8 de juny 2010

Despatologització, identitat de gènere i drets humans



(en castellano)

Marta fumava una cigarreta en el jardí de la facultat de Dret. Vestia una falda eivissenca de viscosa, una brusa escotada i un collar de pedres de colors. Portava els cabells rossos recollits amb una pinça i els seus ulls blavíssims miraven la burilla consumir-se entre els dits. Ens hi vam acostar i amb una veu “masculina”, un posat tan enèrgic com el seu caminar i uns quants renecs, ens explicà com havia anat la discussió del dia anterior a l’hotel on s’allotjaven la major part de les persones participants al I Congrés Mundial sobre Identitat de Gènere i Drets Humans, celebrat a Barcelona els dies 4 a 6 de juny. Ella, una dona transsexual i lesbiana, n’era una de les organitzadores.

Aquest congrés, patrocinat per Human Rights Watch i una representació d’estats i d’organitzacions socials, ha reunit a trans de més de seixanta països per tal de denunciar la discriminació i la violència que pateixen i per reivindicar el respecte als drets humans per a tot el món, independentment de la identitat de gènere o de la diversitat corporal. De l’encontre eixirà la Declaració de Barcelona: un document base amb les demandes del col·lectiu perquè els drets s’apliquen de manera efectiva. El col·lectiu lgtb compta, des de 2006, amb els Principis de Yogyakarta, una sèrie de principis legals perquè les Nacions Unides i els Estats garantesquen la protecció dels Drets Humans a les persones LGBT.

L’existència d’aquestos principis i l’exigència als estats perquè els facen complir és sens dubte necessària; però més ençà dels estats estem les persones. Al Congrés hi havia dones a qui en nàixer van assignar com a hòmens, i hòmens a qui van assignar i educar com a dones. També hi havia persones intersexuals i dones i hòmens d’acord amb el sexe que se’ls va assignar. En tota aquesta varietat hi havia persones hormonades i no hormonades, operades i no operades, vestides segons els estàndards masculins o femenins o més indeterminades; hi havia també persones de diferents orientacions: homosexuals, heterosexuals, bisexuals, asexuals...

Transsexual és un terme mèdic que designa a aquella persona que es percep i desitja ser percebuda del sexe contrari al que se li va assignar en nàixer i decideix modificar el seu cos amb hormones i operacions perquè aquest s’adapte al sexe sentit. Transgènere és aquella persona que decideix viure en el sexe contrari, però no considera necessària la modificació del cos. Intersexual és qui naix amb genitals que dificulten la seua classificació com a home o com a dona i generalment és sotmés de nadó a operacions que en modifiquen els genitals per a adequar-los al sexe que un equip mèdic determina.

La transsexualitat està catalogada sota el nom de Trastorn de la identitat de gènere en els catàlegs de malalties mentals internacionals; això significa considerar que les persones transsexuals pateixen un trastorn mental. Per a poder aconseguir el canvi de la casella sexe del DNI, han d’acudir a la consulta psiquiàtrica perquè la persona experta avalue si realment viuen com a hòmens o com a dones i així donar-los permís per a modificar el seu cos. Què fas per a ser una xica o un xic? T’agrada cuinar?, la mecànica?, jugar a nines?, la velocitat? Odies els teus genitals? T’agradaria pixar dempeus?...

Però la realitat és que la varietat és molt més rica i no ajusta en les dues caselles home/dona i masculí/femenina. Algunes persones, cada vegada més, ens adonem que les quadrícules són massa estretes i que la gent no hi cap. Fer que els estats respecten els drets humans de les persones és una bona manera de desbocar el sistema. Però nosaltres som part d’aquest sistema i hem de començar per desmuntar la pretesa naturalitat del binarisme i l'atribució de caractarístiques immutables als sexes i als gèneres.

Entre la normalitat i la anormalitat hi ha tot un munt de matissos! Ens atrevim a explorar-los? Com a mínim, a respectar-los?

6 comentaris:

Rosa Mª Solano Fernández ha dit...

Mientras leía la entrada recordaba la película XXY. Debemos romper los lados de la cuadrícula y dibujar otra figura , no sé, quizás no se represente en una figura.
Un abrazo.

maeglin ha dit...

Una cosa importante, cuando has hablando del tema de las clasificaciones de enfermedades mentales si lo haces como "no experta" puedes caer en un frecuente error. Se trata de que al no conocer estos instrumentos no te das cuenta de que son solo eso: instrumentos que son útiles en función de la utilidad que tienen y que no lo serán el día que no lo tengan. En los manuales al uso que son categoriales se suele cometer el error de pensar que la categoría es la enfermedad y esto no es así. La categoría es útil para clarificar pero el enfermo siempre sera una persona que en parte no se puede clasificar. La categoría diagnostica en concreto no es de las más logradas y lo que ha de lograr es conseguir categorizar el sufrimiento de las personas trnasgeneros y transexuales.
Yo no soy experto pero lo he tenido que estudiar por ser alumno de Psicología y me he quedado con una frase del prologo de uno de esos manuales.
"La Psicología Diagnostica esta maldecida y bendecida por el hecho de que no se puede reducir a las personas a simples categorías"
Maldecidos porque quizás no tendremos nunca un buen instrumento de catalogación diagnostica que nos facilite el trabajo y bendecidos porque afortunadamente es asi.

Rosa Sanchis ha dit...

Tienes razón, maeglin, los que no somos expertos a veces cometemos errores. Por eso quien tiene que hablar son las personas trans. Y las que había la semana pasada en el congreso, y todas que acudieron a la manifestación del sábado, decían que el instrumento ya no les servía. A pesar de ello, el DSM-V, que se espera para el año que viene, sigue con lo mismo.

Recomiendo los cortos del Test de la vida real http://www.xtvl.tv/web/programes/do/programes/testdelavidareal.html
También se puede leer el manifiesto que se leyó en la manifestación en la página de youtube donde está colgado el video de este post.

Rosa Sanchis ha dit...

Hola Rosa, tengo precisamente preparado un pequeño corte del documental que ya comenté en otro post "El clítoris" donde habla una persona intersexual de la mutilación que sufrió. XXY me gustó mucho.

julia ha dit...

Hola, seguint amb el tema de les categories als manuals de malalties… seria innocent pensar que són instruments neutres. Només el fet de que una situació estigui inclosa suposa una patologització (i també, per tant, una possibilitat de tractament, una medicalització) i la delegació en la ciència del seu anàlisi, estudi, origen...
Al nou DSM-V que s’està preparant s’ha proposat la inclusió d’entitats tant discutibles com el ‘síndrome d’alienació parental’ (per una crítica sobre la parcialitat masclista d’aquest ‘síndrome’ vegeu http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Custodia/partida/elpepisoc/20100531elpepisoc_6/Tes , o el ‘desorden de hipersexualitat’ (segueixen amb la idea de ‘domesticar els orgasmes’ i definir la sexualitat normal i patològica)
Altres crítiques es poden veure a http://ampblog2006.blogspot.com/2010/02/criticas-al-dsm-v-publicadas-por-el.html
És insultant que per poder viure com vols s’hagi d’acceptar el diagnòstic psiquiàtric de ‘disfòria de gènere’.

maeglin ha dit...

Tanto el DSM IV como el DSM V al igual que lo han sido los anteriores DSM III que fue el primero que no considero la homosexualidad como un trastorno mental o el DSM II no lo son ni pueden ser "neutrales" o "asepticos".
Ademas de todo eso como instrumentos son imperfectos por ser categoriales. Si tienen algo de bueno es sobre todo porque sirven para dar un lenguajes común que es útil en el trabajo de los profesionales.
Quizas el problema estriba que una persona ademas de las categorías diagnosticas que se le den es sobre todo muchas cosas más y las personas no somos patológicas por definición.
Una excesiva "psicologización" de la sociedad no es algo bueno, como tampoco lo seria una excesiva "criminalización" y mucho menos una "patologización".
Es un tema que se las trae y bien gordas porque tanto el DSM que sea o el Código Penal que sea no son más que herramientas de trabajo que no nos dicen todo sobre la gente y mucho menos sobre los derechos que tiene.
¿Un "Trastorno Bipolar" es solo eso o no es más bien un aspecto importante para tratar con él a un cierto nivel?
¿Deja por eso de ser un sujeto de derechos o una persona que tiene otras facetas humanas?