9 nov. 2016

Youtubers per la igualtat

Youtubers per la igualtat” és un projecte que té com a objectiu lluitar contra els estereotips de gènere. El programa pilot s’ha dut a terme en l’IES Benalúa de Granada, un institut de compensatòria educativa. La famosa youtuber Psico Woman s’ha encarregat de la formació feminista i hi han col·laborat el Colectivo Verbena i la Diputació de Granada.

En l’article “Cultura youtuber: Wismichu educa a tus hijos”, de June Fernández, pots trobar més informació sobre la cultura youtuber des d’una perspectiva feminista.

Making off del projecte:



I el resultat:

8 oct. 2016

Interdependència i Stop Diverfòbia


El caragol, i nosaltres, vivim en un món on la norma és créixer. El creixement es presenta com la solució a les crisis, però el caragol i nosaltres sabem que hi ha altres alternatives. Per exemple, el decreixement, que en lloc d’insistir en l’augment de la producció i del consum, posa en el centre la sostenibilitat de la vida, una vida que meresca la pena ser viscuda. Per a això, hem de reconèixer que som éssers ecodependents i interdependents. 

Saber-se ecodependent significa adonar-se que estem lligadxs a la naturalesa i que no és possible créixer infinitament en un planeta limitat on els recursos són finits. Per això, quan oblidem la nostra ecodependència, trenquem els ritmes i equilibris de l’ecosistema en el qual vivim. Ser interdependents significa que estem lligadxs a la cura entre nosaltres, i que sense cuidar-nos i sense relacions no podem sobreviure. La vida és una realitat d’interdependència, i el decreixement visibilitza i valora les activitats de cura. 

A Stop Diverfòbia ens reconeixem ecodependents i interdependents, i per això ens cuidem i cuidem el nostre entorn perquè la diversitat sexual, de gènere... no siga motiu de burla ni de cap tipus de violència, sinó de celebració. Amb aquest objectiu, i malgrat la meua absència durant aquest curs, hem decidit continuar les reunions que iniciàrem el curs 2015-16 gràcies a la col·laboració d'Esther (exalumna de l'IES Isabel de Villena) i el suport incondicional de la direcció del centre. 

La primera sessió (03-09-16) va començar amb el vídeo que explica el decreixement i amb un altre vídeo que mostrava el maltractament d’un adolescent cap a un altre en els vestidors d’un institut, davant de la mirada impassible d’un bon grup de companys. El debat va girar al voltant del paper dels espectadorxs i de la necessitat d’implicar-se per a parar la violència, encara que la persona que l’està rebent no siga la nostra amiga. (Al blog Els punys no parlen podeu trobar més informació sobre els diferents actorxs en situacions de violència.)

Enllaçant amb el tema de la interdependència, va eixir el concepte de “sororitat”. El terme prové del llatí sor (germana) i significa: “amistat entre dones diferents i iguals, còmplices que es proposen treballar, crear i convéncer, que es troben i es reconeixen en el feminisme, per a viure la vida amb un sentit profundament llibertari”. La sororitat es tradueix en “germanor, confiança, fidelitat, suport i reconeixement entre dones per a construir un món diferent; valorar que des de temps antics hi ha dones que treballen per a aconseguir relacions socials favorables per a elles i per a nosaltres, i recordar sempre que totes som diverses i diferents”.[1] 

Elena Simón inclou la sororitat (ella l’anomena soritat) en la seua proposta per a una Democràcia vital, en la qual, als principis clàssics de llibertat, igualtat i fraternitat, s’afegeixen els principis feministes d’equitat, paritat i soritat. [2] 
  • Llibertat + Equitat = Autonomia
  • Igualtat + Paritat = Equivalència
  • Fraternitat + Soritat = Solidaritat 
  • Autonomia + Equivalència + Solidaritat = Democràcia vital 
Equivalència no significa ser igual a ningú, sinó tindre el mateix valor, tractament, consideració... sense perdre els trets diferencials. La fraternitat (del llatí frater, que vol dir “germà”) no garanteix la solidaritat. La solidaritat entre homes i dones, o entre persones LGTBI+ i persones normatives, no és caritat sinó justícia. A Stop Diverfòbia no busquem ser “iguals a” la gent “normativa” o que aquesta, en un acte de “caritat”, ens accepte com a diferents, sinó que busquem l’equivalència, és a dir, tindre el mateix valor i, a més a més, encomanar a tot el món les ganes de donar visibilitat a la seua diversitat. 

Un altre tema que va sorgir va ser el de la violència en la parella i l’amor romàntic, però com que se n’anava una mica dels objectius d’Stop Diverfòbia, es va decidir tractar-ho a part i de manera específica. Per a properes sessions, els temes que es tractaran seran la identitat de gènere (possiblement comptarem amb l’assistència de l’activista trans Víctor) i la gordofòbia. També intentarem donar visibilitat al grup i a les propostes amb alguna cartellada. 

Anima’t a vindre!! T’hi esperem el primer dilluns de cada mes de 15 h a 16 h.

[1] Mujeres y espacio público: construcción y ejercicio de la ciudadanía. Silvia Cobos, coordinadora, Universidad Iberoamericana 2008.

[2] Democracia vital. Elena Simón (Narcea ediciones, 1999)


9 set. 2016

Jocs Olímpics i masclisme

En els Jocs Olímpics de Rio 2016, el 45% de participants eren dones, però la premsa no va vore esportistes lluitadores i talentoses sinó mares, esposes, xiquetes o trossos de carn. No és que ens estranye, però sí que ens indigna, i molt!

La Universitat de Cambridge ha publicat un estudi on explica que els mitjans de comunicació tracten de manera distinta la informació esportiva en dones i hòmens. Després d’analitzar 160 milions de paraules en diaris, blogs i xarxes socials, l’estudi conclou que els hòmens reben tres vegades més espai o temps que les dones en la informació esportiva, i a més a més el que es diu d'unes i d'altres és significativament diferent. Quan es parla d’elles se sol al·ludir a l'aspecte, l'edat o la situació civil, i les paraules més utilitzades són “edat”, “embarassada”, “soltera”, “casada” o “major”; mentre que en el cas d’ells es parla de les qualitats esportives, i els adjectius més emprats són “ràpid”, “fort”, “gran” o “fantàstic”. Segons els cronistes esportius, les dones -a les quals s'infantilitza anomenant-les sovint "xiques" o "xiquetes"- “competeixen”, “lluiten” o “participen”, mentre que els hòmens -rarament anomenats "xics"- “dominen” i “guanyen” en les “batalles”. 

Els Jocs de Rio ens han “regalat” titulars ben masclistes on es destaca el mèrit dels seus entrenadors, si estan casades o fadrines, el seu rol de mares amatents i/o la feminitat de les esportistes -no siga cosa que pensem que no són femenines si practiquen esports!:
  • Katinka Hosszu va fer pols el rècord mundial de natació en 400 metres estil, però en acabar la carrera la càmera va enfocar el seu entrenador i marit, i el comentarista de la cadena nord-americana NBC va exclamar: “Aquí està l’home responsable”. 
  • La nadadora nord-americana Katy Ledecky va guanyar tres ors a Río, i ja comptava amb diversos títols i rècords mundials, però per a la premsa i comentaristes els seus triomfs es devien al fet que "nada com un home". El nadador Ryan Lochte va dir el mateix quan analitzava els èxits de Ledecky. 
  • "Rivas, l'home que va convertir en or les rabietes de Carolina" (AS). Aquest era el titular després que Marín -tractada pel seu nom- guanyara l’or en bàdminton. En l’article, el mitjà enaltia els mèrits de l'entrenador -anomenat pel seu cognom- cosa que ocorria també en els titulars d'altres mitjans: "Fernando Rivas, el desitjat gurú que murmurava a Carolina Marín" (El Mundo). Si comparem les notícies dedicades als esportistes barons, difícilment trobarem que els protagonistes no siguen ells sinó els seus entrenadors. En un altre diari, es destacava l’admiració de l'espanyola pel tennista Rafa Nadal, i se la infantilitzava anomenant-la “xiqueta”. "Carolina Marín, la xiqueta que admira a Nadal, primera no asiàtica que guanya l'or olímpic" (lainformacion.com). 
  • “La dóna d’un jugador dels Chicago Bears guanya una medalla de bronze” (Chicago Tribune, USA). Cory Cogdell, una atleta guardonada en altres competicions, va aconseguir una medalla de bronze en tir, però l’èxit esportiu no va ser prou per a posar-ne el nom al titular. El protagonisme va ser per al seu home, un jugador no massa destacat de l'equip de futbol americà Chicago Bears. 
  • "Una Hèrcules amb maquillatge" (ABC). "Lydia Valentín, l'exuberant bellesa de l'olímpica de bronze" (L'Español). Sobre Lydia Valentín, la lleonesa que va guanyar la medalla de bronze en halterofília, alguns mitjans destacaven el seu maquillatge o "la seua exuberant bellesa", i dedicaven titulars on ella prometia “ser flaqueta" quan deixara de competir i on explicava (segurament perquè se li preguntava) que es maquillava a les competicions "perquè li agrada veure's bonica, com a totes" (L'Español). 
  • "El trio de les grossetes frega el miracle olímpic" (Quotidiano Sportivo, Itàlia). El diari esportiu italià parlava així de les tres tiradores d'arc italianes, Guendalina Sartori, Lucilla Boari i Claudia Mandia, que van quedar en quarta posició. La indignació i la protesta van provocar la dimissió del director. 
  • "Teresa Almeida, una portera sense complexos" era el titular que Marca portava al seu Twitter sobre la portera de la selecció d'handbol d'Angola, seguit de la frase "Fa 170 cm d'alçada i pesa 98 quilos", i una foto de l’esportista amb icones d'una hamburguesa i creïlles fregides. 
  • "Maialen Chourraut, una mare d'or" (Marca). Era la primera vegada que Espanya guanyava un or olímpic en piragüisme d’aigües braves, però per al periòdic la maternitat de Chorraut era molt més important. També El Periódico titulava el triomf així: "La mare d'un or molt brau". Si ho comparem amb els esportistes barons, és difícil trobar un article on se'n destaque la paternitat. 
  • Una foto de Mireia Belmonte triada per Marca també va generar una enorme polèmica en les xarxes socials. A més, les notícies que parlaven de les medalles aconseguides per Belmonte, donaven protagonisme a l’entrenador, tal com passava amb Cristina Marín o amb la saltadora Ruth Beitia. El País dedicava aquest titular a la nadadora: "L'entrenador de Mireia: No és la més talentosa, però ha guanyat amb treball, passió i ganes". De veritat no té talent una esportista que ha guanyat un or? Pedro Morata, periodista de la Ser, destacava de l'esportista que era guapa, simpàtica i que estava prima.
  • Abans dels JJOO ja circulaven en els mitjans de comunicació llistes de les esportistes més atractives: "Les sis esportistes més sexis" (Món Esportiu), "Buenorres internacionals en els Jocs de Rio" (El Mundo). Després de les protestes, El Mundo va decidir canviar el titular per "Les atletes olímpicament atractives". 
  • De Simone Biles, guanyadora de 5 medalles en gimnàstica artística, la comentarista destacava que no perdia el somriure durant els exercicis. No he sentit fer referència al somriure de cap atleta masculí! Quan un periodista li va preguntar si es considerava la nova Usain Bolt o la nova Michael Phelps, ella contestà: “Sóc la primera Simone Biles”
  • Aquesta setmana estan celebrant-se a Rio els Jocs Paralímpics, i la nadadora Teresa Perales, que ja té 22 medalles (les mateixes que Michael Phelps abans d’assistir a Río), aspira a aconseguir-ne 6 més; però la lliga de futbol ja ha començat i acapara els titulars. Ser dona i amb diversitat funcional no pot competir amb 22 hòmens darrere d’una pilota.  
Com a positiu d’aquestos JJOO destaquem: 
  • Per primera vegada en uns JJOO les persones trans han pogut competir sense haver de certificar una cirurgia de reassignació de sexe i sense l’exigència de certificar almenys dos anys de tractament hormonal i documents legalitzats amb el canvi de nom. Concretament hi han participat dues dones trans angleses i el ciclista nord-americà Chris Mosier, famós activista trans. 
  • 41 esportistes s’han declarat obertament homosexuals. A Londres ho van fer 23. Com a anècdota podem citar la proposta de matrimoni en el camp de joc de la jugadora de rugbi Isadora Cerullo a la seua xicota Marjorie Enya. 
  • Per primera vegada, una esportista d’elit ha parlat de la regla. Va ser la nadadora xinesa Fu Yuanhui, que després de competir en els 4×100 va afirmar que li havia vingut la menstruació i estava cansada, i per això només va poder ser quarta. 
  • Andy Murray va guanyar el segon or consecutiu en unes olimpíades i, quan un periodista de la BBC el va felicitar per ser la primera persona en tindre dos ors olímpics en tenis, ell respongué: "Venus i Serena en tenen quatre cadascuna”. 
  • Per primera vegada també hi han participat refugiats de Síria, República Democràtica del Congo, Sudan del Sud i Etiòpia en un sol equip, ja que els conflictes armats dels respectius països els impediren poder-ho fer amb normalitat. 
Tant de bo en les properes olimpíades, les bones notícies superen les dolentes!




13 jul. 2016

Pubertet

El programa Newton de la televisió pública noruega (NRK) està adreçat a joves entre 8 i 12 anys. A principis de 2015 va emetre una sèrie de 8 capítols d’educació sexual anomenats Pubertet (pubertat), on mostra de manera explícita i amb humor els canvis corporals que s’esdevenen en aquesta època. La sèrie està penjada en youtube en la pàgina de la NRK.

A Noruega, l’educació sexual és una assignatura escolar des de 1970.

1. On comença? (Hvordan starter det?)
2. Els pits (Pupper)
3. El penis (Guttetissen, sub. ing.)
4. Pèl corporal (Hår på kroppen)
5. Creixement i canvi de veu (Kroppsvekst og stemmeskifte)
6. Vagina i menstruació (Jentetiss og mensen, sub. esp.)
7. Grans i suor (Kviser og svette)
8. Quin és el problema amb la pubertat? (Hvorfor kommer vi i puberteten?)


15 juny 2016

Menors trans



Fragment del documental "Trànsit, menors transsexuals", emés a 30 minuts de TV3 al maig de 2016, on apareixen David i Estel, un xiquet i una xiqueta trans. 

El documental es pot vore complet ací

A l'article "Transexualidad, David y Goliat", el sociòleg i activista trans Miquel Missé critica el documental. A continuació podem vore el vídeo Què passa amb #MenorsTransTV3? en el qual Joves Trans Barcelona es posicionen també críticament front al programa.


Si t'interessa el tema, et recomane aquest article: "Els dos models d'atenció sanitària per a persones trans* a Catalunya: la unitat d'identitat de gènere i Trànsit". Com el títol indica, el text ens explica el tipus d'atenció que fa la UTIG -les i els professionals mèdics del documental pertanyen a aquesta unitat- i el tipus d'atenció que proporciona Trànsit, un servei gratuït d'informació i assessorament per a les persones trans a Barcelona. 

Pinkie Pig, una bloguera apoderada


10 juny 2016

Estima com vulgues



El meu alumnat s'ha llegit aquest trimestre un assaig de la col·lecció Claus per a entendre el món, d'edicions del Bullent, i ací us deixe el booktrailer de Maria sobre el llibre de Ximo Càdiz Estima com vulgues.

Aprofite l'avinentesa i afegisc el cartell de l'organització Endavant, que convida a la manifestació del 18 de juny pels drets lgtb+ i on apareixen la mare de Déu de Montserrat (la Moreneta), patrona de Catalunya, i la mare de Déu dels Desemparats (la Geperudeta), patrona de València. Què en penses?


8 juny 2016

El plaer sexual

Traducció feta per Yasmina del fullet informatiu “El placer sexual” elaborat pel Colectivo Harimaguada.

EL PLAER SEXUAL

«He sentit que si et toquen el punt G, és on més gaudeixes, és veritat? Què faig per a donar gust al meu xic? És normal no tindre un orgasme cada vegada que ho faig? Dóna més plaer un penis gran? Als xics [heterosexuals] els agraden els pits grans?...»

Són moltes les preguntes que xics i xiques es fan sobre les relacions afectivosexuals i la vivència del plaer, i és lògic. D'una banda, perquè és una de les experiències més meravelloses i gratificants que formen part de la vida. De l'altra, perquè en la nostra cultura existeixen discursos molt contradictoris a l'entorn de la vivència del plaer: sembla que tothom sap què és, i que és una cosa molt important; però no està ben vist parlar obertament sobre el plaer. Si preguntes, sents incomoditat, et sents culpable, es frivolitza... i sobretot, no es proporciona informació correcta ni se'n parla de manera natural.

QUÈ ÉS EL PLAER SEXUAL?

Pensa en alguna cosa que t'encanta fer, que et resulta molt gratificant... Ho tens? És alguna cosa que et dóna plaer, alegria o satisfacció? Pensa en què fa que t'encante fer això, en com et fa sentir, si ho comparteixes amb algú o ho gaudeixes en solitud, cada quant ho fas... 

Són molts els ingredients que ens fan gaudir de les coses que ens agraden. El mateix succeeix amb el plaer sexual. 

Quan parlem de plaer sexual ens referim a SENSACIONS de gaudi, de gust, de satisfacció QUE PODEM EXPERIMENTAR en una relació afectivosexual: el plaer de tenir relacions sexuals amb la persona que ens agrada, d'imaginar, de fantasiejar, de sentir-nos volgudes i volguts, desitjades i desitjats, el plaer de besar, d'acaronar, d'olorar, de sentir... 

QUE ENS DÓNA PLAER?

Existeixen infinites situacions, experiències, objectes, estímuls o persones que poden resultar-nos plaents. Algunes són bastant comunes i estan influïdes per la cultura, els missatges socials, els mitjans de comunicació..., però en el fons, el que resulta plaent és una experiència única i personal: ballar junts, una carícia més suau o més intensa, un coit vaginal o anal, unes mans càlides, l'olor a colònia o l'olor corporal quan ens acabem de dutxar, el sabor salat, la xocolata, una cançó, un gest, un massatge en les cames, les besades, veure o sentir el que ens agrada, un record, acariciar una part del cos, masturbar, el sexe oral... i infinitat de possibilitats més.

Allò que ens resulta plaent, el que desperta el nostre desig, ens arriba a través dels sentits (la vista, el gust, l'olfacte, l'oïda i el tacte) i és interpretat pel nostre cervell. Per exemple: cada persona pot gaudir de les carícies de formes diferents; hi ha moltes maneres de tocar i de ser tocades i tocats, i amb diferents intencions: una abraçada d'afecte, una palmada d'ànim, un massatge relaxant, tocar els genitals per a arribar a l'orgasme...

Per al plaer no hi ha receptes, i moltes vegades no és tant el què sinó el com, amb qui... En realitat hi ha tantes maneres de donar i de rebre plaer com persones existeixen.

CONÈIXER EL NOSTRE COS

El nostre cos és "sexuat"; les persones estem preparades per al contacte corporal cos a cos, estem desproveïts de pèl, tenim de cap a peus pell sensible al contacte, a les carícies. 

És important que les persones ens sentim contents i a gust amb el nostre cos, ja que és el vehicle a través del qual expressem, donem i rebem, comuniquem... El que fa un cos bell és la seua capacitat per a transmetre i sentir. 

Existeixen zones del cos que són molt sensibles sexualment, amb moltes terminacions nervioses i que poden produir sensacions molt plaents, és el que anomenem zones "erògenes". Alguns exemples en són: el penis, els testicles, l'anus... en el cas del xics; la vulva amb els llavis majors i menors, el clítoris, el pubis, l'anus, la vagina, els pits... en les xiques. 

Però si preguntàrem a cada persona i anàrem sumant el que cadascuna ens diu, veuríem que tot el cos pot ser un punt G o una zona "erògena": cap, orelles, genitals, esquena, cames, ventre, pit... és qüestió de gustos, moments, experiències... la imaginació i les fantasies sexuals. La ment és un potent motor del nostre desig sexual i a través de records d'experiències viscudes, situacions inventades que poden resultar-nos excitants... pot evocar sensacions tan reals que sembla que les estiguem vivint.

ALGUNES IDEES PER A TINDRE EXPERIÈNCIES PLAENTS

AUTOESTIMA: Voler-nos a nosaltres i al nostre cos. No basar-nos en els models de bellesa imposats, entendre que el nostre cos és bell, que tots els cossos ho són perquè ens permeten transmetre, compartir i gaudir de moltes sensacions plaents. Per això et convidem a cuidar-lo i a acaronar-lo. Mantenir el nostre cos saludable ens fa sentir millor amb nosaltres mateixos.

ÈTICA RELACIONAL: Una bona comunicació, la sinceritat, el respecte, la confiança... són potenciadors del plaer. Quan sentim atenció i seguretat podem centrar-nos en la vivència sexual i afectiva i deixar anar la nostra imaginació. Preocupar-nos pel nostre propi plaer alhora que ens sentim implicats en satisfer l'altre. 

SEGURETAT: Tindre conductes sexuals saludables, fer el que ens agrada però sense riscos, també contribueix al fet que puguem despreocupar-nos de les possibles conseqüències negatives i centrar-nos en el gaudi...

COMUNICACIÓ: Com no totes les persones som iguals i a més anem canviant, la comunicació dels desitjos, dels gustos i de les preferències, és fonamental perquè puguem gaudir de les nostres relacions afectivosexuals.

CONÈIXER EL NOSTRE COS: Conéixer el que ens agrada i el que no, mostrar obertura per a experimentar, provar... respectant en tot moment les decisions de l'altra persona.

Ballem, ballem...

A la sèrie Merlí, l'homosexualitat masculina està prou ben tractada. Bruno, el fill del protagonista, fa dansa i és homosexual, però no s'atreveix a dir-li a ningú ni una cosa ni l'altra (només ho sap Laia, la seua millor amiga). A més a més, el veiem patir perquè està secretament enamorat del seu amic Pol, i el veiem també fer patir Santi, el seu professor de castellà, amb insults i bromes gordofòbiques.

Amb l'arribada d'Oliver a l'institut, tot canvia. Aquest es presenta a la classe explicant que balla claqué i que és bon tio, sensible i gai. Al cap d'un temps, Bruno li pregunta com va eixir de l'armari i aquest li ho explica mentre l'anima a ser ell mateix. Bruno decideix viure la seua particular primavera i s'uneix a la festa ballant per tot l'institut la cançó "Los chicos hoy saltarán a la pista", del grup català "La casa azul", davant de la mirada joiosa dels companys de classe. 




A l'entrada Merlí el (peri)patètic, es fa una crítica de la sèrie. També pots llegir una magnífica crítica de l'androcentrisme de Merlí a l'article publicat a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

Merlí el peri(patètic)


Sóc Aura, tinc 15 anys, i estudie primer de Batxillerat a l’IES Àngel Guimerà. Enguany hem tingut un professor nou de filosofia, Merlí, i el primer dia de classe ens va dir que volia que la filosofia ens fera trempar, és a dir, que ens excitàrem amb la matèria; però jo sé que no pensava en els nostres clítoris, sinó només en els penis de la classe ja que poca gent sap, i Merlí menys encara, que els clítoris també s’empalmen. 

Merlí és un professor provocador, sembla que es preocupa per l’alumnat i vol que pensem i que siguem crítics. Per als seus alumnes preferits és un crac; per a mi, peripatètic sense el "peri". El seu favorit és el masclet Pol, sempre acompanyat en les bromes i comentaris sexuals per Marc. La resta de la colla són: el tímid i romàntic Joan; l’insegur i enamoradís Gerard; l’homosexual en l’armari Bruno, i l’agorafòbic Ivan. Ja començat el curs, s’hi afegirà Oliver, obertament homosexual. 

Les xiques només en són tres. Berta és la sexual (en llenguatge masclista seria “la guarra”). Està enfadada amb Pol perquè l'ha deixada (típic, no?), i per venjar-se fingeix un embaràs que farà patir l'ex uns quants dies. Més tard, s'enrotllarà amb Marc, sabent que és el xic que li agrada a la seua amiga Tània. Mònica és la madura de la classe i Gerard i Joan sospiren per ella. Però no podia ser perfecta: va compartir amb l’anterior parella uns vídeos sexuals i aquestos han anat a parar als mòbils de la classe. Els masclets tornen a demostrar el que són perquè ja se sap que la sexualitat masculina és així, incontrolable (és ironia!). Per últim, Tània és l'amiga de Bruno, el xic homosexual que es dedica a ser més gallet que ningú per a canalitzar la ràbia de no poder estimar com vol. A Tània li agrada Marc, però la quota de xica llançada ja està coberta en la classe (i en la sèrie); així que, per tal d’acostar-se-li, només se li ocorre canviar d’imatge a l'espera que Marc es fixe en ella i s’hi llance. Estereotipat, no, el que segueix!

Merlí no sols és mestre de filosofia sinó també de seducció, i la seua primera presa és Laia, la d’anglés. El primer dia de classe se li acosta, es fica amb la seua parella (el professor d’educació física); quan la troba sola a l'eixida, li diu que hauria d’anar amb un home més gran i experimentat (com ell), l’elogia només físicament amb insistència, malgrat que a ella li molesta, fingeix que ha de cuidar un gosset abandonat perquè sap que Laia estima molt els animals i, finalment, aconsegueix anar a casa de la profe i enrotllar-se amb ella. Tanmateix, quan coneix Gina, la mare de Gerard, talla amb Laia posant com a excusa que la jove necessita algú amb qui tindre fills i ell no li'ls pot donar perquè té feta la vasectomia (sip!). 

Manipular, enganyar, insistir malgrat les negatives... és un bon model de seducció? Les xiques i els xics tan estereotipats, són bons referents per a la gent jove? És Merlí un bon model d'home per als adolescentes barons? Per què no hi ha xiques com jo en una classe com la que mostra la sèrie? Merlí posa la filosofia en un lloc molt millor que el que li tenia reservada la darrera reforma educativa, però ha de ser a costa de la igualtat? 



No et perdes la crítica a la sèrie a Zena: "Masclisme i estereotips de gènere a Merlí".

7 juny 2016

Xics amb ritme

Al Japó la gimnàstica rítmica masculina es practica des de fa més de 60 anys.

Les hormones i aqueixes coses...

Agudesa visual (feminista). Troba les semblances entre aquestes tres notícies:

  • L'Athletic Club de Bilbao femení s'ha proclamat aquest 2016 campió de lliga per cinquena vegada, però el club ha decidit que no mereixen celebrar-ho amb els mateixos honors que el seus homònims masculins i, malgrat la petició expressa de més de 22.000 persones a través de les xarxes socials, no passejarà les campiones en la Gabarra, una embarcació que recorre la ria de Bilbao quan els vencedors són hòmens.
  • Un manual d’oposicions per a especialistes en Educació Física de l’editorial MAD diu que les dones són “emocionalment menys estables per a la competició esportiva", eviten a propòsit l’èxit i tenen “menor capacitat de decisió”, per això “tendeixen a allunyar-se de la competició”. El contingut apareix al capítol “Diferències anatòmiques, físiques i psicològiques entre l’home i la dona”, on es dóna per fet que hòmens i dones es comporten diferent en l’esport per la seua naturalesa. Arran d’una denúncia a través de Twiter, el llibre, que fa més d’un any que circula, serà retirat per l'editorial.
  • En el tennis professional, com en tants altres esports, les jugadores cobren menys. Djokovic, que acaba de guanyar Roland Garros, va declarar fa uns mesos que valora l'esforç que realitzen les dones tennistes però pensa que han de guanyar menys diners perquè segons les estadístiques, els partits d’hòmens tenen molts més espectadors. El tennista número 1 del món creu que "mentre hi haja dades i informació disponible sobre qui genera més atenció i atrau més espectadors, (els diners) han de ser distribuïts justament". Djokovic també ha afirmat que té “una gran admiració i respecte per elles en lluitar a tan alt nivell" perquè sap pel que passen les dones amb els seus cossos: “Ja saps, les hormones i aqueixes coses; no necessitem entrar en detalls. Les dones saben de què parle”.
Solució: masclisme




6 juny 2016

Què és l'ètica relacional?

Traducció feta pre Alí Golrman del material ¿Qué es la ética relacional?, del Colectivo Harimaguada. 

Què és l'ètica relacional? 

Relacionar-nos implica trobar-nos: compartir els nostres desitjos i il·lusions, la nostra intimitat, el nostre cos, obrir-nos a les altres persones... També implica tenir diferències i cercar espais per a arribar a acords, resoldre conflictes i acordar què volem compartir i què no. No és una tasca fàcil, i per a açò necessitem que es donen una sèrie de condicions, unes regles del joc mínimes que ens faciliten les coses i ens protegesquen.

L'ÈTICA RELACIONAL es tradueix en una sèrie de criteris ètics que han de vetllar pels drets de les persones. I ens han de possibilitar millorar les relacions interpersonals. Són com les regles del joc que acordem les persones en les nostres relacions.

A pesar que la sexualitat i els vincles amorosos pertanyen al regne de la llibertat, no pot valdre tot. Hi ha uns criteris bàsics, una ètica de mínims, que facilita que les persones puguem viure les relacions de manera positiva, saludable i satisfactòria, protegides de l'engany, de la manipulació o de la instrumentalització. Aquests criteris estan basats en els Drets Humans i han d'afectar totes les persones, independentment de diferències ideològiques, religioses, racials, culturals, de sexe, gènere, orientació sexual, identitat, o qualsevol altra.

1. RELACIONS ENTRE IGUALS. La igualtat és el principi bàsic en les relacions personals. Les meues llibertats són les teues llibertats. Els meus drets són els teus drets. Igualtat per a trobar-nos, gaudir-nos i voler-nos sense discriminació ni privilegis, independentment del nostre sexe, edat, capacitats, creences… No es tracta de ser clons, però sí de tenir els mateixos drets. Que ningú se senta més ni menys perquè puga ser ell o ella mateixa i aportar, considerar i sentir-se considerat o considerada en les seues relacions. Els deures, les llibertats i les conductes han de ser mesurades per igual. Les meues llibertats son les teues llibertats. Els meus drets són els teus drets.

2. RELACIONS CONSENTIDES. Les relacions amoroses i/o sexuals han de donar-se entre persones que les consenten clarament. S'ha de fomentar la llibertat de decisió en lloc de la pressió, l'engany, la coerció, el xantatge o la violència. Ambdues persones han de sentir-se propietàries del SÍ i del NO, tant per a proposar com per a rebutjar mantenir relacions afectivosexuals, i han de tenir dret, en el cas del no, al fet que la seua decisió siga respectada.

3. LA SINCERITAT INTERPERSONAL. Dir el que desitgem, sentim i pensem amb claredat genera confiança i seguretat per a expressar i escoltar, i evita que la manipulació i l'engany formen part de les nostres relacions. Els membres de la parella han de brindar-se una sinceritat bàsica. Tots dos han de saber quins són els vertaders sentiments d'un cap a l'altre i conéixer quin és el grau de compromís i d'expectativa pel que fa a la parella. Cadascú té el dret i el deure de saber i de fer saber què sent i quina és la seua decisió sobre la parella. Es tracta d'usar codis que generen confiança i seguretat. Es tracta d'evitar l'engany, la manipulació, la instrumentalització o l'explotació en les relacions afectivosexuals. No és admissible situar deliberadament la nostra parella en la incertesa, en l'ambigüitat o en la distracció.

4. EL PLAER COMPARTIT. En una relació, el plaer, la tendresa, la comunicació i els afectes és comparteixen. Quan tenim relacions afectives i sexuals ens trobem amb altres persones, per la qual cosa els sentiments, els desitjos i les necessitats de cadascuna han de ser ateses. És important que les persones implicades estiguem a gust i satisfetes amb la relació. En la relació no estem sols o soles, estem amb una altra persona i ens hem d'ocupar d'ella. Cada persona ha de cercar el seu plaer i el seu benestar, així com el plaer i el benestar de la parella. "El plaer de l’altre em concerneix, és una grata responsabilitat", i aqueixa atenció mútua és un guany per a ambdues persones.

5. LA RESPONSABILITAT COMPARTIDA. En ser les relacions cosa de dues (o més) persones, la responsabilitat és compartida. Totes les persones implicades en una relació som responsables de gaudir, de fer-nos bé, de voler-nos i de cuidar-nos. Les conseqüències que es deriven d'una relació sexual (embaràs, ITS, etc.) han de ser assumides per les persones que s'han relacionat. No es pot legitimar un individualisme que amb freqüència ens porta a concebre la responsabilitat com un problema de qui no pot evitar-ne les conseqüències, en lloc d’un deure per als qui les produeixen. Davant del plaer compartit, responsabilitat compartida.

6. COMPROMÍS AMB EL SEXE SEGUR. La sexualitat humana ha de ser, inequívocament, una font de plaer, de salut i d'harmonia personal. No hem de legitimar un exercici negligent de la sexualitat que genere problemes de salut, sofriment i desequilibri personal i social. És responsabilitat d'ambdues persones protegir-nos mútuament, «em cuide, et cuide».

7. DRET A LA DESVINCULACIÓ. Hem de mantenir un discurs positiu davant la vinculació afectiva entre les persones i considerar-los com un bé social i individual. Però de la mateixa manera que defensem el dret a la vinculació, hem de reconéixer i respectar, sense vacil·lació, el dret a la desvinculació perquè ambdues circumstàncies són un dret positiu que no té per què comportar culpa o frustració. La relació pot tenir sentit dure el que dure. Qualsevol dels membres pot prendre la decisió de desvincular-se de l'altra persona. Ningú hauria d'avergonyir-se davant de la societat, de la parella, dels fills i filles o d’ell/a mateix, d'una decisió que està en el seu dret de prendre. Mantenir un discurs positiu sobre la vinculació i acceptar el dret a la desvinculació no solament és possible, sinó que és l'única forma de ser coherents i acceptar que l'ésser humà és lliure i responsable.

8. RESPONSABILITAT EN LA DESVINCULACIÓ. L'ètica de la cura ens obliga, en els processos de desvinculació, a ser conseqüents i responsables envers la parella i amb els fills i filles, des del punt de vista emocional, econòmic, educatiu, etc. Aquesta responsabilitat hauria d'evitar a la parella i als fills tot patiment afegit i fer-se, no solament per mutu consens, sinó tenint la sensibilitat de fer el possible perquè totes les persones afectades resolguen el possible conflicte de la forma menys costosa. Raonar la decisió, posar-se en lloc de l'altre, tenir una actitud empàtica amb el seu dolor i, sobretot, ser responsable per a fer-ho de la manera menys dolorosa i civilitzada, poden estar entre els valors ètics que s’han de conrear és aquestes situacions.

2 juny 2016

Comunicació, confiança i coneixement

(En castellano)

El meu alumnat diu, molt encertadament, que la comunicació és fonamental per a les relacions sexuals, i aquesta és una veritat com un temple; però de vegades, massa vegades, és més senzill dir-ho que viure-ho. Què pot fer que una xica no demane el que li abelleix? Què provoca que un xic estiga angoixat perquè no pot mantenir l’erecció tot el temps que voldria? De vegades és la falta d’informació; altres, són les expectatives contradictòries; i sobretot, i per damunt de tot, són les exigències per voler seguir models aliens perquè pensem que és el normal i tot el món ha d'actuar així. 

En els consultoris sexològics especialitzats que atenen les preguntes i els dubtes de la gent jove, cada vegada són més els xics que criden angoixats per problemes d'erecció, provocades en la major part dels casos per autoexigències que paralitzen. En el consultori de l’Institut Asturià de la Joventut “Sexo sin duda”, un xic escrivia:

“Hola. Bueno, verán, las razones por las que escribo son varias. Voy a empezar: soy virgen, pero llevo unos meses saliendo con una chica... una chica que no lo es. Tengo 17 años y ella 18, y aún no lo hemos hecho porque no me siento preparado. Bueno, últimamente estoy hecho un lío, a veces creo que sí podría hacerlo y otras no me veo capaz. Buff... es que tengo muchísimo miedo a que ella no disfrute. Me horroriza pensar que acabe corriéndome antes de tiempo. No sé, el hecho de que ella no sea virgen me hace suponer que si nos acostamos ella estará acostumbrada a algo más que a una novatada... no sé si me explico... Vamos, que mis preguntas aquí son dos: a) ¿Cómo puedo saber si estoy preparado? b) ¿Cómo hacer para no decepcionarla la primera vez?”

La primera pregunta que em ve al teclat en llegir-lo és:
Què el preocupa més, la xica o ell mateix? Ella o la seua pròpia imatge? Que ella gaudesca, o fracassar com a amant? La sexòloga Montse Calvo té una definició molt bona d’un bon amant: aquella persona disposada a aprendre sense manipulació. Segons això, bon amant no és qui creu que ja ho sap tot perquè té molta “tècnica” o “habilitats”, sinó qui vol aprendre sense exigències manipuladores. I què podria ajudar aquest xic a deixar de costat les seues angoixes? Sense dubte, les tres Ces: la comunicació, la confiança i el coneixement (adapte i amplie les recomanacions dels sexòlegs S. Sáez i S. Frago)

La Comunicació comporta no donar per suposat que l’altrx ha de saber o conèixer el que ens abelleix o el que ens agrada; ni pressuposar que el que voldrà serà tal o tal altra pràctica; ni tampoc esperar que ens endevinen els desitjos. La màgia en el llit l'hem de posar les dues persones, amb la nostra creativitat i fantasia, i no esperar que l’altrx siga el mag o la maga que descobresca el que el nostre cos vol en cada moment (com si, a més, volguérem sempre el mateix!).

La Confiança suposa trobar en la parella la suficient intimitat per a poder expressar els temors, les pors, els desitjos... sense sentir-nos qüestionats com a persones. Els xics que no volen controlar la situació, i que confessen sense embuts que no en tenen ni idea i que també tenen por, haurien de poder expressar aquestes inseguretats amb la confiança de saber-se valorats. I les xiques haurien de poder expressar els seus desitjos sense la por a veure qüestionada la seua honradesa o el temor a ser qualificades de “guarres”.

Finalment, el Coneixement comporta preocupar-se per la pròpia educació sexual sense donar per fet que això de la sexualitat és una tècnica que es pot aprendre mirant pel·lícules pornogràfiques, o creient que si hi ha amor tot seran flors i violes. La realitat és que ni ensenyen aquestes pel·lis, ni ensenyen les fletxes de Cupido clavades al cor. Ensenya el treball i l'ètica personal i una bona educació afectivosexual que partesca del respecte a la pròpia sensibilitat al marge de models, d’exigències i de tècniques.


Entrada publicada amb el nom de: Les tres Ces de la sexualitat. La primera vegada (3) , que forma part d'una sèrie de 4 entrades sobre la primera vegada: