No limitem el seu joc

Spot del Centro de la Mujer de Manzanares (Concejalía de Políticas de Igualdad, para la Campaña para el Uso no Sexista de los Juguetes. "No limites su juego, no limites su futuro". Realizado por Canal 10 TV de Manzanares. Diciembre 2010.

¿Es niño o niña?

La setmana passada va donar a llum una amiga (quarentona, lesbiana, monoparental, in vitro... M'encanten les famílies diverses!!!) i vaig anar a comprar-li un regalet a la criatura. Entrí en una botiga moderníssima del meu barri, d’aquestes que venen vestidets per a xiquetes amb una calavera al davant (per posar un exemple) o samarretes per a grandets amb missatges reivindicatius. Va i pregunte per la robeta de bebé i una dependenta jove, i també moderna, m’ensenya uns bodis blancs amb uns eriçonets de color fúcsia, marró i blau. Llavors em pregunta (en castellà, que és com parlen totes les dependentes a València, menys les del Mercat Central i les de Russafa):

¿Es niño o niña?

M’aguante les ganes d’eixir de la botiga i decidisc no mirar-la, per por de fulminar-la i que no puga seguir despatxant, pobra, que amb la crisi no pot una permetre’s el luxe de caure malalta. Li conteste que és xiquet i agafe el de color fúcsia, el més alegre i divertit de tots, amb diferència! Llavors ella torna a la càrrega:

¿Ese para niiiiñooooooo?

Jo, tota pedagògica, em torne a reprimir dir-li una fresca (Et paguen més per ser vigilant del gènere?) i amb el to més de profe que puc, conteste:

“Però en ple segle XXI encara estem així? Blau per als xics i rosa per a les xiques!!!”

I ella, molt professional, capta el missatge i rectifica:

“Claro, claro... Yo, como ves, no tengo cosas ni de niño ni de niña”.

M’embolica el bodi amb una bosseta de reixeta de color vermell (més pròpia d’un botiga de llenceria picantosa), el pague i me’n vaig, amb una estranya sensació. 

Quanta faena!!!

I de regalet, mireu aquesta xiqueta que clar ho té:

Extra verge

Aquesta mami no té ni idea. Pobra!!! Ella pensa que, amb l'explicació, la seua filleta ja en tindrà prou; però en realitat vol llevar-s'ho de damunt i passar el tràngol com més prompte millor. El mal és que no solament no serveix de res el que li explica, sinó que, a més a més, li transmet a la criatura unes idees sobre la seksualitat una miqueta equivocades.

Tot seguit explicaré quines són aquestes idees i vosaltres les busqueu al vídeo, les expliqueu una miqueta més i em dieu què en penseu:

• Seksisme. L’educació que es dóna als xics i a les xiques és diferent. Als xics, se us diu que sou molt seksuals. A les xiques, que els heu de parar. Ells han de ser la part activa, en el sekse; elles, les passives. És també important destacar les diferències (molt més que les semblances) entre els xics i les xiques, perquè així es justifica la complementarietat.
• Reproductisme. L’objectiu de la seksualitat és la reprodukció.
• Adultisme. Només es pot viure la seksualitat a l’edat adulta.
• Heteroseksisme. La seksualitat “plena” es dóna entre home i dona. La seksualitat homoseksual és de segona categoria.
• Coihtocentrisme. La pràctica “completa”, la millor i la més plaent és el "coiht". Les altres són preliminars o sexe menor.
• Genitalisme. El plaer només se sent als "genithals". La resta del cos no té quasi importància.
• Parellisme. La seksualitat es viu en parella i per amor. L’objectiu de les persones és trobar un/a nuvi/a, especialment les xiques. Si no tenen qui les estime, no estan completes. El sekse només per "plaher" no està ben vist. 

Ale... a komentar!


[Altres entrades de karici.es relacionades:
Educació? Seksual? de les criatures
La seksualitat en altres cultures]

Metges i infermeres (o metgesses i infermers)

(En castellano)
Eixir a jugar totes les vesprades amb amics i amigues del veïnat era divertit i estimulant. [...] Jugaven a amagar-se, a la corda, al futbol, a polis i lladregots, a metges i infermeres, al sambori...

El joc que menys li agradava a Filo era la corda. Ho passava ben malament perquè, quan es ficava sota la corda, tenia la certesa que s’enrotllaria i cauria a terra. En el millor dels casos, si aconseguia botar, li entrava novament el pànic quan el ritme s’accelerava i ala... una altra vegada s’embolicava! I  passava la major part del temps pagant. 

En canvi, el joc que més li agradava era el de metges i infermeres. S’amagaven en un portal i decidien els papers. El metge i la infermera inspeccionaven el pacient llevant-li la roba, investigant el seu cos a través del tacte i buscant les malalties. Era molt "eksitant" i els donava molt de gust tocar i que els tocaren, encara que sabien que si alguna persona adulta els descobria in fraganti, els cauria una bona palissa. A Filo li encantava veure "cacauets" i "pulpes" que no eren la seua. S’akariciaven tímidament i es feien algun bes, imitant les pel·lícules de la TV. Quan algú donava l’alarma, es vestien molt de pressa i eixien ràpidament al carrer amb el cor bategant de pressa... pum pum pum... fins que passava el perill, oblidaven el joc i es posaven a fer una altra cosa. Filo no entenia per què als majors no els agradava. 

Un dia, un veí els va sorprendre:

―¡Xiquets, a això no es juga!

―Però... per què?, si no fem res dolent.

―Són porqueries i sou molt xicotets. És cosa de majors. Vinga, fora!

Porqueries? Però… si no taquem res. Per què només poden jugar les persones majors? No ho entenc, pensava Filo. I així passaven algunes vesprades mentre es menjaven el berenar.

Els caps de setmana, la família de Filo se n’anava a una caseta als afores de la ciutat i allí tenia tot el dia per a jugar en els camps sembrats i els abandonats. Podia recórrer la contornada en bicicleta, traure granotes de les sèquies, caçar pardals (bé, intentar-ho!), pujar als arbres... Hi tenia amics i amigues amb qui descobrir territoris i jugar, a vegades, a metgesses i infermers.

Una vesprada, Filo estava a casa de la seua amiga Lula, amb qui passava hores en l’habitació, parlant i jugant. Filo tenia 6 anys i Lula era 3 o 4 anys major. Aquell dia, sense saber molt bé com, van acabar ficades al llit. Entre rialles i jocs, es van llevar la roba i van descobrir-se els cossos. Es van besar, es van acaronar, es van rebolcar entre els llençols i van sentir com els bategaven les "pulpes". Era la primera vegada que Filo experimentava aqueixa sensació: es va sentir embolcallada pel plaer i s’ho va passar bomba.

Quan s’estava vestint, de pressa perquè s’havia fet tard i sa mare devia estar preocupada, Lula la va mirar des del llit i li va preguntar:

―Filo, tu, de major, seràs tortillera?

Filo es va girar amb cara estranyada. No havia sentit mai aquella paraula. No sabia què significava, però per la cara que va posar la seua amiga, o bé per pura intuïció, no va preguntar res.

―No ho sé ―va respondre, i se’n va anar amb la bici.

Mentre pedalejava molt de pressa, pensava en la pregunta, en la resposta i en el que ella seria de major. Allò l’havia desconcertada. Potser ja havia de decidir què seria de major? Tanta importància tenia haver jugat amb la seua amiga a tocar-se, a riure i a gaudir? Havien fet alguna cosa dolenta?

Filo se sentia feliç, com si estiguera surant. Havia sigut una experiència nova i especial. Era la primera vegada que se sentia així. Per què li havia preguntat això la seua amiga? En fi... no trobava respostes i es va cansar de pensar. Total, el que comptava era com s’ho havia passat de bé i, en realitat, tampoc tenia clar què volia dir tortillera. I si era una dona que feia truites tan bones com les que cuinava sa mare? De pensar-ho, li va entrar fam i va desitjar que hi haguera truita per a sopar. Ummmm…

Irma Navarro (text i il·lustració)

[Les paraules entre cometes són variacions per passar la censura]