11 de set. 2009

El cos de les dones és un camp de batalla (2)


(En castellano)


En Química farmacéutica o química corporal vaig parlar de la píndola contra l’ejaculació precoç i de la medicalització de la sexualitat masculina. Ara m’hi posaré amb la femenina.

Si fem una miqueta d’història i mirem les dones de la nostra família, ens trobem en primer lloc les àvies. El foradet en el camisó ens dóna idea del tipus de sexualitat que havien de practicar: coital i a demanda del marit. Una sexualitat hereva d’un model pronatalista i sexofòbic, que rebutjava el cos com a font de placer, considerava la sexualitat un pecat, i legitimava les relacions al si del matrimoni i per a la reproducció. En altres paraules, les iaies no podien sentir plaer ja que no era decent.

En segon lloc, hi trobem les nostres mares. La seua feina era triple: acomplir el deure d’esposes com les d’abans tenint cura de la casa i de la descendència, proporcionar el gaudi sexual que els marits mereixien, i aconseguir, gràcies a l’alliberament sexual, un o diversos orgasmes “vaginals”. Si aquest (o aquestos) no arribaven, la culpabilització i el diagnòstic d’anorgàsmia quedaven assegurats.

Les seues filles, joves heterosexuals de 20 a 30 anys, tenen relacions coitals des dels 16-17, són usuàries de les consultes sexològiques i hi van perquè no tenen (prou) ganes i perquè les seues parelles masculines “sempre” volen sexe.

Les adolescents de hui en dia tenen coits als 15 anys. El repertori de pràctiques inclou també masturbar els seus xics, fingir de tant en tant algun orgasme amb la penetració i accedir a coits sense protecció perquè ells no poden tindre ereccions amb el preservatiu. Curiosament, les pràctiques que solen fer orgasmar les xiques (cunil·licció i masturbació), entren en la categoria de les “pràctiques menors”, de la sexualitat de segona.

Aquesta passejada per la sexualitat femenina heterosexual ens ofereix un panorama de dones que no orgasmen o que orgasmen poc; però que més que preocupar-se per l’absència de plaer, es culpabilitzen i pateixen perquè la falta d’interés sexual porte les seues parelles al cansament i, en el pitjor dels casos, a l’abandó!

Però, xuuuuuuuuuut! Silenci! Que no s’enteren les empreses farmacèutiques de l’anorgàsmia femenina!!!!! No estem malaltes!!! Ja guanyen prou diners a costa de la nostra salut! Aquesta industria, poderosíssima, s’encarrega que usem fàrmacs tota la vida: primer per a controlar la fecunditat, després per a tractar com a malaltia l’envelliment; i entremig, per a permetre’ns ser mares als 45, encara que les hormones i els ovaris estiguen dient-nos a crits que ja no volen treballar més.

I per si encara no ho tenim clar: el concepte de sexualitat sana es una forma de control social i una font d’ingressos extraordinària. Els barons ja han estat descoberts. Les empreses diuen: Hem inventat per a aquestos pobrets, preocupats per la durada de les seues ereccions, una pastilleta superefectiva: la Viagra! Nosaltres tenim la cura per a la vostra malaltia! A les dones, ja ens havien descobert amb els anticonceptius. (Per cert, a ningú li estranya que encara no s’haja inventat la píndola anticonceptiva masculina? A veure si d’una vegada compartim aquesta responsabilitat!!!).

Però, tornem a les dones: de la sexualitat femenina s’ha parlat sempre ben poc, i del plaer, menys encara. Curiosament, la cosa està canviant. En la televisió, en les revistes (fins i tot per a adolescents), etc. es parla del punt G, del punt H o dels orgasmes múltiples. I a les consultes mèdiques és corrent anomenar la disfunció sexual femenina i el desig inhibit o hipoactiu, és a dir, es parla de la falta de ganes de sexe de les dones.

La pregunta és, potser, fruit de la desconfiança: la medicina ha començat a ocupar-se de la falta de desig perquè li preocupa el plaer de les dones o perquè hi ha mercat?

La veritat és que les dones som també una gran inversió. En la dècada dels 90, milions de dones van ser sotmeses a l’anomenada teràpia hormonal substitutòria, amb l’objectiu de combatre els efectes de la menopausa, considerada una malaltia. Aquesta medicació, administrada amb pocs assajos, de poca gent i de curta durada, ha demostrat tenir uns efectes ben perjudicials, entre altres, els tumors de pit i l’infart cerebral.

Abandonada l’administració d’estrògens, ara és el lloc dels andrògens. Vivim a l’època farmacopornogràfica (B. Preciado) i les hormones estan de moda! Amb un deficient anàlisi dels efectes secundaris, l’administració de pegats de testosterona promet retornar a les dones el desig perdut, atribuït a la baixada natural dels estrògens que s’esdevé amb l’edat.

En El País del dimarts hi havia un article que es deia “Usted no está sano, está preenfermo” i tractava precisament sobre la conversió de les persones sanes en premalaltes i el cost econòmic que això suposa en comparació al benefici per a la salut. Una dada em cridava l’atenció: el canvi en l’estil de vida redueix la mortalitat en un 50%; la tecnologia sanitària, en un 11%.

Tornem de nou a la salut sexual de les dones. Estan malaltes les dones que no tenen ganes de sexe? Per a una part de la medicina, sí. No tindre orgasmes o desig és una malaltia. I hi ha medicaments que la “curen”.

¿I si, com assenyalen Ojuel, Fuentes y Mayolas a Disfunción Sexual Femenina, la disminució o la falta de desig no fóra una malaltia sinó una resposta sana de les dones al  cansament, al comportament de la parella, a una quotidianitat estressant, a un model sexual coital, al marge dels seus desitjos, en definitiva, el símptoma d’una situació problemàtica i no del mal funcionament de la resposta sexual?


Font: Margarita López: “Por favor, una moratoria”. 2006. Revista Mujeres y Salud, núm. 19.

6 comentaris:

Isaac ha dit...

Me parece interesante que saques este tema a la palestra. La antigua terminología del Deseo Sexual Inhibido fue sustituida en el DSM (el vademécum de la psiquiatría) por la de Deseo Sexual Hipoactivo. Este diagnóstico se utiliza para declarar enferma a gente por su orientación sexual, según se explica en este artículo (en inglés) donde también se relaciona con la llamada Disfunción Sexual Femenina. Muchos asexuales son diagnosticables de Deseo Sexual Hipoactivo debido a su orientación sexual.

Rosa Sanchis ha dit...

Tenía pendiente hablar de la industria farmacéutica y de la sexualidad femenina, y nuestras conversaciones sobre la asexualidad me la han recordado. En efecto Isaac, la patologización de la sexualidad en vez de su comprensión, es un mal de nuestros tiempos; en realidad de todos los tiempos, como nos recuerda Julia. Antes era la religión, y lo que para ella era pecado, ahora se considera enfermedad. El paso del yo quiero, al yo debo, que también comenta Julia, es muy interesante además de dramático, porque en las mentes de la mayoría de las personas resuenan (y estallan) estas obligatoriedades hasta llenar nuestras vidas de infelicidad.

Gilbert Herdt señala cinco paradigmas para abordar la sexualidad, que a menudo coexisten:

La sexualidad como pecado.

La Sexualidad como enfermedad (el estado, a través de la medicina, controla qué es la sexualidad sana y patologiza el resto de prácticas. La ciencia sustituye a la religión en la legitimación del orden social. La sexualidad son genes, hormonas, impulsos naturales… y su control corresponde a la ciencia.)

La Sexualidad como identidad individual (la persona concreta es agente de su propia sexualidad).

La sexualidad como placer.

Y la sexualidad como derecho humano.

En mi opinión, solamente los tres últimos son validos.

Rosa Sanchis ha dit...

Ah, gràcies per la puntualització del desig hipoactiu.

julia ha dit...

lo que no dicen los muy cabroncetes, es que la reunión de 'consenso' que varió las definiciones del DSM IV que hacían referencia a la sexualidad femenina y que consideraba 'disfuncionales' (por lo tanto enfermas) al 40% de las mujeres (guau! cuanto mercado!), estaba formada por 19 personas, de las que 18 tenían relaciones y por lo tanto conflictos de intereses con la industria farmacéutica.... para pensar...
Incluso el British Medical Journal (que en medicina es palabrita del niño jesus) desenmascara esta maniobra en un artículo re Ray Moynihan (autor del libro 'los inventores de enfermedades:
http://www.pubmedcentral.nih.gov/picrender.fcgi?artid=1124933&blobtype=pdf
que empieza diciendo: . ‘La creación de una enfermedad patrocinada por una compañía no es un fenómeno nuevo, pero la construcción de la disfunción sexual femenina es el ejemplo más nuevo, más claro que tenemos. Una cohorte de investigadores con claros vínculos con las compañías farmacéuticas están trabajando con la industria para desarrollar y definir una categoría nueva de enfermedad en congresos patrocinados por las compañías en su carrera de desarrollo de nuevos fármacos (…)’
pero el deseo sexual hipoactivo empieza a parecer en las suplementos de salud del lecturas y del pronto... y va calando en las mujeres como pasó con la menopausia y los estrógenos....sin que nadie les ponga límites

Isaac ha dit...

Julia, ¿quiénes no dicen lo del conflicto de intereses de los miembros de la comisión del DSM?

julia ha dit...

me estoy refiriendo a la industria farmacética, la más rentable actualmente, la misma que hace trangénicos, pesticidas, medicamentos veterinarios y humanos. Los laboratorios no dicen que los 'expertos' que definen una enfermedad para la que, 'casualmente' ellos tienen una pastilla ad hoc, son personas pagadas por esa misma industria en un proceso de marketing estudiadísimo. Es lo mismo que cuando salió Pelé, como paradigma de la masculinidad, por la tele diciendo que si él tuviera problemas de erección iría a su médico (recordáis el anuncio?), en ningún lado salía el logo de la Pfizer (que comercializaba la viagra), cuándo era ella la que pagaba el anunció y a pelé.
Y lo que más me molesta es que el marketing utilice el mensaje de inventan nuevos medicamentos para 'mejorar' la vida sexual de las mujeres