Pensaba escribir un artículo sobre Stonewall, 40 años después del enfrentamiento entre la policía de Nueva York y la comunidad LGTB, un 28 de junio como el del sábado pasado; pero siempre que se reivindican efemérides, en especial si son violentas, me pregunto por el lugar que ocupo, e intento buscar un espacio constructivo, al tiempo que pacífico. Por ello, un artículo de Ruth Toledano que leí el año pasado, refleja a la perfección lo que supone seguir reivindicando e inventando lugares y modos para ser.
La manifestación del orgullo puede ser uno de esos espacios, pero sólo se celebra una vez al año y, como siempre, conviene recordar que todos los días son 28 de junio.
(El lema de este año era: Una escuela sin armarios. La foto es de una camiseta de la FELGTB)
(Helena) -¿Qué estás haciendo? No puedes vestirte de niña: es ilegal. Ni puedes pintarte las uñas. ¡Mira todos, cómo se han puesto!(Mario)-En tu casa lo hemos hecho...(Helena) -Ya..., pero fuera no puedes. ¡Los niños no se visten de niñas!
¡No es tan sencillo ser lo que un@ quiere ser! Mira a tu alrededor. Encontrarás muchos Marios, incluso pedacitos de Mario dentro de ti.
¡Cuídalos! La diversidad humana es una riqueza que hay que mantener para que todos los deseos tengan su espacio.
Diu Anònim que el món està ple de persones amb por a trobar-se, i dissimulant el que senten en realitat.
Gran tema, el de la por!
Por al judici, a la crítica, al menyspreu per tindre desitjos poc “normals”. Por dels pares i del professorat perquè l’educació desperte les ganes de tindre sexe en els adolescents. Por del professorat a les reaccions de les famílies. Por a passar vergonya parlant de sexualitat, a no saber, a fer el ridícul... Por dels xics a no “donar la talla”. Por de les xiques a defraudar els seus xics, a ser unes “estretes” o unes “obertes”... Por a ser diferents...
Si un és diferent, s’ho ha de currar, dèiem en l’anterior post. La qüestió és que tots som diferents i ens entestem a comportar-nos de la mateixa manera perquè les pors i el model sexual hegemònic ens pressionen:
El sexe és sinònim de coit heterosexual. Una alumna em comenta, fent el gest típic d'estar-se a dues veles, que ella i el seu xic no tenen sexualitat. Demane què vol dir, i m’explica que el que no tenen són relacions coitals.
El sexe gai és sinònim de penetració anal. Una altra alumna em parla d’un amic que no s’atreveix a provar aquesta pràctica amb la seua xica per si li agrada; ja que això significarà que és homosexual.
El sexe lesbià és sinònim de (?). Una alumna em conta que al seu xicot no li fa gelosia que ella es bese amb xiques; però no suportaria que ho fera amb altres xics. És curiós, però el sexe entre dones està integrat en les fantasies masculines heterosexuals i no es pren massa seriosament. No fa por.
Tornem a la pregunta inicial: “Com puc saber que m’agraden les dones?” La resposta és fàcil: provant! Des del desig, des de les ganes, des de l’apetència, des de la curiositat... mai des de l’obligació o la imposició o el deure. I tampoc perquè és el que "s’ha de fer” o perquè és el “normal”. I això val per a qualsevol desig!!!
És molt fàcil de dir! Podeu contestar-me. Però la meua vida es girarà del revés si la gent s’assabenta que sóc homosexual!
Efectivament, les persones heterosexuals solen minimitzar les conseqüències que té “eixir de l’armari”. Sovint diuen que una persona no té per què parlar de la seua vida privada però, constantment, estan eixint de l’armari heterosexual en parlar de la dona, de l’home, del nòvio, dels fills, etc.
Ho mirem per on ho mirem, no hi ha cap diferència entre desitjar i fer l’amor amb persones del mateix o d’altres sexes, però en canvi, dir-se homosexual posa en marxa tot un conjunt de reaccions que no sempre són responsabilitat d’un mateix. Mai he vist una parella de xics o de xiques donar-se un petó al corredor de l’institut. Tampoc he vist dos profes, ni dos conserges, ni dos pares... El bullying homofòbic està malauradament viu, en contextos adolescents i en contextos adults. I és normal que les persones tinguen pors.
Alguna cosa ha canviat. És veritat que pocs alumnes s’atreveixen a qüestionar el matrimoni homosexual; però encara molts discuteixen sobre l’aptitud de les parelles del mateix sexe per a tindre fills, al·legant la preocupació per la discriminació que patirà la descendència, segurament de gent com ells.
Hi ha persones valentes que obrin camins públics i altres que només els obrin en la intimitat. Hi ha qui fa xarrades als instituts denunciant l’homofòbia. Hi ha hòmens igualitaris que riuen les gràcies dels masclistes perquè no s’atreveixen a eixir del seu armari particular. Hi ha xiques adolescents que gosen dir als seus xicots el que no els agrada i demanen el que volen, i altres que amb quinze anys ja fingeixen els orgasmes. Hi ha xics que no pensen que el sexe depén de les seues ereccions i altres que no es posen el preservatiu perquè no se’ls empina.
El model sexual hegemònic és heterosexual i sexista -no ho oblidem-, i encara queda molt de camí per recórrer. Però no és un camí que hagen de fer només les persones homosexuals. Conèixer i conèixer-se, descobrir-se i descobrir, gaudir amb nosaltres mateixos o amb els altres... són regals que ens ofereix la sexualitat, uns presents aromàtics, perfumats i dolços; però que massa vegades fem malbé per obrir-los amb presses, per desitjar els regals del veí, per comparar-nos amb els d’un altre sense apreciar les virtuts dels nostres, per haver-los deixat en el poal del fem i descobrir, quan intentem recuperar-los, que estan podrits i que contaminen la nostra vida i la del nostre voltant.
Una adolescent de 15 anys es pregunta com pot saber si li agraden les dones. Ha entrat amb una amiga a un xat de xiques per a riure una estona i ha simulat que li feia fàstic, però en realitat li ha agradat.
“Seré lesbiana? Seré bisexual?”
La proposta de Júlia de diferenciar entre “ser lesbiana” i “estar lesbiana”, entre “passar per allí” i “quedar-se a viure-hi”, és ben interessant i connecta amb els corrents de pensament més moderns, per exemple el del filòsof Foucault. Aquest autor d’una història de la sexualitat deia que en lloc de preguntar-nos qui som o quin és el nostre desig, hauríem de desprendre’ns de nosaltres mateixos i no classificar-nos d’acord amb els imperatius socials o les identitats sexuals marcades per la nostra societat.
Però la realitat és que ni les ambigüitats ni les fluïdeses tenen avui en dia molt bona premsa. Les ciències ens classifiquen. La Biologia diferencia entre homes i dones; la nostra orientació sexual pot ser homosexual, heterosexual o bisexual. El rol sexual que desenvolupem girarà també al voltant de dos pols: masculí o femení. I les persones pensem que no tenim més remei que situar-nos en aquestes caselles, encara que els nostres desitjos, o els nostres cossos, no encaixen exactament en els motlles. Avui en dia, la identificació de l’orientació sexual, juntament amb la imatge corporal que transmetem, han esdevingut centrals per a definir el que som, encara que el nostre cos o la nostra sexualitat depenguen d’una pròtesi de silicona o d’una pastilla de Viagra.
Beatriz Preciado diferencia tres etapes en la sexualitat occidental: l’etapa soberanista, l’etapa disciplinària i la farmacopornogràfica. En la primera, de la mà de la moral cristiana i fins al segle XVIII, la sexualitat és reproducció i absència de plaer, especialment per a les dones. En la segona, el poder comença a actuar de manera més subtil, amagat darrere de pressupòsits científics. En la tercera, i a partir de la segona meitat del segle XX, els productes químics, els avanços en cirurgia estètica, la visió del cos a través dels mitjans de comunicació..., ens converteixen en hòmens i dones cíborgs enganxats a la química i a la imatge que volem donar, copiada sovint dels patrons a la moda.
En aquesta història de la sexualitat, l’homosexualitat ha passat de ser considerada antinatural i pecaminosa en la primera etapa, a una malaltia en la segona. Pel que fa a l’etapa farmacopornogràfica, a l’estat espanyol la repressió franquista ens ha endarrerit una mica. A casa nostra, -i convé no oblidar d’on venim- la Ley de vagos y maleantes i la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social, (derogada en 1995), permetien tancar a la presó les persones del mateix sexe que gosaven fer-se un petó al carrer.
Les persones homosexuals poden ara casar-se! diria algú. És veritat! Però el model sexual predominant és encara heterosexual. I si ho volem comprovar, apliquem la regla de la inversió, que sempre funciona. Ens imaginem algú que, amb nerviosisme, es pregunte: “Seré heterosexual?” Segur que no. Aquesta se suposa que la portem de sèrie. En canvi, si un és diferent, s’ho haurà de currar.
El curt "Por eso no tienes novio" d'Alejandro Lozano (Mèxic, 2005) forma part de la campanya de Dove Per una belleza real (2004). L'objectiu és mostrar el bombardeig d'imatges que pateixen les xiquetes i que afecten la seua autoestima.
Jo em vestesc com vull! Diuen sovint les persones adolescents. Llibertat! Una gran paraula. Deia Nietzsche que la finalitat de l’educació és posar en el món persones més lliures. Però la llibertat no és un concepte estàtic, sinó que augmenta o disminueix segons com actuem. De vegades els majors pensem que la joventut és més lliure: “Si jo hagués tinguts les oportunitats, la informació... que vosaltres teniu ara!”. Però no és tan fàcil la cosa: la informació s’ha de convertir en coneixement, i la llibertat s’ha de guanyar cada dia.
La màxima de la modernitat és “Fes-te a tu mateix”. Per això el nostre cos s’ha convertit en un producte social sobre el qual fer un treball, que no sempre és voluntari. Les noves tecnologies del cos (productes d’estètica, gimnasos, dietes, viagres, operacions d’estètica...) han esdevingut agents culturals que faciliten la normativització del cos per a adequar-se als estàndards. Sònia Reverter apunta que les noves tecnologies són discursos dominants de la identitat de gènere que regulen, controlen i vigilen, i exigeixen, a més, una considerable inversió de temps, diners i energia.
Efectivament, hem ampliat el territori del jovent facilitant-los la vida (major llibertat d’horaris, benestar material, capricis...), però hem de donar-los sobretot els mitjans intel·lectuals, afectius i relacionals perquè puguen exercir la seua llibertat amb responsabilitat i ser ells mateixos. Els models actuals de bellesa generen ansietat i inseguretat però responen als temps que vivim. La concepció moderna del cos mostra la ruptura entre la natura i la cultura, entre “ser un cos” i “tenir un cos”. Tenim un cos i per això som un projecte que reflecteix una identitat individual. Però en aquesta dicotomia natura/cultura, a les dones el sistema sexe-gènere ens ha situat en la primera part, juntament amb altres trets (objecte, emoció, subjectivitat...), i als barons, en la segona (subjecte, raó, objectivitat...). Les xiques han estat educades per a agradar, sense posar l’èmfasi en l’aspecte saludable de l’autocura. Les converses entre dones en els gimnasos són les calories que es perden practicant determinat esport, i no la importància de l’exercici per a la salut o simplement la diversió o el plaer que proporciona l’esport.
Als xics, la tímida entrada en el món de la moda i de la cosmètica està també objectualitzant-los. Tanmateix, la preocupació per l’estètica es considera “femenina” o pròpia dels homosexuals. A més, n’hi ha molts comportaments de risc que són definits com a masculins. Per exemple, en els esports es menysprea el dolor i les lesions, i s’incita els barons a sacrificar els propis cossos per a guanyar. La masculinitat tradicional no estimula actituds d’autocura en els barons i en l’edat adulta és la dona qui s’encarrega de la cura de les criatures i dels hòmens malalts. Un home de debò sap que ho és perquè no és una dona, i perquè és més fort que aquestes, tant físicament com emocional. La masculinitat tradicional ensenya els barons a no comportar-se com les dones, si no volen ser ridiculitzats o criticats, a no demanar ajuda, a arriscar-se sense mesurar-ne les conseqüències... Diu Reverter que hem convertit el cos en un parc temàtic fet de somnis aliens i estandaritzats, en carn retallada i amassada al gust d’un paradigma: el del llop patriarcal disfressat de xai a la moda. Les xiques han de seguir sent les seductores Barbies (amb carrera) i els xics, els forts Gladiadors (sense la ESO però amb un bon treball). Tanmateix, eixir d’ací és prou més complicat que criticar l’aparent superficialitat dels “musculets” o de les "nines” perquè amb aquestes valoracions, els superficials som nosaltres. A l’actualitat, noves i poderoses instàncies (la medicina, la publicitat...) han substituït al discurs religiós en la tasca de conformar cossos i vides i no és gens fàcil qüestionar els nous models que se’ns ofereixen amb el parany de poder-los triar lliurement. Vivim immersos en una època en què la imatge és més important que mai, però en general no ens preocupem o no sabem com ensenyar la joventut a analitzar-la amb sentit crític. La meua proposta, abans de donar lliçons, és començar per dues coses faciletes que podem fer nosaltres, les persones grans: 1. Que les dones no parlem de dietes, ni de calories, ni de com engreixa aquest menjar, ni de mira quin mixelí té aquella... Que tampoc no ocultem l’edat, o parlem de les arrugues... 2. Que els hòmens esborren del seu vocabulari la terminologia guerrera per a parlar dels esports (El Barça humilia el Madrid; Nadal claudica davant de Federer...), i que deixen de qualificar a un àrbitre, entrenador, jugador... com a maricó o "nenaza".
“Tanta bici per a això!” em llançà un company de l’institut quan em va “pillar” sucant el pa en la tomata fregida que quedava al plat. Tenia la boca plena i no em va donar temps a preguntar-li la relació entre anar a treballar amb bicicleta i esmorzar. I això que no va veure la llonganissa i les dues tallades de bacó que no feia ni cinc minuts acompanyaven la salsa! Una professora que observava la situació va eixir en la meua “defensa”: “A veure si una no pot fer-se un regal un dia!” I ho va dir com si esmorzar fóra una excepció.
Una hora més tard, vaig posar un exemple a classe parlant del meu cotxe i un alumne va comentar sorprés: “Tens cotxe i véns amb bicicleta?”. No és la primera vegada que m’ho pregunten, però, per més voltes que li done, no sé quina és l’explicació que menys em desagrada: si ser una hippie contrària als motors contaminants, ser una pobreta que no es pot comprar cotxe o usar la bici per a aprimar-me. Clar, totes tres són falses! però els comentaris m’han fet pensar. Cada dia, les persones en general, i les dones en particular, ens veiem sotmeses al bombardeig constant de missatges sobre la nostra aparença i el nostre cos. Aquestos no vénen solament de la publicitat. No hi ha dinar o menjar on les dones no parlen dels quilos o del pes! Algunes sèries de moda es fan ressò dels problemes alimentaris de les adolescents i presenten xiques amb anorèxia o bulímia, o patint insults per estar grossetes. I per a acabar-ho d’adobar, les revistes adreçades al públic femení de totes les edats presenten infinitud de dietes per a aconseguir el cos que ens convertirà en “dones irresistibles”.
Ets una xica que es cuida? El culte al cos és senyal de cura personal i joves i majors tenim ben apresa la lliçó. Per exemple, una xica que no es depil·la les aixelles és una “guarra”. Es tracta només d’una superficial obsessió estètica? La sociologia ens ensenya que no, que la cultura del cos no té res de superficial, sinó que respon a la necessitat dels membres de tota societat d’autorregular-se per a poder integrar-se socialment. El cos és clau perquè expressa la nostra capacitat d’autocontrol i el nostre estil de vida. Per a la sociòloga Patrícia Soley-Beltran: “aprendre a controlar el cos i el seu aspecte exterior és la primera escola de corporització simbòlica de la identitat i de la conducta que regeix a tots els membres de la societat.”
La nostra identitat ha passat d’estar bassada en la família a què pertanyíem o en el grup professional, a l’aparença del cos; i això fa que ens sentim responsables de cercar la nostra identitat i d’expressar-la mitjançant el cos i l’aspecte. La moda és la “indústria que subministra identitats prefabricades que es venen com a estils de vida” i per això “la identificació del ser amb la superfície visible del cos permet a aquest actuar com una perxa on col·locar aquests estils de vida.” (P. Soley-Beltran)
La Asociación de Madres y Padres de Gays, Lesbianas, Bisexuales y Transexuales (AMPGYL), d'àmbit estatal, ja té seu a València. L'any 94, un grup de pares i mares van decidir formar l'associació per donar-se suport, per entendre i fer entendre la realitat dels fills i filles, recolzar-los en la seua lluita contra la discriminació i ser un punt de referència per a altres famílies.
Us deixe ací l'enllaç amb un parell de guies molt interessants, el telèfon (608758511) i l'email de contacte valencia@ampgyl.org:
