Quan la talla sí que importa!

Suïssa ven preservatius per a nois de 12 a 14 anys

Divendres, 5 de març  de 2010

L’empresa suïssa Lamprecht AG ha començat a comercialitzar al país helvètic preservatius per a nois d’entre 12 i 14 anys que es venen en paquets de sis unitats a un preu d’uns cinc euros, segons va informar ahir el diari britànic The Daily Telegraph. La firma ha pres aquesta decisió comercial després que un estudi del Govern revelés que els nois d’entre 12 i 14 anys no estan prou protegits quan mantenen relacions sexuals. «Els nois d’aquesta edat tenen la tendència a no protegir-se, no tenen una educació sexual gaire desenvolupada, no entenen les conseqüències del que estan fent i deixen que les noies assumeixin les conseqüències», va explicar Nancy Bodmer, responsable de l’estudi.

Els preservatius –batejats amb el nom de Hotshot– són una mica diferents d’un condó convencional: tenen un diàmetre de 4,5 centímetres –l’estàndard és de 5,2– i una longitud de 19 centímetres. La decisió ha satisfet diverses organitzacions suïsses de promoció de la planificació familiar i de lluita contra la sida, que argumenten que els joves tenen relacions sexuals cada vegada més aviat. L’edat mínima legal per mantenir relacions sexuals consentides a Suïssa és de 16 anys.

Font: El Periódico.com

Qé Krack!

Entrada d'Eric Campoamor

Bon dia a tots i a totes, 

Hui vull proposar-vos l’anunci Qé crack! perquè el comenteu, ja que l’altre dia, quan estava a casa, vaig veure’l i em vaig quedar impressionat i sorprés. 

En un primer moment vaig riure perquè em va resultar graciós, encara que quan vaig pensar una mica m’adoní que era un anunci degradant perquè, en la meua opinió, fica a la xica com un objecte sexual i incita als xics (i als jóvens en general) perquè diguen aquestes coses "gracioses" per a aconseguir el riure i l’aplaudiment dels altres.

Aleshores, si volem un món sense degradació ni discriminació, per què en ple segle XXI segueixen havent aquestos anuncis?

I és que hi ha molta publicitat sexista en la televisió i molta és subliminal, i actua encara que no ens adonem.

Ací deixe uns altres anuncis:

I en cançons, més del mateix:

https://www.youtube.com/watch?v=RrhCh4WaxlE

Jo em faig una pregunta: Com han deixat aquestes empreses de publicitat que s'arriben a publicar anuncis com aquest? Si ho penseu bé, la intenció de la publicitat és vendre un producte i que es parle d’ell perquè siga conegut. Per tant, aquest anunci no ha passat desapercebut. Com deia Madonna: allò important és que parlen de tu, ja siga bé o malament , però que parlen.

Por últim, mireu aquest vídeo.
http://www.youtube.com/watch?v=lLwSk-tNymY

Criticar per criticar

Entrada d'Estela Marston.

Bé, ja heu vist el vídeo que he trobat buscant a Youtube i pense que és interessant conéixer el que tant abans com hui en dia està passant i és que encara és jutja a les persones per ser com volen ser. De veritat, no ho entenc!! No sé per què la gent ha de jutjar els altres, per ser diferents, per tindre uns valors distints o per pensar d’una altra manera. Penseu que algú té dret a decidir el vostre futur? Jo pense que no! Però, desgraciadament, encara al segle XXI hi ha gent que es dedica a ficar-se en la vida aliena, sense fer-ho en la seua pròpia, o a criticar per sentir-se “poderós”, però encara és pitjor quan hi ha gent que seguix a la persona que ho fa i es riu per ser admès!

Tinc dues preguntes. Hem de ser com volen els altres? Hem de viure la vida d'una altra persona, amb els límits, les normes o les decisions que han pres per nosaltres i amb un futur que no desitgem? No sé vosaltres, però jo vull viure la meua vida, tindre al meu costat a la persona que em faça feliç, prendre les meues decisions gràcies a les experiències que he tingut... Vull tindre un bon futur i que, quan siga major i mire l'àlbum de fotos, em diga a mi mateixa: Olé, Estela, has tingut els teus pros i contres, però sempre has anat cap amunt, has tingut moltes caigudes a la vida i has aconseguit créixer com a persona i demostrar-li a la gent que eres més que un exterior!!!!

Aleshores, vosaltres xiques i xics que critiqueu per ser admesos en un grup o simplement per fer-vos els madurs (que està clar que no ho sou), tingueu en compte que el vostre futur sempre pot canviar, que no fa falta que passe molt de temps per a que altres persones es fiquen amb vosaltres o amb la vostra vida. Es passa malament i no és gens agradable. No en tots els casos passarà el mateix, però si ara sou així, en un futur no molt llunyà estareu a soles i ningú us ajudarà a alçar el cap, per ser com heu sigut amb les altres persones.

No dediques la teua vida a fer felices les altres persones si això significa que renuncies als teus valors!!

26 d'abril, Dia de la visibilitat lèsbica

I que no se t'oblide el plaer!

Quan la gent adulta parla de sexualitat a la gent més jove sempre ho fa per a alertar dels perills: embarassos, infeccions, coacció, discriminació, violència... Mai es parla del plaer.

L’any 2009 es va fer a l’Estat espanyol la Primera Enquesta Nacional de Salut Sexual, per a valorar la satisfacció sexual, l’ús d’anticonceptius i l’abús sexual de les persones entre 16 i 44 anys. El més interessant de l’enquesta era que, per primera vegada, s’incloïa el plaer. Però... què és tindre relacions sexuals satisfactòries? Què contestaries tu, si t’ho preguntaren? La gent respon amb sinceritat a les enquestes?

Unes alumnes de 14 anys, que ja tenien relacions coitals amb les seues parelles, em contaven que fingien els orgasmes perquè els seus nòvios, pobrets, no pensaren que no els agradava la penetració. És possible també que mentiren perquè volien sentir-se “normals”, i el que es pensa que és habitual és arribar a l’orgasme amb el coit encara que, per a una elevat nombre de dones (al voltant del 70%), no és la manera més eficaç d’arribar-hi.

Com mesurem, doncs, la satisfacció? Pel nombre d’orgasmes? Per arribar a l’orgasme amb un coit? Per la quantitat de relacions sexuals que tenim a la setmana? Per com complaem la nostra parella? Per comparació amb la suposada “normalitat”?

A les pel·lis, el sexe és un acoblament heterosexual ràpid i plaent que acaba amb l’orgasme a l’uníson i li passa a tot el món que ho fa. Si alguna persona, en canvi, té molt de plaer amb les seues relacions sexuals però no a la manera de les pel·lis, significa que no té relacions satisfactòries?

Nombrosos estudis afirmen que tindre relacions sexuals satisfactòries millora la relació de parella. I aquest benestar es tradueix també en bona salut, cosa que no vol dir que qui no tinga sexe té pitjor salut! Les relacions sexuals no sóc una obligació, ni cap persona hauria de sentir-se malament si no les desitja. En la sexualitat n’hi ha molta varietat, com en el menjar. Per exemple: n’hi ha qui no té mai gana i menja perquè s’ha de fer. N’hi ha qui sempre té gana i no pararia mai. Algunes persones gaudeixen amb un bon plat i s’esmeren en la preparació i en la decoració. N’hi ha qui menja productes saludables i qui s’alimenta de menjar brossa. N’hi ha qui gaudeix tastant coses noves i exòtiques i, en canvi, n’hi ha qui no ix del menjar tradicional, del que coneix o ha vist tota la vida.

Doncs això passa també amb la sexualitat: que és diversa i variada, que cadascú i cadascuna la gaudeix d’una manera, i la suposada “normalitat” és sovint defensada per aquelles persones moralitzadores que no veuen bé que la gent a sa casa es menge el plat del sexe com li done la realíssima gana!

També els estudis científics afirmen que la satisfacció sexual està relacionada amb la seguretat en les relacions sexuals, és a dir, com més satisfacció, més alt és l’índex d’utilització d’un mètode anticonceptiu. I també és una evidència que a més satisfacció i plaer, menys violència i discriminació.

Si això és així, per què eduquem només parlant dels perills i no eduquem posant en valor el plaer? Potser perquè n’hi ha qui el relaciona amb el vici? Un pare li va dir a una mestra que no li ensenyara a la seua filla de 7 anys on estava el clítoris perquè això la convertiria en una “guarra”. Hi estàs d’acord? Hauria dit el mateix si tinguera un fill baró? Preocupa tant que els xics busquen plaer com que les xiques ho facen? Com es considera socialment a una xica que busca el seu plaer, per exemple masturbant-se? I a un xic? Significa el mateix la satisfacció sexual per a un xic que per a una xica?

Boles fresques!

Un alumne em recomana l’anunci de Fresh balls com a mostra de producte per a hòmens. Efectivament, n’hi ha també per a ells, però observem-ne les diferències. La crema de les xiques era més bé presentada com un medicament, i la dels xics promet mantenir els testicles frescos i secs. Però el més sorprenent de tot és la preocupació per la masculinitat de qui ha d’usar el producte. Al primer anunci de Fresh balls, el xic està practicant un esport de risc; al segon, l’home que aconsella el producte és gran i fort i, per si no ho teníem clar, porta un davantal amb músculs. Quina preocupació perquè no es pense que usar una crema no és masculí!!! El mateix passa amb tota la gamma de productes d’estètica per a hòmens: els anuncis, la forma dels flascons, etc.  tot ha de ser inequívocament masculí. De vegades, alguns publicistes juguen amb la preocupació per la pèrdua de masculinitat i fan una defensa dels valors tradicionals.

Efectivament, n’hi ha productes per a xics però... per què ha de ser a costa de mantenir una masculinitat tradicional? 






Download with Vixy

Celebrem o ens amarguem?

Aplicar la regla de la inversió és sempre molt gràfic perquè es veu el sexisme. Ens imaginem un anunci com el de Vagisil amb un pare i un fill? Als xics, no els piquen els genitals? L’eslògan podria dir així:

Usa Testiculil, així no hauràs de rascar-te en públic!

Però no!! Jo no he vist cap anunci per a xics i l’explicació, la devem al sexisme.

Sobre els cossos de les dones, en general, i sobre els seus genitals, en particular, aquesta societat patriarcal llança un munt de missatges que ens fan creure que som molt complicades –i per això necessitem constants revisions mèdiques–; que les vulves són brutes –no us sona això de l’olor a peix?–; que els pèls són antihigiènics –i una xica que no es depila és una gorrina–, etc. Per a eliminar tots aquestos indesitjables olors, se’ns recomanen un munt de productes (sabons, desodorants, compreses antitot...) i se’ns convenç que la bellesa estereotipada és una qüestió de salut. Per exemple, anar depilada es considera més net, afirmació curiosa que, si ens la creiérem, ens portaria a pensar que tots els xics són uns bruts pel simple fet de ser més peluts. I jo em pregunte: no necessiten els xics sabons per als genitals? Fan olor a floretes? Clar que no!! Tot el món fa olor a fluids corporals diversos i tots i totes tenim cossos complexos que necessiten revisions i cura. Però és molt injust que a una part de la humanitat se la pressione per a no fer olor a res, per a acomplir uns estereotips de bellesa inhumans i per a ser una pacient perpètua.

Ser conscients de com funciona el sexisme és molt important per a contrarestar els missatges discriminatoris. Els cossos de les dones es veuen com a problemàtics i la informació que se’ls dóna pertany al camp de la reproducció i al de la higiene, mai al del plaer. El reduccionisme reproductiu fa que les xiquetes sàpiguen que tenen úter i ovaris, des de ben menudetes, però desconeguen que tenen un clítoris que només serveix per a donar plaer. Usaran sabons, esprais o compreses perfumades, però a poques els hauran dit que és molt saludable agafar un espill, mirar, tocar i celebrar que tenen un cos que els pot regalar molts plaers, amb pèls o sense ells. 

Celebrem o deixem que ens amarguen?

Tots els dies són 8 de març

Queden encara coses per reivindicar i contra les quals lluitar? On? En el món laboral? En els estudis? En la política? En la publicitat? En les relacions sexuals? En les tasques domèstiques? En la cura de les persones? En l'esport? En el model d'amor?...

Desamor i dol

És més fàcil començar una relació que acabar-la i, com que no sabem com fer-ho ni ningú ens ha ensenyat, patim i fem patir més del compte. Per exemple, no es estrany veure parelles que trenquen i que, una setmana més tard, ja han començat noves relacions i no s’amaguen de mostrar la felicitat i el desig que senten per la nova o el nou, sovint davant de l’exparella. També passa, de vegades, que un membre de la parella que ha trencat es dedica a criticar l’ex o a contar intimitats, i aquestos secrets són devorats, com si foren carn, pels voltors que sobrevolen els protagonistes, contents del patiment alié.

Com que sóc de l’opinió que una bona educació sexual i emocional hauria d’ajudar a superar el dolor de la separació, i darrerament veig a molta gent que pateix al meu voltant, vull dedicar aquesta entrada al desamor.

El primer que convé tindre en compte és que la intensitat de les emocions en l’enamorament i en el desamor és molt pareguda perquè de la mateixa manera que l’amor ens ompli, el desamor ens buida (Oliveira, 1997). Ambdós processos comparteixen la invasió de les emocions (l’alegria i l’eufòria en el cas de l’amor, o la tristesa i la ràbia, en el desamor); la irrealitat o deformació de les coses; la pèrdua d’un/a mateix/a, etc. Però afortunadament, tant l’enamorament com el desamor són processos transitoris i a la fi solem recuperar el nostre equilibri. En el cas de l’enamorament, hi té molt a veure el còctel hormonal que comença a segregar el nostre cos (serotonina, oxitocina, vasopresina...) que ens fa viure com si estiguérem col·locats/des i ens provoca fantasies (idealitzacions de la persona estimada o de la relació) que no tenen a veure amb la realitat.

        

La segona qüestió que convé saber és com s'experimenta l’enamorament a l’adolescència. En general, es viu amb una enorme intensitat i es creu que durarà sempre, encara que normalment no és així. Com que es té poca experiència (òbviament), es pensa que l’amor ha de ser com en la fantasia que han provocat les hormones, i com a les pel·lis. També ocorre que, com que l’enamorament ens fa sentir coses que no coneixíem, s’idealitza encara més la parella i es pensa que ningú més ens farà sentir d’aquesta manera, cosa que, amb el temps i les experiències, comprovem que no és així. I, clar, com que la major part de  relacions tenen un final, els trencaments solen provocar molt de dolor, sobretot quan no es fan de mutu acord, si han sigut producte d’una infidelitat, o simplement si hi ha terceres persones implicades. La persona “abandonada” pot sentir-se inferior, sola, desil·lusionada, ressentida, tal vegada culpable; i, en els cas dels xics, per culpa de la socialització patriarcal, pot passar que senten danyat en el seu orgull, ja que el valor d’un “home de veritat” puja per les dones que aconsegueix i abaixa per les que perd.

També són molt dolorosos i difícils els trencaments quan encara estem enamorades i ho fem perquè la parella ens maltracta (físicament o psicològica), ja que, a la dificultat del dol, haurem de sumar haver de recuperar l’autoestima danyada i això és molt costós. A més a més, la ment és traïdora, i és fàcil que ens recorde només les experiències bones de la relació i oblide les dolentes.

Per a poder superar tot aquest dolor, hem de passar per un procés que anomenem dol, i que implica posar-se en contacte amb el buit que deixa la pèrdua i adaptar-se a la nova situació. Dins d’aquest dol, és normal passar per una sèrie de processos:

Negació. No volem vore la realitat i ens resistim al canvi. No em pot passar a mi! Tot va bé, em cridarà i em dirà que m’estima... Canviarà!

Negociació. Intentem dur a terme canvis perquè la relació no s’acabe. Si faig això o allò, continuarem... Et promet que si no em deixes faré...

Ira/ràbia. Sentim ràbia contra la persona que ens ha abandonat, contra la nova parella, o contra el món...

Tristesa. Estem deprimits/des, plorem sovint, ens falta energia, no tenim ganes de viure...

Pseudoacceptació. Ens autoenganyem i ens diem que ja ho hem superat, però en realitat no és així i podem tornar fàcilment a les fases anteriors (negació, ira, ràbia, tristesa...).

Acceptació. Finalment, acceptem la nova situació sense la parella, tornem a tindre il·lusió, ja no ens fa patir pensar en la relació acabada i posem fi al dol. Aquesta fase no significa necessàriament que hagem de tornar a tindre una relació amb la parella, transformant-la, per exemple, en una amistat. Després de fer el dol, som lliures de “reciclar” o no la relació. Tal vegada decidim que no ens interessa, o potser sí que ho desitgem però, en qualsevol cas, no és cap obligació.

Agraïment. Aquesta fase és opcional i significa que ens alegrem d’haver viscut la relació perquè després d’haver passat el procés ens ha fet crèixer. Després d’aquesta relació, sóc una persona més sàvia.

En una relació de maltractament, els processos de dol es compliquen molt més perquè la persona maltractadora sol prometre que canviarà i fins i tot plora per a fer-nos sentir llàstima, i això fa que visquem encara més intensament la negociació, si ens la creiem, i que pensem que amb els canvis promesos la relació se salvarà.

El ben cert és que, si volem començar una nova relació, o simplement estar bé amb nosaltres mateixos, hem de ser conscients de tot el que passa quan iniciem o quan acabem una relació i hem de dedicar-li temps al dol, un temps que en cada persona serà diferent. Però a més a més d’aquestos processos personals, també hem d’evitar fer patir la nostra o el nostre ex perquè l’estima es demostra en com vivim l’amor i en com vivim i fem viure l’altra persona en el desamor. Aquestes cançons de Melvin i Porta i de La Gossa Sorda són la cara i la creu del que ha de ser deixar una relació. 

(I que no se t'oblide que no tindre parella no és estar sol ni sola.)

Quan els tacons eren masculins

"No m’avergonyeix vertir-me de dona perquè no crec que ser dona siga motiu de vergonya". Iggy Pop

<"Per què els hòmens van deixar d’usar tacons?

BBC Món. Durant generacions, han sigut símbol de la feminitat i del glamour. Però no sempre ha estat així; originàriament, un parell de sabates amb tacó va ser accessori essencial i exclusiu per a hòmens.

"Les sabates de tacó van ser usades durant segles a l’Orient Mitjà com a calçat per als genets", assegura Elizabeth Semmeljhack, del Museu Bata Sho en Toronto. Una bona equitació era essencial en els estils de combat a Pèrsia, el nom històric d’Iran. "Quan els soldats s’aferraven als estreps, el tacó ajudava a subjectar-se al cavall i així podien disparar les fletxes amb més precisió", diu Semmelhack.

El tacó a Europa

Al final del segle XVI, el Shah Abbas I tenia la cavalleria més gran del món. El monarca desitjava establir llaços amb governants d’Europa Occidental a fi de tindre aliats contra el seu major enemic, l’Imperi Otomà. D’aquesta manera, en 1599,  Abbas va enviar la primera missió diplomàtica a Europa, específicament a les corts de Rússia, Noruega, Alemanya i Espanya. Una onada d’interés en tot el que tenia a veure amb Pèrsia va inundar llavors l’Europa Occidental. Les sabates a l’estil persa van ser adoptades amb molt entusiasme per aristòcrates, que van buscar tindre una aparença viril, una masculinitat que de sobte només podia aconseguir-se calçant sabates de tacó.

En els carrers empedrats i plens de fang de l’Europa del segle XVII, les noves sabates de tacó no tenien cap valor, però aquest era justament el punt. "Una de les millors maneres de tindre estatus social era a través de costums poc pràctics", diu Semmelhack, i afegeix que la classe alta sempre va usar roba poc pràctica, incòmoda i luxosa per a anunciar el seu estatus privilegiat. "No eren la classe treballadora i no havien de caminar molt lluny".

Quan les sabates de tacó van arribar a les classes més baixes, l’aristocràcia va respondre augmentant-ne dramàticament l’altura, amb la qual cosa va nàixer la sabata de tacó alt.

Lluís XIV i els tacons rojos

Quan parlem dels més notables col·leccionistes de sabates de la història, la Imelda Marcos d’aquells dies era, indiscutiblement, Lluís XIV de França. Per a ser un gran rei, era molt baixet; només media 1,63 metres i millorava l’alçària afegint 10 centímetres amb sabates de tacó, que sovint estaven decorades amb escenes de batalles. Els tacons i les soles sempre eren de color roig /.../.

En la dècada de 1670, Lluís XIV va firmar un edicte on només els membres de la seua cort podien calçar sabates amb tacons rojos. Però en la pràctica l’alta societat calçava sabates de tacons no autoritzats i també imitacions.

La moda ràpidament va passar a la Gran Bretanya i al rei Carles II d’Anglaterra, en la seua coronació (1661), se’l representava calçant un enorme parell de sabates roges, amb tacons estil francés, a pesar que ell mesurava 1,85 metres.

Les dones i els tacons

A pesar que els hòmens europeus van ser els primers que van sentir atracció pels tacons -degut a la seua connexió amb Pèrsia i a la masculinitat que això generava-, el desig d’algunes dones per adoptar elements del vestuari dels hòmens va fer que ràpidament s’estenguera l’ús del tacó a elles i als xiquets. "En la dècada de 1630 tenies dones amb el pèl curt i xarreteres", afirma Semmelhack. "Fumaven pipa i portaven barrets que tenien dissenys molt masculins. És per aquesta raó que van adoptar les sabates de tacó en un esforç per masculinitzar el seu vestuari".

Des d’aquell moment la classe alta europea va adoptar una moda de sabates unisex fins al final del segle XVII, quan les coses van començar a canviar una altra vegada. "En aquest moment comences a veure un canvi en els tacons", indica Helen Persson, del Museu d’Alberto i Victòria de Londres. "Els hòmens van començar a usar tacons més quadrats, robustos i baixos, mentre que els de les dones eren més esvelts i corbs".

/.../ Anys després, quan va explotar el moviment intel·lectual de la Il·lustració, va arribar un nou respecte per allò racional i utilitari i un èmfasi en l’educació més que en els privilegis. La moda masculina es va fer més pràctica. A Anglaterra, l’aristocràcia va començar a vestir roba senzilla vinculada al treball. Va ser l’inici del que ha sigut denominat com la Renúncia del Gran Mascle, la qual cosa es va traduir en l’abandó de les joies, dels colors brillants i de les teles ostentoses. Ara arribava una moda de colors foscos, sobris i homogenis. La roba dels hòmens no funcionava ja per a definir una classe social i, quan aquestes fronteres entre classes van començar a ser més tènues pel que fa a la moda, les diferències entre els sexes van començar a ser més pronunciades. "Va començar la discussió sobre com els hòmens, independentment de la seua classe, podien convertir-se en ciutadans a través de l’educació", explica Semmelhack.

"Les dones, en contrast, eren vistes com a més emocionals, sentimentals i poc educades. El desig femení va començar a construir-se en termes de moda irracional i els tacons alts /.../ es van convertir en un exemple típic de la moda poc pràctica". Els tacons eren vistos com a ximples i efeminats.

Cap al 1740 els hòmens ja havien deixat d’usar-los.

La pornografia

La pornografia va fer que el tacó en la dona fóra un símbol d’erotisme. /.../ Quan a la meitat del segle XIX els tacons van tornar usar-se, la fotografia va començar a canviar la manera en què la moda i la dona es veia a ella mateixa. Els que treballaven en la pornografia van ser els primers a usar la nova tecnologia, i prenien fotos de dones nues per a postals, on les models adoptaven postures que recordaven els nus clàssics, però calçaven els tacons alts de l’edat moderna. Elizabeth Semmelhack creu que aquesta associació amb la pornografia va convertir als tacons en accessoris eròtics per a les dones.

Als anys 60 del segle XX, va tornar el tacó baix i en els '70 els hòmens van lluir sabates de plataforma. Però l’època en què el sexe masculí caminava de puntes sembla haver quedat arrere.

Tornarem a aqueixa era en què ells calçaven tacons alts de colors? 

"Indubtablement", assegura Semmelhack. Diu que no hi ha cap raó que evite que els tacons alts adquirisquen nous significats. Però assevera que perquè això ocórrega, primer ha d’arribar una verdadera igualtat de gèneres.">

Traduït de: BBC Mundo (Mira l'article si vols vore fotos de les sabates)

Manifestació d'hòmens a Toronto (Canadà, setembre 2012) contra la violència a les dones sota el lema: "Camina una milla amb les seues sabates", és a dir, posa't en la seua pell.

Verge?

Com pateix aquesta mami! I quina explicació més dolenta!!

El que li arribarà a la xiqueta és que la sexualitat és com muntar un trencaclosques format per peces que encaixen "per naturalesa": els xics en tenen una part i les xiques una altra, i del que es tracta és d’acoplar-se, i aquest acomplament és ràpid!!

La xiqueta no sabrà que hi ha penis, vulves, clítoris, vagines... sinó que papà i mamà tenen unes “cosetes especials” amb les quals fan també “una cosa especial”.

La nena aprendrà que en aquella “cosa especial” que fan mami i papi, ell és la part activa i mami sembla que no fa res.

També sabrà que mami i papi són feliços fent-ho, però que és papi el que es posa “content”. En el tema del plaer, de mami no en sabem res.

Però el que li quedarà clar, claríssim, és que la sexualitat serveix per a fer bebés, perquè mami i papi es busquen quan en volen fer un i les llavoretes de papà persegueixen l’òvul de mamà.

En resum, aquest és un model de sexualitat una miqueta limitat perquè és sexista (tracta diferent a xics i a xiques), reproductista (l’objectiu de la sexualitat és la reproducció), heterosexual (no considera les relacions ni les pràctiques homosexuals), coital (la pràctica “completa”, la millor i la més plaent és el coit; la resta són preliminars), genital (el plaer només se sent als genitals; les altres parts del cos no tenen quasi importància), parellista (la sexualitat es viu en parella i per amor), adultista (només es viu la sexualitat a l’edat adulta), etc.

Què li diries tu a la xiqueta si volguera saber en realitat què significa ser verge (sexualment parlant). I si et preguntara què és un orgasme?

Ací teniu el que li diu la mami:

Chicas y chicos más bien adultos..., sus cuerpos son diferentes pero están hechos para unirse de una manera inteligente, como un rompecabezas. Cuando mami y papi se aman mutuamente mucho, algunas veces solo para mostrarse cuanto se aman, papi tiene una cosita especial y la muestra a mami, y cuando mami y papi quieren hacer algo muy especial, para hacer un bebé, entonces papi toma su cosa especial y la pone en el lugar especial de mami, en un lugar especial en el cuerpo de mami, y eso hace sentir a mami muy feliz. También hace sentir a papi feliz. Y, a veces, después de un momento, a veces tan rápido, papi se pone tan contento que tiene un tipo de boummmm, y una explosión ¡y todas las semillitas de papi salen disparadas para llegar aprisa al óvulo de mami! Y a eso se le llama hacer el amor. En fin… hasta que lo hagas tú, por primera vez, eres virgen.

Per si voleu saber com s'ho munten en altres cultures:
La seksualitat en altres cultures

San Calcetín

San Valentín para machirulos por dm_505ae0449a08a

I mentrestant, ahir, a València, i a un munt més de ciutats i països del món (189), un bilió de dones ballàrem per a dir prou a la violència contra les dones. El moviment One Billion Raising va ser llançat per l'activista estatunidenca Eve Ensler, que es pregunta: Per què ballar a favor d'una causa? “Una de cada tres dones del planeta serà violada o maltractada al llarg de las seua vida. Mil milions de dones violades és una atrocitat. Mil milions de dones ballant, és una revolució!!”

La sexualització de les xiquetes (2)

Download this Video

La publicitat, les sèries, les revistes..., presenten xiquetes amb maquillatge, roba, postures i mirades sensuals... La indústria ha descobert que el mercat infantil existeix i que és molt rentable. Per això crea productes com el menjar (galetes amb els dibuixos dels personatges de les pel·lícules, establiments que regalen objectes per a les criatures...), els joguets, els programes de televisió especialment adreçats al públic infantil i amb tot de productes amb els protagonistes (samarretes, bosses...), etc.

Al mateix temps, als anuncis, a les sèries... la indústria mostra imatges de persones, xicotetes i grans, que són felices consumint. I perquè aquest desig de consum siga més potent, s’utilitzen tot d’argúcies com per exemple fer que les famílies se senten culpables (com feia la presentadora d’Intereconomía): Regala-li al teu fill o filla el que tu no vares tindre! Si no tens temps per compartir, fes-lo feliç comprant-li el que vol! No deixes que siga una marginada o un marginat i dóna-li el que tenen els altres (el mòbil, les sabates de marca...)!!! Consumir és una manera de sentir-se bé, però no ensenya a superar les frustracions de la vida.

Per altra banda, en el consum femení, es repeteixen els estereotips sexistes de dona objecte i seductora. Moltes xiquetes (i també xiquets) hem jugat a afaitar-nos, a posar-nos la roba, les sabates, etc. dels nostres pares. Això era i és jugar. Però una altra cosa és que el joc, per culpa de la pressió que exerceixen els mitjans de comunicació i el mercat, transforme el que era un divertiment en una obligació, “en una aspiració que presenta patrons de conducta que limiten les possibilitats perquè cada xiqueta imagine i forme de manera creativa la seua pròpia identitat”. És increïble que puguem trobar subjectadors amb espongeta per a xiquetes, sets de maquillatge, Princelàndies que es vénen com a spas educacionals perquè, a més de pintar i fer desfilar les xiquetes, els diuen que s’han de rentar les mans abans de menjar, etc. Però tot això, el que fa és que les xiquetes s’obsessionen més per l’aparença que, per exemple, per fer esport (per jugar, per córrer, per patinar, per anar amb bicicleta...), totes elles activitats molt més saludables que desfilar o maquillar-se.

Per què al mercat li interessa tant sexualitzar les xiquetes?

La sexualització de les xiquetes (1)

Download with Vixy.net

En classe de primer d’eso em preguntaren què tenia a veure Princelàndia amb la sexualitat de les xiquetes i dels xiquets. En un comentari de l’entrada, vaig enganxar l’entrevista a la psicòloga Olga Carmona, que n’explica la relació. M’agrada com ho diu i hi estic quasi d’acord en tot; però una de les darreres preguntes és:

¿El descubrimiento y desarrollo normal de la sexualidad se pervierte con esta precocidad forzada?

Exacto, me gustaría no dejar pasar por alto que esta hipersexualización del universo infantil conlleva una aproximación muy violenta al mundo de la sexualidad adulta, saltándose etapas, perdiéndose experiencias imprescindibles que les introduzcan de forma sana a una parte esencial de lo que después será su vida en pareja y su forma de entender las relaciones sociales, no sólo sexuales.

Per a mi no és una qüestió tant de saltar-se etapes sinó de cosificació sexista de les dones. La sexualització de les xiquetes em sembla dolenta, però també la de les joves i la de les dones adultes. Que les dones hagem de ser objectes seductors que usen les “armes de dona” per a fer caure en les nostres xarxes a uns hòmens considerats “babaus”, em sembla fatal, per a les grans i per a les menudes. I que la nostra vàlua personal haja de dependre de la bellesa, també. I Princelàndia, i les pel·lis de Disney i les nines per a xiquetes, els estan dient que valen perquè són belles i seductores.

Jo no sé quin és el desenvolupament “normal” de la sexualitat, ni quines etapes té o hauria de tindre; el que sí que sé és que el model color de rosa princesa, i el model color blau futbolista, provoca prou de patiment en les persones que no són tan “normals”.  El model social és aquest: blau i rosa. I les criatures no podran triar si no els donem altres models diferents als de Disney. Torne a esmentar ací a la protagonista de Brave, una princesa diferent que tira a l’arc i munta a cavall. Per què les xiquetes de Princelància no tenen una sala on poder llançar fletxes? per posar un exemple. Elegir Princelància no és elegir. És més del mateix.

Famílies...

Download with Vixy