17 d’oct. 2017

Fal·lòmetre o clitorímetre


Un de cada dos mil bebès naixen intersexuals. N'hi ha tants com gent pèl-roja al nostre país, però ningú ho sap perquè els protocols mèdics estableixen que se'ls ha d'operar com més aviat millor i les famílies ho oculten per por a la discriminació.
Us imagineu practicar-li a una criatura de 2 anys una ablació del clítoris i una vaginoplàstia? Us imagineu la mare o el pare ajudant la filla a posar-se dilatadors perquè la neovagina no es tanque?
El 90% de les criatures intersexuals són convertides en xiquetes perquè tenen uns clítoris/pennis que no arriben a la mida del que se suposa que ha de mesurar un penis "normal". Els penis "normals" han de poder penetrar, i també han de poder pixar drets. I les dones "normals" han de ser penetrables. Binarisme i coitocentrisme en estat pur.
La família decideix en última instància si vol intervindre o no la seua criatura, però on queden els drets del bebè? 
Ací teniu l'entrevista a la mare d'un bebè intersexual que no té intenció d'operar la seua criatura.

Com van ser els primers moments del naixement?
Molt bonics. Em diuen que he tingut una xiqueta i la registrem. Ningú ens va dir res, però la xiqueta tenia una fusió de llavis. El cap de pediatria de l’hospital va venir a l'habitació i ens va dir que volien obrir-li els llavis. El meu marit i jo ens negàrem en redó. Jo veia que els seus genitals no eren com els meus, però no pensava... Em van enviar a casa amb la meua criatura i vaig dir a tothom que era una xiqueta. Però em varen fer tornar a l’hospital /.../. Va entrar molta gent a l’habitació i em digueren que anaven a fer una analítica al meu bebè, però li van mesurar els genitals amb un regle. No em van demanar permís. Em van dir que només li volien fer una analítica. Amb quin dret agafaren i mesuraren els genitals a la meua criatura? No poden arribar, baixar-te les bragues i mesurar-te els genitals. I així va començar tot.
És en aquest moment quan us diuen que, potser, la teua filla té una patologia?
Jo els vaig preguntar si era hermafrodita i la metgessa em va dir que no diguera això, que era un insult. Jo, ara per ara, em sent super empoderada i no m'avergonyisc gens ni miqueta de dir aquesta paraula. La metgessa em va dir que li farien unes proves. Estigueren tot el matí fent-les i, quan van acabar, ens va portar al seu despatx i ens va dir que havia d'explicar-nos una cosa, i que no sabia com fer-ho. Ens va preguntar quins estudis teníem. Em va semblar molt fort i li vaig dir que quina importància tenia el meu nivell d'estudis per a parlar de la salut del meu bebé. Em va preguntar si sabia què era un cariotip i un cromosoma, i si sabia quins eren els cromosomes d'home. Li vaig dir que sí, i ens va explicar que la meua filla tenia cromosomes d'home. Que tenia una alteració de la diferenciació sexual, un trastorn que era una patologia, i que no s’assabentaria si l'operaven... Volien extirpar-li les gònades, però encara no sabíem què tenia, si ovaris o testicles. Segons l'ecògraf, tenia òrgans femenins, però volien reduir-li el clítoris i fer-li una vaginoplàstia.
I us vau negar...
Evidentment! Jo li vaig dir a la doctora que no li podíem fer això sense saber ben bé què era. I ens va dir que, en aquestos casos, es fa la cirurgia i que preval el sexe de criança. Això vol dir que tu l'eduques com una xiqueta, se sentirà xiqueta. Aleshores va ser quan li vaig preguntar si sabia que existia la transsexualitat. Em va respondre que això no tenia res a veure, que era diferent. O siga, que les mares dels xiquets i xiquetes transsexuals els eduquen perquè siguen transsexuals! Jo, és que no entenia res.
Grande, Fani. Jo sóc així i això no és un problema. Vincle. 2017.

10 d’oct. 2017

De segur que saps posar-te'l?

El vídeo #MESURESDESESPERADES (5’23) pertany a la sèrie de televisió Oh my goig!

Paula li ha deixat les claus de sa casa a Aina i a Max perquè puguen fer l’amor; només tenen una hora però ell té un xicotet problema (no sap posar-se el condó), i les coses no ixen com pensaven.

Per què no té confiança Max per a dir-li a Aina que no sap posar-se el condó? Com és possible que no sàpiga posar-se’l? Les classes d’educació sexual ensenyen a posar-se el condó? Llegiu i preneu nota dels principals errors que sol cometre la gent quan utilitza els preservatiu masculí perquè no us passe a vosaltres. 
Errors més comuns en l’ús del preservatiu masculí:

-          Col·locar-lo tard (amb penetració vaginal prèvia)
-          Desenrotllar-lo completament abans de posar-lo
-          Intentar col·locar-lo sense que hi haja erecció
-          No deixar espai per al semen en la punta del preservatiu
-          Posar-se’l, llevar-se’l i tornar-se’l a posar
-          Exposar-lo a objectes que punxen (anells, pírcings...)
-          Fer força per a obrir-lo o utilitzar la boca o tisores
-          Utilitzar-lo encara que el paquet estiga aixafat i sense aire
-          Utilitzar-lo després de la data de caducitat
-          Utilitzar preservatius no lubricats
-          Afegir lubricants de base oliosa, que solen danyar el preservatiu
-          Retirar-lo incorrectament
-          Reutilitzar-lo en una segona relació coital
-          Emmagatzemar-lo incorrectament (sotmetent-lo a canvis de temperatura, deixant-lo en la cartera i asseient-se damunt d’aquest…)
-          No desenrotllant-lo fins a la base del penis
-          Etc.

6 d’oct. 2017

El lavabo equivocat?


En els lavabos de les universitats del Regne Unit pots trobar aquest missatge: “Creus que algú està utilitzant el lavabo equivocat?”, a més d’algunes recomanacions.

En alguns instituts, han decidit convertit els lavabos separats en mixts per a ser més inclusius. El govern recomana també els banys mixts. Què us sembla la iniciativa? 

D'altra banda, hem d'esperar que hi haja un/a alumne trans al centre per a fer-ho? Per què han d'estar els banys separats per sexes? No serà un instrument més per a perpetuar el binarisme? 

A més a més, si mantenim l'actual separació dels banys pels sexes, a ningú li sorprén que en els banys de xics hi haja urinaris de paret, a més dels WC amb porta, i en els de les xiques només hi haja WC en un nombre molt inferior? Amb quins criteris es disenyen els lavabos?

Us animeu a traduir al valencià aquest cartell i a fer-ne un de semblant per a penjar-lo al lavabo del nostre institut? 


2 d’oct. 2017

La asexualitat i l'espectre ACE



En aquest vídeo, la vloguer asadaf convida la seua amiga Kara, que és demisexual, a parlar de la asexualitat i de l'espectre asexual.

Podeu trobar més informació a Aven.es, una xarxa per a l'educació i la visibilitat de la asexualitat.

Ah, i també existeix l'Asexualpedia, on podeu trobar definicions i conceptes relacionats amb la asexualitat. 

26 de set. 2017

El clítoris en 3D

Amb l’objectiu d’educar i de corregir la infrarepresentació (i de vegades la nul·la o errònia representació) del clítoris en els llibres de text, la sociòloga francesa Odile Fillod ha presentat els primers plànols de codi obert per a imprimir en 3D un model de grandària real d’un clítoris, que serà utilitzat en les classes d’educació sexual del país gal.

L’escultura ensenya que el clítoris està format pel mateix teixit que el penis, i que té prepuci, cos cavernós, arrels, bulbs vesiculars, esponja uretral i esponja del perineu. Penis i clítoris es posen erectes i la diferència és que el teixit erèctil femení està majoritàriament intern. 

Fillod explica:


“És important que les dones tinguen una imatge mental del que es produeix realment en els seus cossos quan estan excitades. Entendre el paper fonamental que realitza el clítoris pot ajudar una dona a deixar d'avergonyir-se o de sentir-se anormal si les relacions sexuals penis-vagina no la fan arribar a l'orgasme, ja que si es tenen en compte les característiques anatòmiques femenines, és el que ocorre a la majoria de les dones. També és primordial que les dones sàpiguen que l'equivalent del penis per a elles no és la vagina, sinó el clítoris. Les dones tenen ereccions quan estan excitades, però aquestes són quasi invisibles perquè el clítoris està a l'interior. Volia demostrar que homes i dones, en el fons, no són tan diferents”.

El consell d’igualtat del govern francés va declarar el juny del 2016 que l’educació sexual era sexista i que primava la sexualitat masculina sobre la femenina.

Font: The Guardian







24 de set. 2017

Stop Diverfòbia 2016-17



Si ets delxs que penses que la diversitat és una riquesa i que s'ha de celebrar, aquest és el teu grup: Stop Diverfòbia. Ens reunim el darrer dimecres de cada mes a l'hora de l'esplai.
El teu institut et necessita!

17 de set. 2017

Un tast de diversitat



“Saps quants tipus de sexualitats existeixen? Coneixes quina és la dimensió de la diversitat sexual en l'ésser humà? Has sentit parlar d’intersexualitat, gènere fluid, asexualitat...? El vídeo pretén explicar te tot açò de forma fàcil i senzilla.”

Autor: Gorka Pérez. Veu en off: Salva Vallejo. 2017.

2 de maig 2017

Oh, my goig


"Betevé va estrenar al febrer del 2017 ‘Oh my goig!’, un programa sobre sexualitat per a joves. S’emet els divendres a la nit, però tots els continguts estan disponibles a les diferents plataformes d’internet.

'Oh my goig!' vol ser un espai divulgatiu que serveixi per informar i sensibilitzar els més joves sobre la sexualitat. Això sí, tracta tot els temes des de la base dels drets sexuals i reproductius i des d'un punt de vista positiu i mai moralitzador.

El programa es proposa anar més enllà de l'aproximació habitual que se sol fer amb els joves sobre la sexualitat. Per això, a més de parlar dels riscos i de la prevenció, es parla del plaer, el cos i l'autoconeixement, entre d'altres. El Centre Jove d'Anticoncepció i Sexualitat (CJAS), que des de fa 25 anys ofereix serveis específics als joves, s'encarrega de la direcció de continguts del programa.

La productora Camille Zonca s'ha fet càrrec d'aquesta primera temporada, que tindrà 13 capítols (de moment hi ha 12). Cada un tracta d'un tema diferent i es divideix en diferents parts. Comença amb un esquetx de ficció que presenta el tema, hi ha un espai de denúncia i càpsules informatives. Els que tenen especial protagonisme, però, són els joves, que opinen i expliquen els seus punts de vista, a partir dels tallers que fan amb la presentadora, Noe Elvira.

Els continguts, a més, es fragmen en càpsules més petites per afavorir-ne el consum a l'estil dels joves, principalment a través del telèfon mòbil. 'Oh my goig!', cada divendres a tres quarts d'11 a la tele i a qualsevol hora a betevé.cat."

Font: beteve.cat



Al canal de youtube de Oh my goig pots trobar més vídeos.

28 d’abr. 2017

Ser un problema

SER UN PROBLEMA. Viktor Navarro Fletcher, activista trans

Estos días está teniendo lugar en Valencia la Feria del Libro, cita en la que conviven clásicos y modernos con novedades coyunturales. Hay temas que, bien por su relevancia histórica, por su rabiosa actualidad o por el bombardeo mediático, pasan a ocupar un lugar significativo en el top-ten editorial. Actualmente, uno de esos temas es la transexualidad. Tras el cambio de gobierno autonómico y municipal, los reconocimientos a colectivos y activistas, la aprobación de una ley al respecto, el despliegue de banderas desde el balcón del Ayuntamiento, o la visibilidad de grupos de familias de menores trans, se ha generado una marca política en torno a lo trans. Así, en un contexto tan favorable, es difícil dejar escapar la oportunidad de publicar un libro sobre el tema. 

El pasado 22 de abril se presentaba en la mencionada feria “Jo sóc així i això no és un problema” (“Yo soy así y eso no es un problema”), de Fani Grande. Mientras escuchaba las intervenciones de los compañeros trans que habían sido entrevistados para el libro, pensaba en lo generoso que resultaba por parte de ellos y del resto de personas colaboradoras prestar su experiencia y sus vivencias para una publicación que, muy probablemente, llegue a un público amplio. Pero tras finalizar la presentación, después de haber hablado con varias personas sobre el tema, y a pesar de no haber leído el libro, me asaltaron algunas preguntas. 

El título del libro invita a pensar. Ser “así” no es un problema ¿para quién?, ¿así cómo?, ¿a quién tenemos que explicarle que no es un problema? Las ideas complejas requieren de una elaboración compleja, y probablemente, de un lenguaje complejo que nos permita llegar a todos los rincones, cavidades y claroscuros de la cuestión. En este sentido, la narrativa que se usa para hablar de la cuestión trans tiene en muchas ocasiones un carácter asimilacionista, en tanto que su primer objetivo parece ser que es que nos entiendan, que nos conozcan un poco mejor. Que nos abran las puertas de sus casas y de sus corazones. 

¿Qué hay que entender sobre lo trans? ¿Quién nos tiene que entender? ¿Para quién es un problema entender o no entender? En mi opinión, cada vez que nos explota en la cara un caso de transfobia, no creo que debamos buscar la raíz en el nivel de conocimiento de la temática trans, sino en los modelos de masculinidad y feminidad en los que se ha socializado quien agrede o consiente, y su nivel de complicidad con los mismos. 

A las personas trans parece que nos toca vivir dando gracias cada vez que la normatividad nos reconoce. “Esto no es un problema”. Bueno, es que a lo mejor sí debería serlo. Debería ser un problema para el sistema de género, binario, sexista y heterocentrado. Nos debería obligar a preguntarnos (con especial ahínco si no sois trans) por qué hay quién cabe y hay quién no cabe en la norma, y qué responsabilidad tenemos cada persona al respecto. ¿Es la normatividad una aspiración política legítima cuando la normatividad nos ha causado tanto sufrimiento, tanta frustración y tanta angustia a las personas trans?

Pero, ¿qué es normatividad? Normatividad es tener que ser siempre la representación más pura, más ideal, del lugar en el que queremos que se nos reconozca. Normatividad es siempre tener que elegir. Tener que elegir para que te puedan validar. Para que te puedan asimilar. Quizás no tenemos que ser normales. Quizás tenemos que ser el dedo en el ojo de la normalidad. Desde lo trans, creo que debemos diferenciar cuáles son nuestras estrategias de convivencia (o supervivencia) en la normatividad, y cuáles son nuestras estrategias de superación política de la normatividad. En este sentido, nos queda mucho por debatir y mucho por recorrer. ¿La vida que merece la pena ser vivida cabe dentro de la norma? ¿Puede existir vida vivible fuera de ella? 

La apuesta política por lo normal puede ser, para mucha gente, limitante y asfixiante. Y sin duda lo es para las personas trans. Por definición, es incompatible con cualquier manifestación de vida que revele las limitaciones de la propia norma. Renunciar a la ruptura en favor de la asimilación, renunciar a ser un problema, renunciar a ser incómodxs, es renunciar a abordar cualquier posibilidad de superación de la normatividad como sistema y como único imaginario posible para pensarnos como personas trans. Pero, como sociedad, ¿somos capaces de crear el espacio para pensar y materializar esas otras vidas posibles?


En català

SER UN PROBLEMA

Hi ha temes que, bé per la seua rellevància històrica, bé per la seua rabiosa actualitat o pel bombardeig mediàtic, passen a ocupar un lloc significatiu en el top-ten editorial. Actualment, un d’aquests temes és la transsexualitat. Després del canvi de govern autonòmic i municipal, els reconeixements a col·lectius i activistes, l’aprovació d’una llei sobre el tema, el desplegament de banderes des del balcó de l’ajuntament, o la visibilitat de les famílies de menors trans, s’ha generat una marca política al voltant d’allò trans. Així, en un context tan favorable, és difícil deixar escapar l’oportunitat de publicar un llibre sobre el tema.

En aquest marc, es va presentar en la passada Fira del Llibre de València “Jo sóc així i això no és un problema”, de Fani Grande. Mentre escoltava les intervencions dels companys trans que havien sigut entrevistats per al llibre, pensava com de generós resultava, per part d’ells i de la resta de persones col·laboradores, prestar la seua experiència i la seua vivència per a una publicació que, segurament, arribarà al gran públic. Però tan bon punt acabà la presentació, i després d’haver parlat amb diverses persones sobre el tema, i malgrat no haver llegit el llibre, em van assaltar algunes preguntes.

El títol del llibre convida a pensar. Ser “així” no és un problema, per a qui?, així com?, a qui hem d’explicar que no és un problema? Les idees complexes requereixen una elaboració complexa, i probablement, un llenguatge complex que ens permeta arribar a tots els racons, cavitats i clarobscurs de la qüestió. En aquest sentit, la narrativa que s’usa per a parlar de la qüestió trans té en moltes ocasions un caràcter assimilacionista, en el sentit que el seu primer objectiu sembla ser que ens entenguen, que ens coneguen una mica millor. Que ens òbriguen les portes de les seues cases i dels seus cors.

Què s’ha d’entendre del fet trans? Qui ens ha d’entendre? Per a qui és un problema entendre o no entendre? En la meua opinió, cada vegada que ens explota en la cara un cas de transfòbia, no crec que hàgem de cercar l’arrel en el nivell de coneixement de la temàtica trans, sinó en els models de masculinitat i feminitat en els quals s’ha socialitzat qui agredeix o consent, i el seu nivell de complicitat amb aquests fets.

A les persones trans sembla que ens toca viure donant gràcies cada vegada que la normativitat ens reconeix. “Açò no és un problema”. Bé, és que potser sí que hauria de ser-ho. Hauria de ser un problema per al sistema de gènere, binari, sexista i heterocentrat. Ens hauria d’obligar a preguntar-nos (amb especial afany si no sou trans) per què hi ha qui cap i hi ha qui no cap en la norma, i quina responsabilitat tenim cada unx de nosaltres sobre aquest tema. És la normativitat una aspiració política legítima quan la normativitat ens ha causat tant de patiment, tanta frustració i tanta angoixa a les persones trans?

Però, què és la normativitat? Normativitat és haver de ser sempre la representació més pura, més ideal, del lloc en el qual volem que se’ns reconega. Normativitat és sempre haver de triar. Haver de triar perquè et puguen validar. Perquè et puguen assimilar. Potser no hem de ser normals. Potser hem de ser el dit en l’ull de la normalitat. Des de la vivència trans, crec que hem de diferenciar quines són les nostres estratègies de convivència (o supervivència) en la normalitat, i quines són les nostres estratègies de superació política de la normalitat. En aquest sentit, ens queda molt per debatre i molt per recórrer. La vida que mereix la pena ser viscuda, té cabuda dins de la norma? Pot existir una vida vivible fora d’aquesta?

L’aposta política per la normalitat pot ser, per a molta gent, limitant i asfixiant. I sense dubte ho és per a les persones trans. Per definició, és incompatible amb qualsevol manifestació de vida que revele les limitacions de la pròpia norma. Renunciar a la ruptura en favor de l’assimilació, renunciar a ser un problema, renunciar a ser incòmodes, és renunciar a abordar qualsevol possibilitat de superació de la normativitat com a sistema i com a únic imaginari possible per a pensar-nos com a persones trans. Però, com a societat, serem capaces de crear l’espai per a pensar i materialitzar altres vides possibles?

Viktor Navarro Fletcher, activista trans

24 d’abr. 2017

III Colònies d'Estiu per a Adolescents LGTB




La nova edició de l'OASIS ja està en marxa. 


Les III Colònies d'Estiu per a Adolescents LGTB tindran lloc de l'11 al 16 de juliol del 2017 a Mura, provincia de Barcelona. 


En la web bilingüe hi ha tota la informació del projecte: www.oasislgtb.org


Les inscripcions estaran obertes del 22 d'abril al 31 de maig. En cas de necessitar beques, podeu consultar tota la informació relativa a aquesta qüestió aquí.

5 de març 2017

Pink Boy i la creativitat de gènere

Pink Boy, 2015, EEUU. Dir. Eric Rockey (15’). Documental.

Aquest documental és "un retrat íntim d'un nen creatiu en el gènere que creix en la conservadora i rural Florida. Sa mare és una lesbiana masculina que ha evitat tota la seua vida els vestits fins que adopta Jeffry /.../" 




#TransfoBus

També és molt interessant:

Growing up trans. USA. 2015. Dir. Miri Navasky i Karen O’Connor. (86 min.). Documental.

Aquest important documental de la cadena PBS mostra la primera generació de xiquets nord-americans que han canviat de gènere en una edat ben primerenca. Els protagonistes són 8 adolescents d’entre 9 i 19 anys, i les seues famílies i amistats.

22 de des. 2016

Us explicaré allò que em molesta...



Hola,

    Us vaig a explicar allò que em molesta i m'enfada: que em feu burla, que em digueu coses lletges, que utilitzeu paraules boniques d'insult, que escriviu coses lletges de mi i sobretot que us rigueu de mi.
    Totes aquestes coses em fan sentir malament, trist, enfadat i sol.
    Sento que no tinc amics i amigues i no m'agrada. Jo voldria ser amic vostre i que em tractéssiu bé.
    M'ajudaria a sentir-me més bé.


L’assetjament començà quan Manuel tenia 4 anys i va demanar que li pintaren la cara com una princesa en un dia de festa al col·legi. Ara en té huit i continua sentint els insults de «marieta» o el seu nom en femení. Sa mare conta que la situació esdevingué insuportable el curs passat quan els companys pintaren els insults al col·legi. El centre no va fer res i els pares decidiren canviar-lo de centre. Per desgràcia, es va trobar els assetjadors en un campament d’estiu i els monitors se n’adonaren del patiment i l’animaren a escriure una carta. La va escriure a casa, tot sol, i la va llegir davant dels companys. Per a ell va ser alliberador. 

L’any 2014 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei contra l’homofòbia, que estableix que «s’ha de vetllar perquè la diversitat sexual i afectiva, la identitat de gènere i els diferents models de família siguen respectats en els diferents àmbits educatius». Hi ha dret que anar a l'escola siga un infern per als xiquets i les xiquetes diferents?

Stop diverfòbia!
  
Font: Verne

9 de nov. 2016

Youtubers per la igualtat

Youtubers per la igualtat” és un projecte que té com a objectiu lluitar contra els estereotips de gènere. El programa pilot s’ha dut a terme en l’IES Benalúa de Granada, un institut de compensatòria educativa. La famosa youtuber Psico Woman s’ha encarregat de la formació feminista i hi han col·laborat el Colectivo Verbena i la Diputació de Granada.

En l’article “Cultura youtuber: Wismichu educa a tus hijos”, de June Fernández, pots trobar més informació sobre la cultura youtuber des d’una perspectiva feminista.

Making off del projecte:



I el resultat:

8 d’oct. 2016

Interdependència i Stop Diverfòbia


El caragol, i nosaltres, vivim en un món on la norma és créixer. El creixement es presenta com la solució a les crisis, però el caragol i nosaltres sabem que hi ha altres alternatives. Per exemple, el decreixement, que en lloc d’insistir en l’augment de la producció i del consum, posa en el centre la sostenibilitat de la vida, una vida que meresca la pena ser viscuda. Per a això, hem de reconèixer que som éssers ecodependents i interdependents. 

Saber-se ecodependent significa adonar-se que estem lligadxs a la naturalesa i que no és possible créixer infinitament en un planeta limitat on els recursos són finits. Per això, quan oblidem la nostra ecodependència, trenquem els ritmes i equilibris de l’ecosistema en el qual vivim. Ser interdependents significa que estem lligadxs a la cura entre nosaltres, i que sense cuidar-nos i sense relacions no podem sobreviure. La vida és una realitat d’interdependència, i el decreixement visibilitza i valora les activitats de cura. 

A Stop Diverfòbia ens reconeixem ecodependents i interdependents, i per això ens cuidem i cuidem el nostre entorn perquè la diversitat sexual, de gènere... no siga motiu de burla ni de cap tipus de violència, sinó de celebració. Amb aquest objectiu, i malgrat la meua absència durant aquest curs, hem decidit continuar les reunions que iniciàrem el curs 2015-16 gràcies a la col·laboració d'Esther (exalumna de l'IES Isabel de Villena) i el suport incondicional de la direcció del centre. 

La primera sessió (03-09-16) va començar amb el vídeo que explica el decreixement i amb un altre vídeo que mostrava el maltractament d’un adolescent cap a un altre en els vestidors d’un institut, davant de la mirada impassible d’un bon grup de companys. El debat va girar al voltant del paper dels espectadorxs i de la necessitat d’implicar-se per a parar la violència, encara que la persona que l’està rebent no siga la nostra amiga. (Al blog Els punys no parlen podeu trobar més informació sobre els diferents actorxs en situacions de violència.)

Enllaçant amb el tema de la interdependència, va eixir el concepte de “sororitat”. El terme prové del llatí sor (germana) i significa: “amistat entre dones diferents i iguals, còmplices que es proposen treballar, crear i convéncer, que es troben i es reconeixen en el feminisme, per a viure la vida amb un sentit profundament llibertari”. La sororitat es tradueix en “germanor, confiança, fidelitat, suport i reconeixement entre dones per a construir un món diferent; valorar que des de temps antics hi ha dones que treballen per a aconseguir relacions socials favorables per a elles i per a nosaltres, i recordar sempre que totes som diverses i diferents”.[1] 

Elena Simón inclou la sororitat (ella l’anomena soritat) en la seua proposta per a una Democràcia vital, en la qual, als principis clàssics de llibertat, igualtat i fraternitat, s’afegeixen els principis feministes d’equitat, paritat i soritat. [2] 
  • Llibertat + Equitat = Autonomia
  • Igualtat + Paritat = Equivalència
  • Fraternitat + Soritat = Solidaritat 
  • Autonomia + Equivalència + Solidaritat = Democràcia vital 
Equivalència no significa ser igual a ningú, sinó tindre el mateix valor, tractament, consideració... sense perdre els trets diferencials. La fraternitat (del llatí frater, que vol dir “germà”) no garanteix la solidaritat. La solidaritat entre homes i dones, o entre persones LGTBI+ i persones normatives, no és caritat sinó justícia. A Stop Diverfòbia no busquem ser “iguals a” la gent “normativa” o que aquesta, en un acte de “caritat”, ens accepte com a diferents, sinó que busquem l’equivalència, és a dir, tindre el mateix valor i, a més a més, encomanar a tot el món les ganes de donar visibilitat a la seua diversitat. 

Un altre tema que va sorgir va ser el de la violència en la parella i l’amor romàntic, però com que se n’anava una mica dels objectius d’Stop Diverfòbia, es va decidir tractar-ho a part i de manera específica. Per a properes sessions, els temes que es tractaran seran la identitat de gènere (possiblement comptarem amb l’assistència de l’activista trans Víctor) i la gordofòbia. També intentarem donar visibilitat al grup i a les propostes amb alguna cartellada. 

Anima’t a vindre!! T’hi esperem el primer dilluns de cada mes de 15 h a 16 h.

[1] Mujeres y espacio público: construcción y ejercicio de la ciudadanía. Silvia Cobos, coordinadora, Universidad Iberoamericana 2008.

[2] Democracia vital. Elena Simón (Narcea ediciones, 1999)


9 de set. 2016

Jocs Olímpics i masclisme

En els Jocs Olímpics de Rio 2016, el 45% de participants eren dones, però la premsa no va vore esportistes lluitadores i talentoses sinó mares, esposes, xiquetes o trossos de carn. No és que ens estranye, però sí que ens indigna, i molt!

La Universitat de Cambridge ha publicat un estudi on explica que els mitjans de comunicació tracten de manera distinta la informació esportiva en dones i hòmens. Després d’analitzar 160 milions de paraules en diaris, blogs i xarxes socials, l’estudi conclou que els hòmens reben tres vegades més espai o temps que les dones en la informació esportiva, i a més a més el que es diu d'unes i d'altres és significativament diferent. Quan es parla d’elles se sol al·ludir a l'aspecte, l'edat o la situació civil, i les paraules més utilitzades són “edat”, “embarassada”, “soltera”, “casada” o “major”; mentre que en el cas d’ells es parla de les qualitats esportives, i els adjectius més emprats són “ràpid”, “fort”, “gran” o “fantàstic”. Segons els cronistes esportius, les dones -a les quals s'infantilitza anomenant-les sovint "xiques" o "xiquetes"- “competeixen”, “lluiten” o “participen”, mentre que els hòmens -rarament anomenats "xics"- “dominen” i “guanyen” en les “batalles”. 

Els Jocs de Rio ens han “regalat” titulars ben masclistes on es destaca el mèrit dels seus entrenadors, si estan casades o fadrines, el seu rol de mares amatents i/o la feminitat de les esportistes -no siga cosa que pensem que no són femenines si practiquen esports!:
  • Katinka Hosszu va fer pols el rècord mundial de natació en 400 metres estil, però en acabar la carrera la càmera va enfocar el seu entrenador i marit, i el comentarista de la cadena nord-americana NBC va exclamar: “Aquí està l’home responsable”. 
  • La nadadora nord-americana Katy Ledecky va guanyar tres ors a Río, i ja comptava amb diversos títols i rècords mundials, però per a la premsa i comentaristes els seus triomfs es devien al fet que "nada com un home". El nadador Ryan Lochte va dir el mateix quan analitzava els èxits de Ledecky. 
  • "Rivas, l'home que va convertir en or les rabietes de Carolina" (AS). Aquest era el titular després que Marín -tractada pel seu nom- guanyara l’or en bàdminton. En l’article, el mitjà enaltia els mèrits de l'entrenador -anomenat pel seu cognom- cosa que ocorria també en els titulars d'altres mitjans: "Fernando Rivas, el desitjat gurú que murmurava a Carolina Marín" (El Mundo). Si comparem les notícies dedicades als esportistes barons, difícilment trobarem que els protagonistes no siguen ells sinó els seus entrenadors. En un altre diari, es destacava l’admiració de l'espanyola pel tennista Rafa Nadal, i se la infantilitzava anomenant-la “xiqueta”. "Carolina Marín, la xiqueta que admira a Nadal, primera no asiàtica que guanya l'or olímpic" (lainformacion.com). 
  • “La dóna d’un jugador dels Chicago Bears guanya una medalla de bronze” (Chicago Tribune, USA). Cory Cogdell, una atleta guardonada en altres competicions, va aconseguir una medalla de bronze en tir, però l’èxit esportiu no va ser prou per a posar-ne el nom al titular. El protagonisme va ser per al seu home, un jugador no massa destacat de l'equip de futbol americà Chicago Bears. 
  • "Una Hèrcules amb maquillatge" (ABC). "Lydia Valentín, l'exuberant bellesa de l'olímpica de bronze" (L'Español). Sobre Lydia Valentín, la lleonesa que va guanyar la medalla de bronze en halterofília, alguns mitjans destacaven el seu maquillatge o "la seua exuberant bellesa", i dedicaven titulars on ella prometia “ser flaqueta" quan deixara de competir i on explicava (segurament perquè se li preguntava) que es maquillava a les competicions "perquè li agrada veure's bonica, com a totes" (L'Español). 
  • "El trio de les grossetes frega el miracle olímpic" (Quotidiano Sportivo, Itàlia). El diari esportiu italià parlava així de les tres tiradores d'arc italianes, Guendalina Sartori, Lucilla Boari i Claudia Mandia, que van quedar en quarta posició. La indignació i la protesta van provocar la dimissió del director. 
  • "Teresa Almeida, una portera sense complexos" era el titular que Marca portava al seu Twitter sobre la portera de la selecció d'handbol d'Angola, seguit de la frase "Fa 170 cm d'alçada i pesa 98 quilos", i una foto de l’esportista amb icones d'una hamburguesa i creïlles fregides. 
  • "Maialen Chourraut, una mare d'or" (Marca). Era la primera vegada que Espanya guanyava un or olímpic en piragüisme d’aigües braves, però per al periòdic la maternitat de Chorraut era molt més important. També El Periódico titulava el triomf així: "La mare d'un or molt brau". Si ho comparem amb els esportistes barons, és difícil trobar un article on se'n destaque la paternitat. 
  • Una foto de Mireia Belmonte triada per Marca també va generar una enorme polèmica en les xarxes socials. A més, les notícies que parlaven de les medalles aconseguides per Belmonte, donaven protagonisme a l’entrenador, tal com passava amb Cristina Marín o amb la saltadora Ruth Beitia. El País dedicava aquest titular a la nadadora: "L'entrenador de Mireia: No és la més talentosa, però ha guanyat amb treball, passió i ganes". De veritat no té talent una esportista que ha guanyat un or? Pedro Morata, periodista de la Ser, destacava de l'esportista que era guapa, simpàtica i que estava prima.
  • Abans dels JJOO ja circulaven en els mitjans de comunicació llistes de les esportistes més atractives: "Les sis esportistes més sexis" (Món Esportiu), "Buenorres internacionals en els Jocs de Rio" (El Mundo). Després de les protestes, El Mundo va decidir canviar el titular per "Les atletes olímpicament atractives". 
  • De Simone Biles, guanyadora de 5 medalles en gimnàstica artística, la comentarista destacava que no perdia el somriure durant els exercicis. No he sentit fer referència al somriure de cap atleta masculí! Quan un periodista li va preguntar si es considerava la nova Usain Bolt o la nova Michael Phelps, ella contestà: “Sóc la primera Simone Biles”
  • Aquesta setmana estan celebrant-se a Rio els Jocs Paralímpics, i la nadadora Teresa Perales, que ja té 22 medalles (les mateixes que Michael Phelps abans d’assistir a Río), aspira a aconseguir-ne 6 més; però la lliga de futbol ja ha començat i acapara els titulars. Ser dona i amb diversitat funcional no pot competir amb 22 hòmens darrere d’una pilota.  
Com a positiu d’aquestos JJOO destaquem: 
  • Per primera vegada en uns JJOO les persones trans han pogut competir sense haver de certificar una cirurgia de reassignació de sexe i sense l’exigència de certificar almenys dos anys de tractament hormonal i documents legalitzats amb el canvi de nom. Concretament hi han participat dues dones trans angleses i el ciclista nord-americà Chris Mosier, famós activista trans. 
  • 41 esportistes s’han declarat obertament homosexuals. A Londres ho van fer 23. Com a anècdota podem citar la proposta de matrimoni en el camp de joc de la jugadora de rugbi Isadora Cerullo a la seua xicota Marjorie Enya. 
  • Per primera vegada, una esportista d’elit ha parlat de la regla. Va ser la nadadora xinesa Fu Yuanhui, que després de competir en els 4×100 va afirmar que li havia vingut la menstruació i estava cansada, i per això només va poder ser quarta. 
  • Andy Murray va guanyar el segon or consecutiu en unes olimpíades i, quan un periodista de la BBC el va felicitar per ser la primera persona en tindre dos ors olímpics en tenis, ell respongué: "Venus i Serena en tenen quatre cadascuna”. 
  • Per primera vegada també hi han participat refugiats de Síria, República Democràtica del Congo, Sudan del Sud i Etiòpia en un sol equip, ja que els conflictes armats dels respectius països els impediren poder-ho fer amb normalitat. 
Tant de bo en les properes olimpíades, les bones notícies superen les dolentes!