7 de juny 2009

¡Tanta bici para eso! (El cuerpo, 1)



“Tanta bici per a això!” em llançà un company de l’institut quan em va “pillar” sucant el pa en la tomata fregida que quedava al plat. Tenia la boca plena i no em va donar temps a preguntar-li la relació entre anar a treballar amb bicicleta i esmorzar. I això que no va veure la llonganissa i les dues tallades de bacó que no feia ni cinc minuts acompanyaven la salsa! Una professora que observava la situació va eixir en la meua “defensa”: “A veure si una no pot fer-se un regal un dia!” I ho va dir com si esmorzar fóra una excepció.

Una hora més tard, vaig posar un exemple a classe parlant del meu cotxe i un alumne va comentar sorprés: “Tens cotxe i véns amb bicicleta?”. No és la primera vegada que m’ho pregunten, però, per més voltes que li done, no sé quina és l’explicació que menys em desagrada: si ser una hippie contrària als motors contaminants, ser una pobreta que no es pot comprar cotxe o usar la bici per a aprimar-me. Clar, totes tres són falses! però els comentaris m’han fet pensar.


Cada dia, les persones en general, i les dones en particular, ens veiem sotmeses al bombardeig constant de missatges sobre la nostra aparença i el nostre cos. Aquestos no vénen solament de la publicitat. No hi ha dinar o menjar on les dones no parlen dels quilos o del pes! Algunes sèries de moda es fan ressò dels problemes alimentaris de les adolescents i presenten xiques amb anorèxia o bulímia, o patint insults per estar grossetes. I per a acabar-ho d’adobar, les revistes adreçades al públic femení de totes les edats presenten infinitud de dietes per a aconseguir el cos que ens convertirà en “dones irresistibles”.

Ets una xica que es cuida? El culte al cos és senyal de cura personal i joves i majors tenim ben apresa la lliçó. Per exemple, una xica que no es depil·la les aixelles és una “guarra”. Es tracta només d’una superficial obsessió estètica? La sociologia ens ensenya que no, que la cultura del cos no té res de superficial, sinó que respon a la necessitat dels membres de tota societat d’autorregular-se per a poder integrar-se socialment. El cos és clau perquè expressa la nostra capacitat d’autocontrol i el nostre estil de vida. Per a la sociòloga Patrícia Soley-Beltran: “aprendre a controlar el cos i el seu aspecte exterior és la primera escola de corporització simbòlica de la identitat i de la conducta que regeix a tots els membres de la societat.”

La nostra identitat ha passat d’estar bassada en la família a què pertanyíem o en el grup professional, a l’aparença del cos; i això fa que ens sentim responsables de cercar la nostra identitat i d’expressar-la mitjançant el cos i l’aspecte. La moda és la “indústria que subministra identitats prefabricades que es venen com a estils de vida” i per això “la identificació del ser amb la superfície visible del cos permet a aquest actuar com una perxa on col·locar aquests estils de vida.” (P. Soley-Beltran)


(continuarà)


12 comentaris:

julia ha dit...

això se sembla al que m'ha pasat avui a mí, k tornava del gimnàs i una amiga em diu: 'k! la operación bikini?'...com si només es pugui anar al gimnàs per aprimar-se! com si sentir-se forta, àgil i en forma no fos suficient! com si sortir de casa per fer salut no fos prou, com si parlar amb la resta de dones als vestuaris no fos prou recompensa, com si no fos divertir anar al gimnàs només pel plaer de fer-ho!

Rosa Sanchis ha dit...

Així és Júlia. Si férem cas dels manaments de gènere, el plaer no existiria en el nostre vocabulari; practicaríem l'esport dietètic (només per a aprimar-nos) i miraríem el menjar com si fóra un enemic... Per sort, a nosaltres ens encanta menjar, ho passem pipa al gimnàs i anem amb la bici perquè l'aire fred a hivern i el sol a l'estiu són un autèntic plaer!!!

Radhis ha dit...

Me sucede lo mismo con el asunto de la bicicleta. Hace algún tiempo, alguien me había dicho: " ¿Por qué vas en bici, es que quieres adelgazar más?" Ha sido el comentario estrella en mi caso. O éste: "Pero... qué quieres, esfumarte o qué?". ¿Por qué asociamos siempre las nociones cuerpo-bici? ¿Por qué hacemos de estas nociones un binomio inseparable? La bici a veces se convierte en la realización de nuestra libertad. Es pura sensación irrepetible cada paseo...¿Por qué es tan difícil de entender esto? Me gustaría que alguien me dijera que el auténtico término del binomio no debe ser bici-cuerpo sino bici-mente...Un cordial saludo, bicicletamente, R.

Bárbara ha dit...

A mi també em va passar. Jo estic prima i vaig al gimnàs. Hi vaig perquè m'agrada, m'ho passe molt bé i ha que vaig tindre que deixar-me el conservatori de dança enguany per no poder portar-lo junt els estudis, per continuar fent exercici i tindre una font d'evassió...
I un dia estant alli esperant que començaren les classes de funky i la mare d'un conegut em va dir mirant amb una cara que no se molt bé com explicar però que segur que vosaltres enteneu: "¿y tú a que vienes si de perfil ya ni se te ve?"
Pense que és molt antiga eixa idea d'anar a fer exercici per aprimar-se... Hi ha gent, que va perquè li agrada, gaudeix o simplement perquè es preocupa de la seua salut.

un beset
(:

Rosa Sanchis ha dit...

El problema no és sols, Radhis, que el binomi siga bici-cos, sinó que aquesta relació solament es plantege per a les dones. No he sentit que ningú diguera als varons del meu institut o del meu voltant si ja han començat l'operació bikini o si van amb bici per a aprimar-se o si practiquen el futbol per a lluir físic a l'estiu. En els hòmens es considera "natural" encara que alguns xics diferents viuen també com una obligació haver de practicar esports i ser competitius. Però per a les dones és simplement incomprensible. El model corporal femení és un model sense múscul: un cos de dona "massa" treballat és "sospitós". I per descomptat, practicar esport o exercici per plaer? Una raresa...

Radhis ha dit...

Sí, tienes razón, profe... El binomio bici-cuerpo sólo se aplica a las chicas... Y es una pena...Creo que este blog servirá para eso, para hacer reflexionar sobre estas cosas... Gracias, Bárbara, por la opinión...Es cierto, a veces sufrimos comentarios de otras personas que resultan ser muy desatinados... pero habrá que plantar cara...Es interesante este intercambio sobre el binomio bici-cuerpo... Perdonad que insista en lo de binomio...

Princesa Revolucionaria. ha dit...

Llegint açò comence a pensar, anar en bici es directament proporcional a que tenim que estar primes i divines? A mi sincerament com ja podreu imaginar el físic em dona igual, i si vaig en bici es per que m’agrada, per que la briseta i fer esport no són dolents i per que per a que contaminar o per a que gastar-se diners per viatjar si amb els teus peus pots arribar igual? No sé qui pensa que les xiques anem en bici per a estar divines que es planteje si sincerament es així perquè potser hi hajen tres o quatre que vajen en bici per tal d’estar-ho però també hi ha homes que van en bici per a això.
No sé la veritat la controvèrsia d’aquesta qüestió està present per a gent que no entén que anar en bici es sa, econòmic i ecològic. Però molta gent si es conscient.

Rosa Sanchis ha dit...

Efectivament, Princesa, has afegit un tema que encara no havíem tractat ací: que a més d'un plaer, anar amb bici és ecològic i econòmic. Però això, en aquesta ciutat on vivim, ho entén molt poca gent. Els primers que no ho entenen són els polítics que no recorden les bicicletes quan dissenyen els carrers.

Princesa Revolucionaria. ha dit...

I també els mateixos ciutadans que van pel carrer bici caminant tan tranquil·lament o sencillament es paren, més d'un cop he hagut de dir a prou gent que es carril bici.
Però el que no entenc es com a Barcelona una ciutat "muntanyosa" amb desnivells, pujades i baixades, i molt mñes gran que València pot tindre més conciència ecològica i econòmica que València, és una cosa subreal.. València es completament plana, no hi han pujades, és fàcil d'anar en bici i es xicoteta.. i nosaltres en compte d'aprofitar aixo no, preferim contaminar, i gastar!! Que bé no??

Rosa Sanchis ha dit...

Uf, si que dóna de si la bicicleta!!! És veritat, ací, i amb una ciutat plana, no tenim cultura de bici. I molta gent no té ganes de tindre-la... però siguem positives... Hi ha persones molt agradables que es disculpen quan van pel carril. Anem fent!

Radhis ha dit...

No todo el mundo, Princesa Revolucionaria, no todo el mundo prefiere contaminar... Tengo muchos amigos que no están por la labor de contaminar... Yo, por ejemplo, nunca he tenido coche... Ni creo que me interese... Lo que pasa es que siempre estoy expuesta a comentarios como el siguiente: en el Instituto un día me dijo una persona, a raíz de un pinchazo inesperado en su coche: "Tener un coche es una desgracia pero no tenerlo es ser un desgraciado".(Y se refería a mí, claro). En fin... Deberíamos hacer un blog pro bici. Yo, por lo pronto, estoy coleccionando fotos ... Y siempre que salgo a dar algún paseo andando, llevo mi cámara y las fotografío... Ellas, las bicis, también son princesas...bellas princesas del asfalto...

Anna Mozzoni ha dit...

Bona vesprada,

La veritat és que este tema del qual la major part del temps fem oïdes sordes m'afecta molt i per això crec que deuria dedicar-li unes paraules, ja que és important.

Sempre s'ha associat que les dones si es cuiden és per a la típica operació biquini, aprimar-se o agradar-li a algú però... I per què no per a sentir-se bé amb elles mateixes? I si fóra perquè els agrada estar en forma? Ah no, que en aquesta societat masclista eixa relació no existeix.

A mi independentment d'aprimar-me o no, m'agrada la natació, anar a córrer, fer dansa del ventre, patinar... I no per això vull quedar-me esquelètica, una moda que per cert em pareix horrible.

La pràctica de l'esport em pareix magnífica perquè connectes amb més gent o amb tu mateix, et mantens en forma i a més tens més capacitat i resistència.

Personalment també m'encanta practicar-ho perquè quan estic molt nerviosa o em passa qualsevol cosa, em serveix de mètode d'alliberament i la veritat, em funciona.

Amb la depilació o les dietes passa exactament el mateix. Crec que deuríem mirar-nos tots els matins a l'espill i dedicar-nos unes paraules positives a nosaltres mateixos en veu ben alta sobre el nostre cos i eixe seria el primer pas a deixar què aquests comentaris deixaren d'afectar-nos.

Crec que així també este tipus de comentaris si es tornaren a fer, sabríem contestar i fer raonadament al mateix temps. Espere que moltes xiques s'animen i canvien la relació esport/bici- aprimar-se per esport/bici-gaudir.