14 de gen. 2018

Bloqueja el masclisme al teu mòbil



'Reacciona! Bloqueja el masclisme al teu mòbil' (novembre 2017) és el títol de la nova campanya del Govern de les Illes Balears adreçada a joves i adolescents amb "la finalitat de conscienciar i lluitar contra la nova manera d’exercir la violència masclista que suposen les noves tecnologies i les xarxes socials", segons paraules de la consellera de Presidència, Pilar Costa. Costa afegeix que “per combatre les violències masclistes no són suficients les polítiques destinades a la protecció de les dones, s’ha d’anar a l'arrel del problema, generar canvis socials per afavorir la igualtat i prevenir les violències masclistes”. És per això que la campanya se centra sobretot en aquells joves i adolescents que, tot i veure actituds masclistes de companys i amics, no diuen res. 

La identitat no s'imposa

"La identitat no s'imposa; es crea, se sent, es gaudeix...
Però, sobretot, es respecta.
Posa't en la pell dels altres i fes-ho."

Campanya del Govern de les Illes Balears 2018. 

8 de gen. 2018

Pepa i Pepe

La sociòloga Carmen Ruiz Repullo ens relata en aquest vídeo la història de Pepa i Pepe per a mostrar com s’entra en el cercle de la violència de gènere. El vídeo complet, que dura 56’38’’, el podem trobar ací. Tal com ens conta Dori Fernández, els exemples que utilitza Ruiz són fruit de les investigacions que aporta l’estudi Voces tras los datos. Una mirada cualitativa a la violència de genero en adolescentes, publicat per l’Institut Andalús de la Dona (2016).

Autoestima grossa

Carolar Acosta, més coneguda com a “Killadamente” -l'alter ego que ella va decidir crear d'una dona grossa i feliç que s'estima molt a ella mateixa, independentment del que la gent pense- és una jove dominicana que va començar a pujar vídeos a la xarxa social d'Instagram i posteriorment a Youtube. En els pocs segons que dura cada vídeo d'Instagram, mostra amb un humor ben saludable la seua passió pel menjar, un gran amor per si mateixa i una gran seguretat respecte al seu aspecte físic.

En el canal de Youtube podem trobar vídeos en què ella, després de la mala experiència que va viure a causa del bullying, tracta de conscienciar la gent sobre aquests tipus de situacions i ajudar a superar-les. També trobem el videoclip d'aquesta entrada, una cançó que es diu “Me amo y no me importa”, que d'una forma humorística mostra la gran confiança que ha adquirit estimant-se a sí mateixa independentment dels prejudicis que puga tindre la resta de la gent d'ella per estar grossa i de les critiques que ha rebut. A més a més, aquest vídeo és un missatge per animar a tothom a voler-se, a acceptar-se tal com són i a donar menys importància a les crítiques.

Entrada d'Eli (1r Bat)


18 de des. 2017

Un altre Nadal



Les Towanda Rebels ens diuen amb el vídeo “#OtraNavidad”, mitjançant la transformació de la lletra d'algunes nadales típiques, que “el Nadal és l'excusa perfecta per a fer balanç i proposar-nos noves metes... La nostra nadala té la intenció d'imaginar un altre Nadal lliure de masclisme, lliure de violència i lliure de pors. Aquest 2017 ha estat ple de notícies dolentes per a les dones, però també d'esperança, de lluitadores incansables i de metes aconseguides. Cada dia se'ns uneixen noves veus i sabem que ja no ens faran callar. El Despertar és irreversible. La revolució és i serà feminista. Somiem fort, imaginem un 2018 encara millor.”

Les tradicions arreu del món per a dir adéu a l’any que passa, i proposar-nos nous objectius, són molt variades. Andy, de primer de Batxillerat, ens recordava a la reunió d’Stop Diverfòbia "Celebrem la diversitat" la tradició de les vídues al seu país, l’Equador. Ací deixem el seu relat:

"A l’Equador, els dies 30 i 31 surten al carrer "les vídues", homes i xics de totes les edats que es vesteixen de dones "voluptuoses" i ploren al vellet (l’any) que se’n va. Aquestes vídues coquetegen amb els transeünts i xofers i fan fins i tot concursos de coreografies per a aconseguir una almoina amb la qual enterrar el "marit mort". Solen anar acompanyats de vegades per dones de veritat, però la finalitat és la mateixa per a hòmens i dones: plorar, queixar-se i fer gràcia per a aconseguir diners.

Segons els historiadors/es equatorians/es, únicament en aquest país es fa la vetlla de l'any amb hòmens que representen el paper de vídues.

Per a mi, la finalitat de tot això, a més de passar-ho bé i aconseguir fons per a acabar amb una bona festa de Cap d'Any, és posar-se per un dia en la pell d'una dona i entendre el que costa caminar amb talons, roba curta, etc.

Aquest tipus de celebracions són molt famoses i apareixen fins i tot en canals televisius com RTS (i el seu programa Combat). Ningú s’ho perd." Andy

12 de des. 2017

Com ser "normal" en 5 passos

Si el vídeo no es pot vore a youtube, també està a vimeo.

Fragment de la pel·lícula: But I'm a Cheerleader (J. Babbit, 1999, USA)

Megan és una adolescent de 17 anys aparentment heterosexual. Té un xicot, anomenat Jared, i és animadora de l’escola (una cheerleader); però la seua cristiana família, les amigues i Jared pensen que és lesbiana i l’obliguen a anar a True Directions, una institució que la “curarà” de la seua homosexualitat. Allà coneix Mary, la directora, i Rock, el fill d’aquesta, a més de l’instructor ex-gai Mike i un grapadet de xics i xiques com ella. Graham esdevindrà la seua “amiga especial”.


La pel·lícula va rebre la qualificació de NC-17 (prohibida a menors de 17 anys) per l'Associació de cinema dels Estats Units (MPAA). Per a aconseguir la qualificació R (permesa a menors de 17 amb companyia adulta) la directora Jamier Babbit va haver de retirar una presa de dos segons en la qual la mà de Graham recorria el cos vestit de Megan; una altra presa de baix a dalt del cos de Megan mentre es masturbava i un comentari on Megan deia que “s’havia menjat Graham” (argot per a referir-se al cunnilingus). Curiosament, American Pie, estrenada també el mateix any, mostrava un adolescent baró masturbant-se i va rebre la qualificació R. La directora de la pel·lícula es va queixar de la discriminació per part de la MPAA, que usava diferents criteris per a les pel·lícules de temàtica lèsbica i per a les escenes sexuals protagonitzades per xiques. A Austràlia, la pel·li va rebre la qualificació M (audiències madures), 15 al Regne Unit, 14A a Canadà i 12 a Alemanya. 



En clau d’humor, But I'm a Cheerleader ens mostra la construcció de la sexualitat (que ha de ser necessàriament heterosexual i coital) i del gènere: un gènere blau (aficionat a la mecànica, als esports, a la guerra...) i un gènere rosa (ensinistrat per a netejar, tenir cura de bebès i satisfer els desitjos de l’home). 


[Entrada ja publicada anteriorment al blog]

10 de des. 2017

Activisme LGBT+ musulmà

Argentí de naixement, tot i que l’origen de la seua famíalía és Síria, ZamZam és el secretari general de l’Associació de Musulmans Homosexuals LGTB (AMHO). Primer va ser catòlic i després “va perdre la fe, pero no en Déu sinó en les persones”. Quan va visitar la mesquita d’Istambul, ZamZam “va entrar kafr (no creient en àrab) i va sortir musulmà”. ZamZam es va decidir, gràcies a les possibilitats que ofereix internet per connectar gent anònimament, de començar un camí per crear una associació de musulmans homosexuals LGTB (AMHO) a Barcelona.

8 de des. 2017

Prototipus

Viktoria Modesta és una cantant i model britànica amb diversitat funcional. En aquest vídeo, l’extremitat incompleta no és viscuda com una mancança, sinó que és erotitzada y fins i tot es converteix en una arma contra els enemics. A més a més, Modesta esdevé el prototipus i l’heroïna que un home es tatua a l’esquena, un adolescent dibuixa al pupitre o una xiqueta voldria imitar. No són importants els referents positius? Doncs Viktoria Modesta ho és!!

Necessites viure-ho per a entendre-ho?

La cançó “Til It Happens to You” (Fins que et passa a tu), escrita per Diane Warren i Lady Gaga, tracta de la dificultat de superar situacions tan dures com l'abús sexual. Aquesta fou inclosa com a tema principal de la banda sonora del documental The Hunting Ground (2015, Coto de caza), que tracta sobre els abusos sexuals que tenen lloc a les universitats. Amb els diners que es van recaptar amb les vendes del single, es van fer donacions a diferents organitzacions que brinden suport a víctimes d'abús sexual, principalment als Estats Units.

Al llarg de la lletra de la cançó, se’ns mostren diferents missatges com: «a voltes m'odie», «creu-me» o «m'escoltaràs» amb la intenció de transmetre que no se li hauria de restar importància o credibilitat als abusos. Respecte a la lletra, Lady Gaga va confessar que per a ella és molt personal, ja que fou abusada sexualment als 19 anys i li va costar 7 anys poder contar-ho a algú. La cantant va patir estrés posttraumàtic, però gràcies a l’ajuda de familiars i doctors ha aconseguit avançar molt en aquesta lluita interna.

Espere que el vídeo us anime a comentar i a reflexionar sobre el tema. Per últim, us plantege dues preguntes: Se li dóna la importància suficient i necessària a l’abús? Es fa prou per combatre'l?

Eli. 1r de Batxillerat

En el vídeo "Abuso y acoso sexual: The Hunting Ground", del canalPsicopalabras, la psicòloga Rebeca Oropesa parla del documental "The Hunting Ground" i del moviment  #VivasNosQueremos.



4 de des. 2017

Un caramel gens especial


Llegiu el conte “Un caramel especial”, que forma part de Filomena desde la diferencia, d’Irma Navarro:

Un caramel especial
De majors no sempre recordem les coses que ens passaren de criatures, però algunes es queden gravades en la ment amb molta nitidesa. Filomena conservava el record d’una vesprada d’estiu en què jugava amb altres xiquets i xiquetes, amb poc més de quatre anys. Estaven al camp de vacances i totes les criatures es reunien a jugar prop d’una granja. I un lloc on els agradava molt anar, i passar les hores de més calor, era el graner.
Aquella vesprada, hi havia pocs xiquets. Entre ells, n’hi havia un de més major, a qui direm X. Aquest no sempre jugava amb els menuts sinó que solia fer rogle amb els de la seua edat, però el coneixien i era simpàtic. Van jugar com sempre i, quan es va fer l’hora d’anar-se’n, X li va demanar a Filo que es quedara una estoneta, que tenia una coseta per a ella, i Filo s’hi va quedar.
―Què tens?
―Tinc un caramel molt bo per a tu.
―D’acord, me’l dónes?
―Agafa’l tu; està ací ―i es va assenyalar la butxaca del vaquer.
Filo va ficar-hi la mà, va trastejar un poc i no va trobar-hi res.
―És un caramel especial, però està més amagat i has de mirar millor. Busca per ací.
X es va abaixar la cremallera i va convidar Filo a ficar-hi la mà. Després la va convéncer amb enganys perquè xuplara aquell caramel que segons ell estava molt bo i, quan ella se’n va voler anar perquè no li agradava, la va estrényer contra ell, fins que Filo va aconseguir escapolir-se d’entre les mans del xic i va eixir corrent del graner, espantada i nerviosa.
Quan va arribar a casa, les cames li tremolaven. Es va ficar a l’habitació i va intentar comprendre el que havia passat, sense aconseguir-ho. Aquell xic l’havia enganyada i ella, per alguna desconeguda raó, se sentia avergonyida. Aparentment X no l’havia forçada, però Filo sentia que sí. No va ser capaç de contar-ho a ningú. Un sentiment de culpabilitat l’envaïa. No tornà al graner ni va veure X, que pareixia haver desaparegut.
Van passar els anys. Filo ja en tenia 16 i havia oblidat aquell incident fins que va veure X per casualitat al carrer. Li va donar molt mal rotllo i sabia que el coneixia d’alguna cosa, però en un principi no el va ubicar. Llavors va recordar aquella cara, l’expressió, els moviments… i se li va regirar l’estómac. Va sentir vergonya i ràbia al mateix temps.
El va deixar passar sense dir-li res i va rememorar aquella vesprada, i es va sentir com si li estiguera passant en aquell moment. Llavors va comprendre que aquell xic, que ara era un home, havia abusat d’ella, amb plena consciència i sense escrúpols.
Deu haver abusat de més xiquetes? Quantes Filos hauran caigut mitjançant les seues estratagemes?
Estava segura que en devien haver sigut moltes, i es va sentir impotent.
Mai més el va tornar a veure.


Filomena va patir abús, però no va saber posar-li nom fins a l'adolescència. Una persona més gran i amb més poder la va enganyar amb mentides i manipulació. I ella, que no tenia cap culpa de res, es va sentir bruta i culpable, i no ho va dir a ningú. Filo no sabia que allò que hi havia sota els calçotets de X no era una caramel sinó un penis. La seua família era molt pudorosa i ni el pare ni els germans havien estat mai nus davant d’ella. Tampoc podia comparar el que li estava passant amb altres situacions. Ella intuïa que alguna cosa no anava bé, però no va saber reaccionar. Li faltaven dades per a dir NO i la ignorància la va deixar indefensa

Malauradament, això que li va passar a Filo li passa a molta gent, a moltes xiquetes, i també a xiquets; però aquest drama es manté en silenci, un silenci fet de vergonya i de culpa, que deixa impune qui comet l’abús i dificulta posar-hi solució i reparar el dany. 

La majoria dels abusos sexuals a criatures es donen en el seu entorn més pròxim. Familiars, veïnat, amistats o persones conegudes utilitzen la seducció, el xantatge, l’amenaça o la manipulació per a obligar o incitar a realitzar pràctiques sexuals. I si parlem de la família com a entorn poc segur, no pretenem culpabilitzar els pares o les mares per no tindre cura de les criatures, sinó que volem fer veure que no és la institució la que garanteix el benestar dels membres sinó el seu comportament ètic. I l’ètica s’educa. 

I la bona educació passa per no confondre la sexualitat amb la violència, encara que estiguem parlant precisament de comportaments violents. De vegades es vol “protegir” les criatures dels “perills” de la sexualitat, reprimint-les o allunyant-les de comportaments perfectament saludables com són l’autoerotisme, els jocs de descobriment o els tocaments en parelles o en grups d’iguals. O també es donen, especialment a les xiquetes i xiques, missatges de perill: “Aneu amb compte amb els xics, que tots volen el mateix!”. La realitat és que hem de protegir les persones de la violència, no de la sexualitat. I permetre que experimenten amb els seus cossos, i acompanyar-ho amb educació sexual, ajuda les criatures a comprendre les sensacions i els sentiments sexuals que viuen, i els ajuda a protegir-se i també a no agredir. 

És imprescindible que sàpiguen com són els cossos, i que el penis, la vulva i també el clítoris són parts de les quals cal parlar si volem que es relacionen de manera saludable i en igualtat. L’educació afectiva i sexual és una bona manera d’aprendre a desenrotllar-se amb llibertat, de saber distingir el que és sa del que no ho és, de no acceptar la imposició de conductes inadequades i de no reproduir conductes violentes. 

Les relacions sexuals són molt boniques a qualsevol edat, si les persones estan a gust i fan el que volen perquè volen, no perquè ningú els obliga.

Vegeu el vídeo Sentia que era culpa meva, fragment del documental “Els monstres de ca meva” (2010, 60’).

Sentia que era culpa meva (Els monstres de ca meva) from Baubo on Vimeo.

1 de des. 2017

Rap gitano contra la violència

La Prima, una rapera valenciana contra la violència masclista.



I si t'agrada el rap feminista, escolta el grup Ira:
Ací podeu llegir una entrevista a Ira.

També podeu escoltar Lamarí & Lalola cantant "Buscando Aliadas" (2016), que té una lletra ben potent.

28 de nov. 2017

Gordofòbia

La gordofòbia és la fòbia a la grossària i provoca que pensem que les persones grosses no són atractives ni desitjables. A més, la societat creu que la discriminació de les persones grosses és acceptable perquè es fa pel seu bé, ja que convé que s’adonen que el seu cos està malament i que s’han d’aprimar. 

En realitat, estar grossa o prima no és sinònim de bona o de dolenta salut perquè aquesta no depén tant del pes com de l’estil de vida. De fet, moltes persones primes ho estan a costa d’utilitzar mètodes gens saludables: dietes molt restrictives, laxants i diürètics, injeccions amb anabolitzants i esteroides, operacions, etc. Malgrat això, s'assumeix que la salut és sinònim de primesa, i s'oblida que una persona grossa que es cuida, que fa exercici i que menja sa, pot tindre tan bona salut com una de prima. 

Vivim en una societat que rendeix culte al cos i divideix les persones en atractives (blanques, altes, guapes, primes...) i no atractives (de color, lletges, grosses...). Fins i tot en els contes de Disney, els personatges dolents són lletjos (per exemple, la bruixa) i els bons són guapos. També hi ha una llarga tradició fílmica de personatges grossos que només estan per a fer gràcia.

No és cap descobriment dir que la bellesa és subjectiva, i que malgrat el desig d’homogeneïtzació, la gent té gustos diversos, i tots els cossos poden ser desitjables. Però anar contra el corrent és molt difícil. Us imagineu que un xic prim i atractiu, segons els cànons actuals, isca amb una xica grossa? De segur que s’emportarà més d’una mirada reprovatòria. 

Un informe de l’OMS, fet en 42 països d’Europa i Nord-Amèrica, va revelar que el 43% de les adolescents de 15 anys creia que estava massa grossa, quan en realitat només el 20% pesava per damunt del que es considera estàndard. Què significa això? Que la pressió pel físic provoca un munt de gent insatisfeta i infeliç. I aquest és el vertader perill; no els quilos. Els complexos que provoca la discriminació o no ajustar-se als models d’èxit són més perjudicials per a la salut que tindre un IMC (índex de massa corporal) elevat.

Diu la feminista i escriptora Naomi Wolf que la dieta és el sedant polític més potent en la història de les dones, i afegeix que la fixació cultural per la primesa femenina no és una obsessió per la bellesa sinó per l’obediència femenina (El mite de la bellesa, 1991). 

Patologitzar la grossària amb l’excusa de la salut és una forma més d’amagar la diversitat dels cossos i de perpetuar un sistema sexista obsessionat per l’aparença externa, però cec i sord davant del vertader patiment humà. Stop gordofòbia!


Estic grossa (mmfd1.2) from Baubo on Vimeo.

Fragment de la fantàstica sèrie britànica My mad fat diary, basada en el llibre "My Fat, Mad Teenage Diary", escrit por Rae Earl. Ambientada a Stamford en 1996, és la història d'una adolescent de 16 anys que ha estat internada durant quatre mesos en un hospital psiquiàtric. Rae intenta refer la vida i reprendre l'amistat amb la seua millor amiga de la infància Chloe, que no és conscient de la salut mental de Rae ni dels problemes d'imatge corporal que té, ja que li van dir que Rae havia estat tot aquell temps a França. Rae amaga el seu internament i tracta d'impressionar els amics de Chloe: Izzy, Archie, Chop i Finn.

27 de nov. 2017

La bellesa és dolor?


En aquesta entrada podeu trobar dos vídeos de la cançó “Mrs Potato Head” de la cantant Melanie Martinez. Un d'ells conté la lletra traduïda al castellà i l'altra, el videoclip original. que pertany al disc “Cry Baby”. Aquesta cançó aborda críticament el tema de la cirurgia plàstica, les seues conseqüències i la lluita per arribar a l'estereotipus de bellesa en el món modern, especialment per a les dones. Per aconseguir això, com es pot observar al vídeo original, empra moltes metàfores.

Per a entendre la cançó millor potser caldria saber que durant elspas de Melanie per Los Angeles, mentre s'ocupava de les produccions d'EP i àlbums, es va adonar de com d’influent que és la branca de la cirurgia plàstica a Hollywood. Ella va veure com les persones sucumbeixen a les pressions de l’ideal de perfecció de Hollywood sotmetent-se a la cirurgia plàstica com si foren una versió real de "Mr. and Mrs. Potato Head", un famós joguet que consisteix en un model plàstic d'una creïlla que pot decorar-se amb una varietat de peces de plàstic que es poden unir al cos principal.

Melanie declarà que aquesta cançó no pretenia atacar les dones que es fan la cirurgia plàstica, sinó més aviat preguntar-se per què s'ho fan, si ja són boniques sense necessitat d’operar-se.

Elizabeth. 1er de batxillerat artístic


20 de nov. 2017

Amater

En el curt Amater (2011) un xic amb diversitat funcional s’enfronta a la seua primera vegada sexual després de l’accident que el va deixar en cadira de rodes. Un amic l’aconsella.

Les preocupacions del protagonista són diferents a les de qualsevol altre xic? Penseu que l’amic l’aconsella bé? Què li hauríeu dit vosaltres? Les persones amb diversitat funcional necessiten una educació sexual especial?

Mireu també aquesta entrevista a Eva, que parla de les seues relacions sexuals i de com ha descobert les possibilitats eròtiques del seu cos des que la seua mobilita ha canviat. Aquest vídeo forma part del projecte Yes, We Fuck, que va culminar en el documental del mateix nom, dirigit per Antonio Centeno i Raúl de la Morena, un títol buscadament provocador que mostra la sexualitat de persones amb diversitat funcional i intel·lectual. El documental mostra 5 històries reals on el sexe esdevé un arma no sols de plaer, sinó també política perquè defensa la llibertat i els drets individuals i col·lectius de les persones. Miriam va en cadira de rodes i ens obri les portes de sa casa per a ensenyar-nos la història d’amor i de sexe amb Pama, la seua parella índia. Mertxe és una dona cega que sempre ha estat interessada en la sexualitat i el feminisme i decideix assistir a un taller sobre ejaculació femenina que imparteix Kani, un xic trans. Un grup de joves amb diversitat intel·lectual parlen entre ells sobre els seus gustos, pràctiques i inquietuds sexuals i, paral·lelament, pares i mares expliquen com han influït en la vida sexuals dels seus fills i filles...


15 de nov. 2017

La cultura de la violació




"Tot en la vida tracta sobre el sexe, excepte el sexe. El sexe tracta sobre el poder" 
Oscar Wilde
Tot el món pensa que la violació és horrible, però quan una persona és violada el focus passa del violador a la víctima, i aquesta esdevé culpable. També els xiquets o els hòmens violats solen viure-ho amb silenci i culpa perquè la llosa del sexisme aixafa qualsevol queixa que un home vulga fer, ja que ells, masculinitats invulnerables, no són ni poden ser-ne les víctimes.
Els relats periodístics i socials sobre agressions a dones joves i adultes estan malauradament impregnats de preguntes i afirmacions com ara: “alguna cosa deu haver fet”, “com anava vestida?”, “si no es respecta a ella mateixa, com espera que els altres la respecten”, “a qui se li acudeix anar sola...”, etc. Aquestes frases són típiques de la cultura de la violació –terme encunyat pel feminisme als anys 70 que malauradament està guanyant protagonisme en els darrers mesos. Aquesta cultura es caracteritza per minimitzar o trivialitzar la violència sexual, per justificar un model de sexualitat masculina irrefrenable, i per exigir que siguen les víctimes les que hagen de prevenir la violència.
Aquesta cultura considera normal que els hòmens no puguen o no vulguen controlar els seus desitjos sexuals i excusa la violència per l’alcohol o les drogues; considera que les dones diuen “no” quan en realitat volen dir “sí”; creu que elles també volen sempre sexe, i que fins i tot gaudeixen en una violació; posa en dubte la veracitat de les denúncies, etc. El resultat de la cultura de la violació és que la majoria de violadors queden impunes perquè la justícia és exercida per persones patriarcals sense formació en qüestions de gènere, i perquè moltes víctimes no denuncien ja que saben que patiran un càstig doble: la violació i que no les creguen o que les facen responsables.
Per contra, el problema –la culpa– no està en les víctimes (com vesteixen, on van, què mostren...), sinó en la violència d’uns agressors, esperonats pel masclisme i la desigualtat, que consideren les dones objectes usables. Les violacions són comeses per persones concretes, i en prou ocasions per grups d’hòmens tan apoderats que fins i tot graven les agressions i se’n vanten, sabedors que per a molta gent no hi haurà tal violació sinó només sexe consentit entre una xica “solta” que anava buscant.
“Va tancar bé les cames?”, preguntà una magistrada a una dona en el judici. En quasi una cinquena part de les denúncies, s’ataca i es qüestiona la víctima; només es denuncien el 20% de les violacions, i tan sols un 1% dels agressors són condemnats. Aquestes xifres ens indiquen que als violadors els ix econòmic violar perquè la impunitat va de la mà de la connivència i de la complicitat social.
Podem dir, doncs, que les violacions no són només un problema individual que té la persona violada i el(s) seu(s) violador(s) sinó un problema social. Quan un grup social –les dones cis i trans– aporta la majoria de les víctimes, i l’altra part –els hòmens cis– aporta els agressors, hi ha una qüestió de poder que s’ha d’analitzar i esmenar. Els barons que violen no estan malalts, sinó que són els fills sans d'un sistema patriarcal que els confereix el poder de violentar les dones i els barons no hegemònics. 

Una societat que tolera la violència sexual i que no educa per a la cura ni per a respectar el consentiment està promovent la cultura de la violació.

[Recomanem la lectura del reportatge de Gloria Pina “Lo que 2016 nos ha enseñado sobre la cultura de la violación publicat a Verne (novembre, 2016)] També recomanem el vídeo "Yo te creo" (#Yotecreo) de Towanda Rebels: