totes les persones es mereixen independentment de les seves preferències o tendències sexuals.
D'aquí a poc, molt poc, començaran les hormones a prendre el control del seu cos, i el millor que pot tenir per entrar en aquest món és una informació clara.
Moltes gràcies Rosa.
(El meu nom és M ª José, però públic en anònim perquè a través del meu compte de correu no em deixa escriure)

meline wolf ha dit...

Aquest text parla de la por dels pares quan els seus fills comencen a anar a l'institut, ells solen tindre por perquè pensen que els xics i xiques majors de l'institut són una mala influència per als seus fills, solen pensar que els portaran per un mal camí. Jo personalment pense que les males influències no sols es troben en els instituts, de fet la major part comencen al col·legi. Segurament us haureu estanyat, com pot influir malament el col·legi en els nostres fills! Doncs la majoria dels assetjaments escolars comencen en el col·legi, quan els companys de classe molesten a un altre pel seu aspecte, la seua forma de ser i moltes vegades també els jutgen per no comportar-se amb els estereotips on classifiquem als xics i a les xiques.

Nosaltres pensem que el que afecta de veritat no és l'institut, en realitat són els xics i xiques que quan van per primera vegada a l'institut es pensen que són majors i comencen a fer el que volen, o bé per a poder integrar-se o per a no ser rebutjats.

Un consell per a tots els xiquets/es que entren enguany a l'institut: és millor ser un mateix i no fingir ser un altre per a caure millor als demés, als bons amics no els importa com ets, i si els importa és que no són els teus amics.

Sergio Mansilla ha dit...

Compartix l'idea de l'autor d'aquest text perquè jo i molta gent també hem viscut la por de l'institut dels primers dies, però també la preocupació i patiment dels pares i mares de com anirem durant el curs. L'institut és un lloc on hi ha discriminació segons els gustos, imatge que dona enfront als demes i un seguiment d'un guió d'estereotip.
El motiu més freqüent de discriminació es per l'estereotip d'educació blava i rosa. Si un xiquet té una educació rosa se li acusa de ser un "maricó", davant aquestes situacions cal deixar a les persones triar la educació que vulguen i que siguen ells mateixos.

Rosa Sanchis ha dit...

Hola Ma. José,
m’alegra moltíssim que t’hages animat a entrar al bloc i que el trobes com una oportunitat de parlar a casa dels temes que s’hi tracten. Sóc conscient que l’educació és un camí llarg que es recorre millor si des de l’escola i, també des de casa, anem donant les eines necessàries perquè el recorregut siga saludable, feliç i plaent. M’alegra molt que anem en la mateixa direcció i sigues benvinguda a aquest espai, que també és teu. :)

Nieves Pérez ha dit...

La veritat es que quan vaig arribar a casa i vaig ensenyar l'article sobre ``escriure tort´´ la meva mare va ficar una cara pareguda a açó : 0_o pero després ens va agradar moltisim.

Molts anims Rosa!!! Ens agrada molt el que fas!!! ;D