4 d’ag. 2010

Marimacho


En l’article “Els límits a la feminitat” vaig parlar dels límits o fronteres que ens posen a les dones, fonamentalment: masclot, puta i tortillera. En aquest post parlaré del primer.

L’insult masclot es fa per a deixar clar que la masculinitat només pot ser patrimoni dels barons i per a exigir un determinat model de feminitat.


La masculinitat de les dones ha estat interpretada de diverses maneres: com a patologia; com a odi o rebuig al propi cos; com una identificació equivocada amb els barons (“volia ser com el pare, com el germà...”); com una falta de referents lesbians feministes (es pensa que ha de ser masculina per a fer coses d’homes); com el desig d’aspirar a tenir poder (en un món dominat simbòlicament per homes, se suposa que tot el món voldria ser home); com una reproducció del patriarcat en la relació de parella (voler fer el rol d’home en una parella lesbiana), etc.. Es pensa també que la dona viril és un model de la modernitat que apareix a l’actualitat com a producte del feminisme o de la relaxació de les normes de gènere. I sobre una dona masculina, encara que siga per efecte de l’esport, sempre pesa l’estigma del lesbianisme.

Per contra, Judit Halberstam (Masculinidad femenina, ed. Egales, 2008) sosté que la masculinitat no pertany als homes ni ha estat produïda solament per persones nascudes barons sinó que les dones han contribuït també a la masculinitat moderna, malgrat l’ocultació d’aquest fet pels estudis de gènere i la crítica tradicional. La masculinitat femenina és un gènere específic amb la seua pròpia història cultural, afirma Halberstam, i no un simple derivat de la masculinitat del barons ni el producte de la fascinació per la masculinitat dels homes o les seues prerrogatives.


Convé recordar que la masculinitat moderna, tal com l’entenem a l’actualitat, apareix al segle XX quan els ideals de virilitat de la classe mitjana blanca són modificats per homes de la classe treballadora, negres, immigrants... que aporten el model d’home musculós, fort i rude. Les masculinitats que triomfen ho fan a costa de la marginació d’altres masculinitats alternatives (inclosa la de les dones). Pel que fa a la feminitat moderna, aquesta depén de mesures antinaturals i pràctiques poc saludables (talons alts, roba incòmoda, dietes...).

Tot el món coneix les Drag Queen però no són tan conegudes les Drag King, segurament perquè si la masculinitat es considera natural, aleshores no pot ser imitada. Una Drag king és una dona que es vesteix d’home i que fa una actuació teatral interpretant la masculinitat –sovint en forma de paròdia– per a exposar la teatralitat de la masculinitat. La performance Drag king mostra l’estructura de la masculinitat dominant en fer-la teatral i repetir el repertori de rols i tipologies que la sustenten. Els espectacles i concursos Drag King són un escenari perfecte per a desnaturalitzar la masculinitat.

També hi ha els anomenats tallers Drag king on les dones són instruïdes en la manera que tenen els homes d’ocupar l’espai, de dominar les converses, de tirar escopinades al terra o de col·locar-se el penis. Es tracta d’experimentar l’autoritat d’un home, el seu territori i els seus drets per desmuntar la naturalitat del gènere com a procés a través del qual els individus se senten en el dret de reclamar certs tipus de poder pel fet de posseir un cos determinat.

Al marge d’actuacions o performances seria una excel·lent mostra d'avanç social que les xiques masculines no foren mal mirades ni insultades i que pogueren viure la seua masculinitat no com un estigma sinó com una manera legítima de ser i de mostrar-se.

(La foto és del magnífic documental sobre Drag Kings Venus Boyz. A l'entrada de karici.es Transgèneres, podeu veure'n alguns fragments).