Dissimular...

Aishawari, Alipopof, Isasaweis, Ladenena y ConTol Style són blocaires que parlen de moda i maquillatge i reben milers de visites. Però en aquestos vídeos no sols donen consells de bellesa a les joves. Mira i veuràs...
















Font: Yorokobu

La parella perfecta

Curt: "Una historia de amor" (2008)


En castellano

Per a Virgi, Joan i Llúcia eren la parella perfecta.

Totes les parelles són “perfectes” quan comencen, fins que la fantasia amorosa s’ajusta amb la realitat. La quotidianitat de la relació constitueix un context amorós que va canviant de significat i al qual també els dos membres poden donar un sentit totalment distint. 

El curt comença quan Llúcia i Joan tornen d’una festa. Ella ho ha passat bé però ell, no. El context pareix el mateix, però les seues percepcions són molt diferents perquè cada una de les persones ha seleccionat una part dels elements i els ha donat significat. Segons Joan, Llúcia ha lligat amb tot el món. Després, en el xat, de les seues paraules podem deduir quins altres significats ha donat a la situació viscuda: a) ella fa “sempre” el que vol; b) ella vol destacar (ser la “puta diva”), i c) ella l’ha deixat en ridícul.

Què li passa a Joan? Doncs que es comporta com un masclista. Té un patró rígid de masculinitat i de parella. Entén la relació com a possessió i de manera jeràrquica, per la qual cosa s’atribueix major poder decisori. I, encara que no formula explícitament la seua demanda, Joan espera que Llúcia romanga en un segon lloc, que se sacrifique perquè ell siga el que brille.

Un productor ha mostrat interés pel treball de Llúcia, però ella vol compartir-ho amb Joan i li demana que porte també una maqueta seua. En canvi, Joan no sols no “veu” el que fa Llúcia per ell, sinó que no suporta que finalment siga ella la que tinga èxit i, la impossibilitat de reconéixer la seua vulnerabilitat, acaba convertint-se en violència. La seua identitat personal s’ha vist amenaçada i la inseguretat aflora. Els manaments de la masculinitat tradicional obliguen a actuar (a fer i a demostrar poder) prescindint de les pròpies emocions, sentiments i necessitats afectives. El model de masculinitat no li permet sentir vulnerabilitat i aquest estat emocional el porta a perdre el control de la relació i a intentar recuperar-lo mitjançant la violència. Finalment, l’insult és el camí per a devaluar a Llúcia i poder així fer-li mal, sense sentir-se culpable després.

La conducta de Llúcia ha provocat en Joan el sentiment d’estar relegat, poc valorat i rebutjat. El que ella sent no té cap valor per a ell. Joan creu tindre dret a imposar la seua voluntat, igual que la majoria de xics tradicionals, que anteposen els seus interessos, opinions i desitjos als de la seua parella. Per a Joan, el conflicte no radica en la seua violència, sinó en ella, que qüestiona la seua autoritat i el priva d’exercir i demostrar poder. Si ell es manté en la seua autoafirmació, i ella accepta el xantatge, el vincle es convertirà en una relació de domini-submissió. Si ella no acata les seues demandes, tornaran els sentiments d’inseguretat, la confusió, la gelosia…

Que la gelosia siga acceptada com a natural i incontrolable en la nostra cultura, i a més senyal d’amor, no ajuda en res el protagonista d’aquesta història. La gelosia sembla ser com la sal del menjar, encara que en realitat té l’efecte de posar-li sal al café. Poc es parla de les males companyies de la gelosia: la desconfiança, la possessió, l’exclusivitat, la inseguretat.... Susana Velázquez, (Violències quotidianes, violències de gènere, 2003) desgrana els elements constitutius de la gelosia, que poc tenen a veure amb la idealització amorosa del model tradicional:

·         Desig d’exclusivitat i de privilegi (enveja, rivalitat)

·         Desig de ser el preferit (dolor, humiliació de l’exclusió)

·         No tolerància a què la persona amada trie a altres persones (necessitat de comparar-se)

·         Vivència d’estar en perill (desconfiança i patiment)

Joan està sentint tot açò. Però no sap què fer amb tantes emocions juntes.

I què passa amb Llúcia? Ella prega, suplica, vol aclarir les coses parlant. També desitja tornar a estar bé i demana consell a la seua amiga. Que bo seria que Joan tinguera un amic amb qui compartir! Llúcia no sap si agafar el telèfon i nosaltres, que observem, tenim ganes de cridar-li que no ho faça, que el deixe, que la violència de Joan és un senyal i no ha de posar-se en perill. Però Llúcia dubta: Cridarà Joan per a disculpar-se? Li dirà que estava nerviós?, que s’havia fumat uns porros?, que la vol amb bogeria i no suporta que ningú més que ell la mire? Li dirà que no pot viure sense ella?

No ho sabem, però ho intuïm. Imaginem que a la tempestat li seguirà la calma. I el perdó. Perquè aquest té per a Llúcia, i per a les dones en general, l’avantatge de “permetre’ls complir amb alguns ideals que, agrupats davall l’epígraf de l’amor, la cultura diposita en les dones. Entre aquests ideals es troben el ser objecte de la passió de l’altre, garant de la conservació del vincle, i subjecte que, com que té com a desig ajudar i recolzar la seua parella, prioritza els interessos del partenaire per damunt dels propis; subjecte que se sacrifica, i minimitza la violència de què és objecte. Tots aquests ideals són subterfugis que la cultura ofereix a les dones perquè es creguen la il·lusió que la jerarquia entre els sexes no els impedeix participar en la creació del vincle, en igualtat amb els seus companys.” (Moreno i Sastre: Cómo construir universos. Amor, cooperación y conflictos)

Però nosaltres sabem que és mentida, que no hi ha igualtat sinó engany. Els “et vull” i els “et necessite” són l’interruptor que activa la funció de cuidadores de les dones, rol que fa que ens sentim necessitades i valorades, encara que siga a costa de les pròpies necessitats personals.


25 de novembre: Dia contra la violència a les dones 

"Cascos rosa" per la igualtat

¿Alguna vegada t'has preguntat: seré masclista? ¿I té això relació amb la violència de gènere?
En aquestos dos enllaços d'AHIGE, podràs informar-te:

• Redjovenes.es
• SAAMA. Servicio de apoyo y atención contra el machismo.

També pots vore la campaña “Reacciona Ecuador, el Machismo es Violencia” (març de 2010), dins el Plan Nacional de Erradicación de la Violencia de Género d'Ecuador, que ja vaig presentar l'any passat a l'entrada Princeses, boxejadors, cavernícoles... o persones.

• Rosa y azul
• El Museo
• ¡Y qué!
• Cavernícola

Recomane també aquestos curts realitzats per menors amb mesures judicials, fets a instàncies de la Fundación Mujeres:

• Informando en órbita
• Pablo: historia de un inadaptado

                        

Igual que tu?

"Igual que tú" un curt realitzat per joves de l'IES Miguel Servet de Saragossa.

Gitanes "libianes"

 

Part 2
Part 3

Congreso "Igualdad de género y educación"

Página del Congreso "Igualdad de género y educación". Centro Niemeyer, Avilés. 10-12 de noviembre de 2011.

Nota informativa para quien visite por primera vez el blog: las palabritas que aparecen entrecomilladas y escritas de manera extraña en el blog no son un capricho, sino la manera que tenemos, mi alumnado y yo, de salvar el filtro que la consellería aplica a las páginas que se visitan en los centros educativos y que, cuando contienen un término "seksual" son calificadas de "pipigrafia".

Calen exploradores!!!

Si volem fer mal a un noi, ho tenim molt fàcil. Només hem de dir-li alguna d’aquestes tres paraules màgiques: mariquita, gallina i/o nena, i ràpidament es muntarà una bona baralla que, amb sort, acabarà resolent l’equip de mediació de l’institut. Si el que volem és insultar una noia, no caldrà tampoc que fem treballar massa les neurones. El repertori típic consta de: "gwarra", masclot ("marimocho"), "bolhera" i/o foca.

Els insults no només serveixen per a fer patir l’altra persona (i/o perquè qui insulta se senta bé); també s'usen per a controlar la seksualitat de les persones. Quan una noia és “massa” seksual, lliga molt, parla de sekse sense vergonya, etc., se la critica. Si ho fa un noi, és perfecte!

A les noies se’ns dóna un missatge doble i contradictori: limitar i seduir. Limitar és haver de posar els límits als nois, que es pensa que són molt seksuals i que no es poden controlar (quina excusa més barata!). Seduir significa haver d’estar sempre guapes i estupendes (arreglades, maquillades, depilades...); no importa si la roba és incòmoda, si fa fred o calor, si els peus fan mal per culpa del tacó alt, etc.

Si ho traslladem al camp de la seksualitat, el missatge també és doble: no sigues una gwarra; però tampoc, una estreta. Això significa que les noies han d’estar sempre mesurant fins on deixar arribar els nois, els quals, al seu torn, no pararan d’insistir perquè se’ls educa per a pensar i creure que tenen dret a reclamar el plaer.

Tenim dret al plaer? Sí. Tenim dret a reclamar-lo amb pressió? No. Tenim dret a reclamar plaer sense donar-lo? Tampoc.

A les dones se’ls diu: “El sekse és molt perillós: us podeu quedar embarassades i els nois tots volen el mateix!!!!!”. Perill, perill, perill!!!! Als hòmens se’ls diu: “Si vols condons, me’n demanes”. A part dels missatges, també és diferent la relació que tenen uns i altres amb els seus “genithals”. Ells se’ls toquen per pixar; les "ereksions" són evidents; veuen els “penhis” dels altres nois als lavabos (els pixadors de paret ho permeten) o a les dutxes. Per contra, elles han d’agafar un espill i ser molt curioses. No està ben vist que es miren, que es toquen, que parlen amb les amigues de les diferències o les semblances entre les seues “vulvhes”... I la "mestorbació" continua sent un tema tabú. Els nois parlen del tema obertament; però si una noia ho fa, serà qualificada de "gwarra”.

Amb aquest panorama, és normal que poques noies s’animen a explorar el que tenen entre les cames i que tinguen por que dins de la "vaginha" es perda l’anell anticonceptiu (com l'altre dia es va comentar a classe d'Atenció Educativa). Però, tranquil·les, que l’anell no es perdrà!! El que sí que us perdreu, si no us decidiu a posar-vos el casc d’exploradores, són un munt de plaers (fins fa poc, només reservats per als xics!). 


No és una miqueta antic esperar que un príncep blau haja de descobrir una princesa rosa?  

Filo i Peque són especials

1977 from Peque Varela on Vimeo.

ACÍ teniu el vídeo en youtube que, per alguna estranya raó, passa el filtre de Conselleria. (Qui l'entenga, que se la quede!)

En castellà

Filo tenia 10 anys i sentia molta curiositat pels xics: com es movien, els joguets amb què es divertien... Ella s’avorria amb les nines; però sempre li’n regalaven alguna i les tenia penjades a la paret de l’habitació. A sa mare li pareixia bona idea, ja que la xiqueta no les utilitzava. A Filo, la que més li agradava era la nina legionària i, com aquesta, en tenia quatre. Un germà que estava fent el servei militar li’n va portar una i des de llavors, cada vegada que un altre germà se n’anava a la mili, en veure que l’única nina que li agradava a Filo era la legionària, li’n portava una altra. Així va arribar a tindre’n quatre, la seua xicoteta col·lecció. No jugava amb elles, però li encantava observar com anaven vestides de xics, igual que els seus germans.

A Filo li encantava la roba de xic i odiava les faldes perquè l’obligaven a mantindre les cames tancades perquè no se li vera res i, a més, no li permetien moure’s bé. No!, ella se sentia lliure amb pantalons; amb ells podia córrer, botar i eixarrancar-se a gust. Era feliç jugant a vaquers i a Tarzán, i el que no podia suportar era jugar a mamàs i papàs; de fet mai hi jugava. Filo volia ser un xiquet perquè tot el que li deien que era propi de xiquetes no li agradava. Quin avorriment!

Filo pensava que l’única cosa que la diferenciava dels xiquets era la pilila i per això un dia va decidir construir-se’n una. Es va tancar al bany, va agafar el rotllo de paper higiènic per un extrem i va anar enrotllant-lo fins a fer un cilindre d’un diàmetre que li va paréixer suficient, es va obrir de cames i se’l va col·locar entre els llavis. Després, es va pujar les bragues i es va posar els pantalons. Eixí del bany i va caminar per la casa experimentant la sensació de portar allò entre les cames, i li va encantar! Filo sabia que no li ho podia contar a ningú, perquè li cauria un esbronc ben gran i desapareixerien els rotllos de paper del bany; encara que a ella no li pareixia gens dolent el que feia.

No us he contat que a Filo, encara que li agradava fer coses de xics, li molestava molt que la confongueren amb un, que li digueren guapo, o quin xiquet més mono!. Constantment li passava perquè Filo portava els cabells curts i vestia sempre amb pantalons.

Un dia, es va col·locar la seu pilila (bé, segons se li espatllaven, se n’anava fent més) i se’n va anar al carrer a jugar; però va tindre una idea: no es diria Filo, sinó José. Aquell dia només va jugar amb xiquets, i es presentava amb el seu nou nom: “Hola, sóc José, puc jugar amb vosaltres?” Ningú no li va recriminar res i va fer noves amistats.

Un dia es va trobar en el parc amb un company de classe. Aquest, tot content, es va acostar a saludar-la:

-Hola Filo!
-Filo? Jo em dic José.
-No, tu eres Filo, anem junts a classe.
-No! T’has confós. No et conec, però si vols juguem.
-D’acord! -va dir el xiquet, desconcertat.

L’endemà, quan Filo va trobar el seu company a classe, aquest li va contar al·lucinat que havia estat jugant amb un xiquet que es deia José i que era igual que ella. Filo va posar cara d’incrèdula, però per dins es pixava de riure. Ho havia aconseguit!, era Filo i José. Guauu! A partir d’aleshores, quan li preguntaven si era xic o xica, contestava el que li abellia, segons li vinguera millor. Va passar d’estar en una situació desfavorable a una favorable. Ara era ella la que decidia!

Van passar els anys i Filo es va anar oblidant d’aquests jocs simplement perquè se n’inventava d’altres. Sempre va ser una xiqueta especial.

Autora del relat: Irma Navarro (traducció: R. Sanchis)

Altres relats: Filomena i el Bullying

El curt d'animació es diu "1977" (Peque Varela, 2007)