18 de maig 2018

The Bechdel Test

Tornem a publicar aquesta entrada perquè continua sent ben actual, malauradament. 


El test de Bechdel és una senzilla manera de saber si una pel·lícula és ANDROCÈNTRICA i/o SEXISTA.

Només cal contestar tres preguntes:

1) Hi ha com a mínim dues dones amb nom propi?
2) Les dues dones parlen entre elles?
3) El tema de la seua conversa té relació amb un home?

Passa el test a les pel·lis que hages vist darrerament i conta'ns-ho.

I per si no saps massa bé la diferència entre sexisme, masclisme i androcentrisme, ací va l'explicació d'Elena Simón:

SEXISME. Discriminació pel sexe assignat en nàixer o causada pels estereotips o rols de gènere adquirits. És el tractament desigual de les dones i dels barons o d’allò masculí i femení. Sol ser subtil i per això no és fàcil de detectar.

MASCLISME. Actitud de prepotència basada en la creença de la superioritat dels barons sobre les dones. És molt evident.

ANDROCENTRISME. Visió del món, del coneixement i de les relacions socials des del punt de vista masculí. També passa desapercebuda. La típica imatge de l'evolució des del mono fins a l'home en seria un bon exemple:



En el Tornillo expliquen molt bé també què és l'androcentrisme.

17 de maig 2018

Alçat per les teues amistats

Hui dia 17 de maig és el dia internacional contra l'homofòbia i la transfòbia. A Karícies celebrem la diversitat cada dia, però ací deixem un curt irlandés (en anglés) per si a algú se li ha oblidat.

6 de maig 2018

Taxa rosa

Entrada de Paula i Raquel (1r Bat.)








Alguna vegada havíeu escoltat parlar de la desigualtat de preus entre homes i dones? Sabíeu que hi ha productes i serveis que, si van adreçats al públic femení, són més cars que els masculins? 

La desigualtat de gènere es reflecteix en moltes realitats ja conegudes, com la dificultat per a accedir a llocs de responsabilitat, la diferència salarial, o els rols tradicionalment assignats al sector femení (cuidar, netejar, estar sempre guapes...) i que no s'aconsegueixen erradicar. A tot açò, cal afegir una nova desigualtat que ha eixit a la llum recentment: les dones paguen més per productes similars; una pràctica que s’ha anomenat ‘taxa rosa’.

Ens ha paregut molt important destacar aquest fet perquè, d’una banda, hi ha milers de persones que desconeixen aquesta desigualtat, i de l’altra, és increïble que tranctant-se del mateix producte, només pel color tinga un preu diferent. A més a més, considerem que les empreses estan reproduint un estereotip pel que fa al rosa, ja que pensen que únicament són les dones les destinatàries d’aquests articles.

Per a exemplificar el que és la taxa rosa, volem deixar-vos dos vídeos que ens han paregut molt interessants. El primer explica entre altres coses el major preu que presenten alguns dels productes de primera necessitat per a les dones, i es critica que aquest impost siga tan elevat. Per exemple, els productes per a la menstruació paguen el mateix IVA que el caviar –un 10%. L’Estat se n’aprofita així del fet que els productes són necessaris per a les dones, i aquestes els compraran al preu que es fixe, encara que siga elevat. Part de la societat pensa que baixar el percentatge d'aquests impostos seria el millor, com ja es fa en altres països. Per exemple, al Canadà, els productes per a la menstruació no paguen IVA. El segon vídeo ens explica la taxa rosa mentre compara productes del supermercat, i ens deixa clar que l'única diferència és el color.





2 de maig 2018

VII Vesprada Diversa

La VII Vesprada Diversa de l’IES Isabel de Villena va ser especial perquè tinguérem un planter de luxe: els exalumnes del nostre institut, Lorenzo, Daniel i Esther; Marc, un pare de Galesh; Carmen, una mare d’Ampgil, i C., la mare d’una criatura intersexual (autora del blog Mi bebé intersexual). I de plat estrella, vam escoltar Pol Galofre.
Va ser un plaer per al cor i per a l’intel·lecte sentir les seues experiències transformadores, gràcies a les quals prenem consciència i ens reafirmem en la importància de ser “manada” contra la intolerància –perquè si ens quedem paradxs, som còmplices–; i ens qüestionem també les nostres seguretats i/o normalitats, i ens fem preguntes: per què sóc un home o una dona?, què és la masculinitat o la feminitat?, com podem des-ocupar aquestes masculinitats i feminitats tan tòxiques?...

Gràcies, un any més, més ensenyar-nos tant!

Us deixem una xicoteta entrevista a Pol, Activismes trans*, a idem.tv:

28 d’abr. 2018

Canvia el conte

"Cambia el cuento" forma part del projecte Little Revolutions que, amb el suport de l’Institut Català de les Dones, se suma a la campanya per denunciar la normalització de la violència masclista en els contes infantils. Tal com diuen a la informació del vídeo, “es vol mostrar com la història de la Caputxeta Roja és un cas evident d'agressió sexual naturalitzada en un conte universal i aparentment innocent, i amb el qual es perpètua de forma continuada un abús que es normalitza i interioritza.

27 d’abr. 2018

Quan violar és gratis

Per les xarxes socials ja circulava fa uns dies la filtració que no es condemnaria “la manada” per agressió sexual sinó per abús. I els temors s'han convertit en realitat. Al nostre codi penal, si no hi ha intimidació ni violència, no existeix agressió sexual. Al parer dels jutges encarregats de la violació múltiple, no hi hagué intimidació ni violència i, per tant, la pena és menor: només 9 anys. A més, Ricardo González, un dels tres magistrats que componen la Secció Segona de l'Audiència de Navarra, va emetre un vot particular a la sentència demanant l'absolució dels acusats. 

No hi ha intimidació ni violència quan t’arraconen en un portal minúscul? No hi ha intimidació ni violència quan cinc hòmens fan el que volen d’una altra persona? Quin missatge envia aquesta sentència a les dones, als hòmens i a la ciutadania en general? Beatriz Gimeno ho explica magistralment en l'article "Rabia pero no impotencia".

Si t'interessa el tema, mira les entrades:

També pots llegir l'article d'Amnistia Internacional:


Ràbia però no impotència

Beatriz Gimeno. 26 d'abril de 2018
Em pose a escriure açò plena de ràbia i sabent que no hi ha res que puga dir que no s'haja dit ja aquest matí, res que no es dirà aquests dies perquè, en realitat, de les nostres goles ha eixit un únic crit de ràbia. Hem de convertir aquesta ràbia en potència transformadora. I ho aconseguirem.
En realitat, la sentència és la narració exacta d'una terrible i evident violació. Totes i tots llegim el mateix. Els jutges i la jutgessa la descriuen amb detall, però no saben veure-la perquè no saben conceptualitzar-la, no saben polititzar-la, no saben empatizar amb la víctima, no saben res de feminisme o de violència masclista, ni d'igualtat. Al cap i a la fi, porten milers d'anys violant-nos; en la guerra i en la pau, en el carrer i a casa, estranys i parents. Ens veiem (i ens veuen) violades en les obres d'art, en la literatura, en els acudits, en les cançons populars, en el llenguatge quotidià, en les pel·lícules, en la publicitat i en el porno… i en la realitat es produeix una violació cada 8 hores. Ningú hauria d'asseure's a jutjar delictes sexuals sense formació en violència masclista i en feminisme. El resultat és exactament aquest.
Aquesta violació, el seu judici i sentència era (és) paradigmàtica. Cinc tipus fiquen una xica en un portal, la despullen, la penetren analment, bucalment i vaginalment entre bromes i riallades; ho graven, la deixen tirada i nua. Els cinc ho havien fet abans amb una xica drogada, i ho havien gravat també. Els cinc deixen per escrit en els seus missatges el masclisme amb què es relacionen amb les dones, el menyspreu amb què les tracten, l'absoluta falta d'empatia, la reificació màxima, la violència sexual com a divertiment. Ells són un exemple quasi perfecte del masclisme més extrem però també quotidià, “normal” i socialment acceptat. Els violadors són masclistes, però bons fills i veïns. Excepte les seues víctimes, ningú parla malament d'ells.
El judici es va desenvolupar també de la manera habitual; en diversos moments va semblar que se la jutjava a ella: per no resistir-se, per estar on no havia d’estar, per estar borratxa, perquè no li va doldre el que un magistrat considerava que havia de doldre, per anar amb qui no havia d’anar, per recuperar-se i seguir amb la seua vida. Per no morir-se, per no matar-se. L'agressió i el judici es produeixen, a més, enmig d'una presa de consciència col·lectiva i massiva sobre el que signifiquen les agressions sexuals en totes les seues formes. Aquest cas ho tenia tot perquè es produïra una sentència exemplar. Però més que exemplar, s'ha produït una sentència que exemplifica, en realitat, el que és la justícia patriarcal. Una sentència que mostra el paper de les dones en aquesta societat: el que som, el que són els nostres cossos, el que és la nostra llibertat i el nostre desig. El que és la sexualitat masculina i el que se suposa que és la sexualitat femenina. Aquesta sentència és un compendi quasi perfecte de tot açò.
No sé si és la sentència o la llei (segurament són les dues coses), però ha quedat meridianament clar el que volem dir quan diem “justícia patriarcal”; una que no deixa escapatòria a les dones enfront d'una agressió de la qual moltes hem sigut o podem ser víctimes. Què vol la justícia que fem si ens violen? Què se'ns exigeix? Els jutges que condemnen assumeixen que ella no va consentir, que es va veure superada, intimidada i obligada; aleshores? Quina violència o quina intimidació ha d'haver-hi perquè siga considerada tal? Com deixa clar la sentència, el grau de violència que hi haja sembla que ha de mesurar-lo la resistència d'ella. Però si et resisteixes, tens moltes possibilitats d'acabar morta o torturada amb més ferotgia encara. Així doncs la justícia ens deixa a les dones en una situació impossible totalment. I si la justícia ens deixa en una situació impossible, llavors no és justícia ni pot ser-ho.
Si et resisteixes –encara que en siguen cinc, encara que en siguen deu– et poden matar, però també pot ser que algun jutge opine que, malgrat la resistència, ho estaves desitjant (quan una dona diu “no”, en realitat vol dir “sí”). Però si no et resisteixes perquè estimes la teua vida, aleshores és que “et deixes” perquè t'està agradant; si gemegues és de plaer; si plores… plaer també; si després et recuperes i no et mors, això és que ho vas gaudir. Si no et resisteixes, aleshores està excitant-te. En realitat, parlem clar, a qui excita és a ells. Llegint el vot particular del magistrat que diu que ella gaudia, i on esmenta els seus “ulls mig aclucats” i els seus gemecs de plaer (on altres jutges aprecien gemecs de dolor), el que queda clar és que qui sembla gaudir és ell. Milers d'anys erotitzant la violació i anomenant “sexe” al que ens fan estan ací, en aquest vot particular. En la meua joventut (i no fa centenars d'anys) els meus companys de militància esquerrana consideraven el súmmum de la radicalitat dir allò de “si et violen, relaxa't i gaudeix”. Això batega en el fons d'aquesta sentència i està també en el cap del magistrat que ha redactat el vot particular.
Crec també que cal problematizar, amb calma però sense pausa, el concepte de consentiment. Ells no consenten, ells desitgen, i al voltant del seu desig s'organitza tot, fins i tot el nostre consentiment. Consentir, al cap i a la fi, és consentir al desig d'ells. Consentim davant el seu desig, o manifestem el nostre i fem que importe? Nosaltres desitgem en la mateixa mesura. Que el nostre desig no passe per damunt del desig de ningú no el fa menor, ni menys important, ni menys urgent, ni menys potent, ni menys plaent, sinó simplement ètic. No es tracta de permetre, no es tracta de consentir; es tracta de desitjar en igualtat perquè mentre el nostre desig no importe exactament igual que el desig masculí, mentre en el millor dels casos se'ns demane que consentim, seguirem sent cossos al servei de l'únic desig que importa, el que imposa la seua llei i moltes vegades la seua violència; i seguirà sent la mesura de qualsevol relació, la mesura del que és sexe i del que no ho és. I també perquè hi ha moltes formes d'aconseguir el consentiment que no són violència física, però que ignoren el nostre desig.
Cal formar els jutges, cal canviar el Codi Penal perquè no calga la violència física perquè hi haja violació, perquè hi haja prou amb la violència moral, la violència de la humiliació, l'amenaça de la violència, la por… Però cal canviar també les estructures sociosexuals per a posar el nostre desig al mateix nivell que el d'ells, i perquè el que considerem “relació sexual” no es conceba sense el desig de tots/es els seus participants. El nostre desig importa. Volem que estiga també en el centre.
Sent una ràbia infinita, recorde aquella xica el nom de la qual ignore i recorde aquella altra a la qual van drogar a Pozoblanco i a la qual, drogada, tocaven els pits mentre reien. I pense en el que li va costar denunciar perquè va sentir vergonya, i en el que estarà pensant ara, quan s'acosta el seu judici. M'agradaria que fórem capaços d'aconseguir que foren ells els que passaren molta vergonya, que ningú els volguera contractar, que la gent els escopira pel carrer, que les xiques els cridaren coses quan se’ls creuaren. I que a ella, a la víctima, li arribara la nostra abraçada i solidaritat. Perquè no està sola, perquè estem amb ella, perquè som un sol cos que es doblega de ràbia però no d'impotència. Som cada vegada més fortes.

22 d’abr. 2018

Sexpreading no és sexting


Saps què volen dir les paraules que acompanyen les imatges? Pots consultar-ho en la guia Desconnecta’t de la violència en xarxes, elaborada pel Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. Però hi ha altres termes que també són importants. Per exemple, sexpreading, confós sovint amb el sexting. Ens aclareixes la confusió? La Lore et pot ajudar. I ja que t’hi poses, pots explicar també el mansplaining i el manspreading? T'ha passat alguna vegada?

15 d’abr. 2018

Yes, We Fuck! again

El documental dirigit per Antonio Centeno i Raúl de la Morena, Yes, We Fuck!, té un títol buscadament provocador que mostra la sexualitat de persones amb diversitat funcional. El projecte es va finançar amb micromecenatge i mostra 5 històries reals on el sexe esdevé un arma no sols de plaer, sinó també política perquè defensa la llibertat i els drets individuals i col·lectius de les persones.
El documental teixeix aliances amb altres col·lectius que treballen qüestions vinculades al cos i a la sexualitat (transfeminisme, LGTB, queer, intersex...). I, com diuen els autors mateixos: “L'estratègia passa per mostrar històries reals amb imatges explícites que revelen a les persones amb diversitat funcional com a éssers sexuals i sexuats, com a cossos desitjants i desitjables que trenquen la idea de normalitat i ens interpel·len sobre com entenem el desig, el plaer i la bellesa.”
Miriam va en cadira de rodes i ens obri les portes de sa casa per a ensenyar-nos la història d’amor i de sexe amb Pama, la seua parella índia. Mertxe és una dona cega que sempre ha estat interessada en la sexualitat i el feminisme, i decideix assistir a un taller sobre ejaculació femenina que imparteix Kani, un xic trans. Un grup de joves amb diversitat intel·lectual parlen entre ells sobre els seus gustos, pràctiques i inquietuds sexuals i, paral·lelament, pares i mares expliquen com han influït en la vida sexuals dels seus fills i filles.
Soledad Arnau és també una de les protagonistes del documental. Té una discapacitat del 85% i necessita assistència per a banyar-se, vestir-se, menjar, etc. Les seues mans estan doblegades i no tenen mobilitat, però amb l’ajuda del seu assistent sexual Teo fa poc de temps que ha pogut tocar-se per primera vegada a ella mateixa. “Mai havia experimentat la sensació de tocar-me. Em va semblar preciós: els meus dits podien agafar-me el mugró, i vaig poder ficar les mans davall les bragues. Va ser un momentàs de plaer amb mi mateixa”. Soledad comenta en aquesta entrevista que havia tingut parelles sexuals, “No obstant això, la diferència està que, quan ho faig amb ells, és una experiència compartida; amb Teo com a assistent sexual, fou exclusivament el meu moment, i va ser preciós.

Sole explica que l’assistència és un suport humà perquè una persona amb diversitat funcional puga viure de manera independent en l’àmbit sexual. “Per a mi”, comenta, “és una ferramenta humana per a exercir el meu dret a l’exploració i al coneixement del meu cos, i arribar a l’autoerotisme, o ajudar a concretar una relació sexual entre dues persones, per exemple, amb mobilitat reduïda.” L’assistent sexual no intervé activament en l’acte sexual, sinó que agafa les mans de la Sole i les porta on ella vol.

11 d’abr. 2018

Drags kings a Venus Boyz



Hi ha una masculinitat o una feminitat “autèntiques”? La filòsofa Judith Butler explica que el gènere no és natural ni ve de sèrie sinó que es tracta d'un guió que ens posen davant només nàixer. Abans fins i tot del naixement, ja està construït el decorat -i la roba, el bressol, el carro, l’habitació... tenen els colors del gènere assignat. Les persones representem aquesta obra de teatre sense saber que estem actuant, i sense adonar-nos que podem canviar el guió si no ens acomoda.

Una drag king és una dona conscient de la teatralitat de la masculinitat que juga amb el gènere fent un espectacle en un club o en un escenari. Les drag kings que apareixen en el documental Venus Boyz parodien els estereotips i les estratègies de poder masculines per a mostrar que la masculinitat és una representació on només es necessita maquillatge i uns pelets a la barba, capacitat d’observació i ganes d’experimentar. Mildred representa a la perfecció el seu cantant favorit Dréd. Mo B Dick ens mostra el binarisme vestint una part del seu cos d'home i l’altra, de dona. Del La Grace Volcano fotografia la diversitat i ens explica que des que ha decidit usar pronoms masculins se li permet socialment expressar l’agressivitat i, fins i tot les amigues, el tracten diferent perquè en el guió de teatre de les dones està escrit que han de complaure i servir els hòmens. 

Diane Torr, a banda d’actuar, organitza tallers on ensenya les dones el guió de la masculinitat: les instrueix en la manera masculina d’ocupar l’espai, de mirar al seu voltant, de relacionar-se, de protegir-se... Les dones caminen amb passes curtes, sovint amb sabates incòmodes, miren el món amb curiositat i desig de transmetre... Els hòmens són més reservats i esperen que el món vaja a ells; quan caminen, cada tros de terra els pertany... Torr es vesteix sovint d’home i passeja per la ciutat, i la gent la respecta més i l’escolta amb atenció quan sembla un baró. La masculinitat tradicional dóna autoritat als hòmens pel simple fet de nàixer amb uns genitals masculins, i en lleva a les dones.

Per què et sents un home? Per què et sents dona? Què és ser masculí? I ser femenina? No seria fantàstic que poguérem ser masculines o femenins sense seguir cap guió establert? 

La transgressió és una potencialitat de les persones humanes. La proposta és que comencem a obrir els gèneres i improvisem altres papers. Esteu segurs/es que el millor, i més divertit, és repetir sempre els mateixos diàlegs? 

Aquesta entrada és una versió, una mica escurçada de Transgèneres. En el post Marimacho podeu trobar més informació.



Fragment del documental Venus Boyz (Gabriel Baur, 2001)

Traducció al català d'alguns fragments del documental.

Dréd performant-se from Baubo on Vimeo.

30 de març 2018

Pol Galofre a la VII Vesprada Diversa

L'activista trans Pol Galofre ens visitarà en la VII Vesprada Diversa que tindrà lloc al l'IES Isabel de Villena aquesta primavera 2018. Ací teniu un tast de les seues interessantíssimes reflexions.

Vídeo "Este chico sufrió el machismo en sus carnes. Descubre su historia" (2017), on Galofre explica la seua vivència de la transsexualitat i de la masculinitat.



També recomanem la lectura del text següent:

Passar, que complicat! Pol Galofre Molero

"Que pervers. Si no estic constantment sortint de l’armari sento que amago una part vital de mi, i és que jo no sóc un noi cis. Ni ho vull ser.

Però tornem al “passar”. Ha sigut un camí molt llarg, cadascú té els seus processos, i jo sóc lent. Però aquesta lentitud m’ha permès parar i observar. Observar els meus canvis però també els canvis de la resta de gent cap a mi, que són els que trobo més interessants.

El primer canvi va ser quan vaig passar de ser un objecte del desig masculí a un igual. De sobte em vaig adonar que portava tota la vida amb una motxilla carregada a les espatlles plena de por. Una por que de forma més o menys conscient hem sentit totes les persones que hem estat socialitzades com a dones, i aquelles que són reconegudes com a tal. Una por sistèmica que donem per fet. Tan sistèmica que jo (fins i tot sent feminista) no vaig ser capaç de reconèixer en mi fins que no me’n vaig desfer. Fins al dia que se’m va acostar un tio pel carrer a xerrar i per a ell entre els dos no hi havia cap forma de relació sexual possible. L’apropament va ser d’igual a igual.

Ho vaig trobar insòlit. Per un cantó em va fascinar, em va encantar. Era un reconeixement molt fort de la meva transició, de la imatge que volia donar de mi mateix. Per un altre em va alarmar. Com podia ser que portés aquell sac tan pesat a sobre i no me n’adonés? Quan assimilat tenia que havia de portar les defenses sempre en guàrdia? De qui era culpa? Era culpa del tio que m’havia tocat els pits en mig dels túnels del metro en l’adolescència? Dels que m’havien ensenyat les seves polles pel carrer? Era culpa del capullo que em va agredir quan tenia 11 anys? Sense aquestes experiències, portaria la mateixa motxilla? Hi ha algú que no hagi tingut experiències similars a aquestes? Parlo amb ma mare i m’explica les vegades que li han tocat el cul en públic: al bus, al cinema, etc. Ho diu com si res, li treu tot el ferro a l’assumpte, però en té molt, de ferro. Penso en les vegades que no m’explica. La meva germana calla. Ella en té, d’aquestes històries? Quant de mal li han fet? Com d’enterrades estan que no pot ni mencionar-les? Les ha oblidades? Jo vaig oblidar el capullo durant 9 anys.

Ara ja no em toquen pel carrer.

El segon canvi va ser un canvi intern. Ara ja no era objecte del desig masculí i heterosexual. Vaig passar a formar part del cercle de “l’home”, i cada vegada que em permetien l’entrada a espais exclusivament masculins em convertia en algú cada cop més i més feminista. Amb les ulleres violetes posades em vaig haver de replantejar la meva identitat, però sobretot la meva masculinitat. Quina masculinitat volia performar? La mateixa que quan el món m’identificava com a dona butch? Ara que passo com a noi, puc tenir les mateixes actituds que tenia com a dona empoderada?

Havia après a ocupar l’espai, a conquistar-lo i ara em tocava reaprendre a desocupar-lo. Vaig decidir conscientment que si el món m’havia d’identificar com a home jo performaria el ser marica. Em vaig des-butchizar com bonament vaig saber: arracada a l’orella i vinga! A somriure sempre, gesticular i creuar les cames com mai ho has fet. Com a mínim que alguna cosa no els enganxi. Això de ser home blanc, jove, heterosexual i de classe mitjana era una mica massa i per sort o per desgràcia (per mi és més desgràcia) amb els nois trans no hi ha termes mitjos. O t’identifiquen com a dona masculina o ets un home. El concepte de “noi trans”, aquesta imatge que anhelo, no existeix. Però potser l’anhelo perquè no existeix i si existís (com existeix la de “noia trans”) potser en fugiria tant com pogués…

El temps ha anat passant i la testosterona ha anat fent el seu efecte. Ara passo més. Passo, passo. Passo tant que ara ha vingut un tercer canvi. Un tercer canvi que no m’agrada, que m’alarma i que m’incomoda. Ja fa dues o tres vegades que m’han fet fora d’espais on s’estaven canviant noies. En el moment m’ha estranyat, m’ha fet gràcia i ho he trobat curiós; vinc del món de la faràndula i estic acostumat que tothom es canviï davant de tothom. Però hi ha hagut quelcom que s’ha quedat en el meu pensament, fent voltes, fent rum-rum. Avui me n’he adonat: M’han convertit en un subjecte desitjant. M’han convertit en el motiu d’anar amb la motxilla plena de pors ben agafada a l’esquena. En un potencial agressor.

No m’agrada aquesta posició, no la vull. Em sento atrapat, no sé com desfer-me’n. Una altra vegada el mateix sistema, l’heteropatriarcat fent de les seves. Merda d’heteropatriarcat! Perquè no se’n va a pastar fang una mica i ens deixa tranquil·les? Hi ha més nois a qui molesti aquesta posició? Potser no és aquesta la pregunta… Hi ha més nois que s’adonin que els han posat en aquesta posició? Dels motius pels quals estan en aquesta posició? I això no ens fa saltar alarmes col·lectivament? I encara diria més: i els nois trans? On són els nois trans? Per què no han obert la boca? Per què hem de performar sempre les mateixes merdes de masculinitats? Per què enganxa tant transitar? I sobretot: Si nosaltres mateixos no ens baixem d’aquests privilegis adquirits, com esperem que ho faci un noi cis a qui li ve tot donat?

Quan la ràbia s’estabilitza, una altra pregunta ronda el meu cap: podria jo performar aquesta masculinitat més andrógina, més marica, si de tant en tant m’identifiquèssin com a noia?

Passo. Que pervers. Que difícil."

Article publicat a Pikara Magazine (29/05/2014)

27 de març 2018

Stop Diverfòbia


En el IES Duque de Rivas de Rivas Vaciamadrid tenen una tutoria d'atenció a adolescents homosexuals i transsexuals. Nosaltres, a l'IES Isabel de Villena, tenim el grup Stop Diverfòbia. 
En el blog de l'equip de mediació Els punys no parlen podeu llegir el que fem a les reunions. 

T'hi esperem a les reunions que fem els dimecres (cada quinze dies) a l'esplai.

25 de març 2018

Com es posa?

La xarxa està plena de vídeos que expliquen, amb major o menor encert, com s’utilitzen correctament els preservatius; però cadascun d’ells es fixa en uns aspectes i deixa de banda uns altres. Per exemple, en el vídeo Aprende el uso del condón, l’experta boliviana Dilsen Lazo (Projecte Apprende per a la prevenció d’embarassos no desitjats) recomana fer tres voltes al condó masculí per a assegurar-se que es deixa espai a la punta, i proposa retirar-lo del penis mitjançant un mocador. No aclareix, però, què fer per a esbrinar si només obrir-lo està del dret o del revés. Altres vídeos, per exemple ¿Cómo poner un condón? de Fichis in the House, ens donen molts detalls sobre el preservatiu masculí des de l’humor, però es deixen altres qüestions de banda. En el Taller a l’Institut Costa i Llobera (OH MY GOIG E08) la psicòloga Noemí Elvira explica molt bé com fer-li una bufadeta al preservatiu masculí per a saber si el tenim del costat correcte, i ací explica també com posar-se el preservatiu femení. També Nayara Malnero, sexòloga del canal Sexperimentando, ens parla del preservatiu femení en el vídeo El preservativo femenino. Cómo ponerlo y cómo usarlo. En el canal Del dicho al sexo expliquen ¿Cómo colocar el condón femenino? DDAS. I en aquestos dos vídeos de Sexe Joves (Generalitat de Catalunya) ens expliquen la utilització d’ambdós preservatius en llengua de signes El preservatiu masculí. Com es posa? i El preservatiu femení. Com es posa?

S'utilitza el preservatiu femení? I el masculí? Quin penseu que és el mètode anticonceptiu més adient per a la gent jove? Inventa't la història d'un preservatiu (masculí o femení) des que està exposat a la farmàcia fins que arriba al llit. Escriu-la en primera persona. 


20 de març 2018

Les "Feminazis" responen cantant

Coneixes el terme "feminazi"? T'ho han dit alguna vegada? Li ho has dit a alguna xica alguna vegada? Quan? Per què?

Renee Goust i Vicu Villanueva responen cantant a un insult que compara un moviment alliberador, el feminisme, amb un sistema assassí, el nazisme.

La Cumbia Feminazi Renee Goust En Vivo (2016)


FEMINAZI | Vicu Villanueva (2015)

La sang menstrual no és blava

La sang és natural. Mostrar-la també hauria de ser-ho, tal com ho fa la companyia companyia anglesa Bodyform (Libresse a Suècia o Dinamarca), una de les poques empreses que mostra la sang menstrual en la seua publicitat. Mireu l'anunci Blood normal” (2017)


-       I aquest altre: “Libresse - Blood” (2017)




Què tenen de diferent respecte dels anuncis convencionals? Se us acudeix quin(s) tabú(s) es podria(en) trencar en la publicitat d’algun producte adreçat als barons?