28 d’abr. 2011

26 d'abril. Dia de la visibilitat lèsbica.


Conversa a la sala del professorat:

Profe de Llengua: Jo és que no parle de la meua vida privada! A ningú res li importa!
Jo: Ah!
Profe de Llengua: No entenc per què una persona homosexual hauria de dir el que fa o el que deixa de fer! Cadascú té la seua vida!
Jo: Ja, ja...
Profe de Llengua: Un company de feina de la meua dona és homosexual i no passa res!
Jo: No, no...
Profe de Llengua: Fins i tot ens va convidar, a la dona i als xiquets, a la seua boda.
Jo: Ummm...
Profe de Llengua: I no tenim perquè donar explicacions a classe, amb l’alumnat! Jo no em fique en la seua vida, i ells tampoc han de saber res de la meua!
Jo: Sí, sí...
Profe de Llengua: Ja tinc prou de trobar-me’ls pel barri, al súper, comprant... Per cert, hem contractat el viatge per a aquest estiu en l’agència de la mare d’un alumne de primer de Batxillerat. Uns preus boníssims!! I tu què faràs aquest estiu?
Jo: Encara no ho sé, però de segur que el passaré amb la nóvia i la xiqueta!
Profe de Llengua: Ah... No sabia...
Jo: Tampoc és que a mi m’agrade massa parlar de la meua vida privada; però quan em pregunten, conteste!
Profe de Llengua: Clar...
Jo: Encara que hi ha molta gent que parla de la seua vida privada sense adonar-se’n... I sense que se li pregunte!
Profe de Llengua: Sí, sí...
Jo: És normal, en general parlem de les persones amb qui ens relacionem, i amb més motiu si són la nostra parella o fills/es!
Profe de Llengua: Ja...
Jo: El que passa és que quan jo ho faig, se sol crear el silenci! I és com si parlar de la meua xicota fóra una confessió i no el simple fet de nomenar les persones amb qui em relacione!
Profe de Llengua: Ummm!
Jo: A classe, passa igual: quan em pregunten, conteste, i si no em pregunten però ve al cas, per exemple quan es fa un comentari homòfob, també! Altres vegades, trac el tema jo, perquè es dóna per feta l’heterosexualitat de tot el món, i la realitat és més diversa del que sembla!
Profe de Llengua: I què diuen?
Jo: Al principi se sorprenen, i després se n’obliden! Estan massa ocupats/es amb les seues pròpies hormones per a preocupar-se de les nostres!!!
Profe de Llengua: Ehem...
Jo: La visibilitat és necessària: n’hi ha lesbianes profes, alumnes, bibliotecàries, inspectores, mares, directores, netejadores, conserges...
Profe de Llengua: I filles. Crec que la meua és...
Jo: La teua és...?
Profe de Llengua: Lesbiana!
Jo: Molt bé! Posant nom i parlant obertament ens entenem millor!!


PD: Amb dos dies de retard (ai!!, és el que té estar de vacances!!)

14 comentaris:

maeglin ha dit...

http://lamoscadentrodelabotella.blogspot.com/2011/04/no-hay-mayor-ciego-que-el-que-no-quiere.html

Muchas veces no queremos ser demasiado visibles por diversos motivos. El primero es porque tampoco a toda la gente le gusta exhibir lo que hace, en el que te vean cuando es algo que se trata como normal hay un cierto componente de no ser demasiado saliente. Otro es el tema de la homofobia y en esta entrada en concreto hablariamos de lesbofobia. Es increíble el grado tan alto de lesbofobia que tiene la sociedad en la que vivimos. Debe de ser que las mujeres que tienen relaciones amorosas, afectivas y sexuales con otras mujeres han sufrido ademas de un proceso de discriminación por ser mujeres uno de invisibilización muy importante. No creo que cambie rápidamente y con tan solo buenas intenciones

Rosa Sanchis ha dit...

Poques coses canvien ràpidament, i la lesbofòbia, com bé apuntes, existeix. Entenc els motius que pot tindre una persona homosexual per a no parlar de les seues relacions; el principal és l’homofòbia, que porta a evitar exposar-se a la crítica social. No seré jo qui critique a una persona homosexual per no parlar obertament. Entenc que no es faça. Però voldria puntualitzar dues coses. La primera, i és l’objectiu d’aquest post, és que jo no m’exhibisc parlant de la meua homosexualitat a l’aula, o amb el veïnat, o a la botiga... No m’estic exhibint més que una persona hetero quan em parla del que fa amb la seua dona o el seu nuvi. La diferència és que, si jo ho dic, estic sortint de l’armari i parlant de la meua vida privada i una persona hetero, no. La segona és que, a banda de reclamar polítiques socioeducatives que ajuden al canvi, cal també animar-se a parlar i a viure obertament, deixant de costat les vergonyes i les pors. A mi m’ha ajudat veure que hi ha persones que ho fan i que no passa res (o quasi res). I per això ho conte. Amb tota la bona intenció d’evidenciar que allò personal és polític.

maeglin ha dit...

Sencillamente es que no toco, si nos hubieran dado a elegir igual hubiéramos preferido no tener que "visualizarnos" o vivir en un mundo que desde hace siglos hubiera "visualizado" algo que en el fondo es como el color de los ojos o de la piel.
Tampoco recibimos jamas ningún manual de instrucciones en el que claramente se detallaran los pasos que se habían de dar y que debíamos evitar para hacer que la "visualización" fuera de forma adecuada.
Eso si, constato un hecho. Concretamente en las mujeres lesbianas ha sido bastante duro en el terreno personal y social. Es muy curiosa la lesbofobia, mucho más insidiosa que la homofobia en general porque la lesbofobia tambien era "Invisible" y ha salido de un armario en negativo en donde la sociedad guarda lo peor de lo que es capaz.
Me gustaría que algún día escribieras un articulo sobre la otra "visibilidad" que he comentado, "la lesbofobia". Mi aportación en esto es tan solo testimonial pero te recomiendo un buen libro que ha mi me abrió bastante los ojos ante cosas que sucedían en mi entorno inmediato: La Construcción de la Lesbiana Perversa de Beatriz Gimeno.

http://www.libreriaberkana.com/L978-84-9784-302-7_la-construccion-de-la-lesbiana-perversa.html

Rosa Sanchis ha dit...

Em quede, espere (i lluite per)arribar a un món on el desig o l'amor per persones del mateix sexe siga vist o llegit com el color dels ulls o de la pell!!

I prenc nota de l'encàrrec i del llibre.☺

Barbara 1er A ha dit...

Jo hi pense que les lesbianes no son “bichos raros” i que no les tenim que tractar de forma diferent.
Em pareix una tonteria que quan dos xiques es besen la gent diu: “Que fàstic” perquè se estan transmetent el seu amor i les deurien de deixar tranqui-les.

La gent que maltracta i es burla del homosexuals solament perquè no li agraden em pareixen ridículs, perquè cada persona és com és i elegeix amb quin vol estar o amb quin no, la gent no les té que criticar, perquè la gent no decideix amb qui te que estar aquella xica, ella és lliure.

A la gent ja li deuria de dar-li igual si dos xiques o dos xics estan junts, perquè estem en ple segle XXI.
Les mares no tendrien perquè avergonyir-se de si les seues filles són o no són lesbianes.

Luciieta i Lauureta :) ♥ 1erA ha dit...

Hola, som Lucia i Laura de 1er A volem comentar la conversació de la professor de Llengua i Rosa . Pensem que perquè una persona siga homosexual no passa res, no tens que fer males cares ni distanciar-te. Moltes vegades, si uns pares la seua filla es homosexual s’avergonyen o l’oculten, i no tindrien que armar tant d’escàndol per una cosa de gusts sexual que és molt natural. No és roí ni cruel, molts pares, especialment els homes, se’l prenen mal i s’enfaden amb ells. A nosaltres no ens importa gens que la nostra professora Rosa siga homosexual, no li fiquem males cares, ni ens avergonyim i la tractem igual que als heterosexuals.

maeglin ha dit...

Me han interesado mucho los comentarios que he leído porque se nota que los han escrito adolescentes. Yo por ejemplo soy aficionado a la astronomía y no tengo por eso que "salir de ningún telescopio" y posiblemente eso no me suele dar problemas con la gente que es aficionada a las motos. El ejemplo lo doy porque aunque es más importante en lo afectivo y en lo personal la orientación afectivo-sexual de la gente la verdad es que no es cómodo y sencillo estar en el "punto de mira" ya sea como aficionado a la astronomía o como cualquier otra cosa y mucho más cuando estas en la adolescencia. Os pongo en otra entrada un comentario del libro y dais vuestra opinión. Socialmente es un hecho que se puede construir una lesbiana perversa o un astrónomo perverso. Todo puede ser sujeto de una construcción de carácter fóbico y el genero, la orientación sexual, la raza, la lengua o las creencias son frecuentemente tratados de esta forma por parte de algunos.

maeglin ha dit...

“Las lesbianas nunca están con nosotros, sino siempre en otro sitio: en la imaginación, en las sombras, en los márgenes, escondidas de la historia, fuera de la mirada, fuera de lo imaginable, representadas siempre como un trágico error”

En 1999 el asesinato de la joven Rocío Wanninkhof conmocionó a la sociedad española. El prejuicio contra las lesbianas y su invisibilidad social condenaron a Dolores Vázquez por un crimen que no había cometido. Su historia ejemplifica cómo el odio atávico, el miedo y la incomprensión hacia las lesbianas pueden convertir a los aparentemente neutrales medios de comunicación en instrumentos de la construcción de un estereotipo: el de la lesbiana perversa, un blanco fácil para el linchamiento público.

A partir de un exhaustivo y apasionante análisis de las noticias relacionadas con el caso Wanninkhof publicadas en El País, ABC y El Mundo entre 1999 y 2006, Beatriz Gimeno ilustra cómo se articula la lesbofobia y los discursos que la enuncian, especialmente el sexismo, así como los problemas que tienen los medios de comunicación, todos ellos, para trasladar a la sociedad la existencia “normalizada” de una lesbiana real, de una lesbiana difícilmente reducible a objeto erótico y que, además, no vive aislada ni al borde del abismo, sino en el entorno de una familia que a menudo incluye hijos.

omar y de saa hermanos ha dit...

Doncs a nosaltres la veritat es que no ens importa molt si una persona diferent de nosaltres es homosexual o heterosexual donna igual de que color ,de que sexe , de quina alçaria perquè estem en ple segle XXI.


La gent que maltracta i es burla del homosexuals solament perquè no li agraden em pareixen ridículs, perquè cada persona és com és i elegeix amb quin vol estar o amb quin no, la gent no les té que criticar, perquè la gent no decideix amb qui te que estar aquella xica, ella és lliure.

daniel ha dit...

Jo pense que una persona es lliure de fer el que vulga i si una persona es fa lesbiana es perquè forma part de la seua personalitat . Pense que no hi ha diferencia entre una lesbiana i una hetero, l’única diferencia es que dos persones del mateix sexe s’atrauen pero no hi a mes diferencia: una lesbiana vol a la seua parella igual que un hetero a su parella i no i ha que discriminar-les perquè son persones humanes igual que els altres persones, tots venim d’un pare i d’una mare.

Rosa Sanchis ha dit...

Gràcies estimades i estimats Bàrbara,Lucia, Laura, Zoe, Omar,Óscar i Dani!!!

El vostre comentari no és solament un regal per a mi, sinó per a totes les persones homosexuals que us llegeixen, que juguen amb vosaltres al pati, que us donen classe, que us vénen "xuxes", etc.

Gràcies!!

Maria, profe de l'insti ha dit...

Jo també voldria donar-vos les gràcies , a tots i totes que escriviu a aquest bloc, ( a Rosa, especialment per engrescar-vos a fer-ho)perquè m’agrada llegir-vos, em fa sentir-me bé, veure com responeu amb tan de seny, sensibilitat i maduresa a les qüestions que van plantejant-se. Espere, desitge que continueu així. Maria

vania ha dit...

Las chicas se avergüenzan de masturbarse porque temen que las llamen cochinas. Los chicos, al contrario, les gusta masturbar a las chicas porque eso es propio de ellos, porque a las chicas les gusta estar guapas y a los chicos les gusta mas el amor.

Zoe ha dit...

Zoe 1º A. ha dit...
També pense que les lesbianes o els Gays no son mes que persones normals i correntes i que no hem de tractar-los d’una forma diferent pel sexe que han elegit per a viure i ser feliços.

Crec que son persones normals; mes o menys enèrgics, graciosos, sosos, guanyadors, perdedors,àgils, forts, febles, guapos, lletjos... pero de totes formes, persones.

Les persones que son homòfones, des del meu punt de vista, son persones que o son persones roines o no tenen vida pròpia y en lloc de ficar-se amb l’elecció sexual de la gent que els envolta, deurien de preocupar-se per la seva vida, les seves coses o buscar una forma d’entretindres sense fer-li mal o ridícular a ninguna persona.

Estem en “pleno siglo XXI” i no crec que a estes altures de la vida, amb tot el que hem viscut els humans, hem de estar així perquè no es que estem anant cap arrere, sinó que no estem avançant...

Rosa Sanchis Caudet, ( professora de valencià, la meva tutora, i creadora d’aquest blog) es una persona que te molt clarocom es la seva vida i quines coses estan correctes a dir y quines no.

Ella diu:
-No m’estic exhibint més que una persona hetero quan em parla del que fa amb la seua dona o el seu nuvi. La diferència és que, si jo ho dic, estic sortint de l’armari i parlant de la meua vida privada i una persona hetero, no.
I jo pense que te molta raó perquè es veritat que si algú te conta una cosa o et reclama un consell i tu li vols contar una anècdota pròpia, perquè no ho pots fer per se homosexual?

Reflexioneu... Zoe

8 de maig de 2011 15:42