17 de gen. 2012

Torna'l!







Curtmetratge "Yolk" (Stephen Lance, Austràlia, 2007)


Font: Mitología de la seksualidad especial

9 comentaris:

La profe ha dit...

Què t'ha semblat el curt?
Com se sent la protagonista abans i després de descobrir el llibre?
Com actua la mare? Per què creus que ho fa?
Com es comporta l’amiguet amb ella?
Creus possible una relació entre una persona amb síndrome de Down i una persona sense aquesta discapacitat?
Quina educació seksual haurien de rebre les persones amb discapacitat intel•lectual?

Mireia Kent ha dit...

El curt m'ha semblat molt bonic i una mica emocionant, tal vegada per les escenes “romàntiques” o boniques on apareixen el xic i la protagonista.

La protagonista pense que es sent intrigada per trobar un llibre on hi ha cosses que a lo millor no havia sentit parlar o vore.

La mare actua amb por, (o això hem dona a parèixer) ja que ella sap perfectament el que li passa a la seua filla i pareix com que ella no deu saber ixes cosses pel que li passa.

M'encanta com es comporta l'amic amb ella, ja que la protagonista segueix sent una persona, encara que amb una malaltia. Tot el món té dret a tindre una parella o un amic/amiga especial i pel fet de passar el que li passa a la protagonista no hi ha que deixar-la a banda, encara que a l'actualitat hi passa en abundància.

La meua opinió és que si es possible, com ja he dit abans, també tenen dret a tindre una parella, a demés, quan una persona s'enamora d'una altra no li importa gens que tinga una discapacitat o no.

L'educació que haurien de rebre, té que ser la mateixa per a les persones que no tenen cap discapacitat, o si no una adequada a la seua capacitat intel·lectual.

barbara goldman ha dit...

Hem ha agradat molt el únic dubte hi es que no hi entenia lo del ou,pero per el demés me agradat moltíssim.

Pense que antes de tindre el llibre estava con mes tancada es a dir era mes vergonyosa al que pensara la gent de ella,però després es va sentir con mes llibre i va tindre menys complexos en si mateixa es sentia com mes “normal”.

La mare no actua ve en ningun moment ja que quan i pregunta el de com es fan els fills era canvia de tema i quan li encontra el llibre es enfada,yo penses que el fa per la seua infermetat i al hi tenga esta infermetat el llibre de fer el que vulga, entec que es preocupe per ella però no hem pareix res be que si la xica li pregunta com es fa un fill li canvie de tema.

Jo pense que se comporta be però li da vergonya que li vegen amb ella pero si es porta be millor que el altre amic que lo li deixa en pau.

Si es possible ara en la actualitat tindre una relació ya que hi la vols dona igual les infermetat que tinga, i tot el demés.

Als de discapacitat intel·lectual el tendrien que explicares el sexe igual que a les persones sense discapacitat son persones igual que nosaltres tenen que saber-lo igual que nosaltres

Clàudia West ha dit...

El curt m'ha semblat genial, em semble una forma molt agradable de posar-se en el lloc de les persones amb síndrome de Down.

Abans de descobrir el llibre pense que és menys segura, que sent que sa mare no li conta les coses com són.

La mare actua fent-li tornar el llibre, pense que ho fa per por a que puga fer alguna cosa (relacions “cohitals”) i amb l'excusa de que ho ha robat aconsegueix (millor dit, pensa que aconsegueix) que s'oblide.

L'amic pense que es comporta molt bé amb ella, però sols quan estan sols. Supose que serà per por a que el seu amic el critique per voler ser amic d'una xiqueta amb Down.

Si, crec que es possible, tant d'amistat com de parella. No entenc perquè esta vist com una cosa tan estranya, ells tenen les mateixes necessitats que podem tindre nosaltres. Poden sentir-se atrets per altres.

Pense que deurien rebre la mateixa educació que nosaltres. Molta gent els veu com a xiquets menuts, i com als xiquets no se'ls ensenya educació sexual a ells tampoc.

Inma Mozzoni ha dit...

Bé, el curt m'ha semblat una meravella. M'ha agradat moltíssim, ja que es una història molt commovedora.

Crec que la xiqueta, al descobrir el llibre, va vore les coses d'una altra forma. El que ens mostra el vídeo és que la xiqueta pensa, “tinc les mateixes cosses que aquest dibuix, per que jo no puc?”
M'ha semblat molt interessant la reacció de la mare al vore el llibre, que li deixa la “seksualitat” com un tema tabú. Pense que això ho fa més que res, per la discapacitat de la xiqueta, per por a que el xic s'aprofite d'ella.

El xic es porta d'una manera molt amable amb ella, però jo pense que no vol res amb la xiqueta, sols vol acostar-se a ella per ser el seu amic. La xiqueta veu al xic com el seu “enamorat” i l'amic d'ell, es riu per el fet de que “una persona amb síndrome de Down està enamorat de tu” encara no entenc aquesta part.

Per què un xic o una xica amb síndrome de Down no es pot enamorar d'altra persona sense aquesta discapacitat? O millor dit, per què no poden estar junts una persona amb síndrome de Down i altra sense aquesta discapacitat? Jo pense que no és res d'altre món, no el veig com una exageració, però també pense que n'hi ha molts que es poden aprofitar de les xiques, este és el major por d'aquestes relacions.

monse wolf ha dit...

M'ha agradat el curt menys quan la protagonista, al ser reganyada per la mare trenca l'ou. Jo crec que la xiqueta, abans de descobrir el llibre, es sent enganyada per la mare perquè no li explica com es poden tindre els bebés. La mare, al trobar el llibre, es com si es tornara boja. No crec que la mare hauria d'haver actuat d'eixa manera sinó que l'hauria d'haver renyat un poc perquè l'havia robat.

El seu amic es comportava com si s'haguera enamorat d'una xiqueta sense síndrome de Down. Jo crec que sí que és possible que una persona sense síndrome de Down i una persona amb aquest síndrome es puguen enamorar. Les persones amb síndrome de Down haurien de explicar lis la sexualitat d'una manera que la entengueren.

Paula De La Barre ha dit...

Ha sigut la primera vegada que vist un curt amb un actor amb síndrome de Down, i la veritat m'ha sorprés molt. M'agrada molt la xiqueta i el seu “enamorat” (que jo supose que serà Yolk, no?). I també he de dir que la mare no m'agrada gens, és una senyora... com dir-ho... molt antiga, dic parlant sobre els temes de “sekxualitat”. Perquè, per exemple, no li respon a la pregunta dels bebés, en realitat, esquiva el tema dient-li com ha de ficar els tenedors.

Totes les relacions poden ser possibles, i una entre una persona amb síndrome de Down i una altra que no ho té, també pot ser. Es veritat, per què no? Perquè ella té aquesta infermetat i ell no? Perquè ella no és “normal”? (Dic “normal” entre cometes perquè n'hi ha persones que creuen que una xiqueta, o un xiquet, amb una infermetat com aquesta és... com si fora un virus, sí, com un virus, que si t'apropes te contagie. I jo no forme part d'aquest grup de neandertals, per no dir una paraula més greu, perquè jo he jugat amb un xiquet amb aquest síndrome. Si veu que he escrit aquest comentari, es que no estic contagiada).

Que com ha de ser l'educació sexual a persones amb una discapacitat? Doncs com la de tothom, crec jo. Val que tinguen una infermetat, val, però són persones normals, sols que han nascut amb 47 cromosomes, és a dir, amb un cromosoma de més (ja que tenim que tindre 46 cromosomes, 23 de mare i 23 de pare. Si no sabeu que és un cromosoma, teniu dos opcions o buscar-ho al diccionari o recordar les classes de nové, perquè es suposa que ho hem de saber, però com es suposa...). Li expliques tot amb calma i paciència i dir-li tot com és, sense embuts.

Amparo Pardo Bazán ha dit...

El curt ha estat molt bé, encara que no m'ha agradat massa que robe el llibre. No era més fàcil que la mare li donara els diners i quan anara a tornar-lo que el comprara? O millor, que li l'haguera comprat ella al principi? Encara que així s'arrisque a que li pregunten “I tu que fas amb aquest llibre?” i aleshores no haguera descobert el que li havien ocultat els seus pares per ser “especial”.

El llibre ha sigut, per a mi, un canvi de forma de pensar, un canvi per descobrir coses naturals que la gent normal fica com tabú sobretot a les persones amb discapacitats, pensant que no poden fer-ho com la gent “normal”. Abans era molt tímida i quan troba el llibre passa a ser una mica més oberta i, per a mi, amb més curiositat sobre la “seckualitat”.

I la mare m'ha paregut com un pal a la roda. Entenc que no li agradi que robe, però el que no entenc és que quan li pregunte d'on venen els xiquets canvie de tema! La xiqueta té tot el dret del món a preguntar per la “secksualitat”, tant si és discapacitada o no!

De l'amic no se molt be que opinar. No se si l'agrada la xiqueta però té por del que opinen els seus amics o simplement vol ser amable amb ella, encara que si és lo primer de segur que farien una bonica parella.

La educació que deurien rebre les persones amb discapacitat intel·lectual té que ser igual que la resta en tot, encara que de vegades es tindrien que repetir les coses.

Melissa Nelken ha dit...

Aquest curt és molt interessant perquè ens mostra com es senten les persones amb síndrome de Down, i que ells també tenen seksualitat, i són com totes les persones. A la protagonista li agrada un xic, però no parla amb ell ni res. Després de llegir el llibre ella s'imagina coses, i s'atrevix a estar amb el xic... Primer la mare actua malament, es pensa que la seua filla no pot tindre seksualitat per el seu problema, o alguna cosa pareguda, i té por de que li facen mal, o alguna cosa així. Però després aprén que la seua filla també és una persona con totes i que te seksualitat.
El amic de la xica es comporta bé amb ella, i li diu als seus amics que no lo diguen res, i que la deixen. Es fan molt amics, i es gusten. Una persona amb síndrome de Down, i una persona sense això, poden tindre una relació perfectament. Els dos són persones. Les persones amb discapacitat intel·lectual deurien rebre la mateixa educació que tot el món. Potser hi hauria que explicar-se'l d'una manera més adaptada a la seua discapacitat, però igual.