28 de set. 2009

La píndola de l'endemà


La píndola de l'endemà es pot comprar a les farmàcies des de hui, dilluns 28 de setembre, sense recepta mèdica i per un poc menys de 19 euros. La poden adquirir majors i menors d'edat.

Malgrat les pressions d'alguns col·legis farmacèutics per imposar protocols que en limiten la venda, el medicament és de lliure dispensació. El Ministeri de Sanitat ha elaborat diversos fullets informatius que el farmacèutic o la farmacèutica facilitarà a qui compre el medicament. En la nota de premsa del gabinet governamental apareix que es vendrà a les usuàries. Jo em pregunte: No el dispensaran als usuaris, si són els xics els que van a comprar-la?

La major part de països europeus (França, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica, Grècia, Portugal, Suècia, Suïssa, etc.) ja dispensen la postcoital.

Com sempre, veus moralistes s’hi han alçat en contra. Però no serà en aquest bloc on es done cobertura a les seues idees. Simplement volem recordar, i criticar, l’adultisme que porta a pensar que les usuàries de la postcoital són sobretot adolescents, i que aquestes són unes fresques que tots els mesos passaran per la farmàcia a comprar-se la pastilla. Només diré que aquest anticonceptiu no és usat només per adolescents, sinó també per joves i per dones més grans. I que ells, els xics, també en són part i problema!!!

Continua pendent, i no em canse de dir-ho, una educació sexual que desplace del centre de la diana el coit i desmunte la jerarquització de les pràctiques sexuals; i falta també un treball que responsabilitze els xics i lleve a les xiques l’etiqueta de fresques (per irresponsables, i per sexuals, -imperdonable que els agrade el sexe!) i les ajude a negociar l’ús del preservatiu amb les seues parelles. En molts casos, el preservatiu no es fa servir, i elles no l’imposen, per por a fer-los enfadar, per por a perdre’ls, o per complir el manament de gènere segons el qual les dones han de tindre cura i sacrificar-se per les seues parelles, també en la sexualitat.

Moltes veus s'alcen també en contra de la dispensació d'un medicament sense recepta (o el que és el mateix: sense la intervenció d’un metge o metgessa). Però a mi em sembla molt bé. Ja va sent hora que les persones ens fem càrrec de la nostra salut, i comencem a veure l’ús dels anticonceptius com una manera de cuidar-nos i de cuidar de les parelles, ocasionals o duradores. No conec altra manera de responsabilitzar-se de la pròpia vida que practicant la responsabilitat, i no deixant aquesta en mans d'una moral que intenta impregnar les pràctiques mèdiques i establir què és bo o què és dolent per a les persones.

21 de set. 2009

L'educació sexual a l'escola (1)




(en castellano)


El 24 de febrer d’enguany, vaig convidar dos joves activistes de la Guerrilla Travolaka, Mikel Missé i Marina Collell, perquè feren una xarrada al meu alumnat d’ESO i Batxillerat. Va ser una jornada molt interessant, on Mikel va parlar de transsexualitat i Marina d’homosexualitat (a Identitats transgressores podeu llegir-ne un resum i també les opinions de l’alumnat). Però de tot el que digueren, dues coses em van impactar. Marina contà que, després de passar sis anys a l’institut sense sentir parlar d’homosexualitat, va decidir escriure una carta a la direcció queixant-se de la invisibilització de l’homosexualitat i de donar per fet que tot el món era heterosexual. Per la seua banda, Mikel, després de sol·licitar a la secretaria del centre que se li canviara el nom en els llistats (per evitar situacions incòmodes quan el professorat llegia un nom de dona i alçava la mà una persona amb aparença de baró), va ser cridat en repetides ocasions al despatx de direcció acusat de fer apologia, propaganda, del lesbianisme i de la transsexualitat.

Quan vaig sentir contar aquestos trocets de vida, vaig pensar en els centres del meu voltant on podia estar passant això: que la identitat i l’orientació sexual de les persones quedara oculta o fóra directament amagada amb palades d’incomprensió. I aleshores em vaig preguntar per la raó d’aquesta ceguesa. Per què a l’escola no es parla de la diversitat sexual? Per què no es diu res de la sexualitat? La raó deu ser que no forma part de la cultura?, o de la història?, o de la naturalesa?, o de la literatura?...
Jo crec que la sexualitat sí que en forma part . Aleshores..., estarà prohibit parlar de sexe?
Mirem la llei, a veure què diu.

Ummmm! Quina sort!!! No m’he de llegir la LOE sencera. Al preàmbul ja ho posa:

“Entre les finalitats de l’educació es destaca el ple desenvolupament de la personalitat i de les capacitats afectives de l’alumnat, /…/ el reconeixement de la diversitat afectivosexual, i també la valoració crítica de les desigualtats, que permeta superar els comportaments sexistes.”

En altres paraules, la coeducació, l’educació afectivosexual i l’educació emocional formen part dels principis i fins de la LOE: apareixen al preàmbul i al títol preliminar.

Per què, si ho diu la llei, no s’ensenya a l’escola?

Fa temps que li pegue voltes a aquest tema, i he trobat almenys cinc impediments o entrebancs que dificulten l’educació afectivosexual a l’escola: la por, la falta de formació, la falta de compromís de les administracions, la naturalització de la sexualitat i la consideració d'aquesta com un fet privat que no s'ha de tractar a l'escola.

La primera de les raons és la por. La por del professorat a l’alumnat, a les famílies i als mateixos companys i companyes. Per què a l’alumnat? Perquè hi ha el temor a fer el ridícul, a no saber, a que la ignorància en aquestos temes conduesca a la pèrdua de poder o d’autoritat; també la por a mostrar-se: a traspassar la línia entre la privacitat i allò públic en respondre, o no, les preguntes personals que puga fer l’alumnat.

L’altra por és als companys i companyes: a qui pensa que la seua tasca només és ensenyar una matèria, i et miren amb suspicàcia, com si fores un infiltrat enemic que ha vingut a sabotejar la seua “científica” tasca.

I per últim, hi ha la por a les famílies, de la mà del tòpic segons el qual la informació fomenta la promiscuïtat.

Jo, com sóc patidora de mena, he estat observant el meu centre, a veure si després de la vinguda de Mikel i de Marina, s’havia començat a produir una epidèmia de transsexualitat i d’homosexualitat; però la veritat és que no he percebut res estrany. També m’he fixat si, des que he arribat a l'institut i done classes d’educació sexual, hi ha més parelletes o més sexe; però tot sembla que continue igual. Tal vegada la promiscuïtat es visca per dins... o jo no estic fent les coses bé...

(continuarà)

19 de set. 2009

Hòmens "de veritat"

Una perla publicitària de Burguer King (2006) perquè els xics no obliden com és un home "de veritat"


I aquesta, de cervesa:



I aquesta altra joia, de sabó Axe (2007)

12 de set. 2009

Karicias, emociones y comentarios


Este blog empezó en febrero de 09 con una intención: abrir un espacio de discusión sobre la sexualidad que, partiendo de los intereses y debates surgidos en el aula, se abriera más allá para que otras personas, estudiantes o no, dedicadas a la enseñanza o a otras actividades, pudieran también participar. En principio, la idea era que mi alumnado elaborara también las noticias, situación que se ha dado en contadas ocasiones y que de algún modo ha convertido lo que estaba pensado como una tutoría de educación afectivo-sexual en un blog personal.

No tiro la toalla y sigo apostando por una mayor implicación del alumnado, pero de momento Karici.es es lo que es y se enriquece con las aportaciones de todo el mundo. Por ello, este texto es una invitación a todas las personas para que dejen sus comentarios, no importa si son largos o cortos, si parecen poco elaborados o simplemente son preguntas, pues a veces, una simple interrogación abre caminos insospechados. Tampoco importa si se realizan de manera anónima o bajo una identidad. Hablar (y escribir) desde el respeto me parece algo excepcional y quiero felicitar a todo el mundo que lo ha hecho, y también al que ha resistido la tentación de dejar comentarios impertinentes o inadecuados.

Los artículos intentan ser variados: unos pueden parecer más sesudos, y otros más sencillos, (visuales, con poco texto y muchas preguntas); pero en realidad son tan complejos como los anteriores, porque sencillo no es sinónimo de superficial. Y aunque para l@s adolescentes pueda dar un poco de vergüenza meterse en discusiones que parecen de “mucho saber”, en realidad el saber, en estos temas, lo da también la vida y la propia experiencia y de ella aprendemos tod@s. A veces las personas adultas nos perdemos en la teoría y escuchar a la gente joven nos puede hacer aterrizar y ver las cosas desde la sencillez del que lleva menos piedras en el zapato.

Creo que el objetivo fundamental de la escuela debería ser ayudar a madurar, a través del autoconocimiento y del conocimiento del entorno. Y para ello hay que capacitar para la comunicación de afectos y de deseos, proporcionar modelos de género más actuales y potenciar la toma de decisiones y la adquisición de habilidades sociales para resolver los conflictos de la vida. Contrariamente, hay quien piensa todavía que la sexualidad es un tema privado, que hablar de sexo fomenta la promiscuidad de la gente joven, que la naturaleza es sabia y que ya se encarga de enseñarnos lo que hay que hacer… en definitiva, que la sexualidad no se educa.

La escuela actual padece un enorme desequilibrio que nos lleva a un modelo de sociedad técnicamente muy avanzado pero habitado por personas analfabetas emocionales. Las materias curriculares actuales transmiten conocimientos y se erigen en las únicas que pueden enseñar a razonar, olvidando que la cognición puede además desarrollarse en las relaciones interpersonales y en los sentimientos (Moreno y Sastre).

La ignorancia del currículo no provoca guerras ni violencia en la pareja, ni embarazos no deseados…; la falta de habilidades sociales para negociar el uso del preservativo, la negación de los propios sentimientos, la ignorancia de las consecuencias de las propias acciones, la falta de reflexión… sí.

Las relaciones interpersonales, y especialmente la relaciones afectivo-sexuales, son más complejas que cualquier materia curricular. Y, usando el símil de Moreno y Sastre, si no se aprenden, contamos con los dedos, lo que significa usar respuestas primitivas y sin reflexión: agresión, pasividad, culpa, resentimiento...

Aquí no tenemos fórmulas mágicas, ni recetas sobre lo que hay que hacer. Cada un@ debe encontrar las propias soluciones; pero el diálogo es una herramienta fundamental para conseguirlo y ésta es, además de una muestra de AGRADECIMIENTO, una INVITACIÓN a la participación y al debate, para todo el mundo…

¡Akariciémonos con nuestros komentarios!

11 de set. 2009

¿Hombres objeto? ¿Nuevos hombres? ¿Nuevas sexualidades?


Publicidad de la marca de zapatos y bolsos Brian Atwood (abril 09)



Torneu-nos els nostres cossos!! (3)


Química farmacèutica o química corporal (1)
El cos de les dones és un camp de batalla (2)

(En castellano)

Els problemes de les persones són malalties? En la meua opinió, no. I si hi pensem una miqueta més, veurem que només seran un problema si són interpretats per nosaltres d’aquesta manera. L’anomenada ejaculació precoç, la falta de desig, la asexualitat... podrien no ser viscudes com un problema si no fóra per la pressió social que ens porta a interpretar-nos com a persones “inadequades”. I si damunt, a aquest “no ser normal” o “no arribar a l’altura”, li afegim l’etiqueta de malaltia...

I si l’anorgàsmia o la falta de desig de les dones no fóra una malaltia sinó un acte de salut?

Jo em pregunte què és més saludable: voler dormir o tindre un coit de 3 minuts (després d’arribar a casa rebentada del treball, haver de seguir amb el sopar, les criatures, el pare malalt... mentre ressona encara la discussió del matí amb la parella).

No seria millor abandonar la paraula “malaltia”, i en lloc de patologitzar, interrogar-nos?: Per què moltes dones no tenen ganes de sexe?

Se m’acudeixen, almenys, un parell de raons per a reflexió:

· Hem aconseguit les dones el dret al plaer? Jo crec que encara no. Per al gaudi d’una persona és tan important reconèixer el propi desig i explorar-lo, com saber dir que “no”; però les dones, educades per a donar prioritat al plaer masculí, encara no s’han donat permís per a desitjar ni per a exigir plaers. I ja va sent hora d’acabar amb les culpes i amb la queixa i de prendre les regnes de la pròpia vida i del propi gaudi!

· És que les dones no són tan sexuals!, es diu sovint. Uf! És que portem un burca ben espés: debatent-nos entre la sexualitat i l’amor, entre ser guapes i no ser objectes, angoixades per un patró de bellesa juvenil, i sense que la nostra societat haja elaborat un model de vellesa femenina atractiva...

Anna Freixas, que parla de manera molt sàvia de la sexualitat de les dones grans (MYS, núm. 19), diu que la capacitat de gaudi sexual de les persones no baixa amb l’edat, i que el plaer motiva. Però la realitat va en contra d’aquesta veritat. La sexualitat dels grans, en especial de les dones, és un tabú ple de mites. Tabú és el que no es pot dir, el que no es pot mostrar. I en poques pel·lícules o sèries veurem dones grans mantenint relacions sexuals. La sexualitat desitjable és la juvenil: heterosexual, atlètica, genital, coital, i a ser possible entre persones amb cossos fantàstics. Per això, no ens ha d’estranyar la disminució de l’activitat sexual després de la menopausa. A les indústries els encanta atribuir-ho a les hormones; per a Freixas hi té més a veure el significat social que se li dóna a la menopausa, la relació prèvia de parella, el model de bellesa, el model de sexualitat coital, la falta de pràctiques d’autoerotisme (gran assignatura pendent de les dones), etc.

Si ens deixàrem enganyar per les aparences (Dona, cuida’t! Mira per tu! Pel teu plaer!) pensaríem que ara es parla del gaudi de les dones. O de la seua salut. Però sóc desconfiada de mena i opine, seguint també J. Ojuel, que les indústries farmacèutiques no pensen en les dones; simplement se n’aprofiten i contribueixen a perpetuar el seu rol de cuidadores (Posa a la teua filla la vacuna contra el virus del papil·loma humà, encara que estiga molt qüestionada), i ens fan entrar en una roda de revisions (mamografies, citologies, densitometries de l’os, vacunacions...) que ens converteixen en premalaltes perpètues pel simple fet d’haver vingut al món amb vagina i ovaris.

De la sexualitat de les dones es diu que és difusa i no genital, fusiva i íntima, no penetrativa i amorosa, multiorgàsmica i plena de punts... De les dones es diu que som promíscues perquè busquem, fracàs rere fracàs, l’amor “vertader”; que la sexualitat no és per a nosaltres coneixement o plaer, sinó reconeixement social. etc. De les dones grans es diu que les hormones i la sequera vaginal els lleven les ganes de sexe (hem de llegir coits)...

Deixem que ens diguen el que ens agrada, el que som, el que hauríem de ser... I la majoria de nosaltres no diem ni piu.

Tal vegada podríem recuperar la consigna feminista dels anys 70 i cridar: Torneu-nos els nostres cossos!!!
I nosaltres decidirem!!

El cos de les dones és un camp de batalla (2)


(En castellano)


En Química farmacéutica o química corporal vaig parlar de la píndola contra l’ejaculació precoç i de la medicalització de la sexualitat masculina. Ara m’hi posaré amb la femenina.

Si fem una miqueta d’història i mirem les dones de la nostra família, ens trobem en primer lloc les àvies. El foradet en el camisó ens dóna idea del tipus de sexualitat que havien de practicar: coital i a demanda del marit. Una sexualitat hereva d’un model pronatalista i sexofòbic, que rebutjava el cos com a font de placer, considerava la sexualitat un pecat, i legitimava les relacions al si del matrimoni i per a la reproducció. En altres paraules, les iaies no podien sentir plaer ja que no era decent.

En segon lloc, hi trobem les nostres mares. La seua feina era triple: acomplir el deure d’esposes com les d’abans tenint cura de la casa i de la descendència, proporcionar el gaudi sexual que els marits mereixien, i aconseguir, gràcies a l’alliberament sexual, un o diversos orgasmes “vaginals”. Si aquest (o aquestos) no arribaven, la culpabilització i el diagnòstic d’anorgàsmia quedaven assegurats.

Les seues filles, joves heterosexuals de 20 a 30 anys, tenen relacions coitals des dels 16-17, són usuàries de les consultes sexològiques i hi van perquè no tenen (prou) ganes i perquè les seues parelles masculines “sempre” volen sexe.

Les adolescents de hui en dia tenen coits als 15 anys. El repertori de pràctiques inclou també masturbar els seus xics, fingir de tant en tant algun orgasme amb la penetració i accedir a coits sense protecció perquè ells no poden tindre ereccions amb el preservatiu. Curiosament, les pràctiques que solen fer orgasmar les xiques (cunnilingus i masturbació), entren en la categoria de les “pràctiques menors”, de la sexualitat de segona.

Aquesta passejada per la sexualitat femenina heterosexual ens ofereix un panorama de dones que no orgasmen o que orgasmen poc; però que més que preocupar-se per l’absència de plaer, es culpabilitzen i pateixen perquè la falta d’interés sexual porte les seues parelles al cansament i, en el pitjor dels casos, a l’abandó!

Però, xuuuuuuuuuut! Silenci! Que no s’enteren les empreses farmacèutiques de l’anorgàsmia femenina!!!!! No estem malaltes!!! Ja guanyen prou diners a costa de la nostra salut! Aquesta industria, poderosíssima, s’encarrega que usem fàrmacs tota la vida: primer per a controlar la fecunditat, després per a tractar com a malaltia l’envelliment; i entremig, per a permetre’ns ser mares als 45, encara que les hormones i els ovaris estiguen dient-nos a crits que ja no volen treballar més.

I per si encara no ho tenim clar: el concepte de sexualitat sana es una forma de control social i una font d’ingressos extraordinària. Els barons ja han estat descoberts. Les empreses diuen: Hem inventat per a aquestos pobrets, preocupats per la durada de les seues ereccions, una pastilleta superefectiva: la Viagra! Nosaltres tenim la cura per a la vostra malaltia! A les dones, ja ens havien descobert amb els anticonceptius. (Per cert, a ningú li estranya que encara no s’haja inventat la píndola anticonceptiva masculina? A veure si d’una vegada compartim aquesta responsabilitat!!!).

Però, tornem a les dones: de la sexualitat femenina s’ha parlat sempre ben poc, i del plaer, menys encara. Curiosament, la cosa està canviant. En la televisió, en les revistes (fins i tot per a adolescents), etc. es parla del punt G, del punt H o dels orgasmes múltiples. I a les consultes mèdiques és corrent anomenar la disfunció sexual femenina i el desig inhibit o hipoactiu, és a dir, es parla de la falta de ganes de sexe de les dones.

La pregunta és, potser, fruit de la desconfiança: la medicina ha començat a ocupar-se de la falta de desig perquè li preocupa el plaer de les dones o perquè hi ha mercat?

La veritat és que les dones som també una gran inversió. En la dècada dels 90, milions de dones van ser sotmeses a l’anomenada teràpia hormonal substitutòria, amb l’objectiu de combatre els efectes de la menopausa, considerada una malaltia. Aquesta medicació, administrada amb pocs assajos, de poca gent i de curta durada, ha demostrat tenir uns efectes ben perjudicials, entre altres, els tumors de pit i l’infart cerebral.

Abandonada l’administració d’estrògens, ara és el lloc dels andrògens. Vivim a l’època farmacopornogràfica (B. Preciado) i les hormones estan de moda! Amb un deficient anàlisi dels efectes secundaris, l’administració de pegats de testosterona promet retornar a les dones el desig perdut, atribuït a la baixada natural dels estrògens que s’esdevé amb l’edat.

En El País del dimarts hi havia un article que es deia “Usted no está sano, está preenfermo” i tractava precisament sobre la conversió de les persones sanes en premalaltes i el cost econòmic que això suposa en comparació al benefici per a la salut. Una dada em cridava l’atenció: el canvi en l’estil de vida redueix la mortalitat en un 50%; la tecnologia sanitària, en un 11%.

Tornem de nou a la salut sexual de les dones. Estan malaltes les dones que no tenen ganes de sexe? Per a una part de la medicina, sí. No tindre orgasmes o desig és una malaltia. I hi ha medicaments que la “curen”.

¿I si, com assenyalen Ojuel, Fuentes y Mayolas a Disfunción Sexual Femenina, la disminució o la falta de desig no fóra una malaltia sinó una resposta sana de les dones al  cansament, al comportament de la parella, a una quotidianitat estressant, a un model sexual coital, al marge dels seus desitjos, en definitiva, el símptoma d’una situació problemàtica i no del mal funcionament de la resposta sexual?


Font: Margarita López: “Por favor, una moratoria”. 2006. Revista Mujeres y Salud, núm. 19.

5 de set. 2009

Ice age 3. Más que la edad de hielo, la edad de piedra

Ya que me he puesto peliculera, seguiré con una infantil, Ice Age 3. (USA, 2009). Los protas son un grupo de animalejos:

· Manny y Ellie son dos mamuts que esperan el nacimiento de su bebé;
· Diego, un tigre dientes de sable, está en crisis existencial. Se hace mayor y entre otras lindeces se pregunta si pasar tanto tiempo con sus amigos no le estará volviendo demasiado “blandito”.
· Sid, el perezoso, y también soltero como Diego, se mete en un buen lío cuando pretende formar una familia quedándose con unos huevos de dinosaurio que encuentra casualmente; la madre de los bebés, furiosa, se lleva a Sid al mundo subterráneo.
· Scrat intenta apoderarse, durante toda la película, de una escurridiza bellota, que está en posesión de una bella dama. Pelea tras pelea, encontrará el amor…
· Con el fin de salvar a Sid, los mamuts Manny y Ellie, Sid y Diego entran en el desconocido mundo subterráneo y se enfrentan a dinosaurios, plantas carnívoras y demás animales salvajes, con la ayuda de una comadreja tuerta llamada Buck.

Los tres cortes que he seleccionado, muestran cómo, desde bien pequeñit@s nos van entrenando en la manera de ser (hombres y mujeres) y de relacionarnos.

Escenas:
· En
esta escena Scrat inicia un juego en el que se mezcla la seducción de ella con la violencia. Primero pelean por la bellota, ella usa sus armas de mujer (lloriquea, seduce…) para engañarle. Él se lanza al vacío para caer con ella pero la chica, que tiene alas, le quita la bellota i se va volando, dejándole caer. En otras escenas, siguen peleando por la bellota hasta que al final de la película se enamoran. Todas estas escenas se dan en absoluto silencio. Curiosamente, después de enamorados y ya siendo pareja, vuelven a pelear. ¿Cuál es el mensaje?

· Manny es incapaz de ayudar a su amigo Diego, pues ni siquiera ve que necesita ayuda, y solamente empujado por su mujer, intenta averiguar qué le pasa.



· En
esta escena Manny se lamenta por no haber sido mejor amigo, y la comadreja le dice que es un amigo excepcional porque ha arriesgado la vida de su mujer para salvar a su amigo. Es curiosa la perspectiva masculina en esta escena, cuando es toda la pandilla la que decide ir a rescatar a Sid. Y también es bastante tópica la defensa de lo que Todorov llama “virtudes heroicas”. El héroe es valiente, no tiene cargas familiares o se preocupa poco por ellas, arriesga su vida y/o la de los demás por un ideal... En cambio, la virtudes cotidianas (el cuidado cotidiano, la preocupación por las personas…) son poco valoradas socialmente, y curiosamente, son virtudes muy femeninas.

Para quien decida ver la peli, o la haya visto ya, a mí me han llamado la atención otras escenas:

· (Homofobia). Una planta carnívora atrapa a Diego y a Manny juntos. El tigre siente un cosquilleo pero deja claro ante su amigo que no tiene nada de sexual.
· (Parejismo). La comadreja Buck lleva una vida solitaria y Diego comenta que es perfecta. Pero hay una escena en la que Buck simula que habla con su mujer por el móvil (en realidad habla con una piedra). El comentario de Manny a Diego es que, si sigue solo, acabará como la comadreja.
· (Maternaje. Parejismo). La mama dinosauria está muy enfadada con Sid porque éste le ha robado a sus bebés y se muestra bastante violenta con él. Sid comenta que si es así como ella arregla sus conflictos, no le extraña que esté soltera.
· (Sexismo. Masculinidad tóxica). Cuando nace su bebé, Manny llora pero disimula el llanto porque no es masculino.
· (Sexismo. Masculinidad tóxica). Diego llama “gallinas” a unos animalitos que no se enfrentan al temible dinosaurio albino Rudy, por culpa del cual Buck perdió un ojo.
· (Venganza, violencia). El sentido de la vida de Buck es vengarse de Rudy. Entre él i Diego consiguen inmovilizar al dinosaurio pero finalmente es la dinosauria (mamá de los bebés robados por Sid) la que le vence.

¡¡¡Educación desde la cuna, para que luego digan que es que los niños y las niñas nacen distintos!!!