26 de nov. 2009

"Ferides" de Susana Barranco

Heridas - Ferides trailer from Morgan Stance on Vimeo.

"Ferides" és el resultat d'un treball de camp realitzat amb dones i transgèneres, que d´una manera o altre han patit violència de gènere. Amb aquest projecte audiovisual, es vol fer veure que la violència masclista ataca tot allò que considera inferior, tot el que és, de fet, una representació de la femineïtat. A partir del fil argumental elaborat per l'actriu i poeta Susanna Barranco, les intervencions de les dones entrevistades ofereixen una idea de com s'enfronten a la vida i als seus records, què ha estat per elles l'amor i com el consideren a hores d'ara, què pensen dels maltractadors, qui les estima ara, les coses que elles s'atreveixen a retreure's d'elles mateixes...Tot plegat, "Ferides" aporta un fresc de la condició humana que ha estat colpejada per l'agressivitat dels estereotips masclistes i reivindica la dignitat de totes les dones. (informació agafada de http://www.vimeo.com/2635612)

Per a mes informació: mousike.cat

Viu el teu propi conte...


25 de nov. 2009

El plaer és... a les teues mans


Cristian (1r de Batxillerat C)

El plaer és a les teves mans. Amb aquest nom tan suggerent, s'ha posat en marxa, per part del Govern autonòmic d'Extremadura, un programa d'educació sexual per a joves. Segons declara la seua consellera d'Igualtat i Ocupació, la finalitat d'aquesta mena de campanyes és fomentar les relacions igualitàries, trencar mites i ajudar els joves a gaudir de la sexualitat de manera sana i completa, tot i evitant els riscos que provoca el desconeixement o el coneixement erroni de què disposen. No obstant, aquesta proposta ha sigut durament criticada per l'oposició, que tot i que ells mateixos l'havien aprovada al mes d'octubre, es queixen del malbaratament de diners en una iniciativa que incita, segons ells, a la masturbació. Però la crítica va més enllà: denuncien que és "un atemptat a la intel·ligència dels joves", que la sexualitat s'ha de tractar a casa i viure's en la intimitat i que juga amb"l'educació sexual i moral dels adolescents".

I aquestos són tan sols uns quants dels prejudicis que ens trobem sempre enmig dels avanços i que obstaculitzen el pas de les coses importants. L'oposició diu que la informació sobre la sexualitat ha de vindre de casa, i que pràctiques com la masturbació, entre d'altres, han de quedar tancades en la intimitat. Però un jove que es troba desinformat, o que té el cap ple de mites que ha escoltat sobre el sexe i la sexualitat, és una persona desorientada que necessita aclarir dubtes, i que si no els soluciona esdevindran més tard un fum de problemes.

Aquesta crítica ens nega el dret a conéixer-nos, a aprendre cóm hem de relacionar-nos, a fer valdre i a parlar de la pràctica de donar-nos plaer, tan criticada per alguns. Perquè per als xics, dir que es masturben és una cosa natural, i quasi una manifestació de la seua masculinitat. I existeixen un munt d'expressions per a dir que un xic es masturba. En canvi, per a les xiques dir que gaudixen autosatisfent-se és parlar d'una qualsevol o d'una eixida, i se'ls nega el dret al plaer dels seus cossos. A més, el vocabulari per a dir que una xica es masturba, es limita a quatre frases. I és que ens trobem amb aquesta contaminació tòxica de la consciència cada dos per tres, i quasi sense adonar-nos. I és que la discriminació masclista no acaba mai, per això aquesta proposta que promou relacions igualitàries ens fa tanta falta.

A més, aquesta desinformació fa que ens trobem problemes com els embarassos no desitjats en xiques de 15 o 16 anys per pensar que " per una vegada no passa res", amb el contagi de malalties de transmissió sexual per pensar que "és que a mi no m'agrada utilitzar condó". I en definitiva, adolescents que no saben com enfrontar-se a moltes situacions. Perquè necessitem tindre les coses clares, saber els riscos i els avantatges que tenen el sexe i la manera d'experimentat amb el propi cos, perquè hem de ser responsables amb els nostres actes, i conseqüents.

Perquè hem de gaudir de la sexualitat de manera plena, però per damunt de tot, segura. I necessitem qui ens ho ensenye.


23 de nov. 2009

Micromachismos



25 de novembre. Dia contra la violència a les dones

En “Micromachismos. El poder masculino en la pareja moderna”, Luis Bonino nos habla de los micromachismos, llamados también sexismo benevolente, terrorismo íntimo, violencia de baja intensidad, etc. Él los define como “pequeños y cotidianos ejercicios de poder” que permiten a los varones hacer lo que quieren pero impiden que las mujeres hagan lo mismo. Se trata de “hábiles artes, comportamientos sutiles o insidiosos, reiterativos y casi invisibles” que los varones utilizan “no tanto para sojuzgar sino para oponerse al cambio femenino”.

Bonino distingue cuatro tipos de micromachismos: utilitarios, encubiertos, de crisis y coercitivos.

Los Mm utilitarios se realizan especialmente en el ámbito de las responsabilidades domésticas y suponen el aprovechamiento de la disposición femenina para el cuidado y la no responsabilización de los varones en lo doméstico. Se naturaliza su rol de cuidadora (de la pareja, de los hijos…) y de mantenedora del vínculo y de la comunicación; se le hacen requerimientos más o menos solapados (¿Dónde está mi camisa? significa Búscala y dámela); se niega la reciprocidad del cuidado porque yo no sé, etc.

Los Mm coercitivos “sirven para retener poder utilizando la fuerza psicológica o moral masculina". Suponen por ejemplo el uso abusivo del espacio físico (el sillón, la mejor posición para ver la tele…) y del tiempo para uno mismo (descanso, ocio a costa del trabajo de ella…). También significa apelar a la superioridad de la lógica varonil cuando las mujeres realizan demandas (¡Un poco de seriedad, lo que dices son estupideces!)

Los Mm encubiertos “intentan ocultar su objetivo de imponer las propias razones abusando de la confianza y credibilidad femenina”. Dificultan e impiden la intimidad a través del silencio, del aislamiento, del mal humor manipulativo y del ninguneo. Éste último supone, por un lado, no reconocer lo valioso de las mujeres: sus necesidades, valores, aportes al bienestar masculino y familiar y, por el otro, sobrevalorar lo poco que hace el varón, convirtiendo lo escaso en mucho más valioso que lo habitual. También es Mm encubierto la seudonegociación (hablar pero sin ceder ni acordar nada porque él no se moverá de su posición), la inocentización culpabilizadora (¡Exageras, estás loca!) y la autojustificación (echar balones fuera; hacerse el tonto, el bueno o el inexperto, minusvalorar los propios errores…)

Los Mm de crisis ocurren en momentos en que aumenta la autonomía femenina o se produce una pérdida laboral del varón o una limitación física. Se trata de situaciones en las que la mujer pide más igualdad y el varón recurre a una especie de resistencia pasiva (¡Ya te apañarás con la casa si decides trabajar fuera!); se da tiempo (posterga el cambio hasta el hartazgo de ella o un ultimátum de separación); aguanta el envite (hasta que se canse) o critica el estilo (Si me lo dijeras de otra manera).

Los efectos de los Mm sobre las mujeres son:
- Sobreesfuerzo psicológico. Disminución de sus reservas emocionales y de energía para ellas y para el desarrollo de sus intereses vitales.
- Inhibición del poder personal. El desarrollo personal se hace lento. Aumentan las actitudes defensivas y la queja inútil. Se recurre a la mano izquierda para recuperar poder.
- Inhibición de la lucidez mental (tontificación). Dificultad o imposibilidad para realizar acciones valientes, realizar críticas eficaces…
- Deterioro de la autoestima y de la autocredibilidad. Inseguridad, incompetencia, impotencia...
- Malestar difuso, irritabilidad crónica…

Los efectos en la pareja son:
- Relación asimétrica, no igualitaria. Autonomía de los varones a costa de las mujeres,. Supremacía de los intereses de los varones…
- Culpabilización a la mujer por el deterioro del vínculo. Ella se queja inútilmente, él se inmuniza no escuchando. El mandato de género hace que la mujer se autoinculpe y que no se reconozca el machismo.
- La convivencia se convierte en una guerra fría, en un lugar donde la mujer no se puede relajar.

La violencia es una pirámide. En la punta están los asesinatos. Debajo el maltrato, pero en la base están los micromachismos: el control (mirar el móvil, controlar la ropa, los amigos, ¿dónde estabas?, ¿por qué no has llamado?, no me gustan tus amigas…), negarse a ponerse el condón, el chantaje emocional para conseguir sexo, los insultos, la delegación de responsabilidades porque tú lo haces mejor… Tod@s podemos ser el sustento de la pirámide.


22 de nov. 2009

Mi novio me controla lo normal

Itziar Cantera. Psicóloga clínica y coordinadora del estudio Las adolescentes no asocian maltrato psicológico con violencia de género. Elixane Castresana. Bilbao.

"Todo es distinto" es la observación más común al comparar las relaciones afectivas actuales con las de nuestros padres o abuelos. Pero la realidad es diferente, como demostró el asesinato a manos de su marido de Izaskun Jiménez esta misma semana. Según un estudio realizado por el Servicio de la Mujer del Módulo de San Inazio, en Bilbao, con la colaboración de BBK, Gobierno vasco y Emakunde, la mayoría de las adolescentes no consideran el maltrato psicológico como violencia de género y creen que tiene la importancia que ellas le conceden.

El equipo que ha llevado a cabo la investigación decidió explorar este campo de los noviazgos juveniles por estar poco estudiado, "a pesar de ser muy frecuente". Para ello, elaboraron un cuestionario de percepción de riesgo de violencia psicológica, además de organizar sesiones de debate en las que intercambiaron impresiones alrededor de 400 chicas.

Las respuestas obtenidas son cuanto menos alarmantes. Así, el 80% de las encuestadas "no relacionan la falta de amor con el maltrato y piensan que se puede agredir a alguien que se quiere, y el 45% no percibe los síntomas de violencia", alertó Itziar Cabrera, directora de la investigación.

Ven el control, los insultos y las humillaciones "como un rasgo propio del género masculino y no como algo que les puede causar perjuicios importantes". Por tanto, "no les exigen cambios, y se resignan" a soportar situaciones que pueden desembocar en un problema aún más grave en la edad adulta. También relacionan los celos con la existencia del amor y no calibran el daño del acoso o la indiferencia.

Por otra parte, la sociedad presiona a través de canciones, imágenes y en definitiva mensajes que invitan a encontrar un príncipe azul y transmite "una idealización del amor romántico", tal y como expuso la directora del proyecto, Norma Vázquez.

En los dos años que ha durado el trabajo también se ha abierto una puerta al optimismo, ya que "las chicas distinguen conductas erróneas y varían sus percepciones tras compartir experiencias con otras cuya valoración sobre sus derechos en pareja es más acertada". En las sesiones constataron que "las chicas se replanteaban sus respuestas después de las conversaciones".

Eso les sirvió de inspiración a la hora de crear una guía que ayude a las posibles víctimas y allegados a reconocer y acabar con el maltrato psicológico en las relaciones adolescentes. Se trata de una publicación que se asemeja en diseño y lenguaje "a una revista juvenil", según describió Ianire Estébanez.

A lo largo de cincuenta páginas, Desconecta del maltrato ofrece varios cuestionarios tanto para ellas como para ellos, cómics que recrean historias de pareja que manifiestan diferentes vertientes de violencia psicológica, y pautas básicas para conseguir una relación presidida por los buenos tratos, por ejemplo pedir consejo a los adultos.

Por el momento se editarán mil ejemplares, 500 en castellano y otros tantos en euskera que pueden descargarse por internet a través de las direcciones http://www.minoviomecontrola.blogspot.com/ y ianireestebanez@yahoo.es y "más adelante en función de la demanda se verá si se comercializa por otras vías" en hospitales, ayuntamientos, asociaciones o centros de enseñanza, adelantó Itziar Cabrera.

"Queremos que este material se use y se difunda allá donde haya juventud", añadió, porque "hay que ayudarles con estas cosas, que deberían ser una asignatura de educación. Nos preocupa que se droguen o se queden embarazadas y a esto no le damos importancia", concluyó.


25 de noviembre. Dia contra la violència a las mujeres

16 de nov. 2009

¡Venga, cariño, que no pasa nada!








El protagonista de kids (Larry Clark, USA, 1995) és un adolescent anomenat Telly, que té la sida però no ho sap. El seu únic objectiu a la vida és “desvirgar” adolescents i aposta amb un amic aconseguir-ho amb dues en un dia. El primer lligue és una adolescent de 12 anys, a la qual intenta convèncer per a tindre relacions coitals.

Telly. ¿Saps què vull?
Ella. Sí, vols follar-me; però no pots.
Telly. ¿Per què no?
Ella. Ja ho saps.
Telly. Perquè ets verge?
Ella. No vull tindre un fill.
Telly. Creus que jo ho vull? Amb mi no has de pensar en aquestes merdes.
Ella. I això per què?
Telly. Perquè m’agrades, ets molt guapa i, si follàrem, t’encantaria.
Ella. Ah, sí?, per què?
Telly. Jo què sé, crec que t’encantaria, això és tot.
Ella. Tinc por que canvien les coses entre nosaltres.
Telly. ¿Quines coses? No canviarà res. Creu-me, solament vull fer-te feliç. No et farà mal, t’ho promet.
Ella. T’importe una mica?
Telly. Clar que sí.

Finalment la convenç. A ella, la penetració li fa molt de mal i li demana que pare, però ell no l’escolta. Continua i continua, entre els plors de la xica. I quan ix, presumeix davant de l’amic dels crits de plaer de la jove.

Quines són les pors de la xica? I les seues expectatives? Què penseu d’ella? Quins són els arguments d’ell? Com la convenç? Què penseu d’ell?
És lícit enganyar per a donar-nos plaer?




15 de nov. 2009

El placer está en tus manos


(En castellano) Dijous passat em trobava al gimnàs a punt de començar una classe d’spinning. Mentre la professora preparava la seua bici, un senyor gran que hi havia darrere de mi contava a una xica que a Extremadura s’havien gastat un dineral en un curs que ensenyava els adolescents a masturbar-se. Davant de la incredulitat d’ella, l’home citava una bona font: “Sí, sí, ho han dit a la tele” i la xica contestava que el que haurien de fer és portar els pobres de l’Alacrana i no cursos de masturbació.


Pensant a baixar de la bicicleta per explicar als meus companys de suors la veritat de l’assumpte, els llums es van apagar i la profe, tota una intel·lectual de la bicicleta que sempre posava títol a les sessions i triava la música d’acord amb el seu estat d’ànim o la temàtica que li interessara, començà a explicar-nos que el treball del dia estava dedicat a Madonna. Llavors començà a sonar Like a Virgin i vaig pensar que la tria no podia ser més oportuna. La reina del pop havia provocat un gran escàndol amb aquesta cançó, perquè simulava masturbar-se a l’escenari damunt d’un llit de llençols vermells i escortada per dos ballarins andrògins que duien uns pits postissos.

Extasiada per la música i l’exercici, i xopa de suor, vaig decidir que era massa indecent tindre una conversa amb els veïns de bici en aquelles condicions; així que vaig optar per la dutxa. Ja a casa, vaig buscar informació i m’aparegueren els titulars crítics d’alguns diaris conservadors i la pàgina de les creadores d’una campanya que té un títol ben bonic: “El placer está en tus manos”.

Els joguets eròtics, el plaer, les carícies, l’autoerotisme, l’anatomia i la fisiologia sexual femenina i masculina són alguns dels conceptes que es treballen en aquestos tallers, adreçats a adolescents de 14 a 17 anys, amb l’objectiu, ben saludable al meu entendre, de donar-los ferramentes perquè coneguen el seu cos i les seus possibilitats eròtiques, perquè se l’estimen i es relacionen amb les altres persones de manera saludable i gojosa. I tot, amb perspectiva feminista!

Divendres al matí vaig parlar-ho amb el meu alumnat de Batxillerat i em contaren que també havien sentit la notícia, però amb una lleugera diferència: “En Extremadura enseñan a pelársela a los jóvenes”.

Els vaig preguntar si “pelársela” s’utilitzava també per a les xiques i em contestaren que no. “Ah!” vaig pensar en veu alta. “Aleshores en les vostres fonts d’informació, el curs només ensenya els barons a masturbar-se? Quina discriminació!!!”. Pensant-ho millor: quina dolenta informació, quina manipulació i quanta falta de feminisme els cal a aquestes persones que no saben que les xiques també es masturben, no “pelant-se-la”, sinó “fent-se dits”.

Però, ai!, es veu que els dits i les mans només es poden posar en llocs “purs” i no en el clítoris o en el penis.

A l’Edat Mitjana es condemnava el plaer que proporcionava el cos. La sexualitat era pecat i només es legitimava dins del matrimoni i per a la reproducció. Tanmateix, amb els barons es feia una xicoteta excepció, ja que se’ls atribuïa una energia sexual arravatadora i fora de control que exigia satisfer-se amb dones dolentes.

Sembla que aquestes idees estan vives encara i adults i adolescents encara les comparteixen. Les xiques adolescents no solen dir que es masturben, a diferència dels barons. Sovint els agrada deixar clar que no ho fan, encara que de vegades defensen aquesta pràctica perquè, segons diuen, és bona per “obrir camí” i evitar que la primera vegada siga tan dolorosa. És a dir, el plaer al servei de l'altre.

Aquesta “defensa” parteix de dues premisses discutibles: que, per masturbar-se, les adolescents utilitzen la penetració, i que la primera vegada haja de ser dolorosa (de la primera vegada heterosexual i coital, ja vaig parlar en un altre post).

Què podem concloure, doncs, de tot el que s'ha dit? Que com més ho pense, més considere que els 14.000 euros que ha costat la campanya al Instituto de la Mujer i al Consejo de la Juventud d'Extremadura (és el que val un cotxet mitjanet), no són diners per a la falta tan gran d’educació de la gent jove (i de la gent gran). Així que la meua proposta és que el curs es faça extensible, i s’adapte, a tot el món, gran i menut. Jo m’apunte!

7 de nov. 2009

L'educació sexual a l'escola (3). Públic o privat?


En unes jornades educatives, vaig escoltar la professora de Química Núria Solsona descriure les pràctiques de laboratori de la seua assignatura. En aquestes, l’experiment que havia de fer l’alumnat de 4t d’ESO per al final de trimestre era, ni més ni menys, un pastís de xocolate. Això no té cap mèrit, ma mare fa pastissos i no ho ha aprés a l’escola! dirien alguns; Això no és ciència! comentarien uns altres.
En canvi, Solsona explicava molt bé que això que no té cap mèrit, i que per a molta gent no són més que pràctiques casolanes aïllades, constitueix un “conjunt ben integrat de coneixements, elaborat i adaptat a les necessitats de cada moment històric per al bon funcionament de la família i el benestar dels seus membres”. És a dir, que aquestes pràctiques, tradicionalment femenines, són coneixement científic (considerat socialment com el més elaborat i el de més prestigi) i, com a tal, haurien d’estar incloses en el currículum escolar. I no sols això, sinó que “són uns sabers indispensables per a la vida de les persones i el bon funcionament de la família i de la societat”. Per tant, Solsona sosté que la cuina és un laboratori on es fan dissolucions (café amb llet o amb Cola-cao, sopes...) i col·loides (nata batuda, maionesa...), on es produeixen canvis químics (caramel·lització del sucre; el bany de Maria, una dona jueva que va inventar aquest mètode de conservació al s.III...), etc. [En la pàgina del Instituto de la Mujer podeu trobar més materials coeducatius.]
Aquesta explicació del treball de Núria Solsona, fa referència al quart dels entrebancs que dificulten l’educació sexual de l’escola: la consideració d’aquesta com una qüestió privada. Ja vaig parlar en anteriors posts de les pors, de la “naturalitat” de la sexualitat, de la falta de formació i de la manca de compromís de les administracions en aquesta formació. I ara, crec que paga la pena parlar de què és públic i què és privat, i de si l’escola només hauria d’encarregar-se dels sabers útils per a l’espai públic o, per contra, hauria de preparar per a la vida privada.
El debat és antic i connecta amb dues qüestions ben complexes: en primer lloc, amb el pas de l’escola segregada a l’escola mixta, i, en segon terme, amb la creença que la raó i l’emoció estan separades.
L’escola segregada (els xics per una banda i les xiques per l’altra) educava les dones per a ser maresposes. El règim franquista va prohibir l’escola coeducativa i va instaurar, l’any 38, l’escola segregada, amb uns continguts qualitativament i quantitativament diferents per a xics i per a xiques. Com que es pressuposava que l’espai privat (la casa, les criatures...) havia de ser per a elles i l’espai públic (el carrer, el treball...) per als hòmens, aquestos havien de ser educats per a desenvolupar un ofici i ser els guanyapà. Aquesta desigualtat estava basada en la suposada complementarietat dels sexes, i en la inferioritat intel·lectual de les dones, i era apuntalada per discursos com la biologia, la psicologia, la religió..., i per les tradicions i, fins i tot, les lleis. La coacció social i estatal conduïa a la interiorització de la bondat d’aquesta ideologia. Una dona, Pilar Primo de Rivera deia, el 1942:
“las mujeres nunca descubren nada: las falta, desde luego, el talento creador reservado por Dios para inteligencias varoniles: nosotras no podemos hacer nada más que interpretar mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho”.
Quan es va promulgar la LGE, als anys 70, l’escola segregada es va convertir en escola mixta, però va eliminar del seu currículum tots els sabers i habilitats que les dones tenien o havien de tindre (habilitats domèstiques, expressives, sentimentals i relacionals: cuidar, mediar, escoltar, recolzar, ensenyar, guiar, la higiene, l’alimentació, la salut...). En realitat, va eliminar uns sabers necessaris per a la vida, és a dir, la cultura de les dones.

Algunes feministes ho expliquen de la següent manera: l’escola mixta el que va fer va ser convidar les xiques a entrar en un espai que representava uns continguts i uns valors exclusivament masculins: un currículum androcentrista. Aquest currículum, no solament no té en compte els sabers femenins, sinó que ha oblidat les aportacions de les dones a la cultura considerada escolar. A poc a poc, aquesta realitat va canviant, però encara ens costa trobar el paper de les dones en la història, en la literatura, en l’art, en la ciència, en la política, etc. i solem conèixer aquestes dones i la seua contribució a la cultura quan, per a commemorar el 8 de març, les pengem en els taulers de les escoles i decidim treballar-les a classe.

Quina conclusió podem extraure d’aquest currículum androcentrista? Que el sol fet que xics i xiques compartesquen pupitre, no garanteix la igualtat. I que per fer realitat aquesta igualtat, s’han de posar en marxa mecanismes tan potents i eficaços com els de les èpoques anteriors.

Mireu el que estudiaven les xiques en l’assignatura Economía Doméstica:
“Recuerda que debes tener un aspecto inmejorable a la hora de ir a la cama… Si debes aplicarte crema facial o rulos para el cabello, espera hasta que él esté dormido, ya que eso podría resultar chocante para un hombre a última hora de la noche. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.
Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Es probable que tu marido caiga entonces en un sueño profundo, así que acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte…” (Economía doméstica para bachillerato y magisterio, Sección femenina, 1958.)
(La llei de 20 de setembre de 1938, que reformava l’Ensenyament Secundari, establia que les assignatures que havien d’estudiar les xiques eren: Formación Político-Social, Música, Labores, Cocina, Economía doméstica y Educación Física.)

(continuarà)

2 de nov. 2009

Abús sexual en la infantesa (ASI)

Abús sexual en la infància i l’adolescència: característiques, recurrència i maltractament. Sílvia López. (2009). Estudi realitzat en 24 centres d'atenció a la salut sexual i reproductiva de Catalunya, amb 1015 dones majors de 18 anys, mitjançant qüestionari anònim.





1015 dones, que han passat per 24 centres d’atenció a la salut sexual i reproductiva de Catalunya, han estat entrevistades de manera anònima.
  • El 37,6% van patir algun tipus d’abús en la infantesa (tocaments, 32,4%; obligada a tocar, 16,5%; intent de penetració, 16,6%, i penetració, 9,6%).
  • Dels abusadors, el 16% era un desconegut, el 45%, un conegut i el 39%, un familiar.
  • Més de la tercera part dels abusos, van durar anys.
  • Més de la meitat dels abusos van tindre lloc abans que les xiques feren els 13 anys.
  • El 65,6% de les xiquetes víctimes de l’abús no ho contaren a ningú; de les que sí ho contaren, el 18,2% varen ser culpades dels fets.
  • El 70,2% de les xiquetes que varen patir intent de penetració o penetració, han rebut algun tipus de maltractament per les seues parelles adultes. El 47,8% de les xiques que van ser tocades o obligades a tocar, han estat també víctimes de maltractament.
Les dades són esfereïdores! Però em centraré només en l’última i el que es pot deduir:
Haver patit ASI es relaciona amb un major risc de patir maltractament per part de la parella/es en l’edat adulta.

Això significa, com diu l’autora de l’estudi, que la prevenció, la detecció precoç i l’atenció a l’Abús Sexual en la Infància i en l’Adolescència, contribueixen a la prevenció primària de la violència envers la dona en les relacions de parella a l’edat adulta.

Segurament, com que vivim en una societat tecnocientífica, si haguérem descobert que hi ha un gen directament relacionat per exemple amb la diabetis, el descobriment hauria eixit en les portades dels diaris i començarien a haver-hi experiments, subvencionats per l’estat, per a inactivar el gen. En canvi, l’estudi sobre l’ASI mostra una clara relació entre abús infantil i abús adult, i no es modifica res.

Tot el contrari; tal com denuncia Júlia, ni el tema ix en les agendes de salut ni en les d’educació. Quan es parla d’educació sexual, només es pensa en l’adolescència, i en l’atenció primària, la desatenció cap a l’abús infantil i adolescent és flagrant. Hui una alumna meua de Batxillerat no volia entrar en aquest estudi ni mirar les xifres perquè li feien mal. A qualsevol persona mínimament sensible li passaria el mateix. Però les persones que tenen responsabilitats polítiques, i les que tenim responsabilitats educatives, no podem mirar cap a un altre costat encara que ens dolga. Perquè educació és prevenció, i prevenció és educació.