Amor a peu de pàgina

(en castellano)

Dos-cents dotze i dos-cents tretze

[...] Dues notes a peu de pàgina s’havien enamorat. Com que vivien en pàgines encarades –la 212 i la 213–, eren felices a la llibreria, sense cap altre contratemps que alguna mà fullejadora d’un possible comprador. Però un estudiant s’endugué el llibre i començaren a passar estones separades. Un dia l’estudiant en subratllà una i l’altra es va enfadar: «No m’agrada que et pintes», digué, i tingueren una baralla. Feia ja una setmana que no es parlaven quan l’estudiant deixà obert el llibre entre les dues pàgines per anar a comprar tabac i fou atropellat per un cotxe. El pare del xicot volgué conservar per sempre la seua habitació tal com ell l’havia deixada: la cadira un poc separada de la taula, el cendrer ple de puntes de cigarret, el llibre obert entre les pàgines 212 i 213...
Josep V. Marqués, Amors impossibles, Tres i Quatre

(imatge agafada d'ací)

Abús infantil i educació sexual

Materials per a l'educació sexual a la infantesa:

Jornada formativa

¡Toda la vida ha sido así!

¿Te has preguntado alguna vez lo que significa dar como argumento para justificar una posición que toda la vida ha sido así?

Tal vez, si ha sido así en toda “tu” vida es porque ha habido gente con poder que se ha dedicado a dar manguerazos de agua fría a quienes no cumplían sus normas, y al final han conseguido que lxs que no habían tomado parte en la elaboración de estas reglas se las creyeran y las adoptaran como suyas.

Por suerte, no estamos en una jaula y podemos elegir (o deberíamos poder elegir). ¿Quieres ser un mono encerrado y repetir las consignas que otrxs inventan para ti? ¿Te parece justo usar incluso la violencia para que otras personas cumplan esas normas? ¿O prefieres pensar por ti mismx?

Mascles, masclismes i masculinitats

(en castellano)

–Els hòmens misògins odien les dones perquè són homosexuals? –pregunta una alumna en classe de 3r d’ESO.
–No necessàriament –li respon un company

–L’orientació del desig no té a veure amb les idees misògines o masclistes -explique jo-. Es pot ser masclista o igualitari independentment de la persona a qui desitges o estimes.

El tema de la classe no és l’homosexualitat sinó la misogínia, però alguns xics senten la necessitat d’opinar. “Els homosexuals em fan fàstic i haurien d’anar al psicòleg” comenta un alumne. “Els homosexuals són malalts” diu un altre perquè "de tota la vida ha sigut home i dona”. “Hi ha gent homosexual perquè no troben la seua mitja taronja” afegeix un tercer.

I la discussió està servida.

Són 3 veus, masculines, contràries a l’homosexualitat (masculina) i 15 respectuoses (i ho sé perquè al final de la classe els demane que m'escriguen de manera anònima la seua opinió). Tanmateix, entre aquest grup majoritari n’hi ha 2 xics que no veuen bé que les persones homosexuals adopten i ho manifesten a la classe.

Per què són els xics més bel·ligerants contra l’homosexualitat masculina? La resposta no és senzilla; però com les classes són organismes vivíssims i d’un tema en passem a un altre, acabem parlant de la misogínia de l’homosexualitat i de la masculinitat.

Què és ser un home?

Generalitzant, i com ja he explicat en altres posts, podem dir que la identitat masculina es basa en tres negacions:

No sóc un xiquet. Això vol dir que els xics han de ser autosuficients i independents. Per a aconseguir-ho, hauran de reprimir els sentiments de dolor i les pors i també hauran de ser desconfiats, és a dir, no obrir-se ni demanar ajuda. Per exemple, no és molt masculí anar a mediació (perquè són les xiques les que es queixen o les que necessiten ajuda).

No sóc com les xiques. Ser home és no fer coses de xiques i, en graus alts de masclisme, sentir-se superior a aquestes.

No m’agraden els xics. Aquesta negació comporta no solament no desitjar o estimar els gais, sinó relacionar-se amb els altres barons no de manera igualitària ni afectuosa, sinó competitiva i jeràrquica.

Aquest model de masculinitat, que alguns autors anomenen tòxica perquè contamina la convivència, genera moltes violències.

Contra un mateix mitjançant les pràctiques de risc, les bregues, els accidents, l’abús de drogues, la temeritat, l’exposició a perills sense mesurar les conseqüències, etc. Els xics pateixen accidents i problemes amb les drogues en una proporció de 3 a 5 vegades major que les xiques. La consigna és: Sigues fort!, aguanta! No hi ha dolor! A mi no em pot passar res!

Contra els altres xics, mitjançant els insults al que no es considera prou valent (Gallina!, covard! maricó!) i lluitant i bregant contra els altres. Els xics creixen i aprenen a viure i a relacionar-se aguantant la violència, la humiliació, la brega constant (disfressada de joc) i es té la fantasia de ser algun dia l’amo (per exemple el gran de l’institut que serà el que molestarà els més menuts quan passen pel corredor).

Contra les dones. Allunyant-se de qualsevol característica femenina, boicotejant els desig d’igualtat d’elles (per exemple, si són sexuals com els xics, són unes guarres); desresponsabilitzant-se de la igualtat (és un problema d’elles; el que realment volen és agafar el poder), aprofitant-se del treball domèstic gratuït de cura, etc.

Acabada la classe, pregunte a algunes persones que no han parlat les raons del seu silenci i em contesten que no han dit res perquè no serveix per a res, ja que les persones homòfobes mai no canviaran. Jo no estic tan segura i sóc molt més positiva respecte dels canvis. El que està clar és que no es pot passar de zero a cent, i que les transformacions són lentes i graduals. Però encara que els canvis no es produïren, seria bo que les persones tolerants, no solament amb l’homosexualitat sinó amb maneres de ser hòmens i dones més flexibles, expressaren la seua opinió davant de la classe. A ninguna persona li agrada sentir-se sola, pensar que els seus sentiments, els seus dubtes o les seues pors són estranyes; per això, escoltar la veu d’una majoria de la classe oberta i respectuosa és un guany que cal celebrar amb alegria.

PD: Cal contagiar-se de les bones qualitats. I si les xiques són més respectuoses amb la diversitat sexual, no sigueu rucs i copieu-les!

(Il·lustració: Irma Navarro, dins Rosa Sanchis, Abril no és un mes,Tàndem)

Jornadas feministas estatales. Granada 09

PROGRAMA

Jornadas estatales feministas que se celebrarán en Granada, los días 5, 6 y 7 de diciembre de 2009.

Las jornadas estarán Coordinadas por La

Federación de Organizaciones Feministas del Estado Español, y organizadas por la Asamblea de Mujeres de Granada.

Las jornadas estarán Coordinadas por La Federación de Organizaciones Feministas del Estado Español (La Coordinadora) y organizadas por la Asamblea de Mujeres de Granada.

L'Educació sexual a l'escola i els anticossos contra el canvi (2)

(en castellano)

En l’article L’educació sexual a l’escola (1), vaig començar a parlar de les dificultats de l’escola per a educar la sexualitat i parlí de la por, o millor, de les pors: a l’alumnat, a les famílies, a les companyes i companys, a fer el ridícul, a parlar de la pròpia intimitat, a perdre autoritat, a no saber, a despertar la promiscuïtat adolescent...

El segon dels entrebancs és, al meu parer, la consideració de la sexualitat com un fet natural que s’aprén sol: la naturalesa és sàvia, es pensa, i ja ens indica ella com hem de comportar-nos. Aquesta idea és compartida pel professorat i també per l’alumnat. El curs passat, un alumne d’ESO em digué, al principi d’una classe en què vaig traure el tema, que “¡Eso se nace sabido!”. I un altre conclogué, després de quasi mitja hora parlant de la sexualitat, que “¡Al final, para meterla vamos a tener que estudiar y todo!”.

La veritat és que a part de la consideració que la sexualitat s’aprén sola, ens trobem que l’alumnat arriba a l’aula, no solament amb idees errònies, sinó també amb anticossos. Però en aquest cas, no són uns anticossos bons, dels que els ajuden a protegir-se d’una malaltia, sinó que són anticossos que els prevenen contra qualsevol tipus d’educació, bona o dolenta. Són en realitat anticossos contra el canvi.

La setmana passada es van activar aquestos anticossos protectors de l’estereotip en una classe d’ESO. Vam fer una activitat de presentació i un xic va posar entre les seues aficions: “les dones”. Sense entrar en cap valoració, vaig preguntar què haurien pensat si una xica s’haguera presentat dient també que les seues aficions eren els xics, i tres barons de la classe van botar indignats perquè no els amollara el mateix rotllo feminista de sempre, que ja se’l sabien i que l’any anterior els havien donat el discurset dues professores.

En altres classes m’he trobat també frases per a la reflexió. Que “fer-ho és com jugar als dards” o que “solament s’ha de mirar a Nacho Vidal”. Aquestos comentaris es van donar en una classe que desconeixia on es trobava el clítoris i les seues potencialitats eròtiques. Tanmateix, em contaren que un professor benintencionat havia intentat donar-los classe de sexualitat, però que va abandonar al segon dia perquè, segons l’alumnat “nosaltres en sabíem més que ell”.

Em ve al cap un acudit on un pare diu al fill adolescent: “Joan, ja és hora que parlem d’home a home de la sexualitat”. I el fill li contesta: “Molt bé, papà, què vols que t’explique?”.

La consideració de l'adolescència actual com a col·lectiu informat i experimentat, fins i tot més que les persones adultes, és també un tòpic recurrent. En alguns casos és possible que hi haja joves amb més experiència sexual que la gent adulta; però, quina experiència?, quina informació? En la classe on no coneixien el clítoris, sí que sabien què era el punt G (zona que la major part de les dones es passen la vida buscant, sense èxit).

Per tant, la primera cosa que s’hauria de preguntar una persona que pretenga educar és què saben els/les adolescents i què els vindria bé saber. I tot seguit, plantejar-se també quina informació-formació està donant l’escola. En posaré un altre exemple: una alumna de segon em contà un poc escandalitzada que una professora els havia recomanat, quan anaven a primer d’ESO, que dugueren un preservatiu a la motxilla. El malestar de la jove venia perquè la professora donava per fet que una xica de 12 anys podia tindre intenció de practicar el coit.

El tema dóna per a molt; però crec que els exemples mostren clarament tant la falta de formació de l’alumnat com la falta de preparació del professorat, tercer dels entrebancs. Tanmateix, hem d’afegir també la falta de compromís de les administracions en aquesta formació. Estem vivint una època de reformes legals importants: la legalització dels matrimonis homosexuals (2005), la transsexualitat (Llei d’identitat de gènere, 2007), la dispensació lliure de la píndola de l’endemà (2009), la reforma de la llei de l’avortament... però la sexualitat no està inclosa en el currículum escolar de manera explícita, i aquesta ocultació reforça el tòpic de la naturalitat de la sexualitat.

““””””La sexualitat és natural”””””””

Per a Beatriz Preciado, (Manifiesto contra-sexual, Ópera Prima, 2002) la sexualitat no és natural, sinó una tecnologia al servei d’un sistema anomenat sexe-gènere, segons el qual atribuïm un sexe (masculí o femení) al nadó, en funció d’una part de la seua anatomia, i eduquem en unes creences, valors, normes, pràctiques... diferents segons es tracte d’hòmens o de dones. Aquesta tecnologia social i heteronormativa produeix cossos-home i cossos-dona –i qualifica d’errors els intersexuals, les persones homosexuals, la ploma, les dones sexuals... A més, redueix la superfície eròtica als òrgans sexuals reproductius i privilegia el penis com a “únic centre mecànic de producció de l’impuls sexual”. L’adoració del penis, i del seu propietari, es fa patent en el diferent tractament que es dóna a la sexualitat dels hòmens i de les dones. La publicitat de l’Associació Espanyola d’Andrologia (ASESA) per a tractar l’ejaculació precoç mostra una parella al llit, recomana consultar amb el metge i afegeix: “Ellos ya lo han hecho”, donant a entendre que el "problema" d’ell és un problema de parella. En la publicitat adreçada a les dones, (per falta de desig, anticonceptiva...), la publicitat només la implica a ella.

Per a Preciado, el sistema sexe-gènere és un sistema d’escriptura i el cos és el text sobre el qual s’escriu. “L’(hetero)sexualitat, lluny de sorgir espontàniament de cada cos acabat de nàixer, ha de re-inscriure’s o re-instituir-se a través d’operacions constants de repetició i de re-citació dels codis (masculí i femení) socialment investits com a naturals”.

La publicitat és una d’aquestes plomes que escriu, i recorda, sense cansar-se, com han de ser un home i una dona, com s’ha de viure la sexualitat, quines pràctiques són apropiades per als uns i per als altres, etc.

Però el problema de la naturalització dels cossos i dels desitjos no és solament que impedesca una educació sexual de qualitat, sinó que desresponsabilitza i justifica les diferències. A la naturalesa s’atribueix que els xics siguen més sexuals i que les xiques siguen més cuidadores, per posar només un exemple. I pel que fa a la responsabilitat, si resulta que és la naturalesa, o un gen o una quantitat determinanda d'hormones el que justifica la nostra conducta, els nostres valors, la nostra manera de pensar o de sentir, aleshores no en tenim la culpa i ens podem deixar anar i actuar com sempre sense que res canvie.

Per sort, alguns i algunes ja resisteixen a la manera foucaultiana, no solament lluitant contra les prohibicions o la moral, sinó produint formes de plaer-saber alternatives.

PD: l’anunci que encapçala l’article, és per a mi un exemple d’escriptura alternativa.

(continuaré amb l’altre entrebanc que vull comentar: la sexualitat és privada i l’escola no s’hi ha de ficar)