10 de nov. 2010

Dret a gaudir del progrés científic


(En castellà)
A la ciència sempre li ha incomodat el clítoris perquè es tracta d’un òrgan que només té una funció coneguda: la de proporcionar plaer. Abans es pensava (i encara queda gent que pensa així) que l’objectiu de la sexualitat era la reproducció; aleshores, l’existència d’un òrgan que no fóra útil per a aquesta funció no tenia cap lògica. Per aquesta raó, el clítoris només s’ha tingut en compte quan es pensava que la seua estimulació beneficiava la fertilitat de les dones. Per exemple, Hipòcrates, considerat el pare de la medicina, creia que les dones produïen esperma en orgasmar i aquest era imprescindible per a la concepció.


La història del clítoris ha sigut com la del Guadiana: aparicions i desaparicions. Els primers estudis daten del segle XVI. L’anatomista italià Reinald Colombo va ser el primer a parlar-ne apassionadament ja que considerava el seu “descobriment” un òrgan molt bonic i útil. En la mateixa època, el seu mestre Vesalius va descriure els òrgans reproductors femenins. Curiosament, el treball de Vesalius és reconegut hui en dia mentre que el de Colombo va caure en l’oblit.

Un segle més tard, un altre anatomista, l’holandés Regnier de Graff, va pensar que era el primer a estudiar el clítoris, un òrgan que considerava fonamental perquè sense la seua intervenció cap dona voldria tindre fills.

Durant el segle XVIII i part del XIX, el clítoris va tornar a oblidar-se fins que, en 1844, l’alemany Georg Kobelt el tornà a estudiar i publicà uns detallats dibuixos. Tanmateix, el desvetllament dels mecanismes de la reproducció, que deixaven definitivament fora el clítoris, tornà al calaix aquest òrgan. Per exemple, en 1900 el clítoris aparegué en L’anatomia de Grey, l’anomenada bíblia de la cirurgia; però en l’edició de 1948 ja no hi estava.

També Freud va contribuir a la menysvaloració del clítoris perquè, tot i anomenar-lo en distingir dos tipus d’orgasmes: el clitoridià i el vaginal, va establir una jerarquia. El primer es considerava immadur i infantil, propi de dones amb un desenvolupament psicològic i sexual inadequat, i el segon era considerat adult, madur psicològicament, més profund, intens i plaent. A l’orgasme clitoridià s’arribava amb un patró erogen desenvolupat amb la masturbació, i al vaginal, mitjançant el coit.

Fins i tot el DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders), el catàleg més important de malalties mentals publicat per la Societat Nord-americana de Psiquiatria, replegava com a trastorn la impossibilitat d’arribar a l’orgasme amb el coit, fins que l’evidència que hi havia més dones “malaltes” que “sanes” va provocar-ne l’eliminació.

La desconsideració del plaer femení ha portat a fingir els orgasmes a milions de dones i, tristament, continua passant en adolescents de 14 anys. Alumnes que confessen obertament fingir els orgasmes durant la penetració, s’escandalitzen en sentir parlar de la masturbació. A més a més, la majoria de l’alumnat d’ESO, desconeix què és el clítoris.

La realitat és que l’orgasme vaginal no existeix sinó que, quan s’orgasma mitjançant la penetració –aproximadament el 30% de les dones–, és perquè s’estimula el feix nerviós clitoridià. La vagina té poques terminacions nervioses i la penetració no és un mitjà massa eficaç perquè les dones arriben a l’orgasme. Per això, esperar que només amb la penetració vaginal es puga arribar-hi és una quimera, i insinuar que el 70% de les que no el tenen pateixen disfunció o són immadures és producte de la ignorància i/o de l’androcentrisme.

En 1998 la uròloga australiana Helen O’Connel va demostrar que el clítoris era molt més gran i més complex que les descripcions fetes a les obres d’anatomia. La caputxa o gland és l’única part visible. Situada a la part superior dels llavis menors, constitueix aproximadament la desena part del volum total. El clítoris no solament és major del que es pensava sinó que és l’òrgan que més terminacions nervioses té de tot l’organisme, fins i tot és més sensible que l’òrgan masculí. El penis té de 4.000 a 6.000 terminacions nervioses. El clítoris en té 4.000, que arriben des d’ambdós costats (les arrels) i culminen en un xicotet apèndix amb 8.000 fibres nervioses comprimides en un espai molt reduït, fet pel qual a moltes dones no els agrada el contacte directe ja que els resulta excessiu, i prefereixen l’estimulació indirecta. El clítoris amida 8 cm de mitjana i, a més de les arrels, té dos bulbs de teixit erèctil que descendeixen al llarg de la vulva. També ells s’unflen amb el flux sanguini i creen una zona particularment erògena al voltant de la uretra i de la vagina.

De la desconsideració i falta d’interés pel plaer femení i de la supeditació de la sexualitat de les dones a la reproducció podem posar alguns exemples.

a) En un estudi fet a Gran Bretanya en el 2000, es demostrava que dels quinze manuals sobre educació sexual utilitzats en aquell país, només en cinc d’ells es parlava del clítoris. En els altres deu ni s’esmentava el clítoris ni l’orgasme femení.

b) L’episectomia, un tall a l’entrada de la vagina que es realitza durant el part, té com a efecte col·lateral la destrucció de part de la plataforma orgàsmica.

c) En les facultats de Medicina de l’estat espanyol, els/les estudiants/es que en els 90 es preparaven per a fer-se càrrec de la nostra salut, no sentiren la paraula clítoris en tota la carrera. El que els deien era que a la vulva hi havia dos forats, el de la uretra i el de la vagina, i calia tenir cura perquè es podien desenvolupar tumors.

És casualitat que s’haja tardat tant a estudiar el clítoris amb la mateixa profunditat i rigor que el penis? La resposta és no. No és casualitat sinó que hi ha causes: hi ha l’androcentrisme, que fa que el coneixement sobre la sexualitat dels barons, l’única que s’estudia, s’aplique directament a les dones com si la seua resposta i funcionament fóra o haguera de ser exactament igual; i hi ha el sexisme, que comporta un tractament desigual de les dones, a qui no s’estudia, no es considera ni es tracta com a iguals.

Pel camí se'ns oblida que els drets sexuals són drets humans. Que hi ha el dret a la informació i educació i el dret a gaudir del progrés científic. I la ciència ha avançat molt i ara sabem coses que a l'antiguitat ni imaginaven. Per això és fonamental que anem deixant enrere les ocultacions i fem emergir el coneixement perquè mai més romanga ocult per a les persones!!!

(Informació extreta en gran part del documental El clítoris. Canal Odisea, 2003, Francia, 60 min. Dir: Michele Dominici, Variety Moszynski, Stephen Firmin)

Pàgina recomanada: The-clitoris.com. Anatomia femenina en 3D.

7 comentaris:

Marina ha dit...

I quanta falta fa aquest coneixement que se'ns oculta de manera sistemàtica...
Coneixes la web www.the-clitoris.com ?

Gràcies per aquest blog tan inspirador!

Una abraçada des de Barcelona!

maeglin ha dit...

Hola Rosa.
Hace poco tiempo publicaba en una entrada de un blog sobre sexología para alumnos de la UNED una entrada en la que ponía un chiste que quizás te pueda servir:
http://sexologiauned.blogspot.com/2010/09/el-clitoris.html
¿Seguro que se escribe clítoris? porque parece que se lo ha tragado la tierra.

Rosa Sanchis ha dit...

Hahaha, gràcies Juan Carlos. Jo en coneixia un altres d'aquestos de palomitas y maiz que utilitze per a riure un poquet de l'educació sexual dels p/mares als fills/es:

http://palomitasymaiz.wordpress.com/2009/05/12/que-curioso-no/

Rosa Sanchis ha dit...

Hola Marina,
gràcies pels ànims. La veritat és que enguany, amb el canvi de centre i d'alumnat tinc una miqueta abandonat el bloc i no puc treballar l'educació sexual tant com voldria.

Ja coneixia la pàgina que comentes, és excel·lent, i està molt bé que la recordes. Ací podem trobar, a més de fotografies, imatges en tres dimensions: http://www.3dvulva.com/

Aprofite per dir que el documental sobre el clítoris d'on he extret la informació es pot veure on-line (en no massa bona qualitat) ací:
http://tu.tv/videos/el-manguaco-femenino
Rosa

Enric Carbó ha dit...

Hola
Sabries dir en quina edició del DSM es considerava transtorn la impossibilitat d'arribar a l'orgasme vaginal? Com ho anomenaven?
Saps fins a quin any ho van mantenir?
(Per exemple, l'homosexualitat es va considerar un transtorn fins l'edició del 1974. Em sembla que la zoofilia i el fetitxisme encara hi estan).
Gràcies

Rosa Sanchis ha dit...

El DSM I (1952) i el DSM II (1973) assenyalaven com a trastorns sexuals de les dones la frigidesa, el vaginisme i la disparèunia. La frigidesa estava associada a la falta d’orgasme en el coit. Els DSM posteriors canvien. El DSM III (l988) completa molt més el quadre amb la classificació de Trastorns del desig, de l’excitació i de l’orgasme i es parla de l’anorgàsmia com “absència o retard persistent o recurrent de l’orgasme després d’una fase d’excitació sexual normal”.

Rosa Sanchis ha dit...

Mira aquest article: El punt G és el clítoris intern.
http://blogs.elpais.com/apuntes-cientificos-mit/2013/05/punto-g-orgasmos-vaginales-y-eyaculaci%C3%B3n-femenina.html