Princeses, boxejadors, cavernícoles... o persones?

Magnífica campaña “Reacciona Ecuador, el Machismo es Violencia” (marzo de 2010). Plan Nacional de Erradicación de la Violencia de Género.

Otros spots de la campaña:

• ¡Y qué!
• Abuso sexual

Recomane també vore aquestos curts realitzats per menors amb mesures judicials, fets a instàncies de la Fundación Mujeres:

• Informando en órbita
• Pablo: historia de un inadaptado

Amor no és dolor

“UNA HISTORIA DE AMOR” (Guión, dirección y montaje Envideas. Produce Asecedi. Subvencionado por el Ministerio de Sanidad. 2008). Guía didáctica.

Sinopsi: Lucia i Juan són dos joves que es coneixen en un curs de DJ´s
del centre cultural. S'agraden i comencen a eixir. Semblen una parella perfecta...

Altres entrades on es parla del tema:

• Protegir-se del mal amor
• Eixir del mal amor (vídeos fets per adolescentes sobre la violència a les dones)
• Soberano es cosa de... (anunci que ens recorda d’on venim)

25 de novembre: dia contra la violència a les dones.

Intimitats públiques

Hem estat treballant a classe el model de masculinitat tradicional que crea normes, prescriu i proscriu el que s’ha de fer o no per a ser “un home de debò”. Acomplir els manaments de gènere no és fàcil; els xics no naixen així, però l’ensinistrament comença des del bressol. Per a poder arribar a ser com el model de masculinitat determina, es requereix una bona dosi de violència: contra un mateix, contra els iguals i contra les dones (Bonino, 2001).

Contra un mateix significa prendre el cos com a arma i a l’home com a guerrer (Sigues fort, valent, aguanta, no hi ha dolor!). Les pràctiques de risc (cabrioles amb la moto, abús d’alcohol o altres drogues...) en són exemples. Aquesta violència significa també no escoltar els propis sentiments i emocions, no fer cas al que el cos reclama.

Contra els iguals la violència es manifesta a través de la baralla i de l’insult (poregós, marica, calçases...), de bel·licositat heroica (defensa’t atacant), de l’acceptació de la jerarquia amb l’esperança de ser algun dia dels grans que manen¸etc. Per a ser un guerrer cal entrenar, de broma o seriosament i, a ser possible, guanyar. La masculinitat tradicional impedeix als hòmens intimar de veritat amb altres barons: les relacions solen ser superficials i es parla de política, d’esport...

Contra les dones és una violència que els allunya de qualsevol característica femenina i que boicoteja el desig d’igualtat de les dones, ja que és viscuda com una amenaça. La lògica del guanyar/perdre fa veure les reivindicacions feministes com el desig d’estar per damunt i de donar-li la volta a la truita. També es manifesta en la desresponsabilització de la igualtat, considerat un problema d’elles, i en el manteniment de les prerrogatives, és a dir, del dret a ser respectats (el seu temps i el seu espai) i a ser cuidats per les dones i que elles s’encarreguen de la major part de les tasques domèstiques.

Està viu el model de masculinitat tradicional?
Com és el model de masculinitat tradicional en les relacions sexuals? I el de feminitat tradicional?
Què penses de la situació que mostra el vídeo de Física o Química?
Què podríem fer perquè la societat evolucionara cap a un model més igualitari? Què podríeu fer els xics individualment i com a grup? I les xiques?

En aquestes entrades de Karici.es ja pots trobar més informació sobre els manaments de la masculinitat (Els límits a la masculinitat) i de la feminitat (Els límits a la feminitat).

Cher Ami (Miquel Pujol, 2008)

(en castellà)

Cher Ami és el nom d’una pel·lícula d’animació catalana que es va estrenar l’any 2008. També és el nom d’un colom missatger que va existir en realitat i que es conversa dissecat en un museu nord-americà per salvar un esquadró de l’exèrcit americà perdut als boscos francesos durant la Gran Guerra. L’acció transcorre en plena guerra en una granja i els protagonistes són els animalets que hi viuen, especialment els coloms missatgers, els quals, a imatge i semblança dels humans, decideixen prendre partit pel bàndol aliat i participen en la seua particular guerra contra els falcons rojos.

La 7a edició del programa Cinema a l’escola, organitzada per Escola Valenciana, que fa una tasca enorme per la nostra llengua, va portar la setmana passada al meu centre aquesta pel·lícula. A la proposta didàctica que acompanya l’obra li falta una anàlisi amb perspectiva de gènere que intentarem fer en aquesta entrada.

El sexisme hostil no queda bé en ple segle XXI, i menys en una societat democràtica que es diu igualitària. Parteix d’una explicació que hauria d’estar superada i és que existeix una desigualtat “natural” entre les dones i els hòmens que fa que ells siguen considerats més aptes per a la tecnologia o per a la guerra, per posar un exemple, i elles, per a tenir cura.

Ja fa temps que se sap que les diferències no són naturals sinó producte de l’educació diferenciada; tanmateix, el sexisme es manté per inèrcia o per costum i, de tant de repetir-se, s’acaba pensant que és el fruit de les preferències o de la llibertat individual. Per exemple, a les carreres de ciències i tecnologia hi ha majoria de xics, i a les d’humanitats i ciències socials, de xiques. És elecció personal o sexisme?

El sexisme pren hui en dia formes subtils que el fan difícil de descobrir, però quan es veu, ja no hi ha marxa enrere perquè és tan injust que fa vergonya.

Parem atenció als personatges masculins i femenins de Cher Ami. Mirem si són individuals o col·lectius. Si són protagonistes o secundaris. Si tenen nom o només una cara. Si les seues opinions fan canviar el curs de la història o, pel contrari, no diuen res. Preguntem-nos com són, quins rols desenvolupen, quines qualitats (físiques i/o psicològiques) se’n destaquen, què fan i a què aspiren. Mirem com s’enamoren, com sedueixen i com són seduïts, etc.

(Seguir llegint)

Leocracia i la sexualitat a la vellesa

(En castellà)

Leo espera que la visite el metge, millor dit, la metgessa. Asseguda a la sala, plena de dones de totes les edats i un jubilat al costat, mira un pòster on el metge ausculta una dona d’uns seixanta anys, com ella. La veritat és que no entén per què diuen “metges” o per què apareix un home a la foto, si a l’ambulatori del barri no hi ha més que dones.

La seua no té pinta de doctora. Mai porta bata, només el fonendo penjat al coll, un pírcing a la cella i les mateixes samarretes que li agrada posar-se a la seua Filo, que sembla que la va tenir fa quatre dies i ja va a quart d’ESO. Allò de la menuda fou una jugada de la fortuna. I sobretot del seu marit. A Antònio mai li han agradat els condons i a ella no li queien bé les pastilles. Als 45, i amb dos fills ja criats i casadors, es quedà embarassada. Tal vegada va ser la casualitat o allò que diuen que les hormones te les lleven, però les ganes de fer-ho començaren a anar-se’n a mesura que el seu ventre anava inflant-se. El naixement de Filo no va canviar res, li va multiplicar la feina per mil encara que ella va seguir complint tots els dissabtes, religiosament, més algun extra quan Antònio arribava a casa content. Tot sense alegria, com una obligació.

Leocràcia Sensesma, passe!, va cridar la doctora. I a Leo la pillà per sorpresa i sense haver-se preparat com li ho diria. Va estar a punt de donar el torn al iaio del seu costat, però en aquell moment entrà la cunyada a l'ambulatori i, per por que li preguntara el motiu de la visita, va obrir la porta de la consulta i es va colar com un lladre.

Quinze anys són molts anys, digué Leo a la doctora. No és que abans fóra meravellós. Jo no he sentit mai això que els passa a algunes de les pel·lícules. I si ho haguera sentit, tinga vosté clar que no hauria cridat, que no cal ser tan exagerada ni parèixer una qualsevol. El meu Antònio tampoc no és que siga molt delicat. Ell em fa un bes a la boca, em posa les mans als pits i enseguida ala... Però a mi m’agrada que el meu home m'estime.

Leo es va quedar callada, com si la resta de paraules que portara al cap hagueren desaparegut de sobte, i la doctora va seguir mirant-la, esperant, mentre intentava endevinar on volia anar a parar aquella estimada pacient, sempre enfeinada, a qui visitava des de feia quinze anys i que només acudia a consulta quan li passava alguna cosa realment greu. Estaria malalt Antònio? No, ell li ho hauria dit. O potser no. Leo sempre tenia cura de tots “els seus homes“, que és com li agradava anomenar el marit i els fills. Antònio havia anat a l’ambulatori feia dues setmanes i, quasi en secret, li havia demanat la Viagra. No ho diga a la meua dona, que ella es disgustarà. És més jove que jo i és normal que tinga més ganes. Jo no vull fallar-li ni que se’n busque un altre de menys edat.

La infermera va cridar a la porta per consultar sobre una altra pacient i Leo va tragar saliva. M’han dit que hi ha uns pegats d’hormones que te tornen les ganes. Me’ls podria vosté receptar?

Rosa Sanchis

Articles recomanats:

Anna Freixas: LA SEXUALIDAD: UN GÉISER DE FELICIDAD, A TODAS LAS EDADES. (sexualitat a la vellesa)

Teresa Forcades: LOS CRÍMENES DE LAS GRANDES COMPAÑIAS FARMACÉUTICAS (medicalització de la sexualitat)

Podeu llegir també les entrades del bloc:

¿Química farmacéutica o química corporal?

El cos de les dones és un camp de batalla (en castellano)

Torneu-nos els nostres cossos (en castellano)

La pel·li és un fragment de La vida empieza hoy (Laura Mañá, 2010), fresca, divertida i molt recomanable.

Dret a gaudir del progrés científic

A la ciència sempre li ha incomodat el clítoris perquè es tracta d’un òrgan que només té una funció coneguda: la de proporcionar plaer. Abans es pensava (i encara queda gent que pensa així) que l’objectiu de la sexualitat era la reproducció; aleshores, l’existència d’un òrgan que no fóra útil per a aquesta funció no tenia cap lògica. Per aquesta raó, el clítoris només s’ha tingut en compte quan es pensava que estimular-lo era beneficiós per a la fertilitat de les dones. Per exemple, el pare de la medicina Hipòcrates creia que les dones produïen esperma en orgasmar i aquest era imprescindible per a la concepció.

Tal com s’explica en el documental “El clítoris. Aquest estimat desconegut” (2003, França, Michele Dominici), la història del clítoris ha sigut com la del Guadiana: aparicions i desaparicions. Els primers estudis daten del segle XVI. L’anatomista italià Reinald Colombo va ser el primer a parlar-ne i a considerar “el seu descobriment” com un òrgan útil i bonic. En la mateixa època, el seu mestre Vesalius havia descrit els òrgans reproductors femenins. “Curiosament”, el treball de Vesalius és reconegut hui en dia mentre que de Colombo se’n van oblidar. Un segle més tard, un altre anatomista, l’holandés Regnier de Graff, va pensar que era el primer a estudiar el clítoris, un òrgan que considerava fonamental perquè sense la seua intervenció cap dona –creia ell– voldria tindre fills.

Durant el segle XVIII i part del XIX, el clítoris va tornar a desaparèixer dels llibres mèdics fins que, el 1844, l’alemany Georg Kobelt el tornà a estudiar i en publicà uns dibuixos molt detallats. Tanmateix, el desvetllament dels mecanismes de la reproducció, que deixaven definitivament fora el clítoris, va tornar a provocar el bandejament d'aquest òrgan. Per exemple, el 1900 el clítoris aparegué en L’anatomia de Grey, l’anomenada bíblia de la cirurgia; però en l’edició de 1948 ja no hi estava, tal com explica la uròloga australiana Helen O'Connell en el documental esmentat (vg. vídeo més avall)

També Freud va contribuir a la menysvaloració del clítoris perquè, tot i anomenar-lo en distingir dos tipus d’orgasmes: el clitoridià i el vaginal, va establir-ne una jerarquia. El primer (l’orgasme clitoridià) es considerava immadur i infantil, propi de dones amb un desenvolupament psicològic i sexual inadequat; i el segon (l’orgasme vaginal) era considerat adult, madur psicològicament, més profund, intens i plaent. Fins i tot el DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders), el catàleg més important de malalties mentals publicat per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, replegava com a trastorn la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb el coit, fins que l’evidència que hi havia més dones “malaltes” que “sanes” va provocar-ne l’eliminació.

La desconsideració del plaer femení –fruit de la ignorància, del masclisme i potser en alguns casos de la malvolença– ha portat a fingir els orgasmes a milers de dones i, tristament, continua passant en l’actualitat en dones de totes les edats. Algunes adolescents han comentat que fingeixen els orgasmes durant la penetració perquè no volen que les seues parelles masculines pensen que “no ho fan bé”. A més a més, una bona part de l’alumnat desconeix què és el clítoris i/o on es troba.

Tal com explica Natalie Angier en el documental, l’orgasme vaginal no existeix sinó que, quan s’orgasma mitjançant la penetració –aproximadament ho fan el 30% de les dones–, és perquè s’estimula el feix nerviós clitoridià. La vagina té poques terminacions nervioses i la penetració no és el mitjà més eficaç perquè les dones arriben a l’orgasme. Per això, esperar que només amb la penetració vaginal totes les dones han d'arribar-hi sempre és una quimera, i insinuar que el 70% de les que no tenen orgasmes vaginals pateixen disfunció o són immadures és producte de la ignorància i/o de la desigualtat. 

El 1998 Helen O’Connel va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les descripcions fetes a les obres d’anatomia. El gland, i la seua caputxa, és l’única part visible. Situada a la part superior dels llavis menors, constitueix aproximadament la desena part del volum total. El clítoris no solament és major del que es pensava sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme, fins i tot és més sensible que l’òrgan masculí, afirma la uròloga. El penis té de 4.000 a 6.000 terminacions nervioses. El clítoris en té 4.000, que arriben des d’ambdós costats (les arrels) i culminen en un xicotet apèndix amb 8.000 fibres nervioses comprimides en un espai molt reduït, fet pel qual a moltes dones no els agrada el contacte directe ja que els resulta excessiu, i prefereixen l’estimulació indirecta. El clítoris amida 8 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. També aquests s’unflen amb el flux sanguini i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

De la desconsideració i falta d’interés pel plaer femení, i de la supeditació de la sexualitat de les dones a la reproducció podem posar alguns exemples. Un estudi fet a Gran Bretanya en el 2000, concloïa que, dels quinze manuals sobre educació sexual utilitzats en aquell país, només en cinc es parlava del clítoris; en els altres deu, ni s’esmentava el clítoris ni l’orgasme femení. El segon exemple és l’episiotomia, un tall a l’entrada de la vagina que es realitza durant el part de manera quasi sistemàtica (i sovint sense advertir la dona), i que té com a efecte col·lateral la destrucció de part de la plataforma orgàsmica. En tercer lloc, la doctora Júlia Ojuel explica que, quan va estudiar Medicina als anys 90, la paraula clítoris no va aparèixer mai al llarg de la carrera; en canvi s’advertia que calia anar amb compte amb la uretra i la vagina perquè es podien desenvolupar tumors.

És casualitat que s’haja tardat tant a estudiar el clítoris i l'orgasme femení amb la mateixa profunditat i rigor que el penis o l'orgasme masculí? Pensem que no, que no és casualitat sinó androcentrisme i sexisme. L’androcentrisme provoca que el coneixement sobre la sexualitat dels barons, –l’única, de fet, que s’ha estudiat profusament–, s’aplique directament a les dones, com si la seua resposta i funcionament fora o haguera de ser exactament igual. El sexisme comporta un tractament desigual de les dones; per això no s’estudia la fisiologia del plaer femení. 

I pel camí se'ns oblida que els drets sexuals són drets humans. Que hi ha el dret a la informació i educació, i el dret a gaudir del progrés científic. La ciència ha avançat molt i ara coneixem realitats que a l'antiguitat ni tan sols imaginaven. Per això és fonamental que deixem enrere les ocultacions i que fem emergir el coneixement perquè mai més romanga ocult per a ningú!!!

(Informació extreta en gran part del documental El clítoris. Canal Odisea, 2003, Francia, 60 min. Dir: Michele Dominici, Variety Moszynski, Stephen Firmin)

[Entrada revisada i actualitada el 2019]

Lesbofòbia. Fucking Amal.

Fucking Åmål (1998) es una película sueca de bajo presupuesto, escrita y dirigida Lukas Moodysson. Fue ganadora de cuatro Escarabajos Dorados (equivalente sueco del Oscar) en los Premios Suecos de Cine en 1999.

La película relata la historia de Agnes Ahlberg (16 años, la película comienza el día de su cumpleaños) y Elin Olsson (14 años), alumnas de secundaria en Åmål (fucking es un adjetivo que Elin utiliza para describir al pueblo).

Elin es extrovertida, popular y ha estado con innumerables chicos, pero encuentra su vida en el pequeño Åmål exasperantemente aburrida. Agnes, por el contrario, es tímida y no ha conseguido hacer amigos desde que se mudó con su familia a Åmål hace un año. Agnes está secretamente enamorada de Elin, pero Elin no sabe siquiera que ella existe.

Elin va junto a su hermana Jessica al cumpleaños de Agnes, principalmente como excusa para evitar ir a otra fiesta donde estaría Johan (que también está enamorado de Elin). Jessica, conociendo el rumor de que Agnes es lesbiana, reta a Elin a besar a Agnes a cambio de 20 coronas (2 dólares). Elin acepta y besa a Agnes durante unos segundos antes de huir a carcajadas junto a su hermana. (Wikipedia)

Materials de treball per a l'aula